Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
I a la secció de cinema parlarem de les estrenes que podem trobar en cartellera.
Així com farem un repàs del que ha estat la berlinale d'aquest any,
i us recomanarem un DVD i parlarem de Brough Break Mountain
o, per tots leur terreny vedat,
pel·lícula a la que van assistir amb viatge especial del program Ignòfons en Mà.
Deixarem el cine i parlarem de televisió,
en concret, de la flora i fauna dels magazins matinals.
I a l'entrevista de la setmana, tindrem en exclusiva el cantautor madrileny Ismael Serrano que actua avui a la nit a la nostra ciutat.
A la secció musical els nostres especialistes han remenat vinils
i ens faran un recull de cantautors més destacats de tots els temps.
I gràcies a la secció femenina del programa
us recomanarem una pila d'activitats culturals per triar i remenar.
També coneixerem un nou racó de la ciutat
d'aquells que val la pena descobrir.
I sense més preàmbuls, engeguem el tren.
Aquesta tarda no perdis el tren.
I ara donem pas a les notícies més fresques, més dinàmiques, més autèntiques.
Donem pas al noticiari xorres de la setmana.
L'Ajuntament de Tarragona i la Diputació de Lleida
veuen necessària l'autovia entre les dues ciutats.
El port és, des de ja fa temps, la principal entrada a la indústria agroalimentària lleidetana.
Joaquim Nadal ja pensa en contractar Carlinhos Brown per inaugurar l'autovia.
D'altra banda, el sector de la prostitució
està estudiant reforçar els punts quilomètrics més concorreguts.
El Nàstic suma tres punts més consolidant-se a la part alta de la classificació.
Els granes aconsegueixen la setena victòria consecutiva fora de casa
i estan a tan sols dos punts de la primera divisió.
L'Ajuntament està condicionant ja la font del centenari
per les celebracions de l'ascens.
Carlinhos Brown, de nou, s'ha oferta per actuar
en la celebració un cop acabada la inauguració de l'autovia.
L'Ajuntament preveu que la part alta sigui zona turística per setmana santa.
Aquesta declaració permetrà als establiments del casc antic
acollir-se a la nova llei d'horaris comercials.
Les botigues de souvenirs amb el mediàtic Carlinhos Brown com a imatge de la nova campanya
s'estan abastint com mai de barrets mexicans, nines folklòriques, castanyoles,
toros de cartó pedra, banderilles de I love TGN
i de samarretes estampades amb la frase de
L'Ajuntament de la ciutat va retirar dimarts els ànecs de la plaça Imperial Tàrracó.
Després de moltes queixes per part dels ciutadans atemorits de causa de la grip aviar,
finalment la brigada municipal ha trasllat les aus a la gossera.
Els ànecs han assegurat aquesta emissora
que a la gossera s'han trobat amb el periquito del regidor de Medi Ambient
i el lloro de Carlinhos Brown.
El periquito, que els ha explicat que tot això es tracta d'una obra premeditada,
ha advertit als ànecs que anessin amb compte amb el lloro de Carlinhos Brown
perquè ja feia dies que es tornodava.
Dissabte es va celebrar a Barcelona la manifestació convocada per la plataforma pel dret a decidir.
700.000 van ser els manifestants segons l'organització, 125.000 segons la policia.
La còpia assegura que la manifestació no va existir
i que tota la gent que era al carrer estava buscant a Carlinhos Brown,
però no hi era, estava a Tarragona.
I fins aquí les nostres notícies d'avui.
Què us sembla si ens introduïm en el reportatge de la setmana?
Bé, estem ja a les portes del Carnaval
i a veure, Albert, tu de què tens pensat disfressar-te aquest any?
Hola, Maria. Hola, Joan.
Doncs aquest any encara no ho he pensat, però no serà per propostes.
I aquesta setmana hem sortit al carrer per preguntar a la gent de Tarragona sobre el Carnaval.
La majoria de disfresses ja deuen estar a punt,
tot i que, com sempre, hi ha el típic despistat que encara no té tot complet.
Però bé, com que això ja ho sabem, o si més no ens ho pensem,
el que hem fet està recollir propostes per disfressar els nostres polítics.
Li hem tingut de tots colors, hem rigut molt i ara toca que vosaltres els escolteu.
Ah, i si algú té enveja perquè no ha sortit en antena
i té ganes de disfressar algun polític,
pot posar-se en contacte de forma gratuïta el seu mail.
Ara sí, comencem el nostre reportatge.
Bon dia, senyor. Com va la vida?
Malament, mira.
Malament? Què passa?
Llegint el diari.
Una pregunteta?
Quina és?
A veure, ara que ve el Carnaval,
de què disfressaria el president de la Generalitat?
Com, com?
El Maragall.
De què podríem disfressar el Maragall?
Home, ara no ho sé, és que ara tinc una mica de pressa, eh?
És un moment, és un moment només.
Home, amb una bandera catalana.
Una bandera catalana, eh?
Sí, home.
Visca!
Però estelada o...
Estelada, estelada.
Estelada, que és la bona.
Visca Catalunya!
De Torero.
Erlequin, perquè, evidentment,
l'Erlequin és una persona que fa gràcia.
El Michet Murray, no?
El Borratzo.
Home, a Maragall, no?
Bueno, pues, vamos a ponerle un angelito.
I el vell de res, però tanquerí les tavernes.
Tanquerí les tavernes.
Sí, sí.
Però de tot Catalunya o només de Barcelona?
Home, de llum tenes ell.
I vostè, de què el disfressaria el Maragall?
No ho sé, no ho sé.
No ho sap?
No.
Algo concret?
No sé què de policia.
Bo, aquest com de gallina la posaria.
De gallina què?
Gallina blanca.
De gallina blanca.
De la Soper.
Sí.
I el president del govern?
Aquella ja li he posat una bandera espanyola.
Una bandera espanyola?
Sí.
Viva el rei!
És el que toca, eh?
Toc.
Intenta fallida.
De Francesc Marcià.
Original, eh?
De moment, aquesta no l'ha dit ningú.
De flamenca.
De bufó.
Ja ho ha dit vària gent, eh?
Serà per algo.
A veure, primer una i després l'altra.
Jo?
De dona.
És el que em faltava veure!
Ara ja em puc morir!
Ara ja em puc morir!
I la vestiria sense en plumes i tal o què?
Ah, sí, moltes plumes li posaria.
Moltes plumes i colors.
I vostè, Mastrassa?
Jo no ho sé.
Ella no ho sap.
De Star Trek, no ho sé.
Parece un doctor es foc.
Anem a perseguir un senyor de l'edat avançada
amb un bastó que porta una velocitat esperpèntica.
Anem-hi.
Bon dia, senyor.
Ara que s'acerca Carnaval,
de què disfrazaria vostè, president del Govern?
Pues, hombre, yo le vestiría...
Hola, chavales.
Soy correcte.
Vamos, de diablo.
De diablo.
Vamos bien.
El president del Govern el disfrazaria de...?
Jo, de domador.
Sí, el president del Govern ja és un ninot.
Ja és un ninot.
No cal vestir de res.
Un ninot el disfrazaria.
No cal vestir.
Ja no cal vestir l'home.
Ja no cal vestir.
