Ella me habló en la bahía
de la isla donde nació
Mientras el alba naciente
Primer día y primer diumenge
de octubre de 2006
desde Tarragona Radio
Ella me habló en la bahía
Habaneras desde el balcón
Si del mar tú foses las onadas
Yo embolvería hacia el rocal
Y esperar las teves abrazas
En escritxos de salán
I si fossis el mar blau
Yo volría ser la nau
Que navega el teu cos
Avapar-me como una manja en dos
Per què em ser malalt d'amor
Si tu no hi ets
Per què enyoro el teu besar
Si tu te'n vas
Per això i tal com més
Vull saber-te sempre al meu costat
Si del cel
Tu fossis les estrellas
Yo embolvería hacia la noche
Yo embolvería hacia la noche
Per poder lluvia a la noche
Per poder lluir-les
Per poder lluir-les molt més bellas
Dibuixades al meu costat
Dibuixades al meu pit
I si tu fossis galer
Jo em faria mariner
Per tenir ben a prop
El teu cor quan pofim ben de grà
Per què em ser malalt d'amor
Si tu no hi ets
Per què enyoro el teu besar
Si tu te'n vas
Per això i tal com més
Vull saber-te sempre al meu costat
Per què em ser malalt d'amor
Si tu no hi ets
Per què enyoro el teu besar
Si tu te'n vas
Per això i tal com més
Vull saber-te sempre al meu costat
Per això i tal com més
Vull saber-te
Vull saber-te
Vull saber-te
Al meu costat
De Carles Casanovas i Emilio Joanals
Porbo i Nina
Encantat, malalt d'amor
Des de Vizcaya, Inderra
Enregistrat fa deu anys
Ens acompanya amb el seu estil
Amb la flor del bohío
Noche de brujo
Noche callada
La luna brilla
La luna brilla bajo la sombra
De un fratanal
Y en el silencio
De las estil
Una guitarra triste
Que suspira
No digas a nadie
Mi flor del bohío
No digas a nadie
Mi flor del bohío
Mi flor del bohío
No digas a nadie
Te quiero, mi chaca
Te quiero, mi chaca
Ay, como a nadie
Quiero yo
Linda flor del bohío
Quien pudiera soñar
Y han prohibido los amaritos en el palmar
No digas a nadie
No digas a nadie
No digas a nadie
No digas a nadie
No digas a nadie
No digas a nadie
No digas a nadie
No digas a nadie
Mi flor del bohío
No digas a nadie
Mi flor del bohío
No digas a nadie
No digas a nadie
Mi flor del bohío
No digas a nadie
Que un beso tuyo
Me enloqueció
No digas a nadie
Mi flor del bohío
No digas a nadie
Mi flor del bohío
No digas a nadie
Mi flor del bohío
Te quiero, mi chaca
Ay, como a nadie
Quiero yo
Linda flor del bohío
Quien te adora soy yo
Y han prohibido los amaritos en el palmar
Y han prohibido los amaritos en el palmar
D'un enregistrament en directe
Escoltarem, en primer lloc
Al orfeo de Bermeo
En la habanera del germans cubans
Fernando y Eduardo Sánchez
De Fuentes
Tú
Tú
Tú
Tú
Tion
Tú
Tú
Tion
Tú
Tú
Y
Tú
La reina de todas sus flores, la reina de escuro.
La palma que en el bosque se vea este gentil.
Tu sueño arrulló, tu sueño arrulló.
Y pesó de la brisa al morir de la tarde de despertar.
Puedo sagrado, guarda tu corazón.
El claro cielo, su alegría te dio.
Y en tus miradas, su alegría te dio.
De tus ojos la noche y la luz, de los rayos del sol.
Puedo sagrado, guarda tu corazón.
De tu corazón, el claro cielo, su alegría te dio.
Y en tus miradas, su alegría te dio.
De tus ojos la noche y la luz, de los rayos del sol.
