.
Hola, bona tarda a tots i totes i benvinguts a una nova edició del Tren,
el teu magazín juvenil produït per alumnes de la URB
amb la col·laboració de Sempre de Tarragona Ràdio.
Hola, Joan, què ens expliques aquesta setmana?
Veia que has tornat a Madrid, no?
Això sembla.
I el més important és que estàs sencera.
Això sembla, també. Alguna coseta més, ja de pas?
No, deixeu-ho estar a l'interrogatori i el seguirem després.
Tot i això, com a cosa important, aquesta setmana podríem dir que Miló Cívic s'ha mort,
de manera natural, d'un atac d'acord del tot normal
com el que li agafaria qualsevol abuelta normal del món normal.
Això sembla. Llàstima que s'hagin descartat les hipòtesis del suïcidi,
enverimenament o homicidi.
La notícia jo crec que hauria tingut més suc, no? Almenys pels del CSI.
Bueno, ara que parles del CSI, això és el que necessiten a València,
perquè els estan cremant les falles abans d'hora.
Què dius ara, Sacrilegi?
Què collons, com a descendents de valencians,
me sentís indigna i profundament cremà?
Però escolta'm, tu en què idioma estàs parlant?
En idioma a València, no? T'hauria de sonar.
Bueno, deixem-ho en què faré un esforç.
Dir-vos també, com ja sabeu tots i totes,
que el Nàstic es manté en segona posició
de la classificació de segona divisió A
i que té possibilitats de pujar a primera.
Però no ens olipem tan poc.
Els queden ni més ni menys que 14 partits.
Tant de bo se'n sortim, però, com diria la meva àvia,
no es pot dir blat fins que està al sac i ben lligat, no?
Tens raó, més val ser previnguts.
Doncs amb tot aquest panorama ens posem en marxa
i amb el carbó calent i traiem vapor.
Enseguem la locomotora d'avui dijous 16 de març
amb tots aquests continguts.
I mentre les rodes lliscles i tot res en perquè
cap pneumàtic es punxi agafent velocitat
i us presentem els vapors de la setmana.
En el noticiari Txorra Setmanal,
tota l'actualitat informativa
des de l'òptica d'uns comentaristes untant pels picassos.
I en l'apartament cinematogràfic,
en Marc i en David ens posaran el dia
amb el Cine Espanyol i en Pedro Almodóvar.
I aquesta setmana innovem en el reportatge
amb la inclusió d'un radiomató,
radiomató en català.
Obrirem micros perquè la gent digui el que li doni la gana.
I en la secció televisiva el Ricard Dinyo
ens parlarà sobre programes curiosos de la televisió local.
A més a més, en la nostra entrevista d'avui
parlarem amb la gent de la pell del Llavi,
un col·lectiu artístic de Tarragona molt actiu.
Els músics del programa agafaran els instruments
per fer-nos cinc cèntims sobre la muda musical de Manchester.
I és en la recta final com cada setmana
l'agenda d'actes i un nou racó de la ciutat
per a ser descobert.
I sense més preàmbuls, engeguem el tren.
Aquesta tarda no perdis el tren.
I donem pas a les notícies xorres.
Es compleixen dos anys de l'11M
i el Partit Popular insisteix en que s'investigui
l'autoria dels atemptats.
La investigació del jutge Juan de l'Olmo
no detecta rastre d'ETA amb 80.000 fulls d'investigació.
Els populars han firmat un conveni
amb una important fàbrica de paper
per continuar la investigació.
I a canvi, cada militant podrà endur-se
dos paquets de paper de vàter en lloc d'un.
Els surfistes catalans
protesten contra la desaparició de les onades.
Uns 200 practicants es van donar les mans a l'aigua
i van formar les cigles sos
amb les taules esteses a la sorra.
Els dirigents del Partit Popular
han encarregat la construcció d'una platja artificial
a la Puerta del Sol
per emular els surfistes en la propera manifestació.
Els jesuïtes ideen un projecte
per resar amb el reproductor MP3.
La iniciativa du el nom d'Hora Mientras Camines
i permetrà als fidels resar amb un reproductor MP3
a qualsevol lloc i a qualsevol hora.
La direcció del Partit Popular
ja pensa en regalar els reproductors MP3
als seguidors que no disposin d'una taula de surf.
Gràcies, nois, i ara que estem ben informats
us presentem el nostre experiment d'aquesta setmana,
un radiomatón.
Ara us ho expliquem.
El tren a Tarragona Ràdio.
El tren aquesta setmana hem volgut
que tothom participi en el nostre programa.
Per això hem organitzat un radiomatón.
És a dir, que vam col·locar un micròfon a l'abast de tothom
que volgués dir la seva
tenir un moment de glòria radiofònica, que em diuen.
El que proposàvem a la gent,
que s'acostava fins a nosaltres,
o que nosaltres anàvem a buscar,
era que ens expliqués una mania,
una anècdota la seva primera vegada...
I una primera part d'aquest experiment
és el que escoltareu tot seguit al tren.
Benvinguts a la primera part del radiomató del tren.
Sisplau, escolleixi un tema.
Pip!
Ha escollit...
Una anècdota.
D'acord d'una anècdota de quan era petita,
una nit de Sant Joan,
que em feien pocs petardos
i per distraure'ns enseníem papers de diaris
i els tiràvem des del balcó.
i, bueno, vam baixar cap baix a veure com es cremaven i tot
i resulta que estàvem fent obres del gas
i en sec va petar una tuberia
i va començar a sortir aigua cap dalt.
Però és que puc estar en un derrato filosofant, m'entens?
Fins que no trobi...
Clar, per això, deixa'm a pensar...
Una anècdota alcohòlica.
Un dia sortint de borratxera, doncs...
És el que té anar amb un bar amb escales
que si vas molt tard, doncs baixes i fas el ridícul.
I em vaig fer un trago a la barbeta
i em van fer quatre punts
i em vaig estar a punt de morir.
Sí, va, posa, posa.
Això és una cigonya que va pel cel volant
amb el típic mocador al bec, no?
I en vez de portar un bebé
porta un vell de 80 anys, no?
Se queda així el vell, se gira
i diu, venga hija de puta, reconoce de una vez que te has perdido.
Ja està.
Ja va això.
Ja va això, xiqueta.
Bueno, jo quan era peque, amb els meus cosins
ens entreteníem fent pel·lícules el dia de Pasqua
allò que te borreixes amb tanta mona
ja quan ets una mica gran
i re, i anàvem amb la parçada d'un amic
d'un cosí, fèiem una calçotada
rodàvem una pel·lículeta i tal
i després, com que mon cosí ja tenia ànsies de cinema
ens la feia doblar a casa.
I bueno, hi havia una escena
que jo estava penjat dalt d'una escala
i cridava com un desesperat
i clar, quan la vam doblar
la vaig cridar tant i vaig esplatar tant
que van sortir els veïns a veure què passava.
Alo, ali, aló, ali
oye, que t'està vant d'en serio
coño, yo en serio
Doncs a mi un dia anava caminant pel carrer
i se'm va cagar un colom a sobre
el meu fill de puta.
Correcte, escollessi un altre tema.
Pip!
Ha escollit...
Què et fa fàstic?
que me tenga que duchar
y esté asqueroso, por ejemplo.
Em fa ràbia
quan jo vaig del meu cotxe
i puja gent
i es tira en pets.