Ja m'ha vestit ell.
Va bé, pues...
El seu somriure permanent,
que ara ja li ha quedat la boca així.
Ja li ha quedat la boca marcada, no?
Ui, ui, ui, ui.
Paso, paso, he contestat.
Són cinc minutets.
Les preguntes...
No, no, no, no.
És anònim, eh?
No, no, no, no.
I una cosa més d'ambi local per acabar?
A veure, al local de Tarragona.
Aquell, unes banyes.
Eh, quina ironia, quina cunyata.
Si no hi ha banyes?
Unes banyes.
Perquè hi ha unes banyes.
Home, perquè...
És un banyo?
De Brujo.
Alcalde de Tarragona de Burro.
Home, l'alcalde de Tarragona...
Jo em penso que el millor que pot ser l'alcalde de Tarragona
és anar vestit com va.
Anar vestit com va?
Sí.
Però per posar-se dins l'ambient?
De gladiador.
Titella, és un titella.
Va estresa que tenen un moment.
Ah, no, l'alcalde de Tarragona no.
El vestiria de senyor, jo.
Però si va cada dia de senyor.
Bueno, doncs encara m'ho dius més bé.
Vol dir que li toque encara més?
Però ara ve a Carnaval, pensi que una mica sí que l'hem disfressat.
Encara que sigui amb un nas de pallasso, una mica...
Que el posarem.
De Blancanieves.
De Blancanieves.
I els regidors de Sete Nenites, eh?
Gràcies, mestreça.
De Mangui.
A l'alcalde de Tarragona le pondríamos...
Vamos a ver.
Pues otro angelito.
De Tarragoni, de Sardanes o de Casteller.
Jo l'alcalde.
L'alcalde sí que em pot dir que el disfressaria.
Descombraire.
Descombraire.
Per què es poguessin fer res.
Això vol dir que no l'ha votat, no?
Sí que l'he votat.
Ui, ui, ui.
Sí que l'he votat, però el carrer és molt dur.
Ui, que si se n'entera...
Bé, això li traslladarem.
Gràcies.
Bé, sortim d'aquest magnífic reportatge
i es recuperem de tots els llibres que ha produït.
I ens anem a parar.
Gràcies, Albert, gràcies pel teu reportatge.
Un record per l'Albert Lijarcio,
que el tenim a les terres de Lleida,
a la terra ferma amb el turmell fumó.
Bé, doncs, després del reportatge,
de la setmana, que ho hem vist molt animat,
aquesta setmana que comença Carnaval.
Passem a l'hora d'anar al cinema.
Dijous, sis de la tarda.
El tren arrenca a Tarragona Ràdio.
Bona tarda, David. Bona tarda, Marc.
Bona tarda.
Hola, què tal?
Com va anar pel Xina la setmana passada?
Home, prou bé.
Hi havia gent, però la pel·li era...
Home, va ser distret.
Va ser allò de molta gent i poques persones, no?
Això, va ser bastant distret, la veritat.
Però bueno, avui per començar la secció,
farem una ullada a les estrenes de la setmana
i repassarem a fons la pel·lícula,
precisament la que vam anar a veure,
que tothom considera favorita als Òscars,
Brokeback Mountain,
coneguda també com a Terreno Vedado
o Terreny Vedat.
És realment tan bona com la pinten?
Doncs avui sabrem què n'opina el públic tarragoní.
Parlarem també de la Berlinale,
el festival de cine de Berlín
que va tancar les seves portes el passat 19 de febrer.
I per acomiadar-vos,
us farem la nostra particular recomanació cinèfila.
Per cert, Joan o Maria,
algú de vosaltres ha estat a Venècia?
No.
Ja m'agradaria estar, ja,
però de moment no he tingut el plaer.
Jo tampoc, eh?
Només us ho comento perquè,
repassant les estrenes d'aquesta setmana,
hem trobat la pel·lícula Casa Nova,
rodada íntegrament a Venècia
i protagonitzada per l'actor de moda,
Heath Ledger,
nominat a l'actor pel seu paper a,
com no, Brookback Mountain.
Casa Nova és una comèdia romàntica d'aventures
que narra les peripècies
d'un dels grans seductors de la Itàlia del segle XVIII,
Giacomo Casanova.
Les seves proeses amoroses
han servit de font d'inspiració
per molts escriptors i directors de la gran pantalla.
També s'han estrenat les comèdies
Solo Amigos i Dicen por Ahir,
protagonitzada per Kevin Costner
i la televisiva Jennifer Aniston.
Com ja vam comentar la setmana passada,
Brookback Mountain sembla que es presenta
com una aposta segura per als Òscars.
La pel·lícula d'Anglia ha obtingut el llou d'or
al Festival de Venècia
i el Globus d'or al millor drama i director.
Nosaltres ja l'hem vist i avui la comentarem.
Però Marc, a veure, és que jo hi ha una cosa que no entenc.
O sigui, tothom diu que la pel·lícula va de dos vaquers homosexuals que tal i que qual.
Però a veure, que quedi clara una cosa.
De vaquers no en tenen ni un pèl, eh?
Perquè són pastors.
O ovellers, si vols.
I és que no surt cap vaca en tota la pel·lícula.
Ara d'ovelles un bon rato, eh?
En fi, passarem a comentar una mica
Terreno Vedado o el que és el mateix,
Brookback Mountain.
Tècnicament, és una pel·lícula de vella factura
i canònica construcció,
producte del meticulós treball en la fotografia
de Rodrigo Prieto, com també de la depurada
posada en escena dels classistes
en quadraments d'Anglia.
El director segueix a la perfecció
les regles dels terços...
Marc, Marc, Marc, ja, vale.
Jo crec que després de quatre setmanes en cartell,
fins i tot Carlinhos Brown, crec que l'ha vist, eh?
En fi, el que està clar
és que tothom la dona com a favorita.
Però l'equip del tren ha volgut contrastar opinions
i realment sembla que la cosa a Tarragona
no està tan clara.
Escoltem-ho.
Bueno, què tal la pel·li?
M'ha agradat molt.
No m'ha agradat gens.
Gens?
No.
Li ha faltat ritme, li ha faltat no ritme,
li ha faltat de tot.
No regula.
Esperava altra cosa.
No esperava més sentimientos,
està un poquit apagadilla.
Bueno, a mi gusto, eh?
El otro tiene otro tipo de gusto,
a mi gusto un poquit apagadilla.
Mereix els 8 Oscars dels que està nominat?
Home, no ho sé, perquè no he vist les altres, no?
Ja, clar, també.
Però és una pel·lícula que m'ha agradat molt.
Quina llàstima.
Això és el que em preocupa, és el que hi ha darrere.
Sí?
Si aquesta és la que està nominada per 8 Oscars,
imagina'n els que estan darrere.
Deu ser.
El tema de la pel·lícula és la que és l'estimació.
Ja, però el fet que sigui nord-americana
crida molt l'atenció que sigui homosexual.
Sí, això sí, que jo ho hagin posat allà i està bé.
Vull dir, això crida l'atenció d'anar en contra,
de ser una societat més, que costa més.
