logo

Arxiu/ARXIU 2006/PROGRAMES 2006/


Transcribed podcasts: 80
Time transcribed: 2d 4h 28m 6s

Unknown channel type

This graph shows how many times the word ______ has been mentioned throughout the history of the program.

El primer diumenge de maig de 2006, dia 7,
amb els compassos de mulotes la cubanita arriba...
Habaneres, desde el balcó.
El primer diumenge de maig de 2006
Música
Cuando en la playa, mi bella Lola,
su lindo talle luciendo va,
los marineros se vuelven locos,
y hasta el piloto pierde el compás.
Cuando en la playa, mi bella Lola,
su lindo talle luciendo va,
los marineros se vuelven locos,
y hasta el piloto pierde el compás.
¡Ay, qué placer sentía yo!
Cuando en la playa, sacó el pañuelo y me saludó.
Luego, después, se acercó a mí.
Me dio un abrazo, llenante el hambre y morí.
En la playa, sacó el pañuelo y me saludó.
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer sentía yo!
Cuando en la playa, sacó el pañuelo y me saludó.
Luego, después, se acercó a mí.
Me dio un abrazo, llenante el hambre y morí.
Me dio un abrazo, llenante el hambre y morí.
Iñaki Basave y Jesús Mari Núñez han ober al nostre espai
amb la bella Lola.
A finals de los años cuarenta,
Javier Monsatvatge escriu cinco canciones negras.
Escoltaremos la segunda amb letra de Rafael Alberti,
on Monsatvatge va a incluore un fragment
de la melodía de la habanera El Abanico.
La mesosoprano María Aragón y el pianista Fernando Turina
en Cuba dentro de un piano.
Cuando mi madre lleva con sorbete de fresa por sombrero,
cuando mi madre lleva con sorbete de fresa por sombrero,
y el humo de los barcos aún era humo de abanero.
y el humo de los barcos aún era humo de los barcos aún era humo de los barcos.
El Cádiz se adormecía entre fondangos y habaneras,
y aún dorito el piano quería hacer de tenor.
Dime dónde está la flor que el hombre tanto venía.
El frío Antonio volvía en su aire de insurrecto.
La cabaña y el príncipe sonaban con las batallas del puerto.
Ya no brilla la becla azul del mar de las pandillas,
ya se apagó, se los ha muerto.
Me encontré con la bella Trinidad.
Como se había perdido, y ahora es la verdad, es la verdad, no era mentira.
La montaña del huido llegó, cantándolo en puajeras.
Amada, ya se perdía.
Amada, ya se perdía.
Amada, ya se perdía.
Amada, ya se perdía.
Amada, ya se perdía.
Amada, ya se perdía.
Amada, ya se perdía.
Amada, ya se perdía.
Amada, ya se perdía.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Arpejots Habaneres Van, creat l'any 1994 a Sant Jordi, Mallorca.
Del seu CD titulat Més que Habaneres, ens ofereixen l'habanera d'Antònia Vilàs, mare bullse pescador.
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
!
L'Urdu hi
Quina!
L'Urdu ous,
pure v Everywhere i Phane,
de paintons.
Quina Dumbo!
Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i no fer-ho ara.
Que sóc l'hig de pescador, i malgrat el teu dolor,
que el tinc d'armena en salada.
Mare, vull fer-me la mà, mare, vull fer-me la mà.
Mare, vull ser pescador, vull ser pescador i no fer-me la mà.
A Bilvainadac, 2005, va guanyar al Premi a la millor bilvainada en castellà
una marcha habanera.
Als autors, Eduardo Garay i Gotzone Saez de Navarrete,
fou interpretada per los cinco bilvainos.
A título, La fuente del perro del casco viejo.
Salmiguel era la calle en la que estaba la fuente,
de los chorros de Salmiguel, la llamaba así la gente.
Pero en el 1800, Miguel Marur y Llorueta,
la cambiaron por completo, solo queda la pileta.
