El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El nostre avi, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Avi, que m'ha explicat una cosa la Núria, que dic, ai, que se m'ha passat...
Portem ja dos dies veient-nos vostè i jo i no m'han recordat de dir-li.
Que ens escolten des de Londres, a través d'internet,
amb una amica que es diu Fernando,
i m'ha dit que li agradava molt l'espai que fa l'avi Ramon,
perquè li recorda coses de Tarragona quan ell estava aquí vivint.
Perquè porta molts anys vivint a Londres,
ell és nascut aquí a Tarragona, però ara està allà,
i clar, des d'aquí un patonàs ben gros, pel Fernando,
i ja veig que ens escolten des d'allà, des de Londres.
Me deixes, me deixes.
Home, jo, algú m'havia trobat pel carrer i m'havia dit, home,
jo deia que sí, sí, perquè recorda moltes coses,
a vegades diu m'ironia alguna cosa que a vegades molts atreveixen a dir,
però quan ho diu m'ironia, queda una miqueta tapadet, però a bon entendedor.
Home, jo ho faig sense cap mala intenció,
perquè és el que dèiem del Carnaval.
Carnaval se'n diuen les coses, però que és Carnaval.
Però com que és tot l'any Carnaval, a vegades...
Veieu quina memòria que té?
Convé, no, convé dir algunes coses, no?
I jo sé que m'havien dit de fora de Tarragona, de la província,
m'havien dit, sí, doncs mira, ens agrada,
i posis també amb els de Reus, posis amb els de Salol,
posis amb els de...
Jo no m'hi poso.
Ai, que ens encaran el xiringuito, vostè.
No, no, no posar-me en el sentit, doncs, de recordar coses...
Tá, no, no, no, no, l'légic, l'légic.
I ja, d'això, però he fet broma d'aquest Carnaval,
però amb que el Carnaval va passar, t'entens?
Ui, avui és l'últim, com a dir, que ja diuen l'últim dia.
Sí.
Com a Reus també hem fet el Carnaval i hem fet coses de Tarragona,
però se'ls hi perdona perquè és Carnaval, no?
Sí.
Per això que hi hagi una persona, per exemple, d'aquesta manera,
a mi em dona molta satisfacció,
perquè em fa recordar i em dona ànims a parlar de coses,
que veig que a vegades vull pensar,
mira, ara aquesta boleta està explicant...
La batalleta.
La batalleta.
No, però no són batalletes, són coses viscudes.
Són vivències.
I això em dona, si aquest senyor tinc la satisfacció i sort que m'escolta,
que pensi que això ha sigut una vitamina, per mi, molt bona, molt bona.
Jo li vaig dir a la Núria, la propera vegada que pugui parlar amb aquest senyor,
amb el senyor Fernando,
doncs si ve per Tarragona, com va passar,
que ens van fer una visita aquí a l'emissora,
que vingui un dia determinat, que podem quedar amb l'Avi Ramon,
i mira, si no pot ser en directe per motius d'horari,
doncs ho enregistraríem, i després ho passaríem en directe.
Em faria molta gràcia, perquè això és l'època d'aquest senyor.
I a més a més, també ho podríem veure des de la perspectiva d'una persona
que es troba a Londres.
Sí, sí.
I el meu i vam coincidir amb unes èpoques,
el meu i vam coincidir amb coses que...
Exacte, que li sonen peculiars o familiars.
I poder-li posar coses que no en parlem,
i podríem parlar-ne d'unes coses que no t'has acudit de parlar-ne.
Per exemple, per exemple.
Això que algú que sàpiga o vulgui, que recordi coses, que ens digui alguna cosa.
Això és el que és interessant de la tertúlia nostra, és això.
Que ens donen aquestes vitamines, com deia l'Avi Ramon,
que sempre...
Que ens diguin alguna cosa.
Energia, energia positiva.
Que ens diguin, sí.
És això la realitat del nostre programa, és vivències.
Clar que sí.
Per això ja diem vivències.
I parlant de vivències,
avui és l'enterrament de la Sardina, avui...
Expliqui'm què li va passar un dia.
Que anava per Tarragona i va veure aquella gent...
No, a Tarragona no, no era a Tarragona.
On era a Tarragona?
No era a Tarragona, eh?
Era a fer l'Emili a Barcelona.
Ai, sí, és veritat, que va ser quan...
Se'ns va escapar a Barcelona, van a la capital.
No, no.
Fer l'Emili.
Van a capellar, capellar.
Fer l'Emili i la feiem a la Pedralbes.