M'ha semblat que sobrava violència
en quant a la forma de relacionar-se
amb els dos matrimonis,
la violència que mostrava cap a la seva dona,
la desocupada que tenia els seus fills,
no els feia cas per res, no m'agrada.
Aquests dos homes els hauríem de fer escriure
a la pissarra mil vegades allò de
no diré que Brokeback Mountain no m'ha agradat,
no diré que Brokeback Mountain no m'ha agradat,
no diré que Brokeback Mountain no m'ha agradat.
Però és que això no és tot, eh?
És que també vam voler compartir l'opinió
amb el noi de manteniment de la sala.
Sí, home, aquell que recull les teves crispetes al terra
però que, curiosament, mai s'asseu a mirar la pel·lícula.
Realment va valdre molt la pena xerrar amb ell.
Els crèdits estan ben dissenyats, no?
Què creus, tu? Estan ben dissenyats?
Oh, sí.
Com tots els crèdits, dic jo, no?
És per la tesis o alguna cosa, no?
Sí, home, ja.
Ah, no ho sé. Que està groent, ara va.
Sí, sí, no? Està gaire.
Bueno, doncs a veure si la veiem, eh?
Està nominada a 8 Oscars, o sigui que algú tindrà.
Molt bé, doncs tinc temps, però a veure,
quan digui festa, l'aviat del cinema no hi aniré.
Molt bé, molt bé.
Adéu. Gràcies, eh?
Molt bé, a tu.
Hem de dir que el noi no havia vist la pel·li, eh?
En definitiva, Brockback Mountain és una pel·lícula molt maca,
però que juga a favor del que podríem considerar políticament correcte.
Ara mateix els jurats premien els riscos i els plantejaments com els que aquí s'aborden.
Sí, es diu que el film parla de la força de l'amor
i no de la condició homosexual dels protagonistes.
Però Brockback Mountain hauria tingut el mateix ressò tractant-se d'una parella heterosexual?
Però ja hem parlat prou de Brockback Mountain,
de lo bona que és Brockback Mountain,
de les nominacions als Oscars de Brockback Mountain,
dels protagonistes de Brockback Mountain.
Així que espero que no haver de dir més Brockback Mountain fins al 5 de març,
que celebrarà la cerimònia dels Oscars.
I per oblidar-ho, parlarem d'un altre festival.
Com cada any a principis de febrer,
Berlín es converteix en la capital internacional del cinema.
Parlem de la 56a edició del Berlinale,
que va finalitzar el passat 19 de febrer.
El jurat va premiar amb l'ous d'or
l'òpera prima gravica de la directora bòsnia Jasmila Zabanik,
pel·lícula que ens vol recordar els horrors de la guerra dels Balcans
i especialment de les dones que llavors van ser violades.
Michael Winterbottom es va emportar el premi
al millor director per The Road to Guantanamo.
El film explica la història de tres adolescents
que es van acostar a Afganistan
en el moment en què els americans bombardejaven el país.
Aquest viatge es portarà a Guantanamo.
Les pel·lícules guanyadores del premi del jurat
van ser el premi iraní Offside i el danès On Shop.
També cal afegir que els premis van tenir gran presència alemana
amb pel·lícules com Les Partícules Elementals i Requiem.
Les dues s'estrenaran pròximament a Espanya.
I finalment destaquem la representació espanyola.
Estrelles de la línia que es va endur el segon premi dels espectadors
i el curtmetratge El Cerco que va guanyar el premi al millor curt.
Per als amants de cinema a casa, sí, sí,
aquells que us mireu les pel·lis espaterrats al sofà
i traiem-vos els terzanillos del melic,
ens agradaria recomanar-vos un estrena en DVD.
Aquesta setmana hem escolit la pel·lícula nacional Princeses,
guanyadora de tres premis Goya i protagonitzada per Candela Peña,
Goya la millor actriu.
Aquesta pel·lícula va ser preseleccionada per representar a Espanya els Òscars
a la categoria de millor pel·lícula de parla no anglesa.
L'escollida, però, va ser Obava, de Moncho Armendariz.
Princeses és la història de dues prostitutes
que, tot i tenir aspiracions diferents a la vida,
forgen una gran amistat.
És una visió realista d'un món marginal
que el director Fernando León, d'Ara Noa,
s'ha limitat a mostrar sense cap mena de filtre.
Volem marxar sense recordar-vos
que demà s'estrena a les sales del nostre país Capote,
pel·lícula dirigida per Bennett Miller
i nominada com a millor pel·lícula als Òscars.
Caldrà estar atents, doncs, al propi Capote,
protagonitzat per Philip Seymour Hoffman
i màxim favorit a endur-se l'estatueta de millor actor.
I fins aquí el cinema ferroviari d'aquesta setmana.
Però espera, Marc, que jo crec que avui
te'n vas amb les ganes de saber
quina és la pel·lícula favorita als Òscars, eh?
Sí, home, aquella d'en Glee.
Sisplau, David.
Té re novedades, o saps?
No, no, David, no.
És aquella que heu promocionat tant i tant
que hi ha diners sota taula.
Jo us la deixo, Joan.
No, no digueu res.
Jo crec que són tres mots.
Jo us deixo la...
Prova-me-ta!
Dijous, 6 de la tarda.
El tren arrenca a Tarragona Ràdio.
I de la gran pantalla passem a la petita pantalla.
A veure, Ricardó, què ens has preparat aquesta setmana?
Espero que tingui el llistó tan alt com a cinema
perquè m'hem acabat en moments frenopàtics, quasi.
Sí, sí, no sé si tan alt, però almenys ho intentarem.
El que us puc prometre és que no explicaré cap acudit
de larguinyà en aquesta secció.
Sí, sí.
Sí.
Bueno, aquesta setmana us he de confessar
que no estic massa fi per culpa de la secció de tele,
amb la poca bona voluntat que tinc
aquesta setmana m'he posat davant la caixa tonta
per analitzar els magazins matinals.
És a dir, Maritere Campos, Amarroza Pozi,
Torri Iglesias i Josep Papà de Cuní.
Molt interessant.
Felicitats ja per endavant.
Merci.
Pel valor que això comporta, eh?
Bueno, sí, ha estat una feina dura i llarga.
Sobretot llarga.
Perquè, hòstia tu, sí que arriben a durar aquests programes.
Ara entenc que tinguin aquesta audiència
que tenen aquests programes
perquè t'aixegues al matí, poses la tele en el moment que vulguis
i sempre estan.
Bé, abans de començar amb el meu exhaustiu
i professional anàlisi televisiu,
crec que estaria bé explicar-vos una miqueta breument
què és això dels magazins matinals, vale?
Bé, perquè ens entenem.
És aquell programa que fan al matí, d'aquí matinal,
que té un munt de seccions
on parlen de temes d'actualitat, de societat i coses així.
I a més, el sol presentar una persona d'allò carismàtica.
Exemple, la Campos.
Digue-li carismàtica, digue-li equis.
Ei, que quan te la mires durant hores
li comences a veure una mica allò, el carisma.
Bueno, fent un repàs dels canals i començant pel principi,
trobem a la primera el programa Por la Mañana.
Com podeu veure, els del canal públic
es van trencar el cap per trobar el nom.
El programa està presentat per la Inés Ballester,
que suposo que sabeu qui és, no?, la Inés Ballester.
