Lluís Esclaçants pregunta si el castellà s'ha de saber.
Vinga amunt.
Senyores i senyors, passen sis minuts de dos quarts de tres.
Els castellers de Vilafranca es juguen al concurs
amb el 3 de Déu amb forra i manilles.
Si només el carreguen, el sentencien.
Volen, però, descarregar-ho.
Atenció, però, perquè s'ha d'acte d'un casell de dificultat extrema
i intervenen tants factors.
És tan complicat, és tan difícil.
Mare de Déu, senyor, quin castellàs.
Sisens col·locats, setens, a les espatlles dels sisens.
Queda una eternitat.
A punt d'iniciar l'ascens dels dosos i s'enfonsa el castell.
Doncs, carai.
Intent, només intent, de 3 de Déu.
Amb forra i manilles, s'ha obert el castell pel forra.
La colla vella del Xiquet de Valls,
que no s'ha pogut reprimir ni els castellers ni la seva afició.
A la grada Vilafranquina, que contesta.
I, senyores i senyors, les pitjors previsions verdes s'han complert.
No han perdut el concurs ni molt menys.
Continuen líders.
Són ells els favorits.
Són ells qui tenen el timó.
Però, possiblement, pocs comptaven amb aquest contratemps.