Viva la fuente del perro, que aunque nunca la he probado,
en el bocho hasta los perros, beben agua de Bilbao.
Es el agua de Bilbao, de los partidos de copa,
para animar al Premi, muy querido en toda Europa.
Tres arcos de medio punto, tres callos con tres leones,
decían que eran tres perros, casi todos los mirones.
De decirlo los vecinos, repitiendo con empeño,
Ahora se llaman las dos, la calle y fuente del perro.
Viva la fuente del perro, que aunque nunca la he probado,
en el bocho hasta los perros, beben agua de Bilbao.
Es el agua de Bilbao, de los partidos de copa,
para animar al Atleti, muy querido en toda Europa.
En el mismo casco viejo, se encuentra el gran monumento,
Reclamo para turistas, y chiquiteros contentos.
Las mejores cazuelitas, chipis, croquetas, pilpí,
tigres, pinchos y buen vino, todo lo encuentras aquí.
Viva la fuente del perro, que aunque nunca la he probado,
en el bocho hasta los perros, beben agua de Bilbao.
Es el agua de Bilbao, de los partidos de copa,
para animar al Atleti, muy querido en toda Europa.
Don Terencio y la Tomasa, en plena semana grande,
en esta bonita calle, se marcan su último baile.
Gigantes y cabezudos, bajan la calle saltando,
muda se queda la fuente, los Bilbao y Nitos cantando.
Viva la fuente del perro, que aunque nunca la he probado,
en el bocho hasta los perros, beben agua de Bilbao.
Es el agua de Bilbao, de los partidos de copa,
para animar al Atleti, muy querido en toda Europa.
Para animar al Atleti, muy querido en toda Europa.
La cantautora Isabel Mitach, acompanyant-se a la guitarra,
ens canta una habanera que ella ha dedicat a un inderet
que molts de vosaltres coneixeu, i que és el lloc on jo visc,
l'Hospitalet de l'infant.
La canta de l'infant.
La canta de l'infant.
Vint jardins a la vora del mar i les barques al port ben guardades,
el mestral pentinant les onades del mar blau, de la costa deurada.
Això és l'Hospitalet de l'infant.
Tanta història amagada a la sorra,
tanta pena ofegada en el mar,
tants vaixills enfonsats pels pirates,
de l'infant.
Tant d'anyor recordant les mulates,
tant d'amor a l'antic hospital.
Una serra salvatge s'aixeca orgullosa amb el poble al davant,
que no hi ha ni camins ni dreceres.
Esmolades són les seves crestes,
sols les gavines, sols les gavines hi poden pujar.
Des de la carena es veu el mar blau,
la platja daurada, la sorra granada de l'Arenal.
Ai, gavina blanca, qui pogués volar
fins a les alçades d'aquestes muntanyes des del ram del mar.
Ai, gavina blanca, qui pogués volar
per veure la platja i la mar tan blava i el poble allà baix.
i els jardins a la vora del mar
i les barques al port ben guardades,
el mestral pentinant les onades del mar blau de la costa daurada.
Això és l'hospitalet de l'infant.
Ignacio Cervantes, cubà, nascut a meitat del segle XIX,
fou contemporani dels grans Chopin i Litz,
i com ells va ser compositor i virtuós del piano.
D'ell, Fran Fernández interpreta dues breus contradanses
genera aquest considerat mare de la vanera, on podem apreciar el ritme de la vanera.
Títols, Siempre así y Se fue y no vuelve más.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Doncs no des de la bahia, però sí des de Tarragona Ràdio,
nosaltres tots els matins del diumenge a dos quarts de Déu,
a Vaneras, des del balcó amb Núria, Cartanyà al control
i Javier, per dina, per l'ambus.
Fins el proper diumenge.
Ja me hablo en la bahia, con el viento en libertad,
de callos y de manduare, de guajiros y palmares,
morir así de su amor.