Bueno, per si no ho sabeu, és aquesta dona,
dona, podem dir dona, sí,
que al migdia també presenta el programa de cuina.
Doncs bé, acompanyant la Ballester hi ha el Manuel Jiménez,
un tio que s'assembla molt al Leslie Nielsen,
el de Atrapa-lo como puedas, por ejemplo.
Mister Magoo.
Exactament.
Bueno, entre els dos fan el Por la Mañana,
on van parlant de l'actualitat i tal.
A veure, saps allò que deia abans del carisma?
Doncs aquests dos no en tenen més.
Com a característica d'aquest primer magazín,
això sí, digue-li que donen molts consells de salut,
suposo que és per a trobar espectadors de la tercera edat.
Com que cada cop hi ha més...
A la primera també fan el matí abans del magazín Por la Mañana,
el programa Saber Vivir.
Aquest és el que presenta Manuel Torriglesias,
una persona, ara sí, carismàtica.
Un tio que amb els seus guions de 400 pàgines,
que no ho dic jo, que ho va dir ell en un programa,
i amb l'ajut d'especialistes parlen de salut
i et donen consells de l'estil
què hay que hacer para prevenir y alibriar l'artrosis.
I a més a més alimenten d'una manera bàrbara
els programes de fàping.
Sent que estàs pensant, sí.
Abans d'entrada ple al Pique per excel·lència
entre la Campos i Amarroza,
hem de parlar dels matins de TV3.
Un dels meus preferits, eh?
Els conductors del programa són el senyor Cuní
i l'Helena García Baquero, ai, Melero.
Els matins podríem dir que és un magazín matinal d'actualitat.
Ja sabeu, a la tònica d'ara de TV3,
que hi ha informació i notícies tot el dia.
Allò, passats.
Doncs bé, entre el Cuní i la Melero
fan els matins, un programa que dura
ni més ni menys que cinc hores,
i ho fan en directe.
Ai, és anar, dic jo.
Crec que aquesta és una bona opció, personalment.
La recomano, sobretot depenent del tema del dia,
perquè fan l'entrevista al protagonista,
una taula de debat sobre el tema,
prou interessant.
Això sí, són molt passats amb la pregunta del dia.
Creu que la papada de Josep Cuní
creix cada dia més?
Enviï matins.si o no al 7032.
I la Rahola, no has parlat de la Rahola.
És que tu deixo tu que sé que...
Estic traumat.
No has parlat de la Rahola.
Que admira profundament la senyora Rahola,
la senyora Pilar.
Engegues a televes la papada de Cuní i Pilar Rahola.
És un concepte dinàmic.
Ok.
Ara sí, ha arribat el moment de parlar del duelo de divas.
Campos contra Ana Rosa.
Ana Rosa contra Campos.
O el que és el mateix.
Antena 3 contra Telecinco.
Jo he fet un anàlisi dels dos programes.
He treballat aquesta setmana.
Doncs he fet un anàlisi per veure els punts forts i dèbils de cadascú.
En aquest sentit, he de dir que un dels punts poder més dèbils
del programa de la Campos seria el nom.
Lo que in-teresa.
Quina imaginació, quina originalitat.
Realment els creatius s'hi van trencar el cap amb aquest...
Espera't, no t'ho perdis perquè l'altre tampoc s'ho ha currat massa.
Es diu el programa d'Ana Rosa.
Més panxo.
Bueno, una...
Tenir una filla que es diu Tarelu
i l'altra...
Escribiendo como escribe.
A tu t'agrada interesa.
M'encanta, ho he de confessar.
Bueno, els dos programes basen la seva fórmula
en el carisma de les seves presentadores.
Perquè sí, amics, hi ha gent que admira aquesta gent.
Jo, Ricardo, per això és una preguntata que volia fer.
Perquè això de carisma i tanta gent d'aquest tipus
i carisma, carisma...
Què vol dir al final això de carisma?
Doncs que tenen seguidors, realment,
i hi ha gent que les admira.
Vull dir, gent que està enganxada a la tele
per veure la Campos o per veure la Marrofa.
És que a partir d'ara se m'està fent com un altre concepte.
A partir d'ara, quan em diguin, tens carisma,
potser m'agafa un...
Ah, quina por.
Un julio, no?
Bueno, doncs bé, aquesta la Campos, la carismàtica,
que per cert, pregunta de Culturia General.
Sabeu on va néixer aquesta dona?
A Medina del Campos?
No, a Tetuán, Marroc.
Culturia General, perquè ho sapigueu.
La Campos, amb el seu grup d'incondicionals,
fa dues taules de debat.
La primera, per tractar els temilles del dia
i opinar de com està el món,
és una mica el corrillo.
I una segona taula, que és la tertúlia,
on parlen de política
i entrevisten els protagonistes del moment.
La competència més dura, ara sí,
a la Campos,
és la famosa escriptora de bestsellers,
Anna Rosa Quintana.
Doncs bé, l'Anna Rosa, també,
amb els seus incondicionals,
segueix la línia de Telecinco,
és a dir,
l'homas de l'homas del mundo del corazón.
Són molt passats amb els famosos del cor,
aquest no el recomanem.
Doncs bé, fins aquí el meu estudi
sobre els magasins matinals.
Us ha quedat tot una mica més clar?
Tu amb quina et quedaries?
amb l'Anna Rosa,
imagina't ara que ets el seu target,
perquè em sembla que un noi jove no ho és,
però sempre n'hi ha algun friqui
que es perd por ahí.
amb quina et quedaries?
Tu entres a la web de Telecinco
i la foto que deia d'Anna Rosa,
te'n recordes de la foto de Fraga
per la campanya política?
És una mica així, eh?
Allò, retocada,
i la tia té un puntillo, eh?
Però no, jo em quedo amb la papada Cuní.
Confessa que t'ha de morbaz,
Anna Rosa.
Hosti, tio,
comparem amb la Campos, nen.
No m'interessa nada.
Bé, després d'aquestes divas de la televisió,
passem a la part del rimemba de la tele.
Avui, en la secció nostàlgica de la tele,
us porto segurament un dels programes
que més ens ha marcat la nostra infància.
Una pista.
Jo tinc ara claríssim la diferència
que hi ha entre cerca i lejos.
Maria, et veig que sap.
I qui no, sí, sí.
Jo havia après a comptar amb el Draculín,
aquell personatge tan entrebanyable, també.
Que bons records.
Sí, preciosos.
Bueno, us recordeu, jo crec,
el carismàtic del barri Sésamo,
de l'Espinete,
aquell eriçó rosa que sempre anava despullat,
però per anar a dormir
el tio es posava un pijama.
La versió espanyola del barri Sésamo,
perquè en anglès és Sésamo Street.
T'has currat, t'has currat, no?
No, que és veritat.
Mira, escolta la música.
Veus, Sésamo Street, està claríssim.
Doncs bé, estava molt bé.
Jo me'n recordo que arribava al col·le,
menjava el bocata de nocilla mirant el barri Sésamo,
amb les classes de Coco,
les històries de la Rana Gustavo,
i un dels meus preferits,
el monstre de les galetes.
El monstre de les galletes,
o Cookie Monster, en anglès, podria ser.