Bé, a mi em fa fàstic
una miqueta
la facultat de comunicació.
Que em fa fàstic
els escarabats,
les aranyes...
Treballo en un cine
i estic fart de recollir
gots de Pepsi
i plans de pixiu
de la gent
així amable i tal
que totes de record.
Las aranyes
me dan mucho asco no miedo.
Perquè sembla mentida
que al segle XXI
encara haguem d'estar estudiant
en un centre de capellans
en un seminari.
La ceba...
Doncs em fa fàstic
anar a lavabos públics
i que estiguin bruts.
Comentó?
El tomate en rodajes...
Fins i tot
hasta botellas de Font Vella,
l'aigua ja era un altre tema.
Que alguien me va
mi botella de agua
o lo que sea
y meter las babas ahí dentro.
A mi la cosa
que més fàstic
em fa del món
són les xerps
perquè les veia així
com molt sinuoses,
molt llefiscoses
i em fan molt de fàstic.
Vamos,
la convivencia
con alguien asqueroso.
Ja està.
Correcte,
escolleixi un altre tema.
Pip!
Ha escollit
una mania.
Jo tinc una mania
que és especialment
quan toco
l'espuma
del
del matalàs
no ho suporto
i he de posar
dos o tres
llençols
per no...
per poder
dormir tranquil
perquè solament
que se m'estapi
una i no ti això
ja no puc dormir
tota la nit.
A mi fa molta ràbia
la gent
que diu
l'expressió
x o x.
Exemple,
una persona x
va a un lloc x
que no s'entén
si no dius x
no,
s'entén igual
i a més és x
no x.
Doncs la meva mania
són els coloms,
no puc veure coloms,
no puc passejar
per la rambla
tranquil·lament
sense que hi hagi
coloms a la vora
ni que em sobrevolin
perquè vaig a cotxada
i ma mare
ha passat moltes vegades
vergonya
per culpa meva
perquè anava jo
a gata
per la rambla
perquè no me
sobrevoléssim els coloms
i jo he d'anar
pels cantoners.
No suporto
que m'estirin la roba,
no suporto
el típica persona
que també te saluda,
t'estira la mànica
i després et queda
tota penjant,
te la dona
i després
quan el tornes a posar
aquell jersei
és una merda
llavors el que has de fer
rentar-lo
per tornar-lo a un congí
i quan el tornes a posar
llavors va la merda bé
però si no,
no funciona.
A veure,
una de les manies
que tinc
és aixecar-me cada dia
amb el peu dret
perquè tinc la sensació
que si m'aixeco
amb el peu esquerre
el dia m'anirà fatal.
Així que cada matí
procuro aixecar-me
amb el peu dret.
Soc una maniàtica
amb l'organització,
sempre ho he de tindre
tot organitzat.
manies.
A veure,
explicaré només dos.
La primera
és que sempre
que menjo alguna cosa
immediatament després
em rento les dents
o em menjo un xicle.
Bé,
però per explicar
la meva mania
és
beure-te
vermell
quan acabo de dinar.
Sempre.
I després,
això,
i després a la tarda
em torno a veure un altre cop.
Sempre dos cops.
A mi em fa mania
estar-me a banyant
i que se me fiquin
les mans
allí arrugades.
I una altra mania
és que no m'agrada
que,
o sigui,
quan em compro un CD,
no m'agrada
que els papers
dels CDs
que ve dins,
doncs,
que s'arruguin
o que es trenquin
o que la gent
me'ls agafi
i digui
hòstia,
voy a mirar la letra
i comencé a doblegar-los,
em fico histèric.
Doncs aviam,
a mi una cosa
que em fa molta ràbia
és que no em mirin
quan estic parlant,
no ho sé,
una cosa que és mentida,
tio.
A mi em fa molta mania
quan a l'estiu
vaig per la Rambla
i veig una guiri
quan aixeca l'aixella
de la té plena de pèls.
Haig de parlar
de les manies que tinc,
amb la qual cosa
us diré
que no tinc manies.
Gràcies per utilitzar
el nostre servei.
Fins la setmana que ve.
recorda i apaga el micròfon
abans de marxar.
Després d'aquest
interessant ràdio Maton
amb confessions
tan sinceres
sobre les manies
i els fàstics
que per cert,
Joan,
a tu què et fa mania?
Digues,
digues sincer.
Digues una cosa
que em fa molta mania.
A veure.
És tot ell,
és en conjunt
el microones del meu pis.
Em puc imaginar
per què et fa mania,
no?
Sembla
les trinxeres.
No cal que demà,
és i mig.
Deixeu estar.
Va,
deixeu-ho.
Encara em farà fàstic
que és l'altre tema.
No dormiria,
segur.
D'acord,
d'acord.
Bé,
doncs després del reportatge
d'aquesta setmana
donem pas
a la secció
del cinema.
Dijous,
6 de la tarda.
El tren arrenca
a Tarragona Ràdio.
de la tarda.
on anem?
Hola.
Bona estrada.
A veure,
què ens expliqueu
aquesta setmaneta?
Doncs aquesta setmana
dedicarem la secció
del cel·luloide
al cine espanyol.
Però no el que passen
per Tiner de Barrio,
aquell de la Marisol,
l'Alfredo Landa,
Paco Raval,
tal i qual,
sinó que parlarem
del cine que es fa ara.
I què pot estar
més d'actualitat
que la nova pel·lícula
de Pedro Almodóvar?
Doncs la nova pel·lícula
de Pedro Almodóvar,
Volver,
que demà
s'estrenarà
a la gran pantalla.
El passat 10 de març,
Pedro Almodóvar
es va desflaçar
fins a Puerto Llano,
a 30 quilòmetres
del seu poble natal.
Acompanjat
per algunes
de les actrius protagonistes,
va fer l'estrena mundial
del seu nou film.
Es tracta
del setze film
del director
que en bona part
s'inspira
en la seva infància
a la manxa
i en la forma
en què les dones
de la terra
afronten la mort.
A Volver,
Almodóvar
volve als seus orígens
i volve a treballar
amb la xica Almodóvar
original,
Carmen Maura.
Sis pel·lícules
han compartit
director i actriu,
entre elles
Pepi,
Lucy,
Boom
i altres xiques
del montón
o Mujeres al borde
d'un atac de nervios.
El director
també volve a treballar
amb la internacional
Penélope Cruz
en la que serà
el tercer treball junts.
Aquest film
serà motiu suficient
per a que aquell crit
de Pedro
torni a convidar
al director
a recollir una statueta.
I seguim
amb produccions
espanyoles,
amb una pel·lícula
que està a punt
de passar a això,
a la producció.
I és que aquest mes
de març
comença el rodatge
de Yo soy la Juani,
el nou treball
de Bigas Luna.
Quizá lo recuerden
de otras pel·lícules
como Bilbao,
Jamón Jamón,
La teta y la luna
o Son de Mar.
I per què parlem
d'aquesta pel·li
sinó tan sol ha començat?
Doncs perquè el director
rodarà a Tarragona,
Reus i voltants,
algunes escenes del film.
Yo soy la Juani
és la història
d'una noia de barri
d'uns 20 anys
plena de piercings
i que té un nòvio
que està boig pel tuning.
Vaja,
el que home
coneixeria com una pel·là.
