El tren, el programa de la Tren.
El programa jove de Tarragona Ràdio realitzats per alumnes de comunicació de la URB i que us acompanyarà al llarg dels propers 50 minuts.
Hola Joan, com tenim el panorama d'aquesta setmana?
Què tal, Maria? Salutacions als oients, benvinguts i bentrobats tots els que estigueu escoltant la ràdio a través del 96.7 de la FM arreu de les Terres Tarragonines.
Doncs el panorama, bé, força bé. Si més no, estem força servits per no avorrir-nos en cap moment del dia.
I això?
Tu compta, trepadeta, folclòriques amb un peu a l'altre barri, polítics amb gines de pit, folclòriques amb dos peus a l'altre barri, la Durca, França que continua sent un festival amb tota la problemàtica de la reforma laboral, folclòriques per aquí i per allà, rally, mort, suma i sigue.
És cert, sí que n'estem destrets, sí. Tot això segur que és fruit de la primavera.
Pensa que el meu suricato ja està fent muda de pèl i això que ha deixat d'hivernar.
Suricato?
Sí, suricato, què passa?
Res, que tu sí que estàs fent una bona suricata.
Com et deia, fa pocs dies hem viscut un fet històric i és que ETA anunciava que hi haurà treba i mou fitxa per iniciar negociacions amb el govern.
Terroristes 1, govern 0. A veure si l'equip del govern es posa les botes i equilibra el resultat.
Després d'aquest xut inesperat a porta, fan el favor d'aixecar-se de la banqueta del Congrés que són massa còmodes els seients de pell.
Tu en tu línia, eh?
No ho dubtes.
Amb tot el parc al d'ETA, els informatius dediquen més minuts a parlar de folklòriques que de qüestions d'estat, encara que ens costi de creure.
Cert, i és que, com tots sabem, Espany és diferent.
Va, deixa't estar tonteries i fes a favor de presentar el sumari.
I el programa d'aquesta setmana compta amb tots aquests continguts.
I mentre les rodes xisclen i tot res sempre que cap pneumàtica es punxi, agafem velocitat i us presentem els vapors de la setmana.
Com sempre, comencem en el nostre noticiari xorres dels comentaristes mordassos.
Continuarem parlant de cinema. Avui, les pel·lis de sèrie B.
I aquesta setmana ajuntarem dues seccions, l'entrevista i el reportatge, per parlar d'un fenomen que ens afecta directament.
El botellón, botellot o botellada.
El Ricardo, el nostre aficionat a la televisió, ens parlarà de tot un misteri, la sexta.
I en l'apartat musical, amb la i la Raquel, ens posaran al dia amb el mestissatge.
Per acabar, la Marta ens actualitzarà amb la seva agenda i la Raquel ens descobreix un nou racó de la ciutat.
I sense més preàmbuls, engeguem el tren.
Aquesta tarda no perdis el tren.
I donem pas al noticiari xorres d'aquesta setmana.
S'innegura la República Etxeca, el primer balneari de cervesa del món.
El centre inclou banys, massatges i cosmètics de cervesa.
El govern espanyol ja està estudiant la possibilitat d'imitar la iniciativa per combatre la febre dels macrobotellots.
El cap de setmana passat, els Mossos d'Esquadra de Girona van rebre diversos avisos falsos de botellots.
Davant dels incidents de la ciutat de Barcelona, el cos policial es va prendre molt seriosament les suposades convocatòries
i es va establir un important dispositiu policial.
Sembla que després de l'alt el foc de la banda terrorista ETA, en lloc de rebre avisos de bomba, es rebran avisos de botellons.
Diumensa a la matinada va entrar en vigor el nou horari d'estiu.
Segons els experts, avançant una hora als rellotges s'aconsegués reduir la despesa energètica.
Els hospitals es van veure saturats dissabte a la nit, ja que els efectes de l'alcohol de tots aquells que participaven en algun botellon es van accelerar una ola.
Carot Rovira va abandonar dilluns l'Hospital Joan XXIII de Tarragona.
El president d'Esquerra Republicana de Catalunya va patir una angina de pit divendres passat.
Els metges han assegurat que la vida de Carot Rovira pot tornar a la normalitat.
I per celebrar-ho, el Republicà ha anunciat un macrobotellon amb cava català el proper dissabte.
I fins aquí les notícies xorres. Entrem a la nostra secció de cinema.
El tren a Tarragona Ràdio
Hola Maria, hola Joan, què tal? Com anem?
Bona tarda, anem bé.
Hola nois.
Ja és primavera, comença a fer calor, les flores ja se'n poden, els pajaritos canten, les noves se levanten.
Una cosa, una cosa, Marc, per molts anys, eh?
Ei, felicita't, Marc, que no et vaig felicitar dilluns.
Quants hem fet, quants hem fet?
20.
Oh.
Bueno, Marc.
A la primavera, total.
Marc, escolta'm, que ens tens intrigat.
Sí, sí, sí.
Què porteu avui al cine, això?
Espera, espera, què tal la teva cita amb l'actriu que era Nightly el dijous passat?
Bueno, la Kay és una noia molt normal, ja sabeu.
Oh va, fantasma, que ets un fantasma.
Comencem al cine i deixa't estar la tonteria, va.
Eh, però que és veritat.
Que sí, que sí, va. Va, Núria, tira la cinta.
Avui, a la secció de cine, parlarem de les extravagàncies i rareses
que pot generar el sete art quan el pressupost per fer una pel·li és mínim.
És a dir, parlarem del que es coneix com a cinema de sèrie B.
Però cal dir que algunes d'aquestes pel·lícules no són només un producte de baix pressupost.
sinó que també es necessita un equip de gent prou friqui i malalta
perquè un malò jogant es torni a assassí, com per exemple a Drankenbutan.
Amb lo bons que estan els malons.
O fer córrer a Kino Reeves i a Drew Barrymore
perquè els persegueixen uns arbes de Nadal diabòlics com a Babes in Toiland.
Una metàfora del comunisme nadalenc?
Potser.
O també o fer lluitar el pobre Godzilla amb una arna o polilla gegantina
amb el mateix King Kong, per posar alguns exemples.
Però una cosa, parlant de ments friquis,
Joan o Maria, sabeu si és fric o friqui?
És fric, la manera de dir-ho és fric.
Jo crec que aquesta...
Per tant, dir friqui es queda més fric.
Ara ha passat la moda friqui i ara és du bizarro.
Bé, és igual, va, deixem, deixem.
Ja ho veieu, es tracta més aviat d'un cine que només agrada a unes minories,
destinat al que abans coneixíem com a raridos i ara com a frics,
però els tirant a pertorbats, eh?
És un cinema bizarro, cotrillo i sobretot fet amb 4 cèntims,
predominant les pel·lícules de westerns, gángsters, sense ficció, terror i també de gore.
Els fans de pel·lícules de sèrie B remarquen, sobretot,
que els baixos pressupostos, la ràpida producció i els rodatges poc cuidats
donen una energia i una originalitat que no es troba en les grans produccions de Hollywood.
