I com ja també hem anunciat, després de la bona música italiana,
saludem l'Andrés d'Andrés, que ja el tenim més que preparat.
Andrés, molt bona tarda.
Molt bona tarda.
I continuem parlant de bones bandes sonores.
I aquesta setmana, igual que la setmana passada,
estem donant un viatge molt especial, a la volta al món.
Sí, estem fent una bona volteta, sí, un bon turisme.
Entre tant de vaixell, de tren, de tot, de tot.
I encara no hi era l'avió.
Sí, sí, aviam 180 dies ho aconseguim fer-ho tot.
Mira, ho podríem fer.
Sí, podríem poder.
I fins i tot abans i tot.
Un patinet.
Ara per ara, fins i tot abans.
Un patinet.
Bé, doncs mireu bé, com que no tenim cinema,
començarem a explicar una miqueta del que estàvem explicant ja durant aquests dies.
I parlàvem del Miquel Tot, que va ser el creador d'aquesta pel·lícula,
que era un home que li agradava l'aparatós,
li agradava molt la gran pantalla, li agradava els espectacles,
era un jugador tremendo,
col·leccionava esposes, senyores.
I, a més a més, el mateix quedava arruïnat per aquí,
que es recuperava per allà, tornava a quedar arruïnat.
Bé, llavors va ser un promotor de xous de dones, de Rompirrasga,
i, però d'allà van sortir la Mae West i van sortir la Joan Blondel,
amb qui va estar casat durant tres anys,
i de ser soci actiu amb el naixement del Cinerama.
Perquè amb el seu fill, Maca i tot, júnior, també,
va realitzar el 90% de Esto es Cinerama,
l'any 1952, que jo la vaig veure precisament al Teatre Nou,
el Ciner Nou de Barcelona,
i realment va quedar un impressionat.
Va quedar maco.
Impressionat, a més no poder.
Llavors, també el que més recordo és la muntanya russa,
que estava filmat, la càmera es va fer un muntatge tremendo
per poder posar les tres càmeres.
Es va posar una de les vagonetes, no?
Sí, sí, sí.
Però eren tres càmeres.
De davant i de darrere, potser, me'n recordo.
Bé, tres càmeres.
Aquí va començar ella a fer el canvi,
i llavors t'anava assegut dins la vagoneta,
i la gent, veies com es tombava cap a un costat,
es tombava cap a l'altre,
això és que estaven asseguts a les butaques.
Quan feia la baixada aquella fortíssima
que fan totes les muntanyes russes,
la gent, veies que se'ls pujava el cort o l'estómac a la boca,
era tremendo.
Bé, tornem llavors a l'any 1946,
es va comprometre a financiar Orson Welles
amb el muntatge escènic de la novel·la de Julio Verne,
precisament La volta al món d'un 80 dies.
La història, un gran número d'escenaris i desplaçaments,
que l'autor de Ciudadano Keny,
que va fer-se l'any 1941,
sabia com adaptar a una obra de teatre.
Amb cançons de Cole Porter
i amb la companyia de Mercury Teatre,
Orson Welles es va disposar a deixar enlluernat
de nou al món des de la Delft Teatre,
que volíem fer-ho, ja dic amb teatre,
quan un poquet abans de l'estreno,
Maca i tot es va retirar del projecte
a l'enterar-se que Orson Welles
pensava instal·lar una torre d'extracció de petroli
enmig del decorat.
Maca i tot se'n va anar encara que sense retirar
els 40.000 dòlars que ja portava invertits en l'obra.
Aquest home no m'estranya que anés a la ruïna
perquè el mateix perdia per un postiu
que guanyava per un altre,
però Déu-n'hi-det les garrotades que rebia.
Llavors, quan Orson Welles s'estava ja empanyant de per vida,
ell va conservar un dret dels 40.000 dòlars
sobre l'ús de l'obra allà als Estats Units.
en cas que 10 anys després va pensar
que la volta al món en 80 dies
tenia tot el que es podia tindre
per una nova, no sé, labor,
una altra nova tasca que es podria fer.
I llavors va fer un invent seu
que havia batejat com tot a O
i que consistia en un perfeccionament
dels 70 mil·límetres
que reduïts a 65,
però això són 70 mil·límetres,
és el tamany del fotograma.
Que seria la pel·lícula en sí, no?
De 35 mil·límetres,
8 o super 8, que és el que coneixem,
doncs va sortir els 70 mil·límetres
per donar una amplitud molt més gran a la pantalla.
És el que t'anava a dir,
que ara és només gran, que crec que es coneix.
Exacte, exacte.
Llavors ell va reduir-ho,
bueno, ara hi ha allò del Cinemax
que és més gran, sí.