Que per cert, quantes galetes podia arribar
a tragar-se aquesta bèstia?
On les ficava?
A més, el més bo és que es ficava la mà dins la gola,
galeta, mà, tot,
i allò era el pozo sin fondo, una mica.
Hòstia, ara poder, tinc un trauma amb barri Sésamo,
amb tu.
Bé, doncs, això és tot per aquesta setmana.
Què us ha semblat el racó aquest,
barri Sésamo?
Ens ha tocat la fibra, eh, jo crec.
Però espero que no només de nosaltres tres, sinó...
M'has fet sentir gran.
Sí?
Bé, ja et passaré una foto de la Rahola
perquè estiguis millor.
Gràcies.
Per res.
El tren, dijous de 6 a 7 de la tarda a Tarragona Ràdio.
Bé, ja, ja.
Bé, ja, ja.
I a l'espai de l'entrevista setmanal,
aquesta setmana comptem amb un dels joves cantautors
amb més renom del panorama musical espanyol i sud-americà.
Es tracta, doncs, d'Ismael Serrano.
Ismael es troba en plena gira del que és el seu últim treball,
Naves Ardindo Masallà de Orión,
un CD molt ben acollit tant pel públic com per la crítica,
que presentarà aquesta nit de dijous
al Teatre Metropol de Tarragona.
Buenas tardes, Ismael.
¿Nervioso para el concierto del jueves?
Hola, buenas tardes.
Pues yo creo que los nervios te asaltan
en esos minutos previos, antes al concierto,
en ese primer paso que uno hace encima del escenario
es cuando te empiezan a saltar los nervios
y hace que te tiembre la voz en las primeras canciones.
Y además son unos nervios de los que uno no se puede deshacer.
Por más que pase el tiempo, te siguen acompañando
y yo creo que hasta son saludables, ¿no?
Porque supone que salir al escenario sigue siendo ese reto,
sigue teniendo esa magia que siempre, desde el principio, tuvo.
Les pasa a los más veteranos.
¿Cómo se te suele comportar el público catalán?
La verdad es que, por lo general,
siempre ha sido muy generoso con los otros.
Siempre hemos tenido conciertos muy intensos,
de mucha efervescencia ahí en Cataluña, ¿no?
Pero también hay que reconocer que ha sido resultado
de un trabajo, un esfuerzo continuado, ¿no?
Porque nuestros primeros conciertos fueron en pequeños lugares,
pues yo me acuerdo la primera vez que estuvimos en Barcelona, por ejemplo,
que éramos 14 personas en una sala de allí, de la ciudad, ¿no?
Y así ha ocurrido en los primeros conciertos que hemos dado por allí, ¿no?
Pero poco a poco se ha ido sumando gente, le hemos dado continuidad.
Siempre, como digo, gente de una generosidad muy emocionante,
con nosotros.
Espero que así sea también en Tarragona.
¿Estás contento con la respuesta del público en general
a lo que es tu último trabajo?
Sí, estoy muy agradecido porque, bueno,
porque editar un sexto disco tal y como está el panorama musical
es todo un milagro, ¿no?
Y que encima la gente responda.
Cuando uno saca un disco se enfrenta a la incertidumbre
de saber si vas a estar a la altura de las expectativas
que te acompañan en cada trabajo, ¿no?
Aunque suene atópico, sacar un disco es tratar,
es casi como empezar de nuevo, ¿no?
Enfrentarse a las mismas dudas, a los mismos retos.
Y la verdad es que la gente ha respondido muy bien.
Llevamos ya cerca de 120 conciertos desde abril,
desde que empezamos la gira.
Se dice pronto.
A este lado del océano y al otro,
en gran parte de Latinoamérica también, ¿no?
Y la verdad es que, bueno,
conceptos que nos han dado muchas satisfacciones
y que me hacen ser muy consciente
de la deuda que tengo con la gente
que, bueno, que comparte conmigo
mis inquietudes y mi propuesta musical, ¿no?
Sucede que a veces la vida mata y el amor
Te echas silicona en los cerrojos de tu casa
O te abre un expediente de regulación
Y te expulsa del Edén hacia tierras extrañas
Sucede que a veces...
Galicia, fragilidad, jóvenes y hermosos, elegías,
Sucede que a veces...
Títulos de lo que es tu última obra,
tu sexto disco.
¿Qué pretensiones tenías con ello?
¿Qué es lo que querías con todo esto?
¿Qué querías transmitir?
Bueno, generalmente componer
es una forma de hacer terapia
Terapia personal e íntima
para convivir con los dudos,
con las dudas, con las miedos que uno tiene, ¿no?
Y, bueno, esta disco recoge un malojo de canciones
que tratan de combatir la fugacidad
que imponen estos tiempos, ¿no?
Uno proponía generar espacios de calma
donde poder reparar en los detalles,
donde tener un poco el ritmo frenético
que nos impone este modelo de sociedad
en el que estamos inmersos, ¿no?
Yo creo que eso es lo que uno proponía
a través de las canciones, ¿no?
Tratar de combatir esa fragilidad,
esa precariedad
y ser conscientes de que no estamos solos
en esa lucha, ¿no?
Ser conscientes de que estamos acompañados
cuando tratamos de detener un poco
esa fragilidad implacable
que definen estos tiempos.
Hemos estado rebuscando más
y sabemos, hemos descubierto
que el título de tu CD
tiene relación con la película Blade Runner.
Sí.
¿Tiene alguna significación especial
para ti esta película?
Sí, a mí siempre me gustó mucho Blade Runner.
Es un clásico de la ciencia ficción
de los ochenta
y siempre me ha gustado, siempre.
Me la he visto muchísimas veces
y, bueno, sobre todo me ha interesado muchísimo
el personaje de Roy, del replicante,
el villano que interpretó Ruther Hagwell
y que en una de las secuencias finales
habla de esas naves ardiendo más allá a Orión, ¿no?
En una de las secuencias finales
dice, he visto cosas que nunca imaginaría,
es naves ardiendo más allá a Orión,
traídos en la oscuridad de las puertas de Tannhauser
y todo se perderá como lágrimas en la lluvia, ¿no?
Finalmente, uno compone para que las cosas
no se pierdan como lágrimas en la lluvia
y por eso le puse ese título, ¿no?
Pero la película, luego,
haciendo repaso de la película
me doy cuenta de que hay bastantes paralelismos,
no ya solo con el disco,
sino también con los tiempos que nos toca vivir, ¿no?
Que el mundo que vivimos
cada vez se parece más,
cada vez más deshumanizado
y cada vez más oscuro,
pues se parece un...
cada vez más, a veces me da la sensación
al mundo de Blade Runner.
La crítica está cualificando
este último trabajo
como el más maduro de toda tu carrera
y a la vez el público
sabemos que les gustaría
que hicieras colaboraciones
con artistas como Sabina,
Silvio Rodríguez
o hasta el catalán Joan Manuel Serrat.
¿Cómo te tomas tú todo esto?
Bueno, hombre, primero agradecido.
Lo de que sea el disco más maduro,
a veces no sé si se dice
para bien o para mal, ¿no?
Porque a veces la madurez
implica perder frescura
en muchos aspectos, ¿no?
Supongo que es inevitable, ¿no?
