Tren de la Universitat Rovira i Virgili amb destinació Tarragona Ràdio.
Arribarà el dijous a partir de les 6 de la tarda a l'andana 96.7 de la FM.
El tren, dijous de 6 a 7 de la tarda a Tarragona Ràdio.
El passat 16 de febrer començava a Tarragona Ràdio
la segona edició d'una aventura radiofònica força curiosa,
el magazín juvenil titulat El Tren.
Hola, benvinguts al primer programa de la nova temporada del Tren,
un magazín juvenil realitzat per alumnes de comunicació de la URB
amb la col·laboració de Tarragona Ràdio.
Així és com va sonar el seu primer dia aquest programa que elaboren íntegrament,
com heu pogut sentir, els alumnes de periodisme i de publicitat
i relacions públiques de la Universitat Rovira i Virgili
en col·laboració amb aquesta casa, amb Tarragona Ràdio.
3 noies i 7 nois han estat els responsables fins la setmana passada
d'un espai dedicat a temes tan diversos com el cinema, la televisió, la música
i l'actualitat social i cultural en general.
Avui recordarem els millors moments del tren d'aquesta temporada
perquè conegueu una mica millor la proposta i a tota la gent que hi ha al darrere.
Joan López i Maria Almenar a la presentació,
Marc Blanco i David Tolieta a la secció de cinema,
Albert Lijarcio i companyia a càrrec del reportatge,
Ricard Latorre encarregat de la secció de televisió,
Blai Mercè i Raquel Corcolés a la secció de música,
Marta Castellà amb l'agenda cultural
i finalment Albert Ballar com a tècnic de so.
Comencem a fer una repassada al tren.
I el programa sempre començava, com tot un programa de ràdio,
amb un sumari.
I la frase que va caracteritzar el sumari del tren era aquesta.
Mentre les rodes gisclen i tot resem perquè cap pneumàtic es punxi,
agafem velocitat i us presentem els vapors de la setmana.
I sí, ja sabem que els trens no tenen rodes que es punxin, però en fi.
A mi particularment m'agrada, però com que encara no tinc criteri,
no em feu massa cas tampoc, eh?
El cert és que criteri sí que en tenien
i això ho van demostrar contínuament amb la bona feina feta
a les diferents accions del programa.
Una de les més esperades eren les de les notícies xorres,
un petit espai on la gent del tren li posava un toc d'ironia
a l'actualitat més curiosa de la setmana.
I no ens vam lliurar de la febre nàstic.
El Futbol Club Barcelona es proclama campió de la Lliga 2005-2006.
El combinat de Frank Rijkaard guanya la segona Lliga consecutiva.
Nàstic, nàstic, crida l'afició.
Va ser el crit més repetit durant la celebració.
La ciutat de Tarragona va acollir diumenge passat
una nova edició de la Bicicletada Popular.
La iniciativa va ser un èxit total
i l'organització es va mostrar més que satisfeta
amb el nombre de participants.
Nàstic, nàstic, crida l'afició.
Va ser el crit més repetit al llarg de la popular pedalejada.
El Club Bàsquet Tarragona queda eliminat dels play-offs de 100 a l'ACB.
Els tarragonins van perdre de 10 punts
al pavelló de Serrallo contra el Cai Saragossa.
Nàstic, nàstic, crida l'afició.
Va ser el crit més repetit a l'acabar el partit.
I després de les notícies xorres,
el que fèiem era oferir-vos reportatges
amb tot tipus de temes.
Aquesta secció la va començar a fer el nostre company Albert Lijarcio,
que després d'una reunió del tren...
...va caure i va estar uns mesos de baixa.
Durant aquest temps, tota la gent del tren va ser solidària
i tothom va participar activament en l'elaboració de la secció,
fins que l'Albert va tornar sa i estalvi.
Bona tarda, Alberto. Què tal?
Com està el percàncer que tenies a mitges?
Bé, estem a mitges encara,
però recuperat per estar aquí amb tots vosaltres.
I encantat, també.
I aquí teniu una selecció de fragments
dels diversos reportatges que hem fet
que us faran...
...plorar, riure, pensar...
...saltar, ballar...
...o com a mínim comprovar
quan s'ha encurrat la gent del tren.
Primer escoltareu el fragment d'un reportatge
dedicat al món dels grafitis.
Ja he fet l'esbòs del grafiti a la paret.
Primer el vaig fer amb paper
i vaig calcular les dimensions,
sobretot primer abans de blanquejar.
Després, una vegada blanquejat,
s'esbosa,
s'agafen els quatre retocs d'esbosar
i comences a pintar amb els colors primaris,
amb els de dintre del grafiti.
Després va els difuminats,
després va el tras, repassar-ho.
Si vols fer 3D,
és depèn de l'estil que facis.
I el grafiti ve de Nova York,
dels barris del Brooklyn,
de tot això,
i va començar estendent per la part nova d'Europa
i baixant cap a baix.
I aquí són dels últims,
però ara hi ha una gran extensió en el grafiti
i en tota la cultura que se'n mou.
Hi ha des de grafitis reivindicatius
fins a grafitis totalment abstractes,
imaginatius, etc.
I no sé,
és un mitjà d'expressió més.
Podríem establir una espècie de rànquing,
a veure quina part del hip-hop
és la que s'expressa més directament,
en la que primer estaria, suposo que el rap,
després el grafiti,
després el breakdance.
També,
i en clau més humorística,
us van donar uns quants consells
sobre com menjar en un restaurant xinès.
Konichiwa.
El meu nom és Ela,
Plima Bella.
Soc mare i xina
i m'agradaria ensenyar-te
les legles bàsiques
pel venir a menjar
als nostres les taulans.
L'està molta atenció.
Legle número 1
No cal que demanis bastonets pel menjar.
Pel molt que ho intentis,
mai sablàs pel nostre el vi.
Jo sí, ho he intentat.
Bé, amb els tals grans sí,
amb l'arròs no.