Però, però Marc, d'on provenen aquestes pel·lícules de sèrie B que dius?
Aquest tipus de cinema va aparèixer al Hollywood dels anys 30.
En aquell temps, les sales van començar a passar dues pel·lícules a preu d'una,
de manera que la primera era la principal atracció i la segona era la suplementària,
d'aquí el nom de classe B.
Es tractava de pel·lícules, de les pel·lícules més ben dit de baix pressupost,
que feien els directors i actors no reconeguts, no batillos o que ja estaven en decadència.
Acostumaven a anar dirigides al públic adolescent.
Moltes d'aquestes pel·lícules es van convertir en clàssics del cine
i van obrir un camí directe cap a la fama d'actors com Humphrey Bogart o directors com Jacques Tourneau.
Però per entendre realment què és això del cine de sèrie B,
hem de parlar d'Ed Wood, qui té l'honor de ser el pitjor director de la història del cinema.
És una icona ja no només del cine de sèrie B, sinó també del cine de sèrie Z,
és a dir, lo peor de lo peor.
De lo peor, vaja.
Ahí s'està obrient.
Sí.
Ed Wood és famós per la seva Pla 9 from Outer Space.
Pla 9 cap a l'espai exterior.
Considerada com la pitjor pel·lícula que mai s'ha pogut fer.
Era el rei del codrisme i el que es pos.
En els seus rodatges no es repetia cap escena.
Que es veuen els fills dels plats voladors, que es vegin.
Que el nino que representa un pop no es mou, que no es mogui.
Hi ha coses més greus, no?
Sí.
Sí.
Bueno, no ho sé.
Aquesta secció, per exemple.
Gràcies.
Gràcies.
No ens passa, Joan, no ens passa.
Jo què sé, però per exemple, els codríssims decorats?
Que els extraterrestres sortissin amb pijama i amb destrals?
O que com si res es passés del dia a la nit i al revés?
Doncs sí, coses per les tines.
Una altra llegenda creadora de clàssics de sèrie B va ser Roger Corman,
amb els seus films de terror, motorista, ciència-ficció i sexe a drogues i rock and roll.
A part de la forta influència que exercita en el cine actual,
cal dir que Corman va ser descobridor de directors com Francis Ford Coppola
i Martin Scorsese o d'actors com Robert De Niro i Jack Nicholson.
Atenció perquè, com vaig fer un centenar de pel·lícules i mai vaig perdre un cèntim,
és el títol de la seva biografia.
No cal dir que reflecteix clarament la seva àmplia i discutida també experiència en el cinema de sèrie B.
Doncs ja ho veieu, sembla que el cine de sèrie B sigui un bon camí per arribar a ser una estrella de Hollywood.
Aquesta setmana la recomanació cinèfila del tren no és cap pel·lícula en DVD com és habitual.
No serà una pel·lícula d'esbut, no?
No, no, Marc, estigues tranquil. Es tracta de Hostel,
que és una pel·lícula que trobem a la cartellera des de divendres passat.
És un film diferent al que estem acostumats,
d'aquells que transgradeixen la decència i el bon gust de Hollywood.
Un film de violència, terror i sang i fetge.
Vaja, el que tothom anomena com a gore.
Un film de gore terrorífic, produït ni més ni menys que per Tarantino.
Aquí ho tens, ja té tota la publicitat feta.
Per cert, el director és Eli Roth.
Seguidor d'Electroma i altres productores igual de cutres,
el 2002 va debutar amb Kevin Feber, el seu virus devorador de carn.
Hostel se centra en les vivències de tres joves americans que viatgen per Europa.
Acaben a Eslovàquia en busca de sexe fàcil.
Un cop allà els atraparà un cirurgia frustrat que es dedica a torturar gent fins a la mort.
I ja no he anat a veure el film.
És que em fa por la sang, però es veu que és una salvetjada.
Tot i que no arriba al nivell japonès, és més animal que Sou.
En el moment de la creació de Sou, no deixava de ser un producte de sèrie B.
No va costar més de 3 o 4 milions de dòlars.
És a dir, una misèria per la indústria cinematogràfica en aquell moment.
No obstant, ara es fa passar per una gran producció.
Abans d'acabar, m'agradaria plantejar-vos un dubte existencial que tinc.
A veure, a veure, ja fas por. Digues.
Sabeu aquell acudit que diu
Són dos tomàquets que van pel carrer
i en sec passa un cotxe i se sent allò de ketchup?
Què passa, David?
No res, no res.
Doncs he estat buscant si els orígens d'aquest acudit
venien de la pel·lícula de sèrie B precisament anomenada
El ataque de los tomates asesinos.
Resulta que hi ha una escena
que els tomàquets ataquen a un cotxe
estrellant-se al parabrisas.
I d'aquí, que potser que l'acudit es va fer per venjar els cotxes.
No ho sé, de moment no he trobat res,
però seguiré investigant.
Mira, Marc, no et diré friki o fric
perquè ets el meu company de sècció, eh?
Perquè si no...
Bé, doncs potser que anem acabant el cine aquí, no?
Sí, sí, quasi que sí, va.
Doncs ja està, hasta aquí Puedo Ler.
Doncs ens veiem la setmana que ve, companys.
Adeu, chicos.
Que vagi molt bé, fins la setmana que ve.
Per ser, n'heu tractat el detective rock and rollero, eh?
Això és una falta.
Vale, ens ho apuntem, Maria.
Pel pròxim.
Vaig bé.
I ara és l'hora de passar la gran pantalla,
de la gran pantalla a la petita pantalla,
amb el Ricardo a la torre.
Dijous, 6 de la tarda.
El tren arrenca a Tarragona Ràdio.
Hola, Ricardo, què tal aquesta setmana?
Hola, Bey, Valtros, què tal?
Molt bé, molt bé.
Què passa?
Vem fent.
Vem fent?
Bueno, suposo que ja sabeu de què vinc a parlar, no?, aquesta setmana.
A veure, quina és la sorpresa?
Bueno, sorpresa, és molt evident, jo crec, eh?
Vindré a parlar-vos una mica de La Sexta,
el canal verd de Miliquito i companyia.
Què us sembla l'oposta, aquesta?
Miliquito i companyia, això què vol dir?
Que és un canal que farà molt el pallassó.
La Sexta, sí, una miqueta, no?
És un circ.
Home, no dir tant, jo no diria tant.
Dir-vos, a veure, que encara que nosaltres no l'hem vist, això, estic una mica carbejat.
La Sexta va començar a ametre dilluns.
Aquí a Tarragona, però, segons les últimes notícies, no la podrem veure fins al juliol.
Per cert, Joan, saps que el juny es fa el mundial, no?
I de què?
De parxís.
De parxís?
De parxís?
Ah, coita, és que igual m'hi apunto de parxís.
Jo tinc unes preguntes perquè és una veïna.
Una cosa, perquè li has preguntat directament al Joan, que jo no puc estar enterada del futbol?
Sí, bueno, vaig preguntant a tu, lo friqui, a ell...