Amb aquest nou treball,
el cineasta
vol explorar
el que seria
el glamour
de la perifèria.
Escolta, Marc,
tu de gran
què vols ser?
Doncs vull ser
un director de cine
d'aquells que es passegen
per la catifa vermella
amb la Keira Knightley
del Bracet.
Sí,
doncs malament et veig,
eh?
És que no sabies
que aquí a Espanya
per ser un bon director de cine
has de tenir un cognom
que comenci per A.
Però què estàs dient, David?
Santiago Segura
comença per S.
Marc,
he dit bon director.
Hosti,
doncs,
és veritat,
el Modóver,
el Menàver,
el Men Darif,
Ang Lee...
Ei, ei,
amb Ang Lee poca conya
que encara li deu durar
la depressió post-Òscars, eh?
Vale, vale,
però deixem els Òscars
en pau
i parlem dels premis
del cinema
més importants a Espanya,
els Goya.
Precisament aquesta música
que sona ara mateix
és la banda sonora
de la pel·lícula
guanyadora dels Goya
d'aquest mateix any.
Parlem del film
de la directora catalana
Isabel Coixet,
La vida secreta
de les palabres.
La pel·lícula
es van portar
quatre premis
a banda d'un important
reconeixement internacional.
Per cert,
ja que sempre
ens en fotem
de les estúpides
traduccions de les pel·lícules,
també hem de dir
que avui,
almenys,
La vida secreta
de les palabres
té una traducció,
diríem,
lògica.
The secret life of words.
Doncs sí,
per sort o per desgràcia
no s'hi han matat massa
aquest cop.
Almodóvar,
Amenávar
i Armendariz
són considerades
les tres A's
del cinema espanyol.
Marc,
això de les tres A's
ho dius tu
o d'on ho has tret?
A veure.
Sí, sí,
m'ho acabo inventar
ara mateix,
però queda bastant
professional, no?
Professionals
del que vulguis,
però convincent
no és això, eh?
Bueno, és igual.
Tant Almodóvar
com Amenávar
i Armendariz
han aconseguit
fer-se un lloc privilegiat
dins del cinema espanyol.
Pel·lícules com
La mala educación,
Los otros o Obava
han tingut
nombroses nominacions
als Goya.
Però Marc,
una cosa és
estar nominat
i l'altra és guanyar premis,
perquè, per exemple,
La mala educación,
considerada per molts
el gran fracàs
del Modóvar,
no es va emportar cap
dels Goya
als que optava.
Un altre exemple
el trobem a Obava.
El film de Montjo
Armendariz,
a pesar de ser
l'escollida
per l'acadèmia
per optar
a representar
a Espanya
als Òscars,
va guanyar
tan sols un
dels 10 Goya
als que estava nominada.
Però també hem de parlar
de la projecció internacional
d'alguns
dels films espanyols.
Pedro Almodóvar
i Alejandro Almenávar
ja saben
el que és passejar-se
per la catifa vermella
amb un Òscar a la mà.
O dos,
en el cas del Pedrito.
En fi,
que Pedrito Almodóvar
va sucar de balena a Hollywood
i es van portar
dues estatuetes.
Millor pel·lícula
de parlar no anglesa
per Toda Sobre i Madre
Hola But My Mother
i millor guia original
per Hable Con Ella
Talk to Her
Gràcies, Marc.
Alejandro Almenávar
per la seva banda
després d'arrassar
els Goya
va anar a les Amèriques
i va tornar
amb l'Òscar
a millor pel·lícula
de parlar no anglesa
per Mare d'Entro.
Sí, sí, eh?
Com qui no vol la cosa.
El tio s'emporta
14 Goyes a Espanya
i quan gent té prou
se'n va a buscar
l'Òscar a Los Ángeles.
Déu-n'hi-do.
És el que jo faré
quan sigui director de cine.
No, Marc.
El teu cognom
no comença a parar.
Ja t'ho he dit.
Oh, peta.
No us espanteu, eh?
No és Anglí
després de no guanyar
l'Òscar a millor pel·lícula
i carregat
d'un exèrcit de bequers.
Ai, de pastors.
És molt pitjor que això.
Arriba el tren
del fenomen mediàtic
del nostre cinema
més racista,
grotesc,
fastigós,
inconfusible,
egoista,
repelent,
hortera i ric.
Per això...
Segueix, Marc.
Segueix.
Pots seguir, no.
No, ja en té prou.
Però és que, a veure...
No, no en té prou, però...
És que, Joan,
és que tenint en compte
la situació en què es troba
al cinema espanyol
avui en dia,
recaptar més de 18 milions
d'euros de taquilla
amb una pel·lícula
que quan tu preguntes
realment no agrada a ningú
només està a l'abast
de José Luis Torrente.
Por la noche con su coche
vigilando sin cesar
patro a la ciudad.
Patro a mi
o el policía
policía nacional.
Si no sé cap mena de dubte,
el cinema espanyol,
ho vulgui o no,
sempre estarà marcat
pel nom de Torrente.
No calen presentacions
per un personatge
que ve de la mà
de Santiago Segura
i que ha estat capaç
de posar-se a la butxaca
al públic espanyol
amb tres entregues
d'una saga
que ja no sabem
si realment
és una crítica
de com va el país
o si,
com diuen alguns,
és una forma
d'entendre la vida.
patrullando la ciudad
patrullando la ciudad
por la noche con su coche
a patrulla la ciudad
Ei, i que viva el Fari, eh?
Fari és Dios.
Que viva, viva.
Si tu dius, Joan.
Els tres films
de la trilogia,
si se'n pot dir així,
estan carregats
d'una manca
de continguts extraordinària
i un repartiment
d'actors perfectament
que es pos, però...
Uns ingressos espectaculars
dignes de les grans
produccions americanes.
És el que es podria anomenar
com
fenomeno torrente.
A ningú li agrada
aquest personatge,
però, en canvi,
tothom n'ha vist les pel·lícules.
Perquè, a veure,
hi ha algú a l'estudi
que no hagi vist
cap pel·lícula de torrente?
Ui, em sembla
que malament anem, bar.
En fi, que sempre ens quedarà
el dilema moral
de si és ètica o no
la forma en què Santiago
assegura es forra,
literalment.
Per cert,
hi haurà torrente 4 o què?
Com ho veieu?
I quina millor manera
de tancar el cinema nacional
d'avui
que recomanar-vos
en DVD
la pel·lícula
Té doy mis ojos,
dirigida per la madrilenya
Iziar Bojain
i guanyadora
l'any 2003
de 7 premis Goya,
entre ells
els de millor pel·lícula.
Es tracta d'un film
de caràcter social
que reflecteix
la crua realitat
de la violència de gènere.
La impecable interpretació
de Laia Marull
i Lluís Tosar
els va costar
un premi Goya
a cadascun d'ells,
com a millor actiu
i com a millor actor.
I una última recomanació
per a aquells amants
dels curs,
ja ha començat a Reus
el FEC,
el Festival Internacional
de Cortmetratges.
Mantindrà obert
a les seves portes
fins al dissabte
dia 18.
Així doncs,
després d'aquest repàs
al panorama cinèfil
del nostre país,
marxem fins ijos que ve.
Gràcies, nois,
per aquesta informació
i jo diria que sí
que hi haurà Torrent T4, eh?
Vale, a veure si veïtat.