La tècnica és,
amb el dit gros
i el del mig
aguantes el de baix
que sempre ha d'estar fixe
i després amb els altres
has d'aguantar el damunt
que és el que es mou.
L'altre dia em vaig passar a la gueixa
i vaig accedir per posar-me'ls al moño.
Com palos que m'ha divertit.
No, la verdad es que no, eh?
Sin palos.
Del mig, ni molt avall, ni molt amunt
i...
No.
És a dir, el de baix sempre està fix
i el de dalt es mou.
Legle número 2
Tots els nostres plats
estan cuinats
amb molt de carinyo
i dedicació.
Home, no he estat malament.
Rebo que el menjar
és fastigós.
No m'agrada.
Diguem que
sopes i te'n vas.
El pollo con almendras.
No he tastat mai
les gambes de xino.
M'havia portat el bocata
i m'havia menjat sota la taula.
I també vam sortir al carrer
amb un micròfon
per fer una experiència
força divertida
al ràdio Maton
on tothom podia dir
allò que volgués.
Sisplau, escolleixi un tema.
Pip!
Ha escollit...
Una anècdota.
D'acord d'una anècdota
de quan era petita
una nit de Sant Joan
que em feien pocs petardos
i per distraure'ns
ens anien papers de diaris
i els tiràvem des del balcó.
I vam baixar cap baix
a veure com es cremaven i tot
i resulta que estaven fent
obres del gas
i en sec va petar una toveria
i va començar a sortir aigua cap dalt.
Però és que puc estar
amb un de rato filosofant,
m'entens?
Fins que no trobi...
Clar, per això,
deixa'm-ho pensar.
Una anècdota alcohòlica.
Un dia sortint de borratxera,
doncs,
és el que té
anar a un bar amb escales
que si vas molt tard
doncs baixes
i fas el ridícul.
I em vaig fer un trobo a la barbeta
i em van fer quatre punts
i vaig estar a punt de morir.
Sí, va, posa, posa.
Això és una cigonya
que va pel cel volant
amb el típic mocador al bec,
no?
I en vez de portar un bebè
porta un vell
de 80 anys, no?
Se queda així el vell,
se gira,
diu,
venga hija de puta,
reconoce de una vez
que te has perdido.
Ja està.
Ja va, això.
També van fer reportatges
sobre la llegenda de Sant Jordi,
el carnaval,
l'obra teatral Cats,
el botellón,
digue-li botellón,
digue-li X.
Digue-li servei,
digue-li X,
digue-li carismàtica,
digue-li X.
I molts altres temes
que ens van interessar
durant aquests mesos.
I passem ja
a la secció de cinema
amb el Marc Anthony
i en David Hasselhoff.
I és que una altra
de les seccions
interessants del tren
va ser la de cinema,
càrrec del David Oliete
i en Marc Blanco.
Cada setmana
aquests dos cinèfils
ens parlaven de novetats,
esdeveniments,
gèneres i estrelles.
I una de les pel·lícules
que més van arribar a estimar,
especialment en Marc Blanco,
va ser
Brockback Mountain.
Ja veureu
com evoluciona
l'amor-odi
i d'en Marc
a través dels diversos
programes del tren
a mesura
que ens apropàvem
a la nit dels Oscars.
Brockback Mountain
és única,
és una gran història
d'amor americana
i universal.
Sense cap mena de dubte,
els Oscars d'aquest any
tenen un nom propi,
Brockback Mountain.
La traducció
de Brockback Mountain
al castellà
és terreno vedado
i com deia aquell,
Brockback terreno
i mountain vedado.
Brockback Mountain
sembla que les presenta
com una aposta segura
per als Oscars.
Passarem a comentar
una mica
terreno vedado
o el que és el mateix,
Brockback Mountain.
No diré que
Brockback Mountain
no m'ha agradat.
No diré que
Brockback Mountain
no m'ha agradat.
Però ja hem parlat
prou de Brockback Mountain,
de lo bona que és
Brockback Mountain,
de les nominacions
als Oscars
de Brockback Mountain,
dels protagonistes
de Brockback Mountain.
Així que espero
que no haver de dir
més Brockback Mountain
fins al 5 de març,
que celebrarà
la cerimònia dels Oscars.
Però espera Marc,
que jo crec que avui
te'n vas amb les ganes
de saber
quina és la pel·lícula
favorita als Oscars.
Sí, home,
aquella d'Anglí.
Si us plau, David.
Terreno vedado,
saps?
No, no, David, no.
És aquella que heu promocionat
tant i tant
que hi ha diners
sota taula.
Jo us la deixo, Joan.
No, no digueu res.
Jo crec que són tres mots.
Jo us la deixo.
Brockback Mountain.
Però s'ha de dir
que la venjança
estava a la vora.
La venjança serà meva.
I llavors ve el crit.
Finalment,
el film d'Anglí.
Podem dir que
Brockback Mountain
no s'ha emportat l'Òscar
a millor pel·lícula.
En fi,
que tot i tenir
prou de Brockback Mountain,
tant en David com en Marc
se'n van anar
a la cerimònia
a Hollywood
i aquesta és
la crònica
que ens van fer dels Òscars.
Doncs,
per primer cop
una ràdio local
s'ha desplaçat
fins a la catifa vermella
de Los Ángeles
per parlar
amb alguns dels protagonistes
o almenys intentar-ho.
A costa de lo seu,
però aquest ha estat el resultat.
Hola, companys.
Ens trobem a Los Ángeles,
la ciutat de les estrelles
i el somni americà.
El Marc jo pretenem
avui aconseguir
entrar a la cerimònia
dels Òscars d'aquest any.
Ho aconseguirem, Marc, o què?
Bueno, espero que sí.
I des de casa us preguntareu
com pot ser que Tarragona Ràdio
es pugui permetre
un pressupost
d'un viatge com aquest?
Doncs bé,
només cal ser previsor
i tenir bon ull.