Ah, va, va, és el rol, no?
Bueno, és igual, deixem.
Vale, d'acord.
Vale.
Perquè jo m'he documentat una mica i vull parlar dels programes més interessants, vale?
Bueno, us parlaré d'uns quants, perquè el canal verd ha començat ni més ni menys que amb 32 programes.
Ahí es na.
Doncs bé, primer de tot, teniu que saber que el director de La Sexta és d'Emilio Aragón,
mi lliquito pa'los amigos, i que aquesta nova tela és el resultat de la unió de diverses productores,
entre elles el terrat d'Andreu Buenafuente o veinet de Carlos Arguiñano.
Tot un seguro, jo crec, de qualitat.
Mira, a mi només amb el color verd del canal ja em dóna bon rotllo.
Com que és un canal nou, o un nou canal, ells diuen que farà un estil diferent, ja saps, de televisió.
Innovadors, dinàmic, innovador, vamos, lo de sempre.
Bueno, cuatro, pero en verde en lugar de rojo.
I menos friki.
Sí, lo aconseguirem.
Bueno, si és més verd...
Bueno, això ho dic jo, eh?
El tema és que en un principi va ser en la seva programació, en entreteniment, humor i sèries americanes.
Jo he estat mirant una mica la graella de programació i us puc dir això, que no és tan friki com cuatro,
però bueno, hi ha alguns programes que tenen bona pinta.
Un d'ells és el que presenta Emilio Aragón.
Es diu Los Irrepetibles.
I consisteix en que cada setmana hi aniran quatre actors que hauran d'improvisar,
amb una mica de gràcia, humor, no ho sé,
per passar als jocs que els va proposar en el Miliquito.
El programa està bé.
A mi em recorda una mica, però, a una secció que feia en el show de Flor.
Show de Flor, que va passar sense pena ni glòria.
Sí, bueno, alguns en miraven, però...
El que passa és que els actors que aniran passant pel programa
són còmics de l'estil de Pedro Reyes, Javibi o Miki Nadal.
Ni ballaçó.
Sí, tio, crec que és un dels que més èxit tindrà, fijo, eh?
Perquè ara tu imagina't que el programa que presenta el director del canal no triomfa.
A veure qui és el xulo que li diu el...
Ei, Miliquito, tu programa no m'ho ha anat, nen. A la puta calle.
Bueno, un dels programes que a mi per lo friki, gig, bizarro, com vulguis dir-li,
que soc, m'ha agradat, és Planeta Finito.
El Planeta Finito.
No, Planeta Finito.
De què va, de què va això, de Planeta Finito.
No ho fa Finito de Còrdoba, no?
El presenten Florentino Fernández i Miki Nadal.
Cada setmana es disfressen d'algun personatge de la política, la música, l'espectacle, tot això,
i els cabros... ui, perdó.
I viatgen a una capital del món per fer una ruta turística en plan cachondo.
Un exemple del xoio que és per al Flo i Miki Nadal fer aquest programa, atenció,
els tios d'aquí dues setmanes es disfressen de Ronaldo
i van als carnavals de Rio de Janeiro per fotre la gran festa.
O sigui, com el... com el Miki Moto, però a lo friki.
A lo cachondo, sí.
Bueno, una altra de les apostes de la Sexta és Habitación 623,
un programa d'entrevistes presentat per Olga Biza.
Que ja ha tornat.
Sí, ja tocava, ja tocava que li traguessin la polsa a l'Olga Biza.
El format també és bastant innovador, eh?
Al llarg de l'entrevista, que per cert fan a la suite del Palais de Madrid,
que és la penya, van apareixer amics, companys, familiars de l'entrevistat
que li fan preguntes més del plan íntim.
No ho sé, una idea només, eh?

Ens traurà, eh? Jo crec que ens traurà en aquesta casa.
Sí? No, home, no.
Bueno, xiquets, parlem de les sèries de la Sexta.
Fan, per mi, una de les sèries estrella és Los Soprano,
la sèrie més vista en la història de la televisió per cable americana,
és a dir, una aposta segura de la Sexta.
La sèrie explica la vida d'una família de la màfia italiana
que viu a New Jersey, com els nens, saps?
Aquesta sèrie ha tingut tant d'èxit als Estats Units
que molts americans han incorporat al seu vocabulari, ja de per si reduït,
moltes de les paraules que fan servir els protagonistes.
No sé, és com el que passa aquí, saps?
Que passa, nen, però mafiós del Palau.
Que passa, nen, padrina.
Té més glamour, té més glamour.
Una altra de les sèries estrella de la Sexta
és Surface, bueno, com les digui.
Surface.
Surface.
Un matxembrat entre E.T., Encuentres en la tercera fase i Tiburón.
Ostres, tu, sí, sí.
L.T. amb les dents del Tiburón, eh?
M'ha vingut aquesta imatge mental.
Ha estat una de les estrenes més heavies de la NBC
amb 10 milions d'espectadors de mitjana.
Bueno, ja per acabar,
us vull parlar de la sèrie d'animació Padre de Família, gran sèrie.
Per mi, un dels èxits segurs de la Sexta,
si l'arribem a veure, serà un dels èxits fífos.
Els dibuixos mostren amb molta ironia la vida dels griffins.
Una família surrealista en el pare és tonto i borratxo
i la mare ha de suportar els problemes d'uns fills
que són igual de surrealistes que el pare.
Explicació.
La filla gran és una depressiva.
El fill mitjà és com el pare.
És a dir, un addicte a la tele amb sobrepès.
I el fill petit, que només té un any,
odia la seva mare a la que intenta matar constantment
amb les armes que ell mateix inventa.
Dius, bé, no?
Això és una mica com los Simpsons, no?
La Maggie Simpson, jo sempre he cregut que és també psicòpata.
Bueno, la guinda...
Como conocho basta, pero a lo bestia, no?
A lo heavy, sí.
A veure, la guinda, espera que no acaba, tampoc.
La guinda a la sèrie la posa el gos,
el més intel·ligent de tots,
que parla, llegeix i pren el sol.
Ho sento? Ho sento?
Després de posar-vos la mel als llavis amb tota la programació de la sexta
de parlar del miliquito que tocava a la secció rimemba.
Cony, parlar d'aquest home, Emilio Aragón.
Un home que ha fet de tota la tele,
de pallasso a los pallasos de la tele,
de pallasso en general,
de presentado a Vip Noche y el juego de la oca.
Però una cosa, si s'ha fet, com escolteu,
si s'ha fet famós per alguna cosa,
a part de la seva cançó, que grande.
Cuidado con paloma, que me han dicho que de goma,
ha estat pel seu paper com a Nacho Nachete en Médico de Família.
Quins records, aquesta música.
D'un bon rotllo.
Sí, sí, la Juani.
Céssos!
Te'n recordes o no?
La casa del Nachete semblava un hostal,
sempre hi havia mogollon de gent.
Estava la Juani, aquesta dona que no sap parlar, només crida,
i els dos avis, a mi el millor, Marcial,
i l'altre el Matías, ja saps, no?