Adéu, Joan, adéu, Maria.
El Fari i el Fari creixerà
una miqueta més,
però una miqueta Torrent T4.
Apa, vaig bé.
Adéu, adéu.
El tren, dijous de 6 a 7
de la tarda
a Tarragona Ràdio.
Bona tarda, Ricardo.
Hola, què tal, com anem?
Què tal la tele aquesta setmana?
Bé, hem canviat una miqueta.
Sí?
Sí.
No parlaràs de 4 avui, doncs?
M'ha costat no parlar-hi,
però no, no parlarem.
Avui he preparat
una secció una mica diferent.
Però parlaràs
de curiositats televisives, no?
Tranquils que parlaré de la tele
i tinc un programa
impressionant per comentar, eh?
Això sí, aquesta setmana,
com us he dit,
ni parlarem de Telecinco,
ni Antena 3, ni de 4,
sinó que m'he dedicat una mica
a mirar els programes
que fan en Locàlia,
City TV,
el canal català Tarragona
i Arreus Televisió.
I has sobrevividu, eh?
Ei, us avanço
que hi ha verdaderes joies.
Comencem, si us sembla,
pel canal Locàlia Catalunya.
Jo he fet una selecció
dels millors programes
des del meu punt de vista.
Ja saps,
si és friki, aquí i cap.
Vale?
Doncs bé,
sí, el resum.
A Locàlia trobem el 52,
un programa presentat
per un tio que es diu
Enric Lucena
amb la línia Buenafuente,
d'amonòleg al principi
i seccions amb col·laboradors
que fan gràcia.
A mi personalment
m'agrada bastant.
Després m'he enterat
que li van donar el Premi Ondas 2005
al millor programa local.
Ja saps,
els genis ens entenem.
No et fan falta padrins a tu, eh?
No, no.
És que tinc una família reduïda, tio.
Bueno, seguim amb Locàlia
i trobem Noche sin tregua,
un altre late night.
Aquest, però,
és del pal La Noche de Fuentes.
El millor d'aquest programa,
per mi,
són les entrevistes
que fa el presentador,
un tio que es diu
Dani Mateo,
amb una perilla molt gran,
aquest home,
que segur que ha mirat
molts monòlegs
del Club de la Comèdia,
perquè és aquest l'estil que porta,
de qualsevol manera,
el Noche sin tregua,
també us el recomano.
És un format molt explotat,
però crec que enganxa.
Bé,
abans d'arribar al programa,
que per mi és l'estrella
indiscutible de Locàlia,
dic que en aquest canal
també fan un programilla d'esports,
que no està mal,
l'agradaria,
i que fan una sèrie
de la que podríem haver parlat
a l'apartat Remember,
Apartamento para 3.
Us ho explico.
És una comèdia
sobre la convivència d'un noi,
Jack Tripper,
i les seves dues companyes de pis.
Molt recomanable.
Ara sí,
arriba el moment de parlar
del programa més friqui
de les televisions locals.
La hora xanante.
Impressionant.
La hora com?
La hora xanante.
Que xana,
vaja, tio, que xana.
És un programa fet
a base de gags surrealistes
i paròdies dels personatges
en si ja friquis,
des de Dolly Parton
fins a l'equipo A.
A veure,
es veu que no tenen massa mitjans,
però el resultat és sempre,
no sé com dir-ho,
diferent.
Alternatiu.
Pensa,
jo he arribat a quedar
amb els col·legues
per veure aquest programa
abans de sortir de festa, eh?
Però tu, Ricardo,
perquè ets una persona especial,
diguem-ho així.
No, no, per cert,
cultura general.
El tio que surt,
que dirigeix el programa,
és el que fa d'actor
al Càmera Café,
que és el Richard,
l'informàtic.
Bé,
i deixem l'ocàlia
i parlem ara
de l'altre gran canal local,
el City TV.
Per cert,
no sé si us heu fixat,
però ara tant un com l'altre
estan fent campanya
perquè el sintonitzem
al número 8 de la nostra tele.
Per què penseu que és això?
Perquè és l'únic botó
del mando que queda...
8?
I el 9?
I el 9?
El 9,
el 9 sempre és el canal del vídeo.
El 9 és el canal del vídeo.
Tio,
l'AOB,
auxiliar.
Doncs bé,
amb City TV
també he fet una petita selecció
dels millors programes.
El crack,
per mi,
no perquè sigui adorador
d'aquest home,
és l'Arus Cities,
un magazín diari
on el gran Alfonso Arus
fa un repàs de l'actualitat
amb el seu estil tan personal.
Home,
qui vols que sigui el gran
de City TV?
Si l'enxegues a qualsevol hora
hi veus Arus.
Però això és qualitat.
Arus, qualitat.
Igual qualitat.
Molt bo.
D'acord?
I a part aquest home té l'ajuda
dels seus col·laboradors
de sempre de la ràdio
com el José Miguel Cruz
o Toni de las Heras.
I les gemelas?
Patricia i Carolina.
I mira.
Bueno,
però aquestes parlen molt
no parlen.
Són de dorn.
Donen nivell.
Però aquí estan.
Ei,
veig que et fixes
en coses interessants.
Clar que sí.
No em fixaré en les cuixes Arus.
Parlant del programa
fan una entrevista diària
molt en la línia de Arus.
No sé,
està molt bé.
Després una curiositat,
xorres també,
no sé,
jo em fixo en xorrades.
A veure, digues.
La subdirectora del programa
i col·laboradora
és l'Anji Cárdenas,
la dona de l'Alfons Arus.
Tot queda a casa.
Germana de...
Javier Cárdenas.
Javier Cárdenas.
Sí, sí,
tot queda a la família.
Aquí estan compitxats.
Bueno,
deixem l'Arus,
que per cert,
també diria ells,
com deies tu,
i presenta el programa
Força Barça,
per les tardes.
D'aquest no parlaré.
No,
perquè no és el mític programa
amb imitacions
del Núñito de la calzada.
No,
el que fan és...
No, no,
que és molt gran,
en aquest programa.
El que fan aquests
són el City TV,
és una mena de rondo
per a fans culers.
I a veure,
parlar del Barça,
la meva secció de tele,
o va ser què?
Doncs bé,
a City TV
trobem també
el programilla
Dilluns Clapés,
un programa
en clau d'humor
sobre l'actualitat
que fa el Toni Clapés
amb els seus col·laboradors
habituals.
A mi aquest,
personalment,
no m'acaba de fer el pes,
però bueno,
això va a gustos.
Per cert,
Joan,
el programa
Dilluns Clapés
se fan els dilluns,
però si no t'havia quedat clar.
Amb en clapés,
no?
Sí.
Bé,
doncs,
per acabar amb City TV
o TD8,
com es volen dir ara,
vull parlar
del Zapping de Zapping,
presentat per El Sanca,
el típic programa de Zapping,
però que gràcies a l'Elsa
i els moments mítics
de la tele
que van recuperant
fa que passis una bona estona.
A veure,
el programa no mata,
però surt l'El Sanca,
que sempre li dona un puntillo.
I bé,
com us havia avançat al principi,
avui també parlem
de Teles Locals
més d'aquí,
d'acord?
Vull parlar del canal català
Tarragona
i de la Reus Televisió.
A veure,
com que aquests dos canals
no donen per massa,
només dedicarem un momentet
a parlar-hi.