Clar, home,
i és que vam comprar
els bitllets d'avió
fa tres anys
i per internet
i que ens van sortir
tirats de preu.
I total,
com tampoc ens cal l'hotel,
això surt bé de preu.
Bueno, Marc,
ja veurem com surt.
Aquí són ja les 3 p.m.
i és hora que anem tirant
cap al còdac C.d.
a veure si ens podem colar
a la cerimònia dels Òscars.
Som-hi.
Eh, eh, taxi!
Bé, ja hem arribat
i tenim aquí
a tots els pams
la famosa
catifa vermella.
Hòstia, quina emoció, Marc.
Quasi la puc tocar,
està aquí.
Però bé,
això està ple de gent.
Els fans ja han agafat lloc
i els mitjans
que no tenen acreditació
també.
Aquests com nosaltres, eh?
Això és cert,
però nosaltres entrarem.
Ells no, ja ho veuràs.
Vinga, pos.
Bueno,
acabem de passar
la tanca de seguret, eh?
Ningú ens ha vist.
Vinga, va, seguim, eh?
Ens estem a gustar la porta.
Eh, eh, però, tío,
mira aquí allà, tío.
La Keira Knightley.
Uah, que bona que és està, tío.
Espera que li vaig dir alguna cosa.
A veure,
hola,
no, hola.
Hello,
we're from Tarragona Radio
and we got here
the stupid,
stupid,
Keira Knightley.
How, how,
how were you?
Well, I woke up
and set the kids
and changed a lot of diapers
and chased them around the house
and then
got my hair done
and got my nails done
and got my make-up done
and then I was
out the door.
Okay, thank you very much.
But tonight,
tonight's fiesta,
you,
you and me.
not that I know of.
Yes.
Yes.
Yes.
Hostia, mira-la.
Però si està parlando al porté ara.
Que dius, tío,
però quina malgús que té la pava.
Va, calla i, mira, va,
entrem que està distretat.
Deixem-ho, va.
Hostia, el porté,
xa,
però mira quina curió.
Hey, man,
bridge,
stop here.
Tío,
que estava aquí.
Joder,
corra, man,
corra,
corra.
Come with me.
Para aquí, para aquí.
Flipa, tío.
Vaya vaters que gasten per aquí.
Uf,
em sembla que l'hem despistat,
al final.
Això és luxe, eh?
Hostia,
escolta,
que ens l'acaba el buo.
Entrem aquí, va.
El vater.
Passa ràpid, hostia.
És un oriental?
Un oriental?
Un dia com a fi?
Un dia com a fi?
Hostia,
clar.
Ang Lee,
el Brokeback Mountain,
que tengo una nominació.
Broke,
Brokeback?
Calla,
calla,
que ens han tira.
Hey,
guys.
Everything okay?
Yeah, yeah, yeah.
Everything okay.
Everything okay.
Right.
Shh.
That's right.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
I don't know.
Acaba de marchar,
Ang Lee.
Va, Marc,
anem a veure si alguna butaca lliura a la sala, tio.
Va,
va,
venga.
Ui,
ui,
perdó.
O sea,
sorry,
sorry.
Sorry,
sorry,
sorry.
Ui,
ay.
Bueno,
Marc,
estamos andando entre estrellas,
eh?
Em sembla que es aquí,
eh?
Sí.
Bueno,
acabem de fer-nos amb dos seients a la sala.
No sé de qui seran,
però ja ens faran fora,
no, Marc?
Vaya.
Eh,
mira,
aquest es el...
Jack Nicholson,
no?
Sí,
em sembla que entra.
entrega el premi a la millor película.
Però està com a gordo,
no?
Sí,
tio.
Es el sector,
tio,
el diners y todo eso,
sabes?
Escolta'ma,
que està aquí davant?
No és la Nicole Kidman?
La Nicole?
La,
la,
si,
vaya,
no?
Bueno,
sepe,
a ver,
a ver.
No,
jo m'estimo a lesaren aquí,
en tanta colònia.
Sí,
es una colònia barata,
de aquella...
Ah,
calla,
calla,
que dona la entrevista.
Bueno,
espero.
ara diu una frase aquella de...
And the Oscars goes to...
Crash.
Calla,
tio,
Crash?
Xxxt!
Doncs el guanyador,
l'Oscar,
la millor película se n'ha portat,
Crash,
encara puja a la cima.
Està parlant,
però no sé què diu.
Però bueno,
m'imagino que per ser original,
deu estar donant les gràcies a tot Iskhi,
que si la Family,
que si els Friends,
que si l'equip,
bla, bla, bla.
Hòstia,
mira allà,
és el goril·la,
tio.
Què dius?
Que bé que va aquí.
Merda,
que ens ha vist.
Bé,
nois,
doncs des d'aquí,
acomiadem la cerimònia.
Espero que tot això,
que a mi bé,
i tornem a ser-hi estalvis a Tarragona.
Va,
tio.
Ah,
you're here,
come with me.
Doncs aquest va ser el resultat
de les aventures d'en Marc i en David
per Hollywood.
Per cert,
que en Marc va quedar
amb la Kyra Knightley,
qui va conèixer la cerimònia,
amb qui va fer molt bona relació.
Què tal la teva cita
amb l'actriu
que era Knightley
el dijous passat?
Bueno,
la Kyra és una noia molt normal,
ja sabeu.
Au,
va,
fantasma,
que ets un fantasma.
Comencem al cine
i deixa d'estar de tonteries.
Però que és veritat.
I com ha acabat aquest idili?
Un iari,
mai uki,
que u niò,
i donar-ho,
un admi...
Res,
que en Marc fuig del estudi.
Doncs,
tal com diria la Maria Almenar,
la nostra conductora del tren d'aquest any,
passem de la gran pantalla
a la petita pantalla
amb la secció televisiva de Ricard Latorre.
En aquesta secció,
en Ricardó va repassar
tot tipus de programes de televisió,
des de dibuixos animats...