Sí, sí, sí.
A la caractura.
I baixàvem a Sant a l'autobús,
perquè llavors no hi havia tantes vivendes,
així com ara totes ciment.
No era.
Hi havia un camí que anava, doncs,
cap allà al cementiri d'allà de Cantones, saps?
I jo venia de Barcelona,
era allò ja mitja tarda,
allò que estàs entre...
Coni, en això, giram,
veig que portava una caixa de morts, saps?
Que deia ser impactant.
Si vostè no sabia, no se me recordava de l'època.
Sí, sí, però feia pensar en el sargento
i en el sopar que m'esperava,
d'allò bullit al d'allò,
i conys veig que portaven amb el mocador la mà,
a ombros, una caixa d'això.
Jo, coi, pobre gent.
Jo m'he quedat parat.
Imagina que a més devia quedar impactant
perquè dius, ostres, a més ho porten a les espatlles...
Entre la caixa de morts, negres,
amb mantellina al cap,
que llavors portaven les dones, la mantellina...
Bueno, dones, dones...
Dones!
No, molta gent portava el mantellina negre,
quan estaven viudes,
tot pantòl...
Esperdenyes negres, mitges negres,
fau el dillet negre,
m'ho quedo al cap negre.
No fos, fos.
O sigui que ho veies negre tot.
Jo em vaig quedar parat.
I va veure les cames.
No, encara no.
Encara no.
I en sec van caminant,
després darrere uns homes plogant, també,
i en sec alguns veu que li picava la cama,
s'arromenca la faldilla...
Sorpresa!
I a més de mitges negres,
eren uns pèls negres així, com si...
I llavors...
M'acago en la mar,
tens raó si és...
Vull dir que hi ha moments a la vida, no?
Que t'agafen de sobte.
No és que estiguis atontat.
T'atonta la circumstància...
No, però clar, no penses, avi.
Algún dia,
potser t'absorbeis la vida,
en el sentit que tens tanta feina,
tanta feina,
i quan et trobes amb això,
gairebé és un joc.
Això és igual que un altre cas,
l'estil de Sitges,
que saps que Sitges és la capital dels gais,
en aquell temps.
Sí, no, no,
ja no és.
Ara hi ha de tot.
No, però en aquell temps,
ja tenia els seus centres,
els seus puestos,
el que sigui.
I també per un carrer
anava un marino,
un marino americà.
Sí.
Es veu que entrava de Barcelona,
van a pisar Sitges,
i el pare portava un pot de Coca-Cola,
la mà,
anant bevent,
anant bevent,
i hi havia una tia,
passava una niña collonuda,
i el tio estava encantat,
mirant-se-la, mirant-se-la,
i llavors que en sec,
ella aixeca la faldilla,
i comença a veure aquells pèls d'allò,
li va caure el pot a les mans.
Què diu?
Va quedar impactant.
Vull dir que hi ha moments a la vida
que has de riure encara que no vulguis.
Jo ja ho veia que era un negai,
ja ho veia.
Sí, sí, sí.
El por marino que s'havia pensat
que aquella tia tan collonuda...
No, no, no,
li va veure una noia
que estava debent veure...
De debent veure...
La caia aquella va fer un punt d'aquells
de remengar-se'l d'allò,
si li surten aquells pèls,
aquelles caves.
Li va caure el pot de les mans
i va començar a fotre...
Li va com un atac de riure i tot,
llavors...
I ell va quedar parat.
I llavors li va agafar un atac de riure
que, escolta,
digui que no li agafarà alguna cosa.
Vull dir que la vida,
la vida no cal esperar
que t'expliqui un xiste.
Si mires pel carrer,
tots són xistes.
Sí, hi ha coses molt divertides,
és veritat.
I avui aquesta nit és el que toca.
Sí, sí, sí.
Perquè, clar,
anirem a fer l'enterrament de la sardina,
cremarem,
sabrem a veure qui li toca
ser la concubina,
les comparses que li tocarà l'any vinent,
la concubina,
i també portar el Carnestoltes.
Qui hi ha portat el Carnestoltes, avi?
Jo crec que ja hem perdut el número, no?
Sí.
No, portem...
Saps què passa?
Que la vida quan és...
I cada vegada més sexys,
aquestes concubines.
Sí, sí, sí.
I cada vegada més posats
els Carnestoltes, eh?
Més bombes, més...
O sigui, encara...
I que no hem dit res,
però Déu-n'hi-do a la rua
i Déu-n'hi-do a la gent
que portava i la cua, eh?
