El primer diumenge de maig de 2006, dia 7,
amb els compassos de mulotes la cubanita arriba...
Habaneres, desde el balcó.
El primer diumenge de maig de 2006
Música
Cuando en la playa, mi bella Lola,
su lindo talle luciendo va,
los marineros se vuelven locos,
y hasta el piloto pierde el compás.
Cuando en la playa, mi bella Lola,
su lindo talle luciendo va,
los marineros se vuelven locos,
y hasta el piloto pierde el compás.
¡Ay, qué placer sentía yo!
Cuando en la playa, sacó el pañuelo y me saludó.
Luego, después, se acercó a mí.
Me dio un abrazo, llenante el hambre y morí.
En la playa, sacó el pañuelo y me saludó.
¡Ay, qué placer!
¡Ay, qué placer sentía yo!
Cuando en la playa, sacó el pañuelo y me saludó.
Luego, después, se acercó a mí.
Me dio un abrazo, llenante el hambre y morí.
Me dio un abrazo, llenante el hambre y morí.
Iñaki Basave y Jesús Mari Núñez han ober al nostre espai
amb la bella Lola.
A finals de los años cuarenta,
Javier Monsatvatge escriu cinco canciones negras.
Escoltaremos la segunda amb letra de Rafael Alberti,
on Monsatvatge va a incluore un fragment
de la melodía de la habanera El Abanico.
La mesosoprano María Aragón y el pianista Fernando Turina
en Cuba dentro de un piano.
Cuando mi madre lleva con sorbete de fresa por sombrero,
cuando mi madre lleva con sorbete de fresa por sombrero,
y el humo de los barcos aún era humo de abanero.
y el humo de los barcos aún era humo de los barcos aún era humo de los barcos.
...
Cádiz se adormecía Entre fondos y habaneras
y un dorito al piano quería hacer de tenor.
Dime dónde está la flor que no ha retazto mi vida.
El frío Antonio volvía en su aire de insurrecto.
La cabaña y el príncipe sonaban con las batallas del puerto.
Ya no brilla la mezcla azul del mar de las pandillas.
Ya se apagó, se nos apagó.
Me encontré con la bella trinidad.
Como se había perdido, si ahora era verdad, era verdad, no era mentira.
Y la montaña del unido llegó, cantándolo en tu ajeras.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Amén.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Arpejots Habaneres Van, creat l'any 1994 a Sant Jordi, Mallorca.
Del seu CD titulat Més que Habaneres, ens ofereixen l'Habanera d'Antònia Vilàs, Mare Bullse Pescador.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Ei!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Vull ser pescador, vull ser pescador i n'ofrara.
Que sóc un fill de pescador,
i malgrat el teu dolor.
Jo vinc de Torn en Salada.
Mare, vull fer-me la mà.
Mare, vull fer-me la mà.
Mare, vull fer-me la mà.
I que el Brasil les donava.
El poble de Pascador.
A la banda verge del Carme, pregueu la mare en fervor.
Que caigui la mare privada, pregueu que torni al seu fill.
Que marge la mare en calma, i mentre res la plorà,
en aquell precis instant, torna el fill i així li parla.
Mare, vull ser bestiador, no m'opribis dolça la mare.
Ja sé en quant de buidor et deixa la mort del pare.
Mare, vull ser bestiador, vull ser bestiador i no flara.
Que sóc fill de bestiador, i malgat el teu dolor.
Ja tinc la mare en salada, mare, vull fer-me la mare.
Mare, vull fer-me la mare.
I que el Brasil laonada, mare, vull ser bestiador.
A Bilvainadac, 2005, va guanyar al Premi a la millor Bilvainada en castellà,
una marcha habanera.
Als autors, Eduardo Garay i Gozzone Saez de Navarrete.
Fou interpretada per los cinco bilvainos.
A título, La fuente del perro del casco viejo.
Salmiguel era la calle en la que estaba la fuente.
Los chorros de salmiguel, los chorros de salmiguel, la llamaba así la gente.
Pero en el 1800, Miguel, Marur y Llorueta, la cambiaron por completo.
Solo queda la pileta.
Viva la fuente del perro, que aunque nunca la he probado.
En el bocho hasta los perros, beben agua de Bilbao.
Es el agua de Bilbao, de los partidos de Copa.
Para animar al atleti, muy querido en toda Europa.
Tres arcos de medio punto, tres callos con tres leones.
Decían que eran tres perros, casi todos los mirones.
De decirlo los vecinos, repitiendo con empeño.
Ahora se llaman las dos, la calle y fuente del perro.
Viva la fuente del perro, que aunque nunca la he probado.
En el bocho hasta los perros, beben agua de Bilbao.
Es el agua de Bilbao, de los partidos de Copa.
Para animar al atleti, muy querido en toda Europa.
En el mismo casco viejo, se encuentra el gran monumento.
Reclamo para turistas, y chiquiteros contentos.
Las mejores cazuelitas, chipis, croquetas, pilpí.
Tigres, pinchos y buen vino, todo lo encuentras aquí.
Viva la fuente del perro, que aunque nunca la he probado.
En el bocho hasta los perros, beben agua de Bilbao.
Es el agua de Bilbao, de los partidos de Copa.
Para animar al atleti, muy querido en toda Europa.
Don Terencio y la Tomasa, en plena semana grande.
En esta bonita calle, se marcan su último baile.
Gigantes y cabezudos, bajan la calle saltando.
Viva la fuente del perro, que aunque nunca la he probado.
En el bocho hasta los perros, beben agua de Bilbao.
Desde el agua de Bilbao, de los partidos de Copa.
Para animar al atleti, muy querido en toda Europa.
Para animar al atleti, muy querido en toda Europa.
La cantautora Isabel Mitach, acompanyant-se a la guitarra,
ens canta una habanera que ella ha dedicat a un inderet
que molts de vosaltres coneixeu i que és el lloc on jo visc,
l'Hospitalet de l'infant.
Vint jardins a la vora del mar i les barques al port ben guardades,
el mestral pentinari, les onades del mar blau, de la costa daurada.
Això és l'Hospitalet de l'infant.
Tanta història amagada a la sorra,
tanta pena enfegada en el mar,
tants vaixills enfonsats pels pirates,
tan d'anyor recordant les mulates,
tan d'amor a l'antic hospital.
una serra salvatge s'aixeca orgullosa amb el poble al davant,
que no hi ha ni camins ni dreceres,
esmolades són les seves crestes,
sols les gavines, sols les gavines hi poden pujar.
Des de la carena es veu el mar blau,
la platja daurada, la sorra granada de l'Arenal.
Ai, gavina blanca, qui pogués volar
per veure la platja i la mar tan blava i el poble allà bals.
Bé, jardins a la vora del mar i les barques al port ben guardades,
Bé, jardins a la vora del mar i les barques al port ben guardades,
el mestral pentinant les onades del mar blau de la costa daurada.
Això és l'hospitalet de l'infant.
Ignacio Cervantes, cubà, nascut a meitat del segle XIX,
fou contemporani dels grans Chopin i Litz
i com ells va ser compositor i virtuós del piano.
D'ell, Fran Fernández interpreta dues breus contradanses
i en aquest considerat mare de l'habanera,
on podem apreciar el ritme de l'habanera.
Títols, sempre així i se fue i no volve més.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Doncs no des de la bahia, però sí des de Tarragona Ràdio, nosaltres, tots els matins del diumenge a dos quarts de Déu, a Baneras, des del balcó amb Núria Cartanyà al control i Javier Pardina per l'ambús. Fins el proper diumenge.
Fins demà!