La pregunta mítica.
Si Oliver corria a una velocidad
de 20 km por hora
y pasaba como mínimo
todo un capítulo de la serie corriendo,
es decir,
media hora,
¿cuántos kilómetros
medía este campo de fútbol?
Molts.
Moltíssims.
Fins a programes
com Cine de Barrio,
un espai
que li va permetre al Ricardo
erigir-se
com a defensor del seu barri,
la granja.
Merda.
Cine de Barrio.
Merda per la ràdio.
Per què no?
Mira, merda.
No, perquè és cac, cac.
No, no, em toca molt la moral.
Jo que sóc de barri,
bueno, millor dit,
del millor barri de Tarragona,
la granja,
em fa ràbia que li fiquin
aquest tipus de nom.
Per què Cine de Barrio?
Què volen dir?
Que si ets de barri
t'agrada aquesta merda de pel·lícules?
No.
No sé,
li podrien haver posat de nom
Cine con arrugues
o Cine de siesta,
per l'avorrit que arriba a ser.
Aquí van
algunes
de les perles verbals
de les multes
de la nostra secció de tele.
Cadascú és lliure
de mirar la tele com vulgui,
com si vols tragar-te
un mítin de 3 hores
de Don Manuel Ferraro.
El millor
és aquell vocabulari
que utilitza l'isme,
emulsionar,
portar el plat
al seu grau òptim
de cocció,
etcètera, etcètera.
Una passada.
Que bé que parla
aquest xiquet.
Un tema,
em deixeu explicar
una acudita estrella
del Guinyano,
si us plau?
No.
Dos preguntes
i dic que no.
L'explicaré igual,
m'és igual.
Bueno, diu,
niño,
tu rezas antes de comer
y dice el niño
¡No!
La meva mare cuina molt bé.
Juanen,
el nivelaco.
Maritere Campos,
Amarroza Pozi,
Tor Iglesias
i Josep,
papà de Cuní.
Són molt passats
amb la pregunta del dia.
Creu que la papada
de Josep Cuní
creix cada dia més?
Enviï matins.sí
o punt no
al 7032.
Encontres a la web
de Telecinco
i la foto que deia
d'Anna Rosa.
Te'n recordes
de la foto de Fraga
per la campanya política?
És una mica així,
allò retocada
i la tia té un puntillo,
però no,
jo em quedo
amb la papada Cuní.
Tenim el mític gat volador
Doraemon
amb la seva butxaca màgica
i el seu amic
i el desastrós
Nobita.
Un bon exemple,
crec jo,
pels nens d'avui en dia.
Jo me l'he mirat
així una estona
i he arribat a la conclusió.
El missatge és
ei,
si et poses un ventilador
d'aquells de butxaca
al cap,
podràs volar.
Vinga,
intenta-ho
que així no hauràs
de fer els deures.
Us agrada?
Perquè ara tu imagina't
que el programa
que presenta
el director del canal
no triomfa.
A veure qui és el xulo
que li diu
ei,
miguito,
el teu programa
no m'ho ha anat,
nen,
a la puta calle.
Doncs ha de dir
que davant de tanta contundència
també vam fer
alguna cagada
però que de seguida
vam solucionar.
Bueno,
abans de començar,
em poso seriós,
abans de començar
la secció de tele,
com deia,
vull demanar disculpes
per una cosa
que vaig dir
a l'últim programa.
Va ser un error
molt greu
i ho reconec.
Ho sento,
de veritat.
Així que demano
perdó a tots els oients
per dir que la mala d'UV
es diu Débora.
Què fa,
allò?
No,
la tia es diu Diana.
En fi,
que el Ricardo
s'ha erigit
en una mena
de Ferran Monegal
de categoria.
Si sembla bé
i si no,
també.
Doncs això.
Deixem enrere
la secció de televisió
i entrem pròpiament
en un dels plats forts
del tren,
l'entrevista de la setmana.
Cada dijous
convidàvem al programa
tot tipus de personatges,
des de cantants
com l'Ismael Serrano
fins a l'entrenador
del nàstic,
Luis César.
Escoltem un recull
d'algunes d'aquestes entrevistes.
Comencem precisament
per Ismael Serrano.
Buenas tardes, Ismael.
¿Nervioso
para el concierto
del jueves?
Hola, buenas tardes.
Pues yo creo
que los nervios
te asaltan
en esos minutos
previos antes
al concierto,
en ese primer paso
que uno hace
encima del escenario
es cuando te empiezan
a saltar los nervios
y hace que te tiemble
la voz
en las primeras canciones.
Además,
son unos nervios
de los que uno
no se puede deshacer.
Por más que pase el tiempo,
te siguen acompañando
y yo creo que hasta
son saludables, ¿no?
Porque supone
que salir al escenario
sigue siendo ese reto,
sigue teniendo esa magia
que siempre,
que desde el principio
tuvo.
Les pasa a los más veteranos.
¿Cómo se te suele
comportar
el público catalán?
La verdad es que,
por lo general,
siempre ha sido
muy generoso
con nosotros.
Siempre hemos tenido
conciertos muy intensos,
de mucha adolescencia
ahí en Cataluña, ¿no?
Pero también hay que reconocer
que ha sido el resultado
de un trabajo,
un esfuerzo continuado, ¿no?
Porque nuestros primeros
conciertos fueron
en pequeños lugares,
pues yo me acuerdo
de la primera vez
que estuvimos en Barcelona,
por ejemplo,
que éramos 14 personas
en una sala de allí,
de la ciudad, ¿no?
Y así ha ocurrido
en los primeros conciertos
que hemos dado por allí, ¿no?
Pero poco a poco
se ha ido sumando gente,
le hemos dado continuidad.
Siempre, como digo,
gente de una generosidad
muy emocionante
con nosotros.
Espero que así sea.
También vamos tener
una experiencia
forza curiosa
entrevistando
los miembros
del Cirque Nacional
Chinés.