Del mateix anys de grabació, Barca de Mitjana canta de Carlos Casanovas
i Josep Bastons, la rumba habanera, Lola la tabernera.
Ja de negra a nit, buscant això plu, entra a la taberna.
El vent i la pluja, amb el malmenat, dies de tardor.
La marina és jove, tibat i fort, amb folar negre lligat al coll.
El roda soques per donar vides i adulador.
Por Dios, Lola un vaso de ron, te cantaré una canción.
I mentre li canta una avenera, amb la guitarra,
ella mou el cul, balanceja els pits, giscla una rialla.
I mirant coqueta, pica l'ullet al noi de Calella,
cronxolant el cos, marcant el compàs d'aquella avenera.
El teu cos m'encena, el teu cos en pot, muleteta vella.
Jo t'estimaré fins la fi del temps, si tu vols ser meva.
I la vella Lola, llença el davantar.
Mans a la cintura, balla amb sultura, el seu amant.
Vámonos pa Cuba, mi vella Lola.
Vámonos pa Bermeo.
Vámonos pa Bermeo.
Vámonos pa Bermeo.
Vámonos pa Bermeo.
Vámonos pa Bermeo.
Vámonos pa Bermeo.
I com cada besta la tavernera encisadora,
es tenen el galant que com cada nit l'ha d'enamorar.
Amb la guitarra i un got de vi, cantarà alegre tota la nit,
cançons de cuva, cançons de molasses i blau marí.
Corre, l'ola, posa'm un got de vi,
i vine a ver-me-ho amb mi.
I mentre li canten una vanera amb la guitarra,
ella mou el cul, balanceja els quits, gisclau de rialla,
i mirant coqueta, pica l'ullet del noi de Calella,
grunxolant el cos, marcant el compàs d'aquella vanera.
El teu cos m'encena, el teu cos em pos,
moletet de vella,
jo t'estimaré fins la fi d'al temps,
si tu vols ser meva,
i la vella l'ola,
llença el davantar,
mans a la cintura,
ballant sultura,
pel seu amant.
Mans a la cintura,
ballant sultura,
pel seu amant.
També d'aquest mateix registre en directe,
el grup Bass Box Populi
es dedica del mexicà Manuel Maria Ponce,
a l'orilla d'un palmar.
A l'orilla d'un palmar,
llovía una joven bella,
su bocuita de coral,
sus ojitos dos estrellas.
Al pasar le pregunté
que quién estaba con ella
y me respondió llorando,
sola vivo en el palmar.
Soy huerto, Anita,
no tengo padre ni madre,
ni un buen amigo
que me quiera consolar.
Solita pasó la vida,
a la orilla d'un palmar
y solita voy y vengo
como las olas del mar.
El ron está casi.
Al pasar le pregunté
que quién estaba con ella
y me respondió llorando,
sola vivo en el palmar.
Soy huerto, Anita,
no tengo padre ni madre,
ni un buen amigo
que me quiera consolar.
Solita pasó la vida,
a la orilla d'un palmar
y solita voy y vengo
como las olas del mar.
y solita voy y vengo
y solita voy y vengo
como las olas del mar.
¡Gracias, muchas gracias!
Jaume,
Pol i Josep Bastons
són els autors
de la vanera
que canten
els pirates
i està estretta
del seu últim treball
enregistrat,
titulat
Tal com raja.
El títol de la vanera
Negro Abelardo.
Negro Abelardo
Era fino al danero
y gañardo
como un bergantín
como un bergantín
Negro Abelardo
Sesteaba,
masjaba tabaco
y vivía feliz
vivía feliz
Negro Abelardo
Siempre estaba tranquilo
y risueño
dejándose amar
dejándose amar
Trabajaba
poquito y justito
de grito Abelardo
no tenía sueño
Trabajaba
Trabajaba
poquito y justito
Abelardo
negrito
Abelardo
No había
No tenía sueño
Vivía feliz, vivía feliz, negro abelardo.
