Andrés, Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Aquesta que riu així destrepitosament, d'aquesta manera tan burlesca,
és la bruixa del nord?
Això és la bruixa, sí, després el bosset.
Però del nord?
I després el bosset.
Perquè hi havia les quatre bruixes, no?
El nord, l'est...
Bé, però aquí la principal és la que queda difuminada per la galleda d'aigua.
La que arriba a guanyar, no?
Ai, perdó, la que la guanyen d'alguna manera, la partida...
Sí, bé, perquè hi ha una miqueta l'home de palla, la bruixa el crema,
i mentre està cremant llavors agafen una galleda d'aigua per apagar-li el foc,
i sí, li apaguen el foc, però l'aigua que surt disparada va parar sobre la bruixa
i és el que precisament pot matar amb la bruixa, l'aigua.
Clar, que l'ha intentat de totes maneres, però només l'aigua, una cosa que purifica.
Sí, però aquí en aquesta riixa no era de l'aigua, no?
No, no, aquí s'estava burlant i estava mirant a veure alguna cosa malèfica per poder fer, eh?
Exacte, algun dia l'hem de passar, aquesta, el Mago de Oz, per allà, pel cinema.
I aquí també, Andrés, també us convido a poder fer-ho en capítols
i anar agafant petites tries per poder sentir la veu.
També, també.
Bé, llavors avui que es tarda, a les 6, a fer un ratet...
Què farem? A què em convides, avui?
Doncs mirant al cinema.
Vinga, mira, m'agrada, m'agrada bé bé.
Allà, a l'antiga audiència, Centre Cultural Pallol...
Oh, que és la primera vegada que ho fas, d'això?
Sí, sí, sí, sí.
Deu ser.
Avui sí.
Avui sí.
Avui sí.
A les 6 de la tarda.
A les 6 de la tarda.
Entrada gratuïta.
A mi no t'anava a dir, quan és l'entrada?
Gratuïta.
Gratuïta.
Molt bé. I les butaques, què?
Còmodes.
Còmodes.
I la pantalla, gran.
Home.
L'únic que passa és que si no t'agrada la pel·lícula, s'ha d'advertir i posar en coneixement dels possibles espectadors.
Si no agrada la pel·lícula, no es tornen els diners.
Ai.
Clar.
Mira, aquí hi anava especialment per això.
Perquè va tornar a dir.
Per benefici.
Bé.
Sí.
Bé, la pel·lícula que fem avui, com que és lògic, i ho hem de repetir, estem fent un cicle de cinema de l'OES,
fem Cat Ballou, que en castellà es diu, no és que sigui el títol, sinó que és el títol que li vam posar aquí a Espanya,
és Una rúbia explosiva.
Veus?
La curiositat que té aquesta pel·lícula són dues.
Una, perquè surt Nat King Cole.
Nat King Cole? El nostre Nat King Cole?
Exacte, no el nostre, no l'americà, el que aquí el vam fer nostre cantant en castellà.
Sí, home, també tenia unes cançons d'aquelles matíssimes.
Doncs aquí ell surt amb un altre cantant també, van tocant el banjo, i com diria jo,
és com una espècie d'explicació de la pel·lícula, segons com, surten fragmentets.
I després el principal és que amb aquesta pel·lícula que surt, Jane Fonda, la filla de l'Enry Fonda,
Michelle Kylan, Reginald Denny, surt també a Lee Marvin,
i li van donar un Òscar amb aquesta pel·lícula, perquè aquí fa dos papers diferents.
Què en dius?
Sí, ell fa d'un pistoler, atrevit, sinvergüenza, cara dura, tot el que vulguis dir-li,
i després fa el paper de son germà, que és el tonto del poble.
Tot el contrari.
Exacte.
Ah, molt bé.
Saps? I és divertidíssima en aquest aspecte.
Clar, perquè a més pots veure les dues històries, les dues cares de la mateixa pel·lícula.
En plan humorístic.
En el mateix acte.
Una comediata que està molt bé.
I més veient això, i veient el paper que fa ell,
de dolent per una banda i sinvergüenza,
i de tontorron per l'altre, que és el més simple del poble,
està molt bé en aquest aspecte.
Bé, això és el que tenim per aquesta tarda,
Cat Palau o una rúbia explosiva.
A les 6 de la tarda, entrada gratuïta, com dèiem,
al Centre Cultural Pallol.
Això està a la plaça Pallol.
Sí.
Per si algú no ho sap, eh?
No, marxeu a una altra banda.
De Tarragona.
De Tarragona.
De Tarragona.
No a un altre lloc, no.
I ara toca continuar parlant de...
Ara parlem.
Digues, digues, digues.
T'has esperat, eh, punyetero?
Molt bé, molt bé.
Genys bons.
Genys bons.
És que la música imposa, saps?
Sí, sí, sí.
Bé, avui passem a una altra pel·lícula del Genys bons,
que és Vive i Deja Morir.
Aquesta pel·lícula ja és de 1973.
Llavors, ja tenim que el Genys bons clàssic,
doncs, ja va desaparèixer,
Sam Connery, en aquest aspecte.
Sí.
I, bueno, llavors es va tornar a pensar,
en substituir a Sam Connery,
i es va pensar un altre cop en Burr Reynolds.
No, eh?
Jo és que a Burr Reynolds no el veig.
Bé, però el productor, Bròcoli,
el que dèiem abans, aquests dies enrere,
va insistir en que el seu desig
que el paper de l'agent secret més famós
de la història del cine
fos interpretat precisament per un inglès.
s'ha de dir que ja s'havia pensat en un actor conegut per tots nosaltres,
que va ser Roger Moore,
i al preparar la primera pel·lícula de la sèrie ja es pensava en vell,
que després van decantar pel Sam Connery,
la van encertar molt bé també,
així que van insistir perquè firmés un contracte que lligués el nou títol
i a pel·lícules següents.