Pero por otro lado,
yo sí creo que es inevitable
que con el paso del tiempo
uno madure.
Madure en el sentido
de que defina más una voz propia,
encuentre una personalidad
que le distinga musicalmente, ¿no?
Y en cuanto a los textos,
uno vaya generando
un universo propio, ¿no?
Con respecto a lo de las colaboraciones,
pues, hombre,
son los referentes
con los que yo crecí,
son los responsables
de que a mí me diera
por tocar la guitarra.
Esos sueños los comparto
y yo también, ¿no?
Me encantaría
porque son gente
que son una referencia
no solamente
por cuestiones musicales, ¿no?
Sino también por una cuestión
de coherencia personal, ¿no?
De fidelidad consigo mismo.
Madrid es habitado
como mi colchón
El verano en que me hice mayor
Y ella que ya no llama
¿Qué queda del Ismael Serrano
que un día coge la guitarra
y, bueno, se pasea
como Buenamuente puede
por todos los locales madrileños
y empieza a cantar?
Bueno, yo creo que casi todo.
Yo creo que sigo fiel
a mis convicciones,
habré ganado en desencanto
y perdido parte de Inocencia,
pero sigo fiel
a mis sueños,
a mis principios.
Para mí la canción de autor
sigue siendo
esa terapia
de la que hablaba antes,
sigo creyendo en su valor.
Yo creo que es fundamentalmente
sigo siendo,
al menos no sé si el mismo,
pero sí parecido al mismo,
no, porque hemos crecido
y aprendido cosas.
Supongo que habré evolucionado
de forma natural
porque es lo que impone la edad,
¿no?
pero en esencia
sigo persiguiendo
los mismos sueños.
que escapar
kilómetro cero
comienzo de los días
que han de venir
la lluvia que se derrama
por ti
bien
Aparte de cantar
y cantar bien,
sabemos que te dedicas
a escribir pequeños relatos
y artículos
en diferentes publicaciones.
¿Ven a esta periodística
de dónde te ha salido?
Pues no lo sé,
supongo que tiene que haber
mucho que ver
con la canción de autor,
¿no?
Me puedo venir por un lado
también de cuestiones
de herencia familiar
porque soy hijo de periodista
y quizá me venga por ahí un poco,
pero yo creo que la canción de autor,
aquello de hacer crónica social
y sentimental
del mundo que nos toca vivir,
pues tiene mucho que ver
con el periodismo,
¿no?
Pero aunque se hace
desde otra perspectiva
y tratando de darle un vuelo poético
a esa crónica,
pero yo creo que
tiene mucho que ver
y quizá de ahí
que me dé también a veces
por escribir algunas cosas.
Gracias Ismael por tu tiempo,
mucha suerte,
que disfrutes tú
como haremos todos los que asistiremos
a este concierto de Tarragona.
Gracias.
Bueno, gracias a ti
por tu atención.
I acomiadem l'Ismael Serrano,
que recordeu que aquesta nit
estarà al Teatre Metropol,
aquí a Tarragona,
però no deixem de parlar d'ell
perquè en la nostra secció musical d'avui
amb la i la Raquel
ens parlen precisament
de cantautors.
Hola, bona tarda Maria
i Joan.
Hola Maria, com estem?
De què parlarem avui
a la secció musical?
Home, doncs,
ja que hem tingut l'honor
d'entrevistar l'Ismael Serrano
fa poca estona,
penso que podríem parlar
una mica més d'ell
i no només d'ell
sinó que d'altres cantautors.
Doncs així volia comentar
que Ismael Serrano
va començar la seva carrera
a principis dels anys 90
per Bars de Madrid
i que de mica en mica
va anar pujant esglaons.
I seguint la línia
dels seus antecessors
dels anys 70 i 80,
l'Ismael Serrano
també el podem considerar
com un cantautor protesta.
I escolta, Blai,
realment aquí a Catalunya
la nova cançó
va tenir un paper molt important.
Sembla que quedi molt lluny
aquesta generació,
però encara es mantenen alguns, no?
Home, n'hi ha alguns que sí,
però fa pocs dies
l'última notícia
és la retirada de Lluís Llach,
però no dels escenaris,
sinó que ell ha dit
que deixarà de compondre
després de ja
gairebé 40 anys
sense parella, eh?
I fa poc
s'ha editat la segona part
del disc d'Homenatge Serrat
on hi ha versions
força ben trobades,
com per exemple
els Estopa
fent la seva particular versió
de Mediterrani
o Ettoe Estopa
o el Manolo García
cantant
Para la Libertat,
el Xambao cantant
No hi podria ser un gran dia,
però jo personalment
em quedo amb l'Alejandro Sanz
cantant Paraules d'amor
en català.
Quin accent, per favor,
que té, eh?
Però no ho sé,
té la seva gràcia.
T'excent de Palafrugell.
Sí, sí.
No, jo diria de Comarruga, eh?
Doncs de passar
de cantar amb la Shakira
a versionar el Serrat
ja un rato, eh?
I escolta,
perdona per confondre
el Lluís Llach
abans amb el Serrat,
però tampoc
no és tan estrany, no?
No, no, Raquel, home,
el Serrat i el Llach
no són de la nostra generació,
és dels nostres pares.
I avui en dia
quasi tots els joves
els confonen.
Però la veritat
és que s'ha de tenir en compte
que ells van influir directament
a cant d'autors joves
que de mica en mica
van agafant el relleu
d'aquells 16 jutges
que van cantar
als anys 60 i 70
contra la dictadura
i a favor de la llibertat.
Els 16 jutges del jutjat?
Sí, sí,
els que menjen fetge d'un petjat.
A part d'aquests dos
és important
no oblidar el Raimon,
que aquest mes
ofer quatre recitals diferents
al Teatre Nacional de Catalunya.
I ja per acabar
amb aquest revival
de la nova cançó
tornarem al present
a través de Pau Riba,
aquell excèntric cantautor
que és el pare
del Caim
i el poet
del trio Pastora
que en el seu segon treball
que tu per títol
La vida en el moderna
han inclòs
un tema en català.
Primera cantautora,
veu femenina,
què sentim, eh?
Sí, sí, home,
ja tocava.
Perquè portem tota l'estona
parlant de mascles
i ara comencen a sortir
les senyoretes.
Sí, home,
però és que normalment
i això que a mi m'agrada
molt sentir les dones
cantar,
però no sé per què
últimament
la majoria
són cantautors masculins.
Això no pot ser,
no ho sé.
No sé què diu
el sector femení del tren.
El sector femení del tren?
Encalla.
Encalla tot.
Encalla tot.
Encalla tot.
Jo deixaria la Raquel Cantà
que abans
ens ha fet aquí
una demostració.
Doncs seguim parlant
del Jaume Sisa,
que també va ser
un element clau
d'aquells anys
que queden tan lluny.
El seu tema emblema
és el de
Qualsevol nit
pot sortir al sol,
la millor cançó
en català de la història
per a molts experts.
Sí que és maca.
És aquella que explica
que hi ha una festa
i convida
a tots els personatges
de còmics
i dibuixos animats,
no?
Perquè a casa seva
tothom hi ha
benvingut
i vol dir que tot és possible
en aquesta vida,
no, Blai?