La traducción
va ser complicada.
Del castellano
a l'alemany,
de l'allemany
al chinés,
del chinés
a l'alemany
y de l'alemany
al castellano.
Pero nos en vamos a un sortir.
Vamos a hablar ya
con los artistas
y les vamos a preguntar
qué es lo que
a ellos
en cada caso
les motivó
a empezar a trabajar
en el circo.
Si les viene de familia
y cuánto tiempo
hace que se dediquen a ello.
chenlinglong
tenía siete años
entrando en la escuela
del circo.
La escuela del circo
es como una primaria
que también lleva
historia,
matemáticas
y materias esas
y además acrobacia,
danza, música.
Él tenía siete
entrando en la escuela,
ahora ya tiene 20 años
en el circo
y Budi tenía
casi siete años
cuando entró
y ahora tiene casi 17
entonces ya son diez años
que está ahí.
¿Por qué?
¿Qué han tenido
que sacrificar
como jóvenes?
Supongo que se han perdido
muchas cosas, ¿no?
Esto de ya empezar
desde los siete años
los dos en un circo.
¿Qué han tenido
que renunciar?
Bueno, primero
es la escuela
como cada quien
de seis años
entra a la primaria
y la escuela
es también
una escuela normal
y aparte
tiene otras materias.
Sí, es
una infancia
diferente
a otras
pero
eso lo sabían
entrando
y querían entrar
a la escuela
y también
era un honor
que podían entrar
en una escuela
de circo
entonces les gustó mucho.
D'una altra entrevista
de la cual
ens en vam sortir
va ser la de
Conrad Son.
El famós director
de cinema porno
catalán
ens va donar
total una lliçó
de com viure
i disfrutar el sexe.
Jo, en principi, jo crec que
qualsevol cosa
que es faci
superrelativament
i a més a més
de forma rutinària
avorreix i cansa.
jo crec que
jo crec que
les persones
hem de tenir
la possibilitat
d'agafar
un ventall
més ampli
i de veure
que el sexe
no es redueix
en la penetració
que moltes vegades
les parelles
sobretot els homes
ens han criat
de forma
que el coit
era com
l'única posició
possible
per una manera
davant de la dona
que era com
un tema
de l'home
del sexe dur
el tema
de la feblesa
davant d'altres coses
jo crec que
que cansa
perquè l'home
potser no es plora
el tema
de la sensibilitat
la qüestió
per exemple
de la sexe
és molt més ampli
entrar al món
més oriental
del món del finxui
del món del tantra
hi ha altres coses
que sense ser complicades
perquè potser
aquests noms
no ens arriben gaire
perquè són una mica
com estranys
potser la gent
hi sona molt més
a temes com
el Kama Sutra
però hi ha posicions
una mica gimnàstiques
expliquem-ho així
però hi ha moltes coses
que estan a la vora
i jo crec que hem d'abraçar
una mica més
el que són
els sentiments
del llenguatge corporal
i no reduir-ho tot
al pim-pam-fuego
i que moltes vegades
el que ens passa
és que ens avorrim
perquè la nostra parella
ja sabem com reaccionarà
perquè nosaltres farem
allò que fem sempre
i és un ritual
i crec que sí
jo crec que està molt bé
mantenir la liturgia
amb les coses
però per altra banda
intentar
no sé
de copiar-se
fins i tot
d'una pel·lícula
que per això
també es fan
per despertar
abans l'interès
i fer adaptacions
a les teves possibilitats
i potser sorprendre
una mica
i tampoc ens vam oblidar
de la febre nastiquera
de primera quinç
del sexe al futbol
i vam dedicar
una entrevista
a Luis César
a qui li vam fer
un test gastronòmic
força curiós
per a la febre
para terminar
te vamos a someter
a un pequeño test
a ver si te mojas
un poquito
y nos ayudas
no te haremos escoger
entre Tarragona
y El Ferrol
pero sí que nos tendrías
que escoger
entre las dos alternativas
que te vamos a proponer
Sí.
¿Vale?
¿Qué te quedas? ¿Con un ribeiro o con un priorat?
No con ninguno.
¿No bebes?
Sí, pero me quedo con rioja, pero no me lo has propuesto.
Vale, esa es la opción...
Bueno, empezamos antes bien, ya es para...
No sabe, no contesta.
Para terminarlo.
Bueno, si empezamos por la bebida, seguimos con la comida.
¿Qué prefieres, pulpa a la gallega o escudella catalana?
Pulpa a la gallega.
Sin duda.
¿Postre? ¿Torta de Santiago o crema catalana?
Crema catalana.
Bueno, muy diplomático, ¿eh?
No, no, la odio. La tarde de Santiago la odio.
O sea, no he sido diplomático para nada.
Yo diplomacia tengo poca, te lo puedo asegurar.
Pues nos quedamos con un rioja, un pulpa a la gallega
y una crema catalana, un poco de todo.
Buen menú.
Muy bien, muy buen menú, yo creo, de gran calidad.
Time goes by
So lowly
Time goes by
Con lowly
Time goes by
So lowly
Time goes by
Un pulpa a la gallega
Pero potser una de les entrevistes estrella del tren d'aquest any
va ser la que vam fer a un dels personatges més friquis del panorama musical estatal,
La Terremoto de Alcorcón.
Ara ha passat la moda friqui i ara és du bizarro.
Hoy la Terremoto es el mod de Alcorcón y hoy estoy...
Doncs d'acord, Maria, la Terremoto és genuïnament bizarra.
Com bizarra i sobretot entrañable va ser la salutació que ens va dedicar.
Tarragona Radio y a todos los oyentes del tren, un beso grandísimo de esta artista,
pequeña artista que ahora comienza y que espera que tengáis que oír muchísimos años
y por supuesto de la Fer de Nefleix.
Escuchar siempre el tren en Radio Tarragona.