Van pensar que les seves suaus i gentils maneres,
la seva manera de presentar-se,
estaven molt lluny d'aquest machisme imposat per Sam Connery.
No, que era més dur,
era més dur,
a més a més se'n dotava més fort.
Més gentleman,
en anglès,
el que feia que perdés virilitat,
però ho guanyava en sentit d'humor.
I també en humanitat,
que era allò que estàvem buscant els productors.
Exacte, però més que res,
perquè el Roger Moore sempre té aquella careta de picaron,
saps?
I fa que la gent no l'agafi d'una altra manera.
Uns altres actors que havien sigut contractats sense èxit
pels productors van ser Paul Newman
i Robert Redford.
Veus, el Robert Redford potser sí que el podria arribar a veure.
El Paul Newman...
El Paul Newman tampoc.
Potser ja era massa actor conegut d'altres personatges.
No, i a més a més té la cara molt dolça.
No el veus?
El hem vist amb tants personatges
que no ho veiem aquí amb un Roger Moore.
Sembla que l'aprofitessin per alguna cosa que no lligava.
És veritat, és veritat.
Llavors, l'octava pel·lícula oficial de la sèrie Bond,
produïda per Harry Satsman i Albert R. Broccoli,
va ser la més divertida
i les seves escenes d'acció eren moltes
i des de lloc variades.
No tan numeroses com les altres ocasions
en què, en fi, que havíem vist,
però amb les que l'espector s'ho passava més bé.
reia gràcies als contínu
i molt britànics sortides d'humor.
Què és el que buscaven amb aquesta pel·lícula?
Tot això es va aconseguir gràcies a l'aportació del guionista
Tom McKenbits,
que ja vam dir que era el fill d'aquest gran director,
que va preparar també el projecte.
Qui, partint ja dels personatges i situacions
que havien nascut dels llibres d'Ian Fleming,
ens va inspirar amb les pel·lícules per jornades,
aquelles pel·lícules que feien en sèries dels anys 30 i 40,
tu no les recordes,
que feien les aventures del Capitán Meravilles,
el Tanque Humano,
Massona de poder fer algun recopilatori d'aquelles coses
que fan de televisió.
Eren unes pel·lícules que eren de sèries
i avui, el dilluns, dimarts i dimecres,
feien sessió contínua,
en feien el capítol 1, 2, 3 i 4, per exemple.
Anda.
I cada un s'acabava amb el moment que anava a caure
una pedra sobre el cap de la noia, per exemple.
Què passarà? Se salvarà? No se salvarà?
Llavors l'altre capítol.
Llavors era curiós perquè això eren dilluns, dimarts i dimecres.
Llavors, dijous, divendres, dissabte i diumenge,
feien les continuacions.
O sigui, si havien fet, per exemple,
el capítol 1, 2, 3 i 4,
el dijous feien 1, 2, 3 i 4
i per la nit feien 5, 6, 7 i 8.
O sigui, no podies anar a dormir.
Llavors resulta que la gent es quedava tot el dia
des de la tarda fins a l'in, veient la pel·lícula.
O sigui, que eren casos curiosos de com es feia.
I cada capítol igual, cada capítol igual.
S'acabava el capítol, capítols que duraven
com el de la tele, aproximadament.
Depèn, 25-30 minuts, saps?
I, esclar, així feien una jornada.
Andrés, no devia haver tanta publicitat.
Perquè si no, imagina'm, amb la publicitat d'ara,
els capítols, t'estàs des de les 10 del matí
fins a les 10 del matí del dia següent.
I llavors, esclar, havia, ja et dic,
les sèries com el Capitán Meravilles.
Jo me'n recordo tant que Humano,
que era no com un RP2 ni molt menys,
sinó un tros de llou no, saps?
Que, bueno, ja era un impacte tremble.
Però, clar, en aquell moment...
En aquell temps, imagina't, saps?
Era el millor de lo millor.
Doncs això ha vingut perquè es van inspirar
amb les pel·lícules aquestes per sèries dels anys 30 i 40,
que allà, si allà hi havia unes fortes dosis d'acció
i les seves situacions desesperades
i, aparentment, sense límit.
Sí, sí, sí.
El fet que, escolta, veies cada cosa,
la dona, la noia, per exemple,
estava en un taulell d'aquests
que hi havia una serra mecànica...
Que estava a punt de tallar-la...
I amb el cap, quasi al costat de la serra,
i allà s'acabava, saps?
A la serra, ja fent-li vent ja al costat dels seus cabells,
saps?
Ja per tirar-la pel mig,
i allà, pom, s'acabava el capítol.
Què passarà?
Sí, exacte.
Aquelles coses...
I el mateix que fem ara,
què passarà?
Doncs ho tindrem que deixar per la setmana vinent, ja.
Exacte.
Mira, ara a la música,
posarem el títol,
que és
Vive i Deja Morir.
Molt bé.
De la banda sonora, eh?
És de la banda sonora.
No, no, clar,
que no ho pides d'una altra manera.
Aquesta tarda, a les 6 de la tarda,
tenim pel·lícula, recordem-la ràpidament.
Sí, sí, sí, una rúbia explosiva,
Cat Ballou.
Ves que surt un trosset del Nat King Cole, eh, també?
Compte, compte, a veure si el trobeu,
a veure si el trobeu.
Andrés, fins la setmana vinent.
Fins la propera setmana.
Adeu.
Adeu, adeu.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.
Fins la propera setmana.