Céssos!
Exacte.
És mític.
És una mica nyonya per acabar,
però no sé, s'havia de posar.
Ja està.
Ricardo, t'hem de dir adéu ella,
que anem apurats, anem apurats.
Bé, doncs, deixem la secció de televisió
i entrem en el nostre tema de la setmana,
avui dedicat àmpliament al fenomen del botellón,
botellot o botellar.
Dijous, 6 de la tarda.
El tren arrenca a Tarragona Ràdio.
Doncs, com us dèiem, avui us volem parlar del botellón.
Després de les convocatòries de fa un parell de setmanes
i després de la ressaca informativa que vam provocar,
el tren vol mirar-se el fenomen des de diversos punts de vista.
Per això hem volgut convidar a tres persones
que ens poden parlar amb coneixement de causa.
Una és l'Agnès, una jove que participa habitualment
dels botellons que organitzen els seus amics.
Bona tarda, Agnès.
Bona tarda.
L'altre és el Mingu, membre del sindicat d'estudiants.
Hola, bona tarda, Mingu.
Bona tarda.
I l'altra persona és en Jordi Soler.
En Jordi és professor de Psicologia de la Universitat de Vigili
i estudia els fenomen socials i culturals que afecten a la gent jove.
Fa pocs dies publicava un article al Diari de Tarragona
sobre el tema del botellón.
Bona tarda, Jordi.
Bona tarda.
I el que us proposem, Agnès, Mingu i Jordi,
és que escoltem l'opinió de la gent del carrer
sobre el tema del botellón i després en parlem.
Preparat?
Estic a favor de poder fer la festa com tu la vols fer.
No que te l'organitzin els altres
i no que hagis de seguir el que els altres fan.
Sempre amb matisos.
Vull dir, jo ve bé que la gent faci els botellons al carrer,
però sempre intentant fer-ho en zones més aviat deshabitades.
Tampoco creo que se pueda estar a favor o en contra,
pero desde mi punto de vista estoy quizás más en contra que a favor.
Que qualsevol jove es trobi de forma més o menys espontània
per veure fora dels llocs, teòricament legals,
per veure, em sembla bé, sempre i quan això no sigui una excusa
per destrossar l'entorn, deixar tot de porqueria o fer altres gambarrades.
I després d'aquestes opinions que acabem de sentir,
us fem la mateixa pregunta.
Esteu a favor o en contra?
Agnès.
Bé, en principi crec que estic a favor del que és el botellón i el que significa,
però només aclarir que estic en contra,
o sigui, estic en contra de la fase, diguem, la vandàlica del botellón.
Jo no recolzo els actes vandàlics que es van a terme en llocs com Barcelona.
El que sí que defenso és això, el que es dé aquí,
el que hem dit als talls de veu,
la possibilitat de poder-se reunir lliurement per consumir el que sigui,
o per estar al carrer, xerrant amb els amics, o per passar una bona estona.
I què ens podries dir, tu, Mengo?
Nosaltres, des del sindicat d'estudiants,
estem a favor del botellón i a favor d'un oci de qualitat,
perquè trobem que les administracions no es preocupen el suficient
per fomentar un oci juvenil de qualitat
i que a base de lleis no soluciona el problema,
sinó que es criminalitza la joventut.
Jordi, espero que no sentir-me obligat a haver-me posicionat a favor o en contra.
Jo, en l'entrevista que vam fer al diari de Tarragona,
ja vaig abordar el fenomen del botellón
des d'aquells que hi assisteixen
i potser caldria donar un gir des de la paradoxa,
és a dir, fer una interpretació paral·lela,
respecte a aquells joves que no hi assisteixen,
per tal de comprendre els joves que sí que hi assisteixen.
Sembla que l'únic model de jove passi per aquell jove
que assisteix al macrobotellón.
I el macrobotellón o el botellón
interessa a la societat en general
des de diferents vessants.
Per exemple, la vessant policial i, per tant, del sistema polític,
en tant que així es justifiquen mesures de control
que permeten certa tranquil·litat i certa pau al veïnat,
que són els electors dels polítics.
La vessant de les màfies de les discoteques,
que obliguen els joves a divertir-se fins a les 5 de la matinada
i que per aguantar han de beure alcohol o consumir qualsevol altra cosa.
Els propis pares que no estan disposats a enfrontar-se
amb els seus fills per implantar un mínim de límits
a l'hora de retornar a casa
i els resulta més còmode saber que surten
i que no s'han d'ocupar d'ells
perquè forma part de l'estil de vida de la joventut.
Com si l'estil de la vida de la joventut
passi per reivindicar l'exclusiv dret a la diversió.
En fi, podria abordar moltes altres coses,
però vull que parlin també les nostres joves.
perquè, Agnès i Mingú, vosaltres què creieu
per què es fa el botellón?
Quins són els motius que motiven els joves per fer-lo?
Nosaltres el que creiem del sindicat d'estudiants
és que la causa del botellón
és que no hi ha solucions alternatives
o que la joventut no té prou accés,
no té un accés, diguéssim, a cinemes, a teatres,
a actes esportius, saps?
A una alternativa de qualitat i social, diguéssim,
que aboqui a un oci més digne.
Però, per altra banda,
sou conscients de les qüestions que comentava ara el company, en Jordi,
dels factors socials que poden intervenir en tot això?
Clar. Respecte a el que ha dit en Jordi,
estem d'acord que, per exemple,
hi ha uns interessos que juguen dins del botellón
que, per part de l'administració,
el control que es referia a ell és cert.
Hi ha un control, diguéssim,
i una manipulació, diguéssim, de la joventut.
Perquè, si ens donem compte,
el botellón que es va fer el dia 17,
prèviament els mitjans de comunicació
es van encarregar de fer la mateixa propaganda
que es feien els joves per internet o per mòbils.
Precisament això ara és el que volíem comentar-vos, no?
Què em pensàveu i què creieu
de com havia funcionat tota la convocatòria
dels frustrats intents de botellón
que hi va haver a la ciutat de Tarragona fa poc?
Caldria pensar fins a quin punt
la convocatòria no sortia dels despatxos
de les mateixes companyies de telefònica.
Nantros també hem volgut preguntar a la gent
per què es fa el botellón,
per què creuen que es fa el botellón,
i, com veureu, tenim opinions per tots els gustos.
Perquè la gent es borrega
i quan li pots una cosa per la tele
i la penya vinga,
eh, vamos a hacer esto, sé què?
I s'animen i vinga, pim, pam, pim, pam.
Passar-ho bé amb els amics,
no haver d'anar dins d'una discoteca amb la música,
et fas tu la teva pròpia festa,
amb el teu cotxe, amb la música que a tu t'agrada
i veus de forma barata.
La gent es escuda en que los botellones se hacen
para conocer gente,
para estar en comunidad
y porque esa es la manera más económica de beber.
Ara és una nova moda i s'ha ficat de moda
i la gent vol anar allí per a veure què fan
i per ser igual que els altres,
no vol ser diferent.