I ja que parlem de música ni que sigui bizarra,
passem a repassar el bo i millor de la nostra secció de música
que ha rectat amb Lai Mercè i la Raquel Córcolés.
La nostra secció de música ha estat, des del començament, molt internacional.
Hello, salut, ciao, contenta, conisciua, hola, hola.
Cada setmana en Lai i la Raquel es van dedicar a investigar
i oferir-nos tot tipus d'informacions de gèneres musicals,
alguns explicats amb veritable passió.
Un verdader punt és aquell que ho qüestiona tot,
el que no creu en els convencionarismes
i no té cap necessitat de parentar res innecessàriament.
Oh, Lai, ens has convençut.
I tampoc ens podem oblidar de les moltíssimes anècdotes
que en Lai ens va servir en Zafata,
com aquesta curiósia trobada amb Albert Pla.
La primera va ser un concert d'estop a Barcelona al Palau Sant Jordi
per uns quatre anys.
i el vaig veure i em vaig assegurar que era ell
i vaig anar directament cap allà i dic
«Ei, Albert, Albert, em pots anar a un autògraf?»
I li dic «Ets el fotocrac, Albert, perquè a mi m'encanta,
les teves cansades».
I em contesta, em mira i em diu «Sí, gràcies».
I em va firmar un autògraf superraro, amb una firma molt rara.
Però el millor de tot va ser al cap de dos anys
al Palau de la Música, al concert del Fito.
Has anat a veure Fito?
Fito i Fiti Paldis.
Sí, sí, al Palau de la Música, un concert.
Ja podríaves avisar, no?
Ja saps que a mi m'agrada Fito, Lai.
Però, Raquel, em sembla que encara no ens coneixíem, eh?
Vale, vale.
Si no, ja ho saps, que jo sempre t'aviso.
A mi m'agrada molt, els concerts acompanyats.
Doncs queda un concert de Fito pendent, eh?
I deies que què va passar allà.
Ah, sí, veritat, no me'n recordava.
Doncs això, que va acabar el concert i estava allà...
Com es diu allò, els backstage?
Els backstage.
Això és que estava allà.
Doncs estava allà tothom, no sé,
allà comprant samarretes, merchandising...
I llavors, doncs, em va semblar veure l'Albert Plaque,
que se'n anava cap a un passadís.
I clar, jo ja vaig corrents cap allà,
amb el boli, paper, un altre cop...
I sí, un altre vegada d'un autògraf, tio.
Volia un segon autògraf.
Un autògraf, vale, però dos ja...
I ara no em conforma amb un, el volia regalar a algú, no ho sé.
I això que vaig allà i dic,
Albert, Albert, sisplau, em vols fer un autògraf?
I allò que se'n queda mirant,
amb aquells ulls que té tan oberts,
i em diu, no, no ho soc.
En aquest espai musical,
també vam tenir temps de recitar lletres de cançons
com si fossin veritables poemes.
Me siento triste cuando pienso en ti.
Mis ojos se llenan de lágrimas.
Tú haces desaparecer mi sol
y si volvieras, volvería a brillar.
I sobretot, vam riure molt.
Especialment la Raquel,
la noia més riallera del tren,
que no se'n podia estar davant de les ocorrències
del seu company de secció amb l'Ai.
Doncs així, així què dius?
Que graciós.
Aquesta vegada m'ho he currat.
Doncs ho ha currat molt.
Ara bé, la Raquel també controlava en Bligh quan calia,
perquè si el nostre col·laborador de cinema,
en Marc Blanco,
estava obsessionat amb la Kyrie Knightley,
en Bligh professava una admiració incondicional
per l'actriu Scarlett Johansson.
La paraula màgica del Bligh.
Fins que no parlem de Scarlett Johansson,
no t'actives, no, Bligh?
Doncs a veure, Raquel,
jo perdona que t'ho digui,
però cada programa,
ho veig més evident que...
Et fa com una ràbia, aquesta noia,
la Scarlett Johansson.
A veure, jo no hi tinc tanta ràbia,
però l'he avorrit, Bligh,
l'he avorrit,
perquè no parles de parlar bé d'ella.
Mira que hi ha actrius.
No parlo d'entres.
Mira que n'hi havia en els Oscars.
però només et fixes en ella i ja està.
Bueno, canviem de tema.
Doncs això,
canviem de tema
i entrem de ple
en l'agenda setmanal
amb la Marta Castellà.
La Marta, cada setmana,
ens feia un resum
dels principals actes culturals de Tarragona.
Concerts, obres de teatre,
exposicions, conferències,
tot i tenir acabuda.
I davant d'algunes propostes,
a vegades, ens fèiem un mambolic.
Bueno, doncs sí,
la cabra,
la Sílvia, perdó,
és una cabra.
Ara, la Marta,
això sí,
no es feia cap embolic
a l'hora de posar-se amb en Joan,
el conductor del tren.
Cada vegada
que una obra de teatre
anava sobre infidelitats,
homes i mides,
la cosa es desformava.
Una obra encadenada
pels enganys i les mentides
en què es basa
en les relacions sexuals
de cinc joves.
Ja hi som.
Sempre igual.
Sempre.
Recopilem.
Un tamany o relacions sexuals.
Tu sempre, eh?
La cabra, la cabra.
I la segona obra de teatre
que us volíem recomanar
des del tren
és
Matem els homes.
Així que, Joan,
entre la mida sí que importa,
l'home enamorat d'una cabra
i el món de les infidelitats.
Ens estem fent molt amics,
tu i jo, eh, Marta?
Sí, molt.
Matem els homes.
Avui et porto
aquesta obra
que reivindica
el món femení.
Gràcies per recordar-te'n de mi.
T'he de dir
que aquests dos porcs
són homes.
Ja, de seguida, Marta,
tu ja penses en mi
com fas la gent, no?
Un ganivet.
És per acabar
amb la meva persona
i amb el meu sentiment
d'home o poc home, no?
Sempre.
No, home, no.