Començo pel canal català.
A part de l'informatiu,
que és el que més audiència té,
pel que jo tinc entès,
hi ha un parell de programes destacats.
El primer és el centre,
el presenta el director del canal,
que es diu Oliver Márquez,
i cada mes porta l'alcalde Nadal
per preguntar-li sobre la ciutat.
A veure,
el programa està bé,
i a més,
ve l'alcalde,
que en si ja és un showman,
llavors cada mes tens allò,
xitxa.
Claro,
ja tens solucionat.
Aquí vull fer un moment
l'altre programa del canal català
que us vull recomanar,
aquest, sincerament,
és molt petit,
es diu Infotinet,
i parla sobre internet.
Fenya Friki,
mireu aquest programa,
vale?
És un programa curt,
però intens,
molt,
molt recomanable.
Ho deixarem amb l'incògnita.
Doncs bé,
per la seva banda,
el canal Reus Televisió,
a part també dels informatius,
tenen un altre programa,
l'Alta Fidelitat,
que el presenta la Ruth Enguita
i l'amic de Montblanc,
que és...
del teu poble,
és el Jordi Cartanyà.
És un magazine cultural
dirigit a la gent jove
amb actuacions en directe,
no sé,
és un bon programa.
Serà que d'aquí poc
m'aniré a viure a Reus?
No ho sé.
Bueno,
suposo que la Maria
ja sap de què parlaré
en la secció Remember.
Vull recordar
una de les sèries
de dibuixos
més mítiques
de la història
de la televisió.
Aprofitant que el Nàstic va bé
i ocupa ara posicions
de primera,
com heu dit abans,
ha volgut recuperar
la sèrie Campeones,
o com molts diem,
Oliver y Benji.
Nos vamos del balón.
Nos vamos del balón.
Nos vamos del balón.
Te la saps?
Vull cantar?
Vinga.
No, no, prou, prou.
Karauke.
Per cert,
informació per friquis,
jo estic en aquesta línia ja,
en japonès la sèrie
es diu Captain Tsubasa,
ho sabíeu?
Carse.
O sigui,
Captain,
faltaria ara la traducció,
Captain Oliver Tsubasa Benji.
No ho sé.
Més o menys.
Un exemple d'acció,
d'això,
és un arxiu
que corre per internet
amb preguntes matemàtiques
sobre la sèrie,
vull dir,
de lo friqui que arriba a ser.
M'imagino el que pots arribar a dir
ara mateix.
la pregunta mítica.
Si Oliver corría
a una velocidad
de 20 km por hora
y pasaba como mínimo
todo un capítulo
de la sèrie corriendo,
es decir,
media hora,
¿cuántos kilómetros
media este campo de fútbol?
Molts.
Moltíssims.
Per ser Ric...
A veure.
Per ser Ricardó,
estàs al tanto
que ara la 2
tornarà a recuperar
aquest programa.
Sí, sí, sí, m'acaben de comentar,
he plorat una mica,
m'he emocionat
i ja està.
T'ho he preparat el vídeo.
He comprat un plasma
d'aquests superbèsties
que segur llavors
passa al final del camp.
Hosti.
Però a vegades perdria una missió.
No, però clar,
llavors què dius?
Arribarà a la porteria?
Sempre guanyada, eh?
Total.
Bé, doncs.
Bé, doncs.
Bé, doncs.
Jo he acabat ja,
de la secció.
Si vols parlem
de programes friquets,
però...
Ho deixem ja per la setmana que ve
a veure què ens prepares.
de la setmana, què tal?
Sí, sí, ha sigut molt intens, eh?
Tot i que...
Grès bueno, tío.
Grès bueno, tío.
Doncs bé, t'haurem de despedir ja, eh, Ricard?
Si no, anem molt ràpid.
Marxo, marxo.
Bé, doncs després de la secció de televisió
donem pas a l'entrevista setmanal.
Avui tindrem amb nosaltres
l'agenda de la pell del llavi.
El tren, dijous de 6 a 7 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
I aquesta setmana a l'espai de l'entrevista
parlarem del moviment poètic
La pell del llavi, un nom que de ben segur
que molts de vosaltres ja coneixeu
gràcies al cicle de tardor literària
organitzat a la ciutat
durant el passat mes de novembre.
La pell del llavi s'ha format
per un col·lectiu de joves artistes
procedents del món de l'escriptura,
el teatre i de la interpretació,
la filosofia i fins i tot la publicitat.
És per aquest motiu que tenim amb nosaltres
a la Xus Garcia,
una dels membres d'aquesta plataforma
que de ben segur que ens farà entrar
dins d'aquest univers líric.
Bona tarda, Xus.
Hola, bona tarda.
Gràcies per acceptar la nostra invitació.
No, faltaria més aquí la pell del llavi
pel que convingui.
Hola, Xus, sóc la Maria, el Joan.
Què és el que es va motivar
per formar part de la pell del llavi?
Bé, jo t'explico.
Vam respondre a una crida
que vam fer des de Cultura,
a l'Ajuntament,
el 2004 per una miqueta
dinamitar el tema
d'accions poètiques
durant la tardor literària.
i, bé, a partir d'aquí
la cosa ha anat incresçent,
cada vegada som més gent
de diferent procedència,
diferent manera de pensar,
de sentir, de crear, no?
I això és el que enriqueix realment
la pell del llavi.
Però realment,
quin va ser el punt d'unió?
És a dir, vosaltres,
des de l'Ajuntament,
us truquen i aquí truquen?
Truquen a un col·lectiu
o van trucant a persones
de manera,
a títol individual i personal
per formar aquest col·lectiu?
Perquè, clar, nosaltres,
segons hem dígit i tal,
i és això que deies tu,
que el col·lectiu,
la iniciativa de sortir
més que res de l'Ajuntament.
Com es va formar tot això?
Bé, es truca a col·lectius
que es coneixien
d'altres espectacles
o d'altres iniciatives
que es fan a Tarraona,
una mica la xarxa de contactes.
Es truca al grup de Teatre La Fuga,
es truca també al col·lectiu Ariadna,
és a dir, una miqueta es toca
allò que ja es coneixia.
I a partir d'aquí
és quan una mica es publicita en general
i s'anima a tothom
als jogues de Tarragona
que tinguin inquietuds artístiques
perquè s'uneixin.
Però parlant ja de la pell del llavi,
com s'os va acudir aquest nom tan suggerent?
Què és el que volíeu transmetre?
Bé, la pell del llavi
és una miqueta la idea central
del que és el col·lectiu en si.
La pell del llavi
és la pell més sensible del cos.
És una pell que capta més sensiblement
la temperatura, l'erotisme,
una miqueta també com la poesia
i l'acció poètica,
que és una mica el termòmetre
de totes les emocions i sensacions.
Volíeu fer una relació més o menys
a la poesia,
la sensualitat,
o una mica la comparació, no?
Perquè la pell del llavi és això,
és literatura, poesia,
de mans de forma sensual.
Bé, no només toquem la sensualitat,
però quan parlem de sensualitat
parlem de sentiments,
parlem d'emocions,
parlem de reacció,
parlem de transgressió.
És a dir, una miqueta volíem agafar
aquest símil de la pell del llavi
per això,
perquè és aquesta pell tan sensible,
tan prima,
i que ho capta tot, no?