Bé, pot tenir el seu punt de rebeldia,
això,
enfront un sistema establert d'oci.
Hi ha gent que diuen que és perquè les begudes són molt cares,
llavors veuen al carrer,
després van a les discoteques
i no han de pagar, no?
És bastant rebeldia social
i a més amb els mitjans de comunicació
que han donat tant de bombo
últimament als botellons.
Jo crec que els que es van fer aquesta setmana
va ser una mica competició,
a veure quina ciutat feia més,
convocava més gent
per reivindicar això del botellón, no?
Els mitjans de comunicació
n'hem tingut a veure,
perquè val, és això, no?
Se n'ha enterat tothom
i llavors val,
jo, no sé, al comarques
tot el punyetero dia
parlant del macrobotellón,
que no hi hagués res més.
La beguda està cara,
els bars tancen aviat,
és una manera barata
d'autogestionar-se la festa.
Esteu d'acord
amb totes aquestes raons
que justifiquen el botellón?
Ningú?
Home, una de les primeres raons
que he sentit jo
és que la gent és borrega.
Jo penso que la gent no és borrega.
La gent simplement el que vol
és divertir-se,
però el que passa
és que una mica el botellón
és divertir-se,
divertir-se no d'una manera sana
sinó d'una manera destructiva,
diguéssim,
de l'organisme.
Diguéssim,
que nosaltres entenem
que es pot veure,
però es pot veure
d'una manera conscient.
No es pot veure, per exemple,
d'una manera
que te porti, diguéssim,
a l'anul·lament de la persona.
que si veus no penses,
no.
Si veus,
encara hi ha estudis demostrats
que l'alcohol activa
certes parts del servei
que ajuda, diguéssim,
que desenvolupa
una mica
les funcions
del nostre servei,
no?
Que se pot entendre
el botellón
com un punt
de socialització,
en part sí,
en part no.
Perquè
sí que la gent coneix gent,
però sí que
dins d'aquests botellons
sí que es fan
cercles o
grups,
no,
que es tanquen amb ells
i es mesclen amb ells
i només
ho fan amb ells.
Què és una nova moda?
Relativament.
Relativament
és una nova moda
perquè,
diguéssim,
que el nostre país
que estem aquí
al Mediterrani
és un acostum,
per exemple,
a l'estiu
sortir a la fresca
i beure
o menjar un meló
o el que sigui,
saps?
I després,
què és un acte
de rebeldia?
Doncs és un acte
de rebeldia,
diguéssim,
relatiu.
És un acte
de rebeldia
una mica
mediatitzat
i una mica
de rebeldia.
Mediatitzat
per mitjans
de comunicació
i perquè
on va la gent
i on va Vicente,
diguéssim...
Sí,
amb això ja estàvem d'acord,
no?,
amb el poder dels mitjans.
Diguéssim,
i això seria
per part de la no rebeldia
de l'acte
i la part de rebeldia,
diguéssim,
serien les begudes cares
o l'oci inaccessible
o de poca qualitat
que tenim als joves.
I Jordi,
quan són aquests arguments?
Jo estic molt esperançat
per la intervenció
del Mingu
perquè,
per sort,
arrel de tots aquests botellons
sortiran una quantitat
de trumans capote
que ens calen.
Bé,
jo,
respecte
d'aquests arguments
vull dir
que,
observant-los amb ells,
vull pensar
que poden ser,
entre cometes,
assidus,
però crec que
de forma puntual
i sí que
un cop passin 10 anys
i es trobaran com jo,
que ja en tinc 31,
es podran remetre
a aquest fenomen
per tal de donar-li
certa èpica
a la seva generació,
no?,
i quan comencin a idealitzar
la seva post-adolescència,
la seva joventut,
doncs serà
un aconteciment
que explicaran
ara bé.
també és veritat
que després ells
llegeixen,
estudien,
treballen,
és a dir,
hi ha alguna cosa més
al darrere
d'una simple diversió
que s'acaba realitzant
amb tres horetes
i fixa't la quantitat
de temps
que hi ha invertiment
per parlar
d'aquestes tres hores,
no?
Està clar.
I tu creus que
es converteix
en un acte
més d'autoafirmar-se
com a joves
que
qualsevol
altra mena
de circunció?
És a dir,
si és un fet
que
com a persona jove
els fa sentir-se
més joves,
no?
en lloc de...
Bueno,
insisteixo
que es poden remetre
com a fenomen
generacional,
però també és veritat
que tota la societat
veu,
i el que passa
és que
això es ritualitza
en un acte
aparentment espontani
i insisteixo
en el d'aparentment,
mentre que
d'altres actes
festius
ritualitzats
i subvencionats
per l'administració
pública
s'admeten,
s'admeten que
s'emborratxin
al carrer,
s'admeten
en definitiva
una festa
de Santa Tecla
de 15 dies
i no passa res,
no?
I el que ens costa
als ciutadans
haver de pagar
la Santa Tecla
de 15 dies.
Sí,
pot resultant
hipòcrita,
cert.
Això.
Perquè creieu
Jordi Mingú
i Agnès
que hi ha
alternatives
al botellón?
Què proposaríeu
vosaltres?
Agnès mateix.
En primer lloc
proposaria
que hi haguessin
ofertes d'oci
per tots els joves
que abarquessin
tots l'ampli espectre
de joves
i d'inquietuds
que tenen.
I en un segon aspecte
l'aberatiment
de les begudes alcohòliques.
Es diu que
en molts aspectes
diguem-ne
que el preu
de les begudes alcohòliques
és molt car
pel poder requisitiu
de la majoria de joves.
Això és el que
bàsicament promou
el botellón.
Jo veuré el carrer
perquè els llocs,
els bars o així
tampoc no puc fer-ho.
A part de tot el tema
de reivindicació
que porten
a ser el mateix batellón.
Sí,
amb la mateixa reivindicació
contra una societat
que representa
que no ens contemplen
totes les nostres facetes.
Pobresa econòmica
diguem-ne
inclosa.
Voldria fugir
de la indústria
del consum
que ofereix
qualsevol tipus
d'alternativa.
Penso que
el jove
o en general
qualsevol de nosaltres
hem de poder
escollir
la nostra forma
de divertir-nos
fent ús
de la indústria
cultural del consum
en benefici propi
i no esperar
que sigui ella
la que resolgui
el nostre problema
de diversió.
Ara bé,
no crec que la reivindicació
pel dret de diversió
sigui el principal dret
a reivindicar
pels joves.
Penso que hi ha
drets constitucionals
que cal reivindicar
per sobre
de la diversió.
Em podria posar
amb l'habitatge,
amb el treball,
amb l'educació pública
o amb la salut
que tenim en peu en guerra
aquests dies a Catalunya.
Jo volia incidir
això,
l'últim que ha dit Jordi,
que no només
hem de basar
la lluita dels joves
en la lluita lúdica
que a banda
del botellón
diràs que
ens oblidem
la majoria de la gent
dels problemes
que tenim
els joves.