Mira, amb això que dius
ara que s'omplen tant d'allòs,
hi havia una senyora d'aquestes...
Oi, ei, me fa por.
Estava al criat al braç,
amb un d'allò d'aquells tan grossos,
i un nen t'ho dic,
Senyora, dice el nen
està mamant o soplant?
Jo...
Avi, avi,
avi, que demà entrem a la cuaresma, avi.
Per això ho dic avui,
per això ho dic avui.
Això aprofita.
Per això ho dic que hi ha moments
que veus cada cosa,
que dius, bueno,
això és natural o és artificial.
Per això ho dic que tu dius
que les concubines ara van...
No, no, no, eh?
Que t'hi passo, ser.
Per això ho he dit avui
perquè és carnaval.
Clar, demà ja estarem
una miqueta més restrictius.
Demà tot això, avi,
ho tallaré, eh?
Li posaré els pip, pip, pip
cada moment, eh?
Escolta, que és il·lucent
això que he dit.
Què li ha passat aquest cap de setmana?
Com que avui em ve?
Què li ha passat, avi?
No, res m'ha passat.
Ai, que em fa por, que em fa por.
No, no, m'ha passat
que ets tu mateixa...
Sí, ara seré jo, ara seré jo.
No, me refereixo
que hem de veure l'actualitat.
Sí, sí.
I m'estàs dient,
m'estàs provocant,
m'estàs dient del carnaval.
M'estàs carnaval.
I vols que vivim el carnaval.
Doncs el carnaval és això.
Si no, diran,
mira, quines sentets són les cines.
Ai, quines fines flors.
Ai, mira que d'això...
No, ja ho sabem que és carnaval.
Ah, per això aprofiteu.
I sabem el que és el carnaval.
I que hi ha moltes coses
que entren dintre el carnaval.
Sí, també, també.
Però com que no sabem
les edats que s'escolten,
ni si hi ha puritans
o hi ha gent que li agrada la...
eh, doncs segons quines coses
les hem de deixar passar
pel carnaval que ve.
Doncs avi, ho hem de deixar
no pel carnaval vinent
sinó per demà mateix
i si li sembla
que tornarem una altra vegada
per riure avui, eh.
No sé què li ha passat a l'avi Ramon
però no acabem bé el programa.
Almenys l'espai.
Avi, gràcies.
Molt bé, molt bé.
Vull que estic sèrio, eh, que no.
Ja, l'he vist, ja.
Gràcies, avi.
Us deixem amb la música
de Seguritat Social
i així us diu
un beso i una flor.
Dejaré mi tierra por ti
Dejaré mis campos
Y me iré
Lejos de aquí
Cruzaré llorando el jardín
Y entre tus recuerdos
Partiré
Lejos de aquí
De día viviré
Pensando en tus sonrisas
De noche las estrellas
Me acompañarán
Serás como una luz
Que alumbra en mi camino
Te voy pero te juro
Que mañana volveré
Al partir
Un beso y una flor
Un te quiero
Una caricia
Y un adiós
Es ligero equipaje
Para tan largo viaje
Las penas pesan
En el corazón
Más allá
Del mar
Habrá un lugar
Donde el sol
Cada mañana
Brille más
Forjarán
Mi destino
Las piedras
Del camino
Lo que nos es querido
Siempre
Queda atrás
Buscaré un hogar
Para ti
Donde el cielo
Se une
Con el mar
Lejos de aquí
Con mis manos
Y con tu amor
Lograré encontrar
Otra ilusión
Lejos de aquí
Decía viviré
Pensando en tus sonrisas
De noche las estrellas
Me acompañarán
Serás como una luz
Que alumbra en mi camino
Me voy pero te juro
Que mañana volveré
Al partir
Un beso
Y una flor
Un te quiero
Una caricia
Y un adiós
Es ligero equipaje
Para tan largo viaje
Las penas
Pesan
En el corazón
Más allá
Del mar
Habrá un lugar
Donde el sol
Cada mañana
Brille más
Forjarán
Mi destino
Las piedras
Del camino
Lo que nos es querido
Siempre
Queda atrás

Un beso
Un beso
Y una flor
Un te quiero
Una caricia
Y un adiós
Es ligero equipaje
Para tan largo viaje
Las penas
Pesan
En el corazón
Sí
Más allá
Mucho
Más allá
Del mar
Habrá un lugar
Donde el sol
Cada mañana
Brille más
Cuando
Porjen
Mi destino
Las piedras
Del camino
Lo que nos es querido
Siempre
Queda
Atrás
Estone
Donde el sol