Llavors va reduir-ho a 65 mil·límetres,
va reduir 5 mil·límetres,
però a més a més,
amb una nitides molt més superior que l'altre.
I els efectes espectaculars
que havia ensejat,
doncs això preveïment
amb el musical Oglaoma,
perquè ja va fer aquesta pel·lícula d'Oglaoma,
doncs va mirar de filmar la pel·lícula aquesta
de la Vuelta al Mundo en 80 dies.
Sí, que va ser d'alguna manera
aquesta pel·lícula tot un gran experiment.
Exacte.
No només pel contingut en sí,
que era passar l'obra de Julio Verne,
sinó també a l'hora de fer la pel·lícula,
el rodatge en sí.
Així mateix.
Bé, llavors ell,
en busca d'una excusa
per filmar paisatges variats,
vestits i belleses locals,
tot va recuperar la novel·la,
la va tornar a fer seva,
i va posar en marxa un dispositiu
de producció complicadíssim,
que jo ho vaig estar llegint
i escolten,
jo pràcticament no entenc
el que aquest home...
Mira que tu tens...
Sí, sí, sí,
però és que en qüestió de financers,
aquest home era també un element tremendo,
saps?
I, a més a més,
molt compromesos.
Tot ell perquè...
En fi,
era necessària una fortuna immensa
per fer això.
Llavors,
l'any 1956,
ell ni pensaments
de tindre els diners
que significava
la idea
que ell havia tingut.
Sí, sí, sí.
Bé,
la Vuelta en el Munt
de 90 dies
es va rodar,
inflada com un globo,
amb un procés...
Inflada,
volgant dir de deutes,
saps?
Sí, sí, sí.
Amb un procés
de pagarés
a llarg plaç,
lletres de canvi
que depenien
de l'hipotètic
funcionament comercial
del film.
Sí,
que si hagués estat
un desastre...
Si hagués sigut un fracàs,
allò ja era
per enterrar-se
ell mateix en vida,
saps?
Bé,
llavors,
una jugada
dels abogats
que tenien
que enlluernar
amb el mateix esplendor
de la pel·lícula
amb els inversors
bancaris.
O sigui,
els abogats
anaven allà,
els dient,
per què veu?
Això aquí farem,
deixarem...
Diguem que la venien bé,
o l'abans s'apiguen vendre molt bé.
Bé,
llavors,
ell a més a més
va invertir
tot quant tenia,
tot,
va quedar completament net
amb la pel·lícula.
Ho va vendre tot,
ho va empenyar
tot el que podia,
inclús
una esplèndida col·lecció
de papallones
sud-africanes
que es veu que valien
una milionada
perquè aquesta col·lecció
es veu que era
una de les poques
que existien
o existeixen al món.
I llavors,
a continuació,
va començar a contractar
a dues persones
que considerava
persones base,
persones fonamentals
per la bona marxa
del projecte.
una va ser
el guionista
SJ Perelman,
amic i col·laborador
dels germans
Marx,
dels hermanos
Marx,
que la seva
funció
era adaptar
el llibre,
fent-li
detallets,
un humor
refrescant,
etònom
a l'ambient
de l'excursió
que implicava
el rodatge,
o sigui,
si estava a l'Índia,
buscar alguns
xistes
que poguessin adaptar-se
a l'Índia,
si estava a Espanya,
per, esclar,
fer una miqueta d'ambient.
Si feu una espècie
com de gag,
com una petita
clucada d'ulls
de cara al país
on estaven.
Són les guindes
que dic jo
d'un pastís,
que dius,
ai, mira,
aquí hi ha aquest pinyonet,
aquí hi ha aquesta cirereta,
doncs ell buscava
un personatge
que això ho sapigués
fer molt bé
i va agafar
amb aquest home.
La segona persona
que va implicar
en l'aventura
va ser
Kevin O'Donovan
McClury,
col·laborador
ja
finusual
de John Houston,
que havia
organitzat
part dels rodatges
de Moby Dick
de l'any 56,
Molan Ruiz
del José Ferrer
de 1952
aquell del Toulouse-Lutrec,
la reina
d'Àfrica
de l'any 51
i van ser
encarregats
de realitzar
un primer viatge
a aquest home
de 71.671
quilòmetres
per decidir
els llocs
exactes
en tot
el planeta
nostre
encara que
finalment
el seu paper
va ser més decisiu
perquè es va associar
amb aquest tot
i es va responsabilitzar
de la segona unitat.
O sigui,
que aquest home
d'alguna manera
ja va fer la seva volta al món
per triar els diferents
decorats.
Tenim que fer-ho,
tenim que fer-ho,
perquè sempre que s'ha de fer una pel·lícula
hi ha un que busca
tots els exteriors
per fer una pel·lícula.