No tenim dret
a una casa digna,
no tenim dret
a un treball digne,
no tenim dret
a una educació digna,
no tenim dret
a una sanitat digna.
Mentre a França
estan lluitant
per acabar els estudis
i tindre un lloc de treball,
aquí diguéssim
que el nostre principal problema
sigui el botellón.
Entres també
hem aprofitat,
la gent del carrer,
ens hem aprofitat d'ells
i els hem preguntat
per aquestes alternatives.
Jo em pregunto
si cal una alternativa
en forma de
més espais lúdics,
que jo crec que
ja n'hi ha molts,
tant en els locals,
que són cars,
ja ho sé,
com en festes majors,
gratuïtes,
que n'hi ha a xorro,
és a dir,
els ajuntaments,
les institucions,
paguen moltíssimes festes
a la joventut,
per tant,
jo em pregunto
si calen més festes gratis.
Jo diria que no.
Una miqueta de civisme,
no?,
entre tots,
recollir la brutícia,
no fer tant de soroll,
i, bueno,
marxar de les zones
on no hi hagi
molta gent vivint,
no?,
fer un rotllo
d'escampats,
coses així.
El que planteo
és que tanto ayuntamiento
como las autoridades pertinentes
habiliten un espacio
para que la gente
vaya a ese lugar a beber
y en el que no molesten a nadie
y haya un mínimo
de organización.
Habilitando, por supuesto,
autobuses
y autocares
para que la gente
no tenga que coger el coche
y demás.
O que se'n vagin
a casa seva a fer-los,
o una masia que tinguin
o alguna cosa,
o si no,
que es comprin,
facin una festa a casa seva,
el que sigui,
perquè què sé,
quina alternativa hi ha?
I és en la recta final
de la nostra entrevista.
Preguntar-vos
com veieu
el futur del botellón?
Creieu que s'acabarà
o passarà de moda,
Jordi?
Bueno,
si penseu
que fa sis anys
aquest debat
també va aparèixer
molta força
en els mitjans de comunicació,
restarem a l'espera
de l'interès
que tinguin
els mitjans de comunicació
per convertir-lo
en fenomen
paulatinament.
Jo trobo que tot
dependrà,
diguéssim,
de la moda,
de lo que
mos arrastro,
diguéssim,
de les alternatives,
no d'alternatives,
sinó
de la mediatització
dels problemes,
que diràs
que a base
del que diuen
els mitjans de comunicació,
diguéssim,
que ens influenciaran
i ens seguiran
influenciant
tant als joves
com als grans,
com als vells,
com a tota la societat.
I per acabar,
m'agradaria dir
que respecte
al que va passar
el 17 de març
a Barcelona,
diguéssim,
que la repressió
policial
no és cap solució,
diguéssim,
pels botellons.
Bé,
jo voldria assenyalar
que és molt probable
que el botellon
segueixi existint,
sobretot
mentre es continuï
mantenint el preu
de les begudes
alcohòliques
i aquest cert component
de rebeldia
juvenil
que li volen donar,
suposo,
segurament també
als mitjans de comunicació.
Si això segueix així,
jo crec que sí,
que n'hi seguirà a haver-hi.
Mentre hi hagi carrer.
Mentre hi hagi carrer.
I hi hagi supermercats.
I hi hagi joves.
Gràcies, Jordi,
Mingu,
gràcies, Agnès,
per acceptar la nostra
invitació per aquesta tarda.
A vosaltres.
Esperem que hagi sigut
de profit
tant per tots nosaltres
com pels oients.
Nosaltres continuem
amb el nostre tren
i entrem
en la nostra secció
de música.
Aquesta tarda
no perdis el tren.
I ja tenim l'estudi amb nosaltres,
els nostres experts
en música del món mundial.
Hola, bona tarda.
Hello, salut.
Encara no els presento
i he dit experts
en música del món mundial
i s'ho donen per a l'udits.
Home, clar.
Home,
és que som experts.
Per a alguna cosa
fem la secció de música, no?
Què tal, Blai?
Què tal, Raquel?
El món mundial,
a més, avui fem mastissatge,
que és World Music,
i clar.
Va, World Music.
Tira, tira, tira.
És això que saludava
dient hello, salut,
ciao,
kutenta,
kunishiwa,
hola, hola.
Hola, hola.
Sí, el català i en castellà,
sap?
Ah,
que graciós que està el Blai.
Bueno,
Nova Munt,
hola, bona tarda,
benvinguts a la secció musical.
Avui parlarem del mastissatge.
Ja n'hi havia prou.
Home,
mastissatge,
mastissatge,
aquesta paraula és molt confusa,
eh?
Perquè jo heu buscat el diccionari
i segons l'Institut d'Estudis Catalans,
mastissatge és l'encreuament
entre dues races.
Com s'entén això
del món de la música?
Doncs ben fàcil.
Aquesta denominació
no s'ajusta ben bé
al significat literal,
però serveix per expressar
que la música mastissa
de Barcelona
al segle XXI
té les seves arrels
en la rumba,
en el flamenc
i en el ronc dels anys 70.
Vaja,
una música
que no s'ajusta
a cap estil en concret.
Així et refereixes
al que també anonem
Go World Music.
Exacte, vai.
La música
sorgida de la Convivents
Entre Cultures, no?
Ho entens tota la primera, eh?
Què?
Això és una ironia?
Que no,
Bola,
que és broma.
Jo diria que sí.
Jo sempre estic de broma.
Sí, sí, sí,
tu sempre de broma.
Doncs això,
mastissatge
és una mena de sinònim
de World Music,
però més de casa.
I si cap als anys 70 i 80
trobàvem músics
com Pérez
i el Gato Pérez,
que van popularitzar
la rumba catalana,
ara el mastissatge
barceloní
va molt més enllà.
El fet que Barcelona
hagi crescut tant
i s'hagi convertit
en un punt de trobada
entre persones
de procedències
i cultures diferents
li ha donat
una gran riquesa musical.
Doncs comencem
a parlar dels artistes
que hem seleccionat
com a representants
del mastissatge.
Comencem parlant
de Manu Chao,
l'abanderat d'aquest estil
que tot i que viu a Barcelona
és mig gallec,
mig sud-americà,
mig francès.
I tot això
es manifesta
les seves cançons.
I ja que sembla
que sempre estem parlant
de Manu Chao,
què et sembla
si parlem de Macaco?
Doncs sí,
parlem dels Macaco,
que a mi també m'agraden,
eh?
Cap problema.
A part de si ens agraden o no,
jo ho deia
per una altra cosa.
Per què ho deies?
Perquè aquest dissabte
toquen a la selva del camp,
juntament amb Dio i Calima.
Sort que t'agradaven, eh?
Ah, això ho deies,
home, clar que ho sabia.
I aniràs tu o què?
Home, suposo que sí,
és a les 10 de la nit
al Pavelló Municipal d'Esports.
I aquests que sonen
els ojos de brugo,
els ojos de brujo,
des que el 1999
van gravar el seu primer àlbum,
vengue,
no hem parat.