Sempre et vull dedicar
a una obra
amb tot l'amor
i tot l'afecte del món.
Ja, però amb els porcs
el tema del tamany, no, no, no.
I matem els homes
de la setmana passada, per cert.
I el dia que la Marta
no parlava
ni d'enfidelitats
ni d'homes
i ni de mides,
en Joan
ho trobava a faltar.
Digue-li masoquista,
digue-li X.
Gràcies, Marta.
Tot aquí he tornat a faltar.
El teu comentari,
picantet, eh?
Respecte.
Avui he estat
tranquileta, avui.
Jo t'hem vist.
He trobat a faltar
que et piquessis.
Vés amb mi.
I ja arribem pràcticament
al final del repàs
de les seccions del programa.
El nostre darrer espai
era el teu racó.
La Raquel Corcolés
sortia cada setmana al carrer
per esbrinar
quin és el lloc de Tarragona
que més us agrada.
Aquí en teniu
una petita mostra
d'algunes de les propostes.
Os recomiendo
un bazar oriental
que he visto
subiendo
por la calle de la Catedral
hasta llegar a la Catedral
porque es por donde paso siempre,
es un camino
donde paso siempre
y siempre me fijo
y el otro día entré
y me ha gustado mucho
porque es así como
un sitio esotérico
que puedes comprar inciensos,
no sé,
también hay joyería,
pero bisutería,
no sé,
me ha gustado
porque puedes encontrar
detalles curiosos.
Hola,
em dic Raquel
y os vull recomendar
un pub
de la parte alta
que es diu Cau
i que
fiquen música molt bona
i de tant en tant
fan projeccions de curs
i estan molt bé.
Hola,
em dic Eva
i el racó de Tarragona
que os recomano,
no sé exactament on està
però us teniu que situar
al seminari
sortint
a mà dreta,
aleshores baixeu
per aquella baixada
que va parar
al portal del Roser
i per allí
ja veureu
que hi ha un racó
molt mono
que està tot ple
de casetes blanques
i maceteres
molt mediterrànies
i segur que
veieu quin és
i us semblarà mentida
que estic en una ciutat
capital de província.
Em dic Dreti
i el racó
que us recomano
és la Sala Cero
perquè posen música
que està prou bé,
fan molts bons concerts
i hi ha molt bon rotllo
entre tothom
que hi vagi.
Jo em dic Marta
i el meu racó preferit
de Tarragona
són els jardins
del Camp de Mart
ja que allí
vaig amb els amics
i bé,
fent bocates
i tal
i bé,
preferiríem anar al camp
el que passa
és que com aquí
de Tarragona
massa camp
no és que hi haiga
doncs anem allí
i mira,
estem bé.
Hola,
em dic Oriol
visc a Camp Clar
i el meu racó preferit
de Tarragona
és el parc
del campus
de la Facultat de Lletres
perquè he estudiat
aquí molts anys
han passat molts mig dies
bonics
i divertits aquí
i sempre he conegut
molta gent
i a més
ara és l'únic lloc
on es pot fumar
de la Facultat
quan surt el sol
s'està forçament
época d'exàmens
i esforçat l'exam.
Hola,
em dic Francis Javier Morós
i el meu racó preferit
és el Camp del Nàstic
perquè fem uns macro-utellons
molt bonics
i després cantem
i animem
l'equip de la ciutat.
Doncs tot això
i moltes coses més
formen part
d'aquesta segona edició
del tren
una edició
que a més a més
ens ha ajudat
a descobrir moltes coses.
Una,
que la gent del tren
és una gent
nostrada
i amb seny.
Els sents de jutjat
s'han jutjat?
Sí, sí,
els que menys
han fet jutjat un penjat.
Dos,
que la gent del tren
és cosmopolita
i ho sap tot.
Tòquio.
Shinchan.
Kamehame.
Yamaha.
Mitsubishi.
Tenshinhan.
Kabuki.
Kyoto.
Wasabi.
Chichi.
Sushi.
Ja l'he dit.
Sudoku.
Katsuya.
Yin-yang.
Akira Kurosawa.
Mazinger Zeta.
Sake.
Kohi Kabuto.
Rana Raponji.
Tau Pai Pai.
Kamikaze.
Samurai.
Godzilla.
Geisha.
Ah,
Gatshan.
Totoro.
Bruce Lee.
Bononoke.
Que la gent del tren
té gustos estranys.
Mines i aies
amb l'aka i sense.
Quatre,
que la gent del tren
encara té gustos més estranys.
Que torna a fer el 33,
el Ramma.
Hi ha algú
que no mirés el Ramma?
Tu miraves Maria, fijo.
Jo en soc una aficionada.
M'encantava
el Genma Sao Tome
quan era un os panda
i ensenyava els cartells
i agafia aquest jorollet.
I després el Frick,
sóc jo, saps?
La tia sap el nom,
cognom dels personatges.
Terrible.
Sí, deixem-ho.
5.
Que la gent del tren
té moments de bogeria
gairebé sobrenatural.
Aquest film
serà motiu suficient
per a que aquell crit de
Pedro
torni a convidar el director
a recollir una estatuetta?
Val,
el ric.
Té mil vegades.
No,
és que no,
ara explicaria
algun gag d'aquests
però és que encara ens trucaran,
encara ens trucaran allò que se'n es va.
a Sangresca i això n'hi ha aquí a un barri
i deriva a Estats que no,
que no.
Ai, ai, ai, ai, ai, ai.
6.
Que tota la gent del tren
sap fer de tot,
especialment l'Albert Ballard,
el nostre home de les mil mans.
He enredat una mica l'Albert
perquè deixi estar els controls
i em doni un cop amb aquesta setmana.
Hola, Albert, què tal?
Hola, David, d'aquí estem.
7.
Qui té boca,
sigui del tren o no,
s'equivoca
a qui va un recull de pifies.
Recordeu que si us adormiu
veient la cerimònia dels Òscars
aquest diumenge
nosaltres
tornem-hi.