Que és una miqueta el que fem nosaltres,
captar una mica la realitat
i transformar-la des de cadascú
la seva manera d'art o de pensament.
Quan algú es pregunta
si hauries de contestar-li
amb algú bastant amatera amb el tema
què és això de la pell del llavi,
amb una frase,
com ho resumiries?
Doncs la pell del llavi
és una plataforma d'expressió.
Suposo que és la millor definició
que té la pell del llavi.
No és res més que això,
no és ni una associació,
ni una institució,
ni res semblant,
simplement és un punt de trobada
per la gent que té ganes
de fer coses aquí a Tarragona
i que té ganes de moure,
dinamitzar una mica la cultura, no?
La cultura d'una manera diferent,
vista com això,
com a transgressió,
com a canvi,
com a mitjà o estil diferent de fer.
Perquè ho podríem comparar una mica
amb un estil com
el Club de los Poetas Rebeldes,
una filosofia així,
com Carpe Diem,
amb valors d'idealisme,
rebeldia,
fantasia,
vindria a ser...
Bé, més que Carpe Diem,
és com el vers que fèiem servir
l'any passat,
durant la tardor de Jaume,
a veure el Cuber,
avui para sempre avui.
És a dir...
Viure el moment.
Sí, les accions són efímeres,
són instantàniers,
és un art per l'art,
un art gratuït,
és simplement fer el moment
allò que portes dins,
no?
És una manera,
el que em deia abans,
expressió total i absoluta.
I els joves amb qui teniu contacte,
se senten motivats per tot plegat?
Teniu bona resposta?
Bé,
només et diré que aquest serà ja el tercer any
i que la cosa tira.
A més a més,
a banda de les accions poètiques,
ara ja hem traspassat una mica
els límits d'aquest efímer que dèiem
i per Sant Jordi
trobarem una publicació,
una revista pseudo-cultural
que nosaltres anomenem,
que es dirà Papers del llavi.
Vull dir que anem més enllà,
anem creixent.
Perquè hi ha algun prototip de persona
que se senti atret
per aquest tipus d'actes culturals?
O diguem que tots tenim sensibilitat
per comprendre-ho?
Em refereixes al públic.
Sí, al públic.
Bé, nosaltres el que fem
és allò del terrorisme blanco que es diu,
és a dir,
anem a buscar el públic.
Com que no som actors
ni fem espectacles,
sinó que fem accions poètiques,
busquem la intromissió directa amb el públic.
És a dir,
anem allà on hi ha gent,
que al mig de la ramada hi ha gent,
allà que anem a fer una acció.
És a dir,
no busquem públic,
sinó que ens el trobem,
d'alguna manera.
La gent ens troba.
Perquè què voleu incitar a aquest públic,
ben bé?
transmetre emocions,
uns plantejaments de la persona tal com és?
Bé, jo t'explico.
En principi,
l'acció poètica en si
no vol res més
que crear a les persones
que les fan observant
una emoció,
un sentiment
o una sensació.
D'aquí a que ho facin
o busquem,
de fet no busquem res.
De fet,
la gràcia de les accions poètiques
és això,
que no estàs buscant res.
La cosa surt
i la gent sent,
simplement.
Pot sentir de tot,
pot sentir rebuig,
pot sentir fàstic,
pot sentir...
se pot escandalitzar,
pot aplaudir,
és a dir,
ens han trobat
tot tipus de reaccions,
però realment
no busquem res, no?
La qüestió és que sentin,
que s'emocionin,
com a mínim,
sigui per bé
o sigui per dolent.
Sí,
i si no s'emocionen,
doncs també ens és igual,
no?
Una mica la filosofia
és aquesta,
l'art per l'art.
L'acció poètica,
el moment,
l'instant,
i si ho has vist bé
i si no,
és el punt G
de la pell del llavi,
que durant tot el dia
allà a la Rambla,
la caima dels escriptors,
que es fa cada any,
nosaltres presentarem
aquesta revista
que us deia,
Papers del llavi,
que de fet
n'estem molt contents
perquè tenim col·laboracions
de poetes visuals
de la talla
d'en César Reglero,
el Miquel Villarba
ens ha fet la portada,
tenim col·laboracions
d'Astúries,
Brasil,
Itàlia,
Uruguai,
a més a més
dels propis creadors
d'aquesta Arragona.
Aleshores,
ho presentarem
a les 6 de la tarda
i ho farem
mitjançant
una acció poètica.
Vull dir que convido
tothom des d'aquí
a que passi,
agafi una revista,
se la miri,
la toqui,
perquè a més a més
és un objecte bonic
i, bueno,
ho comparteixi amb nosaltres
una mica el tema
d'aquesta buigeria
que són les accions poètiques.
I ja per acabar,
contacte amb vosaltres,
persones que vulguin
apropar-vos a vosaltres
i no sàpiguen com fer-ho.
Com ho han de fer?
Doncs mira,
tenen una manera molt simple
que és apropar-se a Cultura
allà a la Rambla
i preguntar a la Rosa Comas
què és la tècnica
i si no,
doncs us puc donar un mail,
el que passa que així
per la ràdio
és una mica complicat,
però és el diner.
Seria
lapelldelllavi
arroba
catalitza
amb K
punt com.
És una mica complicat,
però, bueno,
com que vosaltres el teniu,
també us poden trucar vosaltres.
O sigui,
repetim-ho per si hi ha algú
que se'l vull apuntar.
lapelldelllavi
has dit
arroba
catalitza
punt com.
Exacte.
Molt bé.
Exacte.
I si no,
a la web de Tarragona Lletres
també ho trobaran.
Molt bé.
Gràcies, Txus,
per haver acceptat
la nostra invitació
una vegada més.
molts ànims
amb aquesta iniciativa
i tant de bo
tot segueixi sobre rodes
com fins ara.
A tope.
Doncs vinga,
a rebeure,
fins la propera.
Gràcies.
Adéu.
El tren
a Tarragona Ràdio.
I després de l'entrevista
semblant amb la Xus,
García,
passem ja
a la secció musical.
Hola, Raquel.
Hola, bona tarda,
Maria i Joan.
Hola, què tal?
Avui que ets tu, Maria.
Sí.
El Blai no hi és.
Bé que t'han deixat soleta.
Sí.
Joan,
ara entenc
com estaves la setmana passada
de sol.
Sol,
desemparat,
desolat.
No era persona.
Doncs sí.
I jo...
No, per tant, eh,
tampoc.
Com que el Blai
s'ha anat a Manchester
per assistir a un concert
i m'he quedat
amb la incògnita
de què se li ha perdut allà
que no pugui trobar aquí,
he investigat una mica
sobre la història musical
d'aquesta emblemàtica ciutat
i he descobert
algunes coses
força interessants.
Jo també em quedo ben incògnita
perquè mira que marxar
i saps d'aquí
a tu.
I tant.
Mare meva.
No sé,
s'haurà enamorat d'alguna guiri, eh?
Tinc els meus dubtes.
I vosaltres què?
A veure, digue'm-me,
sortiu molt de nit?
No, és pecat.
No, és pecat.
No sé per què ho pregunto ja.
Jo fins que no faci els 30
no em deixen.
Jo em quedo a casa
fent crucigrames
i va bé en un té.
Que divertit, eh?
Uu, terrible.
Doncs,
passant per al que m'heu dit,
que sapigueu
que si sortim de nit
és gràcies als manchesterians.