Un grup d'artistes
que gràcies al Boca a Boca
que va créixer dels seus directes,
avui dia s'autogestionen
ells mateixos
l'edició dels seus discurs.
Una aventura
que van començar el 2002
amb la publicació
del seu segon àlbum,
Bari,
fins ara que el 20 de febrer del 2006
van publicar el seu tercer disc,
Tetxarí.
Les tres paraules
que utilitzen pels títols,
encara que semblin inventades,
com també moltes de les que apareixen
dins de les seves cançons,
pertanyen a l'idioma gitano,
el calor.
Vengue,
en calor significa
fullet,
i vari significa
joia,
essència i virtut.
I Tetxarí,
el tercer?
Doncs Tetxarí
significa llibertat,
però jo diria
que potser s'han inventat,
perquè Tetxarí,
llibertat,
doncs si t'ho dius
se l'hauran inventat.
Doncs deixem de criticar els noms,
perquè el que de veritat
importa és l'interior.
Oh, que bonic.
Que profund,
Blai,
cada dia estàs més sensible, eh?
Doncs sento decepcionar-te,
perquè parlava de l'interior
dels discos,
o sigui,
de la música.
Ja que abans parlàvem
de bons directes,
doncs harem de parlar
de molt bona música.
Molts han resumit
la música d'Ojos de Brujo
com un flamenc modern.
Tot i així,
no hi estan del tot d'acord,
sinó que, segons ells,
el flamenc ja de per si
és una música mestissa
que abarca milers d'influències.
I això és el que fa aquest grup,
combinar el flamenc
amb els sons tan exòtics
que el caracteritzen.
Mestissatge pur, vaja,
i així els hi va de bé.
Doncs si hem de parlar
de mestissatge Blai,
jo parlaré d'un grup
que m'encanta.
Dus Minguet.
Como dice el hermano Bedoya,
quítate la venda ya,
que los tiempos de la rumba
te dicen escucha y piensa.
Doncs jo t'he de dir
que també els conec
i a part de ser molt bons,
són catalans.
Sí, i en concret
de La Garriga.
I dels tres discos que tenen
no sabria quin m'agrada més.
La trilogia formada
per Bafalungo,
Pòstrofe i Gou
es pot etiquetar
amb una paraula.
A veure si l'endivines.
No l'individo encara, eh?
Un mestissatge?
Molt bé!
Felicitats!
Segons expliquen a la seva web,
la seva riquesa cultural
l'han agafat de La Garriga.
Pel que es veu,
el poble té un bon nombre
de migrans dels països africans.
I això ha fet
que la gent més jove,
i sobretot
els components de Luis Minguet,
visquessin en un ambient multicolor
i una varietat cultural
inèdita en altres llocs.
I el que tampoc representa
una barrera per aquest grup
és la llengua.
A les seves cançons
barregen de manera
totalment natural
el castellà,
el francès,
l'anglès,
el català,
el portugués
o el marroquí.
Rumbes, cúmbies,
rigui, merengues,
xa-xà-xà
són algunes de les músiques
que fan.
I es deuen
el so característic
del jambé,
el calaix,
la bateria
i l'acordió
que s'escolten
als seus temes.
Amb unes lletres
espontànies
i quotidianes
expliquen
que la seva música
no tindria sentit
sense el ball
i la festa.
I un altre grup
molt proper
a l'estil
de Dus Minguet
i que també
és català
és Gertrudis.
Un grup
que per cert
no n'havies sentit
a parlar
i m'ha encantat
quan l'he escoltat,
o no, Blay?
Sí, sí, tant.
I és que si t'agrada
Dus Minguet
per força
t'agrada Gertrudis
i a més
són del mateix poble.
Ah, sí?
Bueno,
no tots els membres
però la majoria sí.
Doncs una altra cosa
que tenen en comú
Dus Minguet
és que qualifiquen
la seva música
com a mestissa
i a part
expliquen
que el que els va
impulsar des del principi
és la rumba catalana.
Diferents estils
que engloben
des de la samba
i la rumba cubana
fins al funky.
I una altra característica
de Gertrudis
que no podem passar
per alt
és el violí
que en alguns temes
és del protagonista.
Però no només
el so del violí
alimenta Gertrudis.
En el segon disc
que ha entret
que també té el nom
de Gertrudis
el grup s'apropa més
a l'estil funky
del que parlàvem
i fins i tot
una mica el rock.
I quan parlem
de mestissatge
tampoc no ens podem oblidar
de...
amb paranoia.
La vida te lleva
por caminos
que ni te imaginas.
Que aquest gener
per cert
han tret
el seu cinquè disc
La vida te da.
I si encara no l'heu escoltat
podeu anar directament
a un dels concerts
que faran
el tour
La vida te da 2006
o el Viñarroc
que també hi actuarán.
On de pas
segur que us trobeu
al Blai
que s'apunta tot.
O no Blai?
Doncs sí,
suposo que sí que hi aniré.
I al programa
de la setmana que veia
parlarem de festivals
i segur que us convenço
tots que vingueu
i ja m'esteu trucant
per acompanyar-me
i tot, segur.
Bé, no ens desmarxem
del tema
i tornem amb Paranoia.
El nou disc
s'ha gravat
tocant tots els mateix temps.
Comença amb una rombilla
que porta el nom
del títol del disc
i segueix amb Rigi,
Boleros,
Esca...
Nou temes nous
i quatre col·laboracions
gravades de la mateixa manera
però deixant volar
la inspiració
i amb més cabuda
per a la improvisació.
ha arribat el moment
de comiadar-nos
i ho fem parlant
del muchachito
bombo infierno,
la nova sensació mestissa.
i si aquest dissabte
no us ve de gust
anar a la selva
a veure macacos
i ximpanzés
podeu anar
a la Garriga
on disfrutareu
del concert de muchachito
i del grup de Joan Garriga
La Troba Kung Fu.
Aquest era el meu plan
per aquest dissabte.
No n'hi ha per tant, eh, Blay?
Sempre fent-te l'interessant
i al final...
Bé, al final del programa
podreu escoltar
la dedicatòria
del guitarrista Ramon
a Ojos de Brujo
amb Sultanes del Mercall i jo
del seu nou àlbum
El Teixarí.
I ara sí que diem adeu
deixant enrere
les nostres converses incompatibles.
Doncs adeu.
Gràcies, nois.
Fins de setmana que ve.
A vosaltres.
Que vagi molt bé.
Igualment.
I després de la secció...
Bé, gràcies, moltes gràcies.
I després de la secció musical
passem ja a l'últim recte final
del programa
a la secció cultural
i al racó.
El tren.
Dijous de 6 a 7 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
I entrem a l'agenda cultural.
Hola, Marta.
Què ens portes?
Hola, bona tarda, Joan, Maria.
Bona tarda.
Aquesta setmana us vinc amb uns vagons
carregats de música i teatre.
Així, doncs, comencem, com sempre,
amb la secció de música.
Dia i hora.
Avui, dijous, a les 11 de la nit.
Lloc.
A les 0, tocarà el grup Manresa Gossos.