Raquel,
m'has deixat impressionat
i embadalit
tant, tant,
que he decidit
preparar-te una sorpresa
pel final del programa.
Ai,
que em fan por
les teves sorpreses.
No, no,
ja veuràs
com no és res.
Doncs aquesta cançó
que sona
és la que tan bé
ens has descrit, Raquel,
però en aquest cas
versionada per l'Albert Pla,
l'enfant terrible
de la cançó catalana,
que sap combinar
de manera perfecta
la tendresa
amb tot el que és
escatològic i incorrecte.
Saps el que em va passar a mi
amb el Pla?
El coneixes, l'Albert Pla?
No, no,
no el conec personalment,
tot i que m'agradaria,
però he coincidit
amb ell un parell de vegades.
La primera va ser
a un concert d'estop
a Barcelona
al Palau Sant Jordi
fa uns 4 anys
i el vaig veure
i em vaig assegurar
que era ell
i vaig anar directament
cap allà
i dic
Ei, Albert, Albert,
em pots fer un autògraf
i li vaig dir
que ets el puto crac, Albert,
perquè a mi m'encanta
les teves cançons
i em contesten,
miren i em dic
sí, gràcies
i em va firmar
un autògraf superraro
amb una firma molt rara.
Però el millor de tot
va ser al cap de dos anys
al Palau de la Música
al concert del Fito.
Has anat a veure Fito?
Fito i Fiti Baldi.
Sí, sí, sí,
al Palau de la Música
un concert.
Ja podríaves avisar, no?
Ja saps que a mi m'agrada Fito,
l'Ai?
A veure, Raquel,
em sembla que encara no ens coneixíem, eh?
Si no, ja ho saps
que jo sempre t'aviso.
A mi m'agrada molt
els concerts acompanyats.
Doncs queda un concert
de Fito pendent, eh?
I deies
que què va passar allà?
Ah, sí, veritat,
no me'n recordava.
Doncs això,
que va acabar el concert
i estava allà,
com es diu allò,
el backstage?
El backstage.
Sí, sí,
doncs estava allà tothom,
no sé,
allà comprant samarretes,
merchandising,
i llavors, doncs,
em va semblar a veure
l'Albert Pla
que se n'anava
cap a un passadís
i clar,
jo ja vaig corrents cap allà
amb el boli,
paper,
un altre cop,
i sí,
un altre vegada
un autògraf,
un autògraf,
però dos ja.
Jo em conforma amb un,
el volia regalar a algú,
no ho sé,
i això que vaig allà
i dic,
Albert, Albert,
sisplau,
em pots fer un autògraf?
I ell,
llavors,
se'n queda mirant
amb aquells ulls
que té tan oberts
i em diu,
no,
no ho soc.
Et va dir que no ho era?
Sí, sí,
però sí,
crec que ho era,
segur que ho era.
Jo crec,
Blai,
que et va reconèixer,
ser-lo més trist,
o va dir,
mira,
el noi aquest,
ja me l'he apuntat.
No diu estar gaire acostumat
a que li demanin autògrafs,
i es deu quedar amb les cares
de la gent que els demana,
suposo.
I aquest que sona
és Fito,
eh, Blai?
Sí, sí,
Fito,
un dels molts
que ha passat de ser
el líder
d'un gran grup de rock,
en aquest cas,
Platero i tu,
a Cantant Solitari.
Aquest camí
el segueixen molts
contautors importants
del moment,
i en molts grups de música,
sobretot els que treuen masses,
hi ha la figura
d'un personatge
que acostuma a ser
el líder en tots els aspectes.
En la majoria dels casos
és el cantant,
que al mateix moment
és el compositor
de la majoria de cançons.
Aquest cas
s'ha adonat
en molts artistes,
que arriben a un punt
en què la resta d'integrants
es veuen eclipsats
per aquest líder,
i al final,
o la resta del grup
accepta aquest rol
de personatges secundaris,
o bé,
cadascú agafa
el seu propi camí.
Doncs sí,
ara mateix
em venen al cap
Jard Quintana,
amb Sopa de Cabra,
per exemple,
Manu Chao de Mano Negra,
Enrique Bumburía
amb Heroes del Silencio
i, com o no,
l'ai Andrés Calamaro
de Los Rodríguez.
Sí, sí,
aquest cas sona,
però avui,
desgraciadament,
no en podem parlar,
d'altres,
em sembla.
Sí,
perquè se'ns està fent tard,
però d'alguns
sí que en podem parlar.
Per exemple,
de Manu Chao,
si recordem la música
que va marcar
l'escena internacional
reivindicativa
dels anys 80 i 90,
ens ve al cap
el nom de Mano Negra.
Era un grup
de denúncia social
i s'ha de dir
que Manu Chao,
que era el cantant
i principal compositor
de la majoria dels temes,
té una personalitat
que eclipsava
la resta del grup.
La Manu
es va dissoldre
en un viatge
en tren,
precisament.
Era un vagó
integrat
per la Mano Negra
i grups
d'espectacles diversos,
amb l'objectiu comú
de fer feliços
els nens colombians,
que mai havien vist
res semblant.
La qüestió
és que una part del grup
no veia efectible
que es projecta,
però Manu sí.
i van anar igual,
però Mano Negra
va cavall.
I al nostre país
també es donen
casos així.
Si fa pocs anys
Gerard Quintana
omplia el Palau Sant Jordi
amb el sopa de cabra,
ara fa gira
de teatre en teatre
donant un toc
molt més íntim
i personal
a les seves cançons.
Segons el mateix Quintana,
va decidir començar
la seva carrera
en solitari
per fer allò
que més li agradava
de veritat.
Ja ha editat
dos treballs,
Senyals de fum
i Les claus de sal,
i un disc directe
que va sortir al mercat
aquest Nadal,
titulat
per un tros de cert.
I ja arribem
al final
de la secció musical
d'avui,
dedicada als cantautors.
Hem hagut de fer
una selecció
molt acurada
i hi ha tants cantautors
en el nostre panorama musical
que farien falta
molts programes
per parlar de tots.
I abans de despedir-nos,
voldria presentar
a un cantautor
que fa poc menys d'un any
va guanyar un Òscar
i que transmet
a tothom qui l'escolta
una senzillesa
que el fa molt peculiar.
Parlo de Jorge Drexler
i si mesclem
aquest cantautor uruguaià
amb la meva companya
de secció,
podem deduir
quin serà el tema sorpresa
del tren d'avui.
Així,
que ja sabeu,
si teniu curiositat
per saber què sonarà,
t'esperes alguna cosa, Raquel?
Home, no,
però si és de Jorge Drexler
suposo que serà bo, no?
No ho sé,
s'espero.
A veure si això
anirà més enllà, eh?
Perquè és un programa
amb el sopar i un cine, eh?
Sí, perquè ve que una entrada
del FITI ha quedat pendent,
això és el que hem escoltat abans.
Sí, concert de FITI,
a mi m'agrada molt FITI,
i...
No, no,
la nostra amistat
té els límits molt marcats,
tranquil, Joan.
Almenys aquí dins l'estudies,
exacte.
Gràcies per la secció
d'aquesta setmana, nois.