O com es diguin, vaja.
Doncs el que us deia,
a Manchester,
a finals dels anys 80
i a principis dels 90,
va aparèixer la cultura de club.
És a dir,
el que fem cada cap de setmana?
Passar la nit
ballant la música que ens agrada,
a pubs que ens agraden
i amb gent que els agrada
la mateixa música
i pubs que nosaltres?
Ens hi farem un monument.
A qui?
Els manchesterians.
Els marcians.
Marcians.
És que me'n sona una mica...
Doncs sí.
Per primera vegada,
aquest tipus de comunicació
entre joves,
que fins llavors
només es podia trobar als concerts,
comença a ser present als clubs
i apareix per primera vegada
la fascinant connexió
entre DJ
i els seus deixebles,
que es mouen
sota el dictamen
de la seva música.
Això sona de deixebles?
M'ha sonat
un passatge de la Bíblia, eh?
És que quan la gent
va una mica passada,
ja es fica a l'ordre
del que diu el DJ.
Doncs això.
La cultura de club
de Manchester
va arribar de la mà
d'un nou moviment musical.
Aquest moviment musical
apareix d'una fusió d'estils,
bàsicament entre les guitarres
pop-rock britàniques
i els ritmes ballables
de l'Acid House.
Aquest període
es denomina popularment
Madchester,
un joc de paraules
entre mat,
que en anglès significa boig,
i el nom de la ciutat,
la qual en aquell moment
es va situar
al centre del mapa musical europeu.
Grups tan reconeguts
com Stone Roses,
Happy Mondays
i The Charlatans
van encapsular
un moviment
que va desaparèixer
de la necessitat
i les ganes
de divertir-se
sense límits.
Això sí,
sempre amb la música
com a excusa.
Imagineu-vos quines festes
es devien muntar
que l'origen de Rave
o Rave
també es remunta
a l'escena de Manchester.
Rave?
Has dit Rave?
És que Barcelona
es diu Rave.
Perdona, Joan,
que no estàs a l'última.
D'un champú també n'hi venen
un funding.
Doncs això,
la ciutat va donar vida
a aquest concepte
al que ara associem ràpidament
amb festes sense fi,
música electrònica
i consum de drogues.
Factory Records
va ser la discogràfica
que va recollir
les bandes
de Joy Division,
The Buscox
i Happy Mondays.
Aquest projecte, però,
el van tirar endavant
els mateixos components
d'aquests grups
llengendaris
i s'hi van abocar
per complet,
ja que hi havia
molts artistes amb talent
que necessitaven
el suport d'alguna discogràfica.
Els mateixos
que portaven la discogràfica
utilitzaven sempre
l'escenari
de la mítica discoteca
La Hacienda
per fer les actuacions
en directe.
La Hacienda
es caracteritzava
per ser escenari
d'unes festes
plegades
de gent
i d'accessos.
A principis
dels anys 90,
però,
Factory Records
va caure estrepitosament
amb la mateixa rapidesa
que havia crescut
la Hacienda
a causa dels deutes
acumulats
també va haver de tancar
les seves portes.
Tot i així,
Manchester va servir
per,
a part d'apropar
les files del rock
i la música dance,
descobrir una pila
de bons discos
i alguns
que altre talent.
Un d'aquests talents
heretats
són els Happy Mondays.
Segons la llegenda
de Manchester,
ells van ser els responsables
que la discogràfica
Factory Records
s'arruïnés.
Pel que sembla,
se'n van anar
al carip de vacances
i es van gastar
els diners
de la gravació
del seu pròxim disc
en drogues.
A partir de que
Factory Records
i l'Hacienda
van desaparèixer,
el moviment de Manchester
va passar a ser
el símbol
d'una època
i de diverses generacions.
Bé, doncs ara
que allà coneixem
una mica
la història musical
d'aquesta ciutat,
què us sembla
si parlem amb el Blai
que està a Manchester?
Pagaràs tu la trucada.
La pagarà la ràdio.
Not one more
tonight
Between
here and there
We'll put a distance
to the sides
of the ocean
So now his heart
can be
a skipping river
Blai!
Hola!
Hola, com estàs?
Molt bé.
T'enyorim molt d'aquí,
he hagut de fer les acciòs
sola.
Així n'aprèn,
així n'aprèn.
No n'hi ha perdant.
Què, com va?
Molt bé, molt bé.
On ets ara mateix?
Està molt de fred,
ara estic al carrer,
estem a punt d'entrar al concert,
sempre estic dirigint al recinte.
Què dius?
I com pinta?
Tinc moltes ganes ja d'arribar.
No sent gaire barullo, eh, per aquí.
No, perquè encara no estic allà als voltants,
però no sé,
ja començo a veure gent
que va cap allà,
però tampoc no és un concert
d'allò de massa.
No?
de quanta gent és?
Minoritari,
no és gaire conegut.
Tu sempre afegit a les minories, eh?
I a veure, què?
T'has informat de la tienda,
com te vaig dir?
No saps alguna cosa?
Sí, sí,
que ho sé, sí.
Resulta que la tienda fa 10 anys
que ja no existeix.
Bueno, si que existeix,
doncs hi ha un bloc de pisos, ara.
O sigui,
l'han transformat
o la van tirar a terra
i han construit un bloc de pisos?
No, no,
l'han transformat en un bloc de pisos.
Que trist.
Sí, sí, molt trist,
perquè hi ha unes festes
que va arribar a tocar Madonna,
allà i tot.
Madonna, oh.
Anavan lo más de lo mejor,
saps?
Lo más de lo mejor.
Així ara entenc
per què van construir els pisos,
Blai.
Bueno,
the best of the better,
si vols.
I què?
Què m'expliques?
Ja t'has comprat la Rolling?
No.
No?
No, perquè...
A veure si em vas dir
que eres el primer que faries
és comprar la Rolling Stones,
a veure què es movia
per qui, Manchester.
He anat al...
al quiost de l'aeroport
i no hi era.
Després d'un altre quiost
i tampoc hi era.
I llavors hi has assistit
i que és igual.
Bueno, que la cosa és tan familiar.
Què tal la mare, Blai?
Tot bé per casa?
I les manchesterianes?
Hi ha un missatge
que trucar és molt car
i s'ha d'estalviar.
He anat a...
He anat a un...
amb un grans magatzem...
Bueno, no,
amb unes firetas
rotllo El Camello de Barcelona.
Ja m'has comprat un regal,
no?
S'hi poso, doncs?
I tant, i tant, que sí.
Dos de regal.
Pensava.
Dos fosers i tres xapes.
Sí, ja.
Doncs no res, Blai.
Moltes gràcies, eh?
Per parlar amb nosaltres.
Bueno, Blai,
tu que et mencis
en el port.
Ah, i me trobes els germans
pel carrer.
Què t'has trobat?
Els Galaguer,
els germans Galaguer pel carrer.
Ara igual.
Sí, que són...
Blai, que no et creiem,
que no tens credibilitat.
I m'han convidat
amb el seu proper concert.
Clar.
Sí, sí.
Doncs molt bé.
Gràcies per invertar-te coses
a la meva secció, Blai,
perquè avui és només meva
i t'espero la setmana que ve,
d'acord?
Disfruteu molt del concert.
T'has sentit bé sola o no?
Què?