L'entrada val 5 euros.
Us ho expliquem.
Amb el seu darrer treball,
8 Gossos arribarà a Tarragona
per presentar des de sons més roquers
fins a la recuperació d'aquestes primeres
melodies més acústiques i intimistes.
El 8 és un número que té ell mateix
una clau que identifica el disc.
Primer de tot ens parla del 8 de treball
de la banda i això denota una experiència.
Per un altre costat, ens parla d'una realitat
que dóna voltes a si mateixa
creuant-se per un únic punt, el 8.
Aquest disc és una exploració
en forma de noves cançons
cap a una essència més roquera,
però que torna a connectar
amb els gossos els seus inicis
per la frescor i el domini de melodies
al més pur estil del grup.
Així, doncs, en el concert
podrem escoltar les 14 cançons
que formen aquest nou disc
plenes d'energia
i que exploren temes tan humans
i quotidiens.
I del grup Manresa Gossos
passem al de la formació
de Corbera d'Ebre Grafort.
Dia i hora.
Demà divendres a dos quarts onze.
Lloc.
A la vaqueria i és gratuït.
Us ho expliquem.
Aquesta formació de Corbera d'Ebre
fa rock i hard rock
amb influències del punk,
el heavy metal i el blues.
El seu repertori
també inclou versions
de temes tradicionals catalans
amb aire de rock dur
amb acompanyament de la graia.
Aquest grup va néixer l'any 86
amb el nom de Metallic Corp,
nom que es van haver de canviar
per motius de grafisme.
Aquesta banda,
formada per un grup
de pagesos de rock,
fa música de canya
i unes lletres plenes de crítica social
a través del primer quotidià
del dia a dia.
I del grup catalans
passem a un grup canadenc.
Dia i hora.
Demà divendres a les onze de la nit.
Lloc.
A l'escombar tocarà l'Utea Salom.
Us ho expliquem.
La canadenca L'Utea Salom
serà l'encarregada
de tancar la programació
de Tarragona
cap de setmana
i ho clourà
de la manera més tranquil·la.
L'Utea Salom
interpretarà peces
del seu nou àlbum
Incessant Spinning,
on la guitarra i veu
es fusionen
per donar lloc
a un ambient molt especial.
L'Utea Salom
és una artista canadenca
que practica
un pop vocal melòdic
amb influències
de l'Alice Morrisset
i Anidi Franco.
I continuem ara
amb una mica més animada
amb els vagons de teatre.
Dia i hora.
Avui dijous
a les deu de la nit.
Lloc.
El Teatre Metropol
es representarà
l'espectacle teatral Records.
Us ho expliquem.
La veterana companyia
de teatre tarragonina
Zona Salata
s'està consolidant
com a centre de creació
d'arts escèniques
i ho demostrarà
aquest mes de març
amb una triple proposta.
Triple perquè inclou
un espectacle teatral,
una instal·lació plàstica
i un concert.
Són tres propostes
diferents
però lligades
per un mateix tema,
la violència humana.
Totes tres
giren al voltant
de l'espectacle teatral Records
sobre la incapacitat
de la nostra cultura occidental
a posar punt final
a la barbàrie.
Actualment,
Zona Salata
combina la seva activitat creativa
amb una intensa tasca formativa
a través de l'aula de teatre
de la URB.
I ja per acabar
l'últim acte
que us volíem recomanar
des del tren
és l'obra teatral
Les dones de Caín.
Dia i on.
Dissabte o d'abril
a les 10 de la nit.
Lloc.
El magatzem.
Us ho expliquem.
Les dones de Caín
aporta un conjunt
de textos
protagonitzats per dones
que han de refer
les seues vides
després del conflicte
que entre el 1992
i el 96
va sacsejar
a l'antiga
Iogoslàvia.
I fins aquí
hem destacat
alguns dels actes
més importants
per aquesta setmana.
Adéu i fins la setmana que ve.
Gràcies Marta
tot i que he tornat a faltar
el teu comentari
picantet
respecte
Avui estava tranquileta
avui.
Jo t'hem vist.
Gràcies Marta
ens veiem la setmana que ve.
Adéu.
Tot seguit
descobrim un nou racó
de la ciutat
de Mà de la Raquel.
Avui la Marta
ens recomana
un racó de Tarragona
que està a l'aire lliure
i que ara que fa més bon temps
hi podríeu passar el dia.
Escoltem-la.
Jo em dic Marta
i el meu racó preferit
de Tarragona
són els jardins
del Camp de Mart.
Ja que allí
vaig amb els amics
i bé, fem bocates i tal.
I bé, preferiríem anar al camp
el que passa és que
com aquí de Tarragona
massa camp no és que hi haigua.
Doncs anem al lli
i mira, estem bé.
Doncs si us animeu
podeu canviar de escenari
quan quedeu amb els vostres amics.
En lloc de quedar
al bar de sempre
podeu anar-vos
a passar el dia
a Camp de Mart.
I qui diu anar amb els amics
diu amb la parella
o amb la família
que per un dia no passa res.
El que no podeu
és queixar-vos de Tarragona
ja que en aquesta ciutat
de moment
sembla que té de tot.
A veure de quin lloc
ens parlen la setmana que ve.
Gràcies, Raquel,
per aquest nou racó.
I fins aquí ja
el nostre tren d'avui.
Ens acomiadem
d'una manera especial
amb el tema sultanàs
del Mercallio
dels Ojos de Brujo
i amb la salutació
que ens va dedicar el grup
al seu pas per Tarragona.
Un saludo
para los que hacen el programa
El Tren
de parte de Ojos de Brujo
al completo.
Amb aquesta salutació
nosaltres acomiadem
el programa d'aquesta setmana.
Rebeu una forta abraçada
de Ricardo Latorre, Marta Castellà,
Raquel Córcoles, David Tolieta,
Mar Blanco, Alberto Lijarcio,
Blay Mercè.
Contra els tècnics i vies de so
Núria Cartanyà, Albert Ballart.
A la coordinació
Marta Montagut
i a la conducció
Maria Almenar
i un servidor Joan López.
Gràcies per la vostra assistència
al programa
i fins dijous
a les 6 de la tarda
a Tarragona Ràdio.
La vida es así,
la vida es así,
oye, la vida es así,
ay, cada una vive
como puede,
como la dejan, baby.
Pasa, pasa,
tristeza, pasa, pasa,
pasa por un momento
y entra calor,
fuego y abraza,
pasa, pasa,
pasa, tristeza,
pasa, pasa,
pasa por un momento
y entra calor,
fuego y abraza,
pasa, pasa, pasa,
pasa, pasa, pasa,
pasa, pasa, pasa, pasa, pasa,
Siguiendo la cadencia desmesurada
y espera en compañía
y esperan compañía
que llegué la ala
pinajeros de la noche
y de la pasión,
por un metálico caliente
de mi canción,
hombre,
pasa, pasa,
que esa de verdad
no tiene precio
ni se compra ni se vende,
hay que ir a tu chary,
en un montaño obedece,
pasa, pasa,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!