Ens veiem la setmana que ve,
que vagi molt bé.
Fins la setmana que ve.
El tren, dijous de 6 a 7 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
I ens estem ja a l'última part
d'aquest programa del tren
amb l'agenda cultural.
A veure, Marta,
què ens desglossaràs avui
en aquesta agenda tan completa?
Doncs, com no pot ser d'una altra manera,
destacarem com a acte més important
el Carnaval.
Com o no, com o no.
Ahir per la nit ja van arribar a la ciutat
el rei i la reina del Carnaval
per poder assistir a la primera cita
que és just avui a l'acabar aquest programa.
A les 7 i mitja,
el recinte del Carnaval,
al Moï de la Costa,
amb la convocatòria de la disfressa d'or.
Què hi faran?
Doncs, hi podrem veure l'exhibició
de les disfresses més espectaculars
i més ben confeccionades
que al llarg de tot un any
han anat realitzant
les comparses i els mascarots.
Així que després d'aquest programa
ja podem anar tots junts al sol tren
a veure les grans comparses
i els grans mascarots.
A veure què poden premiar
perquè a veure sempre són disfresses
així bastant extravagants.
Doncs, si aneu al Carnaval,
sapigueu que després les orquestres
Nuevo Talisman i Top Manta,
d'aquelles que toquen el xatxatxat del tren,
com a mínim.
A mi servei, a meva àvia,
que vinguin a ballar.
Seran les encargades d'animar la rebella,
també el moll de la costa.
I per no empatxar-vos
amb massa informació sobre el Carnaval,
que ja ho podeu veure
als horaris i pamfletos i als diaris,
us fareu un breu resum
d'altres temes que no podem deixar perdre.
Com ja hem anat comentant
al llarg del programa,
avui en el concert d'Ismael Serrano.
Toca Ismael Serrano avui a Tarragona?
Ojo, toca avui.
No em pots dir això.
Us ho dic.
No ho sabia.
I el Carlino es brau?
Aquest jo no, oi?
Aquest no.
I demà, ojos de brujo.
Però, canviem de tema,
us agrada el circ?
Bueno, sí, no?
Jo tinc un petit trauma infantil,
però bé,
és que jo quan penso en un circ
és aquest circ típic d'elefants,
tomadors, pallassos.
És molt divertit, en el fons.
Per això estic rient,
perquè en el fons és un nostalge.
Però suposo que no deu ser aquest, oi?
Perquè això ja ha passat de moda.
Jo no parlo d'aquest circ,
sinó del gran circ xinès
que s'estrena avui, també,
a l'Esplanada,
que està aquí al darrere,
a la Ràdio Tarragona,
que és el gran circ xinès.
Això deu tenir més nivell,
ja no és el Wonderwall, no?
Això és nivellazo.
Fins al dissabte 5 de març,
una gran vela,
amb capacitat per 1.400 persones,
estarà oberta a tothom
que vulgui veure,
durant més de dues hores,
un intens espectacle.
serà un espectacle amb dansa
i moviments increïbles
i molta, molta, molta màgia.
A més, si us interessa saber
com pot ser l'acte d'inauguració
dels Jocs Olímpics de Pequín,
que sapigueu que la directora artística
d'aquest espectacle
ha estat escollida
per dirigir la cerimònia
d'inauguració dels Jocs Olímpics,
que s'assemblarà bastant.
Curiositats, aquest circ.
Doncs és el més numerós
que s'ha desplaçat a Europa,
els vestits s'han dissenyat a París
i l'entrenament i preparació
de l'espectacle
ha estat de dos anys.
Dos anys?
Tela.
Déu-n'hi-do.
Tela.
Com pot ser dos anys
preparant un espectacle?
Vull dir, és increïble,
ha de ser increïble.
No és aquella imatge
que ben segur
més d'una persona
deu tenir del circ,
com ho he explicat.
I ja per acabar
amb algun acte
pels estudiants universitaris,
avui, dijous graus,
s'acabarà amb el grup de folk
La Boina,
que actuarà a la vaqueria.
A partir de les 12 de la nit,
aquest quartet del vellès
interpretaran ritmes fals
com les polques
o els xotis,
però acompanyats
de les bases electròniques
que els fan diferents.
I ja està.
I repartiran botifarra blanca?
No en tinc l'idea.
Típica del disòs gras, clar.
Com estaria bé, no?
Sí, per fer un piscolabis.
També, eh?
Allò a la matinada
ja quan estàs animadets i tal,
ja treballar...
Un pa de pagès.
Ah, exacte.
Ens vindria de gust, eh?
Sí, sí.
Moltes gràcies, Marta.
L'agenda cultural d'aquesta setmana.
Anem a saludar ara qui és la nostra companya,
la Raquel,
que ens porta, com cada setmana,
al seu racó.
Com farem cada setmana,
avui al racó donarem a conèixer un lloc de Tarragona
que, segons els joves de la ciutat,
val la pena visitar.
Aquesta setmana hem parlat amb la Natàlia,
que ens ha explicat
que l'anomenat Castell de Tarragona,
al que podeu accedir per la plaça del rei,
hi ha un racó que mereix ser visitat.
Ella mateixa us ho explica.
És un lloc que m'agrada molt
perquè des d'allà es veu tot el mar
i una mica la costa de Tarragona
i també hi ha vistes cap al casc antí.
I a mi m'agrada especialment de nit
perquè és un lloc molt tranquil·let,
és molt íntim,
a més a més és una mica clandestí
perquè de nit està tancat
i s'ha de saltar la valla
i és un molt bon lloc
per estar en bona companyia
o simplement per relaxar-se.
Doncs ja ho ha dit tot la Natàlia.
A veure si us animeu a visitar-lo de nit.
Els que us agradin les vistes a mar,
segur que us encantarà.
I amb el racó ens acomiadem
aquesta setmana ja del tren.
Ja ho sabem,
el mateix dijous,
a la mateixa hora,
de 6 a 7,
no us perdeu el proper programa del tren
que vindrà carregat amb nous continguts.
Acabem, Maria, aquest programa d'avui
amb el tema que el Blag li dedicava a la Raquel.
Nosaltres també li dediquem a totes les Raquels.
i amb aquest Raquel de Jorge Drexler
us anunciem que aquest programa ha estat possible
gràcies a Ricardo Latorre,
Marc Blanco, Albert Ballard,
Marta Castellà, Raquel Córcolés,
David Oliete,
Blai Mercè,
Albert Lijarcio,
Núria Cartanyà,
els controls tècnics i vies de so,
Marta Montegut,
de la coordinació,
i Maria Almenar
i un servidor Joan López de la conducció.
Moltes gràcies per haver-nos acompanyat
i fins la setmana que ve.
Más de lo que crees
A la deriva,
llévas el alma en el timón,
vas por la vida,
solo escuchando el corazón.
Buscas un puerto,
buscas un cielo abierto,
lejos del dolor,
lejos del dolor.
Raquel.
Raquel
Tanto camino
Tanto buscarte en otra piel
A tu destino
Querías mantenerte fiel
Dice esa herida
El teatro de la vida
Cambia tu papel
Raquel
Raquel
Raquel
Raquel
Raquel
Raquel
Raquel
Raquel
Raquel
Raquel