Tiumenge, 14 de maig de 2006.
Iniciem a Baneres, desde el balcó.
Oh, gavina voladora que voleia sobre el mar i al pas del vent mar en fora vas volant fins arribar a la platja assolellada, platja de dolç racó, on dia i nit hi fa estada la nina.
Dels meus amors.
Quan la vegi sola, prop la quieta onada, don-li la besada que li envio més ferber.
Digue-li que sento dolça melangia i que penso en ell en tot moment.
O sigui, igual que tu, gavina, el mar podés jo travessar, fins arribar a la platja on tan dolça recordar.
I veure la imatge bruna en un suau despertar.
Dels meus amors.
Dels meus amors.
Dels meus amors.
Dels meus amors.
Dels meus amors.
Dels meus amors.
Dels meus amors.
Dels meus amors.
Dels meus amors.
Dels meus amors.
Digue-li que sento dolça malangia
i que penso en ella en tot moment.
I que penso en ella sempre en tot moment.
Porbo ha cantat de Frederic Sirés, La Gavina.
I des de Girona, un altre grup, Terrain Dins,
i la popular, Rosina o Rosina d'Humbert de Palmar.
Un guatemai o de un cafetá.
Ansioso le preguntó, ¿quién te hace penar?
Y entonces la flor contestó mirando hacia mar.
¿Quién pierde su corazón no puede cantar?
Y el mío se lo llevó un rubio oficial
De un barco de Nueva York que no volverá.
Si un marino gentil te robó el corazón
Y en un verde palmar
Entre arambas y flores
Otra vez mi canción brindarás
Como un himno al amor
Rosina de un verde palmar
Lo sufras así
Olvida tu rubio oficial
Y quiéreme a mí
Que amor con amor se olvida
Y tú lo verás
Mis besos y mis caricias
Te harán olvidar
Y entonces la flor contestó mirando hacia mar
Quien pierde su corazón no puede cantar
Y el mío se lo llevó un rubio oficial
De un barco de Nueva York que no volverá
Si un marino gentil me robó el corazón
Y en un verde palmar
Entre arambas y flores
Otra vez mi canción brindarás
Con un himno a l'amor
Amor
Amor
Amor
Amor
Amor
Amor
Situades als ports del litoral existien temps enrere les tavernes
Allà es reunien pescadors i mariners després del treball
O quan el temps molt agitat no els permetia sortir a feinar a la mar
Poche es cantava aquesta habanera
Que es porta Fergantí
De Montoro y Martín Domingo
Allà en la Habana
Allà en la Habana
Cierta mulata
De un tombare blanco
Sem amontó
Dígame usted
Lo que pasó
Que la mulata
Boiza la verdad
A su bollín
Se lo llevó
Y cuando estaban entusiasmados
Y se juraban eterno amor
Llegó el marido de la mulata
Dígame usted
Lo que pasó
El mulato
Se quiso vengar
Y un machete
Muy largo sacó
Pero al ir a tirarse
A matar
Los miró
Los miró
Se tiró
Se tiró
Se marchó
Y se marchó
Allà en la Habana
Allà en la Habana
Son tan dulces los besos
De las cubanas
Allà en la Habana
Allà en la Habana
Allà en la Habana
Allà en la Habana
Pasan las mismas cosas
Vida y tamina
Que hay en España
Pasan las mismas cosas
Vida y tamina
Que hay en España
Allà en la Habana

Bona nit
Bona nit
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Son tan dulces los besos
De las cubanas
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Pasan las mismas cosas
Virita mía
Que hay en España
Pasan las mismas cosas
Virita mía
Que hay en España
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Son tan dulces los besos
De las cubanas
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Pasan las mismas cosas
Virita mía
Que hay en España
Pasan las mismas cosas
Virita mía
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Allá en La Habana
Españía
¡Españía!
Moltes tavernes portuàries es van obrir a les locals d'antigues botigues d'alimentació
i en elles es cantava enmig d'un ambient familiar acompanyats d'uns gots de vi i el fum o els cigarets.
Les veus dels pescadors i de Josep Maria de Cegarra i Salvador de Pau
Per tots vosaltres pescadors i mariners de la nostra costa tarragonina
Entre les barques
Entre les barques quan passa l'amor
No s'ha vestint de passades molt llargues
No du la fúria de crits i vegades
L'amor
L'amor que passa la vora del mar
És blau verdós i flexible com l'aigua
Entre les barques quan passa l'amor
No s'ha vestint de passades molt llargues
L'amor que passa la vora del mar
L'amor que passa la vora del mar
L'amor que passa la vora del mar
L'amor que passa la vora del mar
L'amor que passa la vora del mar
L'amor que passa la vora del mar
L'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que ens diu a la vora del mar.
És un amor de molt poques paraules.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
Entre les barques, l'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa.
L'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa, l'amor que passa l'amor que passa.
No vol ni flors, ni jamecs, ni rialles.
L'amor que passa, la vora del mar,
és un sospir que la tira com l'aigua,
que si per cas hi ha una punta de grups,
i si l'ampe la mort que passa, la vora del mar,
es borruguit va fugir de la platja.
Es borruguit va fugir de la platja,
es borruguit va fugir de la platja.
L'autologui va fugir de la plaça.
Alguns dels que van anar a l'altre costat de l'Atlàntid,
allà pels segles XVIII i XIX,
estaven tan obsessionats per viatjar
que dibuixaven i esgrafiaven vaixells
en tota mena de papers i parets.
El grup Els Pirates, de la seva gravació del 94,
canta d'Ortega Monasterio,
El meu avi.
El meu avi, el meu avi, el meu avi.
El meu avi va anar a Cuba,
al bordo del català,
el millor arc de guerra,
de la flota en ultramar.
L'últim un ell i el nostre amor,
i catorze mariners,
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palabrujell.
Quan el català sortia a la mar,
els nois de Calella ballen un cremant.
Mans a la guitarra solien cantar,
solien cantar,
visca Catalunya,
visca el català.
Arribar en temps de guerra,
de perfíries i traïcions,
i en el mar de les sentides,
retronaren els canons.
Els periners de Calella,
i el meu avi al mig de tot,
van morir a coberta,
van morir al peu del canó.
Quan el català sortia a la mar,
cridava al meu avi,
papa no és que està,
els valents de bordo,
no varen tornar,
no varen tornar,
tingueren la culpa,
els americans.
Quan el català,
sortia a la mar,
els nois de Calella,
veien un cremant.
Mans a la guitarra,
solien cantar,
solien cantar,
visca Catalunya,
visca Catalunya,
visca el català.
Llops de mar,
enregistraren l'any 1989,
una popular habanera,
que figura el cansoner
que Javier Montsevatge
va recopilar l'any 48.
Aquesta habanera té,
almenys,
tres títols.
Déu-n'hi-do.
Cuba,
tierra donde nací,
la perla de Cuba,
y aquesta,
Cuba querida.
Cuba,
tierra donde nací,
bajo tu ardiente sol.
Cuba,
Cuba,
Cuba,
iy
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!




Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!