Siempre estaba tranquilo y risueño dejándose amar.
Pero un día negrito abelardo, llegó una negrita menunta y bonita.
La negrita menunta y bonita, el negrito abelardo me hizo derretir.
Pobre abelardo, trabajar de solazón, no en la marigua, por un poquito de amor.
Pobre abelardo, trabajar y trabajar, para que su negrita descanse junto al palmar.
Y ande el destino negro abelardo, negro abelardo.
Y ande tu barco, barco de fiestas, no eres capital.
Negro gallardo, es tu destino, es cadarte a ti como un catamán.
Y ande el destino, es cadarte a ti como un catamán.
Y ande el destino, es cadarte a ti como un catamán.
Y ande el destino, es cadarte a ti como un catamán.
Y ande el destino, es cadarte a ti como un catamán.
Y ande el destino, es cadarte a ti como un catamán.
Y ande el destino, es cadarte a ti como un catamán.
Negro abelardo, siempre estaba tranquilo y risueña, dejándose a mar.
Trabajaba poquito y justito, negrito abelardo, no tenía dueño.
Trabajaba poquito y justito, estaba tranquilo, mas daba tabaco, vivía feliz, vivía feliz.
Dues sabaneras de Ramón Carreras, ens arriban tot seguit.
A la primera, ens canta del seu registre de l'any 86, perdó, el grup Alba, Marendins.
Marendins, l'amor se'n va, la barca et fa ben petita, són amor, vinc a remar.
La nina trista que trista, l'angoixa la fa sofrir, l'espera es farà molt llarga, la vida sols per patir, i la soledat amarga.
Després passaren molts anys, la noia ve prou que els comptava, i entre plors i plors i planys, ella pacients l'esperava.
Però un dia posta de sol, el cor d'una vella salta, i de la mà d'un bastó, camina cap a la platja,
i allà lluny a volitzó, una barca que se tança, i només porta un patró, amb la caballera blanca.
Ja la barata en terra salta, abatut pels anys del temps, i porta per cada galta,
sols un best, i res més.
Fins demà!
La barata en terra salta, abatut pels anys del temps, i porta per cada galta,
sols un best, i res més.
i agafa des de la mà, cap a les gràcies se'n van.
La mare de Déu li diu a la vella, molt a prop i a cau d'orelles,
perquè em volà bastant.
I la segona, de Ramon Carreras, interpretada per mariners de Riera i gravada en el 2001,
als Braus del Nord.
La barca encara és a port, els pescadors són a la taverna,
entre ells es desitgen sort, encara que pensin amb la galerna.
Les dones a casa cusen, vecen el braçol en amor a l'allà.
Totes tristes, els fillets contemplen, i totes tremolen pensant en la mà.
del Cantàbric valent, les onades s'aixecen, va bufant el puner, i les barques no venen.
i lluny a l'horitzó, la primera ja es veu.
Disset homes marxaran, i em tornen Déu, i em tornen Déu.
Disset homes marxaran, i em tornen Déu.
El cel ven serenat, el mar estava talment en calma.
Tot ell era ben tallat, per una barca lleugera i galana.
De sota i sense avisa, arriba una plena i una altra després.
I la mar que embesteix, sense parar, s'emporta de popa a set mariners.
del Cantàbric valent, les onades s'aixecen, va bufant el puner, i les barques no venen.
i lluny a l'horitzó, la primera ja es veu.
Disset homes marxaran, i em tornen Déu, i em tornen Déu.
Disset homes marxaran, i em tornen Déu, i em tornen Déu.
Ella me habló en la bahía, de la isla donde nació,
Mientras el alba naciente, surgió por el horizonte, bañándonos...
Des de Tarragona a ràdio, Núria Cartanyà al control i Javier Perdina, que us parla.
Ens acomiadem fins al proper diumenge, a dos quarts de Déu del matí, al programa.
Habaneras desde el balcón.