T'has sentit bé sola.
Ui, m'he sentit molt bé.
A partir del proper programa.
Què va, què va.
És mal avorrit sense tu, Blai.
Bueno.
Bueno, tornaré aviat.
Ens veiem la setmana que ve, val?
Vale, sí, jo.
Que vagi bé.
Adéu, Blai.
Adéu.
Bye.
Bye.
Not one more one tonight
between here out there
Gràcies, Raquel.
De res, Joan.
T'has sentit molt bé sola, eh?
Què?
T'has sentit molt bé sola.
Home, però és més divertit amb el Blai.
i home, sempre, no?
En Pellena.
Bueno, ens veiem després al racó, eh?
Vale, fins després.
Fins després.
Tot seguit, l'agenda setmanal.
Aquesta tarda no perdis el tren.
I tenim ja a punt a l'agenda cultural,
a la Marta Castellà.
Hola, Marta.
Hola, bona tarda, Joan, Maria.
Bona tarda.
A veure, què ens has preparat?
Aquesta setmana us vinc
amb uns vagons carregats de música i teatre.
Així, doncs, comencem, com sempre,
amb la secció de música.
Dia i hora.
Avui, dijous, a les 9 del vespre.
Lloc.
A la Sala Golfos de Tarragona
hi haurà el concert de Sinister.
Us ho expliquem.
Sinister fa un únic concert a Catalunya.
Són una de les bandes més conegudes del dead metal europeu,
que després de 20 anys de carrera
s'han convertit en referència obligada
al costat de noms com ara Pestilence i Gorefest.
Aquest grup de música també serà
com el del blai de minories, no?
Suposo.
No m'imagino tots aquí movent la melena.
Sí, sí, una mica d'orillo.
I del dead metal passem al pop català
amb el grup musical Glissando.
Dia i hora.
Demà divendres a les 11 de la nit.
Lloc.
A l'Escumbar.
Us ho expliquem.
Alojat per haver-se pogut desprendre
de l'etiqueta de rock català
i alhora presentant-se com un grup d'indipop,
els Glissando oferiran a Tarragona
el seu tercer treball, Surplus.
El seu pop de caire intimista
ha rebut el reconeixement en països
com ara Alemanya, Nova Zelanda,
Austràlia
i ara venen a presentar el seu treball.
Assemblar al que som
Per això estones lliures
se m'esgoten les emocions
I l'últim concert que us volem recomanar
és el de Doctor Explosión.
Dia i hora.
Dissabte a les 11 de la nit.
Lloc.
A la sala 0.
Us ho expliquem.
Fa més de 15 anys
que aquest grup de Gijón
corren per escenaris
tant estatals com internacionals.
L'últim treball que s'ha editat sobre ells
és el recopilatori
Totos Tos
on en un doble CD
es recullen les cançons
més representatives
gravades per al Segei
Subterfuge.
I continuem aquesta agenda
carregada de concerts i obres teatrals
que no us podeu deixar escapar
i ara toca el torn al teatre.
Dia i hora.
Avui dijous a les 9 i mitja de la nit.
Lloc.
Al Teatre Metropol.
Us ho expliquem.
Es representarà l'obra teatral
Celebració, Festin.
La història en situa
en un dinar familiar
el dia que el patriarca fa 60 anys
envoltat dels seus.
Un fill gran
que regenta un restaurant
una fill antropòloga
un fill petit
que no compleix
les expectatives del pare
i flotant a l'aire
l'impronunciable
el record de la filla
que es va suïcidar.
L'absència de la cau
de la qual
cau com una iosa
damunt la festa.
Brindis,
rere brindis
el públic
segur que es convertirà
en un convidat privilegiat
de la festa
que anirà descobrint
els secrets
i les misèries
que s'amaguen
darrere de tanta
perfecció burgesa
i tanta reunió
entranyable
emarcada
en un hotelet luxós
al mig del camp.
I la segona obra
de teatre
que us volíem recomanar
des del tren
és
Matem els homes.
Així que, Joan,
entre la mida
sí que importa,
l'home enamorat
d'una cabra
i el món
de les infidelitats.
Ens estem fent
molt amics
tu i jo, eh, Marta?
Sí, molt.
Matem els homes.
Avui et porto
aquesta obra
que reivindica
el món femení.
Gràcies per recordar-te'n de mi.
És per tu.
Dia i hora.
Demà divendres
a dos quarts de deu
de la nit.
Lloc.
A la sala Trono.
Us ho expliquem.
Matem els homes
explica com Alina
va matar el seu marit.
La Verna
va tallar els peus
al seu pare polític.
El company de Clàvia
va ser devorat
per un lleó
i Dúlia
va encendiar casa seva
després de la mort
del seu pare.
Mica en mica
vaig canviant
sense ser mai
descoberta.
Una història
que sorgeix
de quatre dones
marcades
per la mort
d'un home
que els va ser proper.
L'obra és cruel
i amarga.
Aquests relats
amaguen
darrere
la seva representació
paraules més dures
com abús,
maltractaments
o prostitució.
I fins aquí
el que més
us recomano.
Déu-n'hi-do,
quin final d'agenda,
amb aquest acte
una mica
sadomasoquista
fins i tot.
Però és molt reivindicatiu
per les dones.
Bé,
si és això
ja està molt bé.
Jo no ho pronunciaré.
A tu a banda, oi?
Matem els homes.
Sí.
Bé, doncs
moltes gràcies, Marta,
per aquesta secció
de concerts
i de teatre.
I donem pas ara
a la Raquel
amb el teu racó.
Hola, Raquel.
Doncs el racó d'avui
no és ni un bar,
ni una botiga,
ni un pub.
L'Eva ens parla
d'un racó molt bonic
de Tarragona,
en concret,
d'un carrer.
Hola, em dic Eva
i el racó de Tarragona
que us recomano
no sé exactament
on està
però us teniu
que situar
al seminari
sortint
a mà dreta
aleshores baixeu
per aquella baixada
que va parar
al portal del Roser
i per allí
ja veureu
que hi ha un racó
molt mono
que està tot ple
de casetes blanques
i maceteres
molt mediterrànies
i segur que
veieu quina és
i us semblarà
mentida
que estàvem
en una ciutat
capital de província
amb la poble
cito griego
mediterrània.
Realment
tota la zona
del cas
que en dic
de Tarragona
és molt bonica
però sí que té
raó la Eva
que aquest carrer
concret
el carrer
de la guitarra
encara ho és més
queda una mica
lluny del centre
però si algun dia
aneu a passejar
per aquesta zona
passeu-hi
que s'ha de veure
fins aquí
el racó d'avui
la setmana que ve
un altre
gràcies Raquel
pel racó
d'aquesta setmana
i acomiadem
el programa d'avui
amb el tema
de la setmana
aquesta setmana
ens presentem a
buscocs
amb
lipstic
i aquí ho deixem
i ens despedim
fins la setmana que ve
i aquest tren
ha estat possible
gràcies a David
Albert Ballarg
Marc Blanco
Ricardo Latorre
Marta Castellà
Raquel Córcoles
Blai Mercè
Marta Mutagut
i Núria Cartanyà
a coordinació
i control
els tècnics
i vies de so
i Maria Almenar
i un servidor
Joan López
a la conducció
moltes gràcies
per haver-nos acompanyat
i fins la setmana que ve
a la
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!