Recordeu que si us adormiu
per dos cops, eh?
Joder, tio,
t'anem a fer, vale?
Bé, doncs,
deixem...
Ai,
ja no sé què anava a dir.
Ja sé quina és,
aquella que fa
tot el corremesó.
Ai, vale.
Ah!
Està a la puta parra, tio.
Eh, on cony
està la pàgina, tio?
Però tu què t'has fumat?
L'enxupem des de...
des de quan entres
a aquesta cinto.
D'off-trinc.
D'off-trinc.
Una altra banda,
de punt ràdio.
D'off-sprinc.
D'off-sprinc.
És que no, no,
la meva pronunciació anglès
és pèssima.
El Teatre Metropol
amb el seu doble espectacle
psip-sip
i viene regando flores
des de la Habana
a Morón.
I viene regando flores
des de la...
I viene regando flores
des de la Habana
a Morón.
I viene regando flores
des de la...
Va.
Doncs fins aquí
el nostre tren d'avui,
23 de març.
Què passa?
Tic febre, no?
Millor que febre.
Febre.
Febre.
Tic febre
en comptes de febre, eh?
Abans però
escoltarem el tema
que avui
ha escollat...
Ah, ha escollat.
Tornem-hi.
Mira,
diu el tu, Joan,
estic molt tonta avui, tio.
I viene regando flores
des de la Habana
a Morón.
Sí, eh?
Està sent una tercera part.
Però què passa?
So who's that girl there?
I wonder what went wrong
so that she had to
on the streets.
She don't do major credit cards
because I doubt
she does receipts.
It's all not quite legitimate.
And what a scummy man.
Just give him up a chance.
I bet he'll rob you
if he can.
Can see it in his eyes, yeah,
that he's got a driving ban
amongst some other offenses.
And I've seen him with me.
En fi, que de ben segur
que ens hem deixat
moltes i moltes coses.
Però el que hem intentat
és apropar-vos
l'esperit d'aquest programa
de ràdio,
el tren,
fet pels alumnes
de Periodisme
i Publicitat
i Relacions Públiques
de la Universitat
Rovira i Virgili.
Per acomiadar-nos,
us hem preparat
un rap
composat per en Blà i Mercè,
un dels membres de l'equip,
i que tots plegats
vam cantar,
o millor dit,
perpetrat.
Aquest és el nostre
particular comiat.
Fins l'any que ve.
Soc el Joan
i presento el tren
i no em preguntis
per què estic tan content.
Digue-li X,
digue-li Parla una estona
de 6 a 7
a Ràdio Tarragona.
Soc la Maria
i estic com un tren
i conduint aquest programa
em poso a cert.
Per si no ho notes,
parlo en broma,
home,
pot arribar a ser
mitjoc un o amatoma.
Mentre la roda
es discla en tot present,
que el cap neumàtic
es pugui resitgeu.
Sí,
som el tren,
anem sempre a contra
correm,
correm,
ser pionets,
i un llans
escoltin els primers.
primers.
Ells, combis,
sóc de cinés,
sóc al mar,
i a cada programa
ribotat.
La peli de
et provoca't molt
i detestem,
o més,
com dius,
d'acord,
Camilo,
jo sóc el David,
el rei del cinema,
i amb la meva veu
torno boges les nenes.
També sóc el rei
de les notícies
xorres,
i agaixat al micro
passaria hores
i hores.
Sí,
som el tren,
el tren,
anem sempre a contra
correm,
correm,
ser pionets,
i un llans
escoltin els primers.
Friolets.
Hola, amics,
sóc l'Albert,
el vostre reporter
més obert.
Ens diu en el poeta
de la bordeta,
i els xixis el poeta
sempre en un passó.
Sóc la Raquel
i visc en un racó,
i la música
és la meva passió,
amb la meva obert,
dolça i melosa,
a més d'una nòvia,
poso gelosa.
Ei, què passa?
Carragona, ràdio,
què tal?
No soc repi,
sóc el play,
i d'escolta música
no em cansaré mai.
De vegades
viatjo el meu món,
però torno ràpida
a fotre el tostó.
Sí,
som el tren,
el tren,
anem sempre a contra,
no tradurrem,
correm,
ser pironets,
i els nens escoltin
els primers,
primers.
Sóc el Ricardo
i em diu en Ricardinho,
i no és pel que m'assembli
el Ronaldinho.
M'agrada provocar,
em mola la tele,
i si algú es queixa,
me la pela.
Jo soc la Marta Castellà,
si vols estar al dia,
ja saps aquí a escoltar.
La meva funció
és explicar l'agenda
per passar lluny
una setmana estupenda.
Soc l'alveia
i em diu en Tito,
i sempre m'amago
darrere al negro.
Ser tenint de so
és la meva vocació
i vaig ser fent davant
l'intimpo.
Sí,
som el tren,
anem sempre a contra,
correm,
correm,
ser pironets,
i els nens escoltin
els primers.
Jo soc la Núria,
la tècnica de so
i tothom diu
que no ho podria
fer millor.
M'encarrego
que ningú es passi
de la ratlla,
però sense voler
se m'escapa la rialla.
Què tal com parlo?
Soc la Marta
molt adult,
i quan parlo
a tothom
deixo mort.
D'aquest tren
sóc la cap de sessió,
però sempre acabo
fent de revisor.
Sí,
som el tren,
anem sempre a contra,
correm,
correm,
ser pironets,
i els nens escoltin
els primers.
Primers,
96.7,
ara,
a la ràdio,
ha estat un plaer,
no la tornarem
l'any que ve.
Sí,
som el tren,
anem sempre a contra,
contra,
correm,
correm,
ser pironets,
i un nens escoltin
els primers.
Primers,
96.7,
a Tarragona,
ràdio,
ha estat un plaer,
ara,
tornarem l'any que ve.
Oh, yeah.
Sí.
ayı...
...