I segurament,
Andrés,
Andrés,
que algun que un altre conveni
amb algun que un altre govern
a l'hora de enregistrar
segons quines coses...
Tot això s'ha d'anar preparant.
Són diners,
són diners que també entraven
per fer la pel·lícula.
Sí, que és clar,
si has de posar un palau
has de comprar mobles
en quantitat
per omplir cada habitació.
Si has de fer una pel·lícula
com ell volia
de tantes habitacions,
per dir-ho així,
de tants països,
lògicament has d'anar buscant
els motius
per omplir-ho
a dins de cada país.
I segurament que era
una bona manera també
de vendre el país
a través d'aquella...
Bueno,
d'aquesta pel·lícula.
Exacte.
Bé,
llavors aquesta segona noitat
era encarregada
dels cents i cents
de filmacions de paisatges
que ell coneixia
millor que ningú
i que realment
anaven a realitzar-se
en presència
del director oficial
de la pel·lícula.
Per tant,
era un treball
complex
que vava a tindre
ocupats
a 33 ajudants
a direcció
repartits
entre cinc continents.
Ah, clar,
tots.
Perquè, esclar,
tot això se li havia
que donar mastegat
amb el director.
Però esclar,
el director
ha anat rebent
la col·laboració
de tots els altres.
Ah, ell només el que fa
és agafar tot el que li arriba...
Exacte,
aquí hi ha aquest lloc
que aquí es podria fer això,
això, això...
Llavors el director
ho troba bé,
lògicament perquè eren
gent responsable,
llavors ell ha dirigit
els actors
i dirigir aquella escena
i fer el muntatge.
Com anem de temps?
Que sembla fàcil,
això, Andrés, eh?
I no ho és gens.
I no ho és gens.
Home, si vols
encara podem continuar
una mica més.
Sí, mira, llavors
l'acció de direcció
era bàsica.
Al principi,
John Farrow
semblava decidit
que ell faria el film,
però va exigir
la revisió
de tot el guió
que arribaria a firmar,
encara que al final
no va dirigir
la pel·lícula.
No obstant,
la prova
que mai que tot
no comptava
amb ell
per res
és que Farrow
no va intervindre
amb la selecció
de l'extens repartiment
ni amb la planificació
prèvia del film.
O sigui que,
imagina't tu
quins tinglados,
ja,
i quina capacitat
s'ha de tindre...
I tu per unes coses
perfectes,
però per les altres
deixa'm les a estar a mi
que ja ho faré.
Quines capacitats mentals
han de tindre
aquesta gent
per armar tot això?
Jo crec que s'ha de néixer
en aquest ambient
i viure-ho
i tindre capacitat.
Bé, llavors,
la selecció del repartiment
va ser
la temporada
més animada
del rodatge,
perquè fins
1956
ningú
s'havia atrevit
a ajuntar
més de dos
o tres estrelles
amb una pel·lícula.
Cosa impossible
tant
per qüestió
lògicament
del pressupost
com perquè
la competència
entre aquestes estrelles
no deixava
que ningú...
No podien
compartir
l'estrellat
amb aquest aspecte,
saps?
Això és el que passava molt.
I llavors, esclar,
qui posaven primer
com a personatge
de la pel·lícula?
I clar,
tots podrien
voler-ho ser,
tot això era
encara teòricament,
però tot
va
anar-se entusiasmant
amb la idea
d'arribar
fins on ningú
ho vés
ni siquiera
somiat
fer-ho.
I a mesura
que anava
tenint
l'acord
de les estrelles
que tenien
que sortir
amb la pel·lícula,
ell s'anava
cada vegada
envalentonant més.
Ronald Coleman
li va oferir
pel seu esperat
retorn
al cinema
una doble
elecció.
Andrés,
deixem-ho aquí.
Què passarà?
Demà
continuarem
amb aquesta doble elecció.
És una anècota
molt curiosa
també el que és
allà del món
del cinema.
Estàvem buscant
el punt,
l'hem trobat.
Farem aquí
i així queda més
suspens.
Anem a posar
un tema
lògicament
que pertany
a la pel·lícula
La volta al món
d'un 80 dies
que és
l'arribada
a París
de Passaporte
que és el criat
que està buscant
una feina
i que anirà
a parar
a casa
del David Niven
que és
l'home aquest
que vol fer
la volta al món
i ens encomiadem
fins a massa
d'un moment.
Sí, Andrés
i demà
desvetllarem
què és el que ha passat
però també abans
passarem pel cinema
perquè demà
tenim a les 6 de la tarda
pel·lícula.
Sí, sí.
Gràcies, Andrés.
Adéu.
Adéu, siau.
i demà
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!