MÚSICA
Doncs ja tenim aquí l'Andrés i Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Molt bona tarda.
Què t'agrada a tu la música italiana?
A mi sí, que m'encanta.
Estic en plan Remember aquests dies,
des que ens ha deixat l'Avi Ramon,
que ha marxat de vacances uns dies,
doncs mira, te remember en plan música italiana,
unes més romàntiques que d'altres, però mira.
A mi m'ha agradat sempre la música italiana
d'abans, igual que al cinema, també.
Jo me'n recordo, Andrés, i li he explicat
durant aquest espai que vam venir a Tarragona
durant el carnaval de faia alguns anys,
el Toni de Lara,
el Sandro Jacobe i el Pino d'Anjo.
Vam venir tots tres a fer un muntatge musical
i cantaven cançons de tota la vida.
I jo dic, a veure si tornem a repetir
una cosa d'aquestes, no?
A mi m'agradava encara més l'època anterior d'ells, encara.
Renato Carosón i companyia, o no?
Bueno, sí, el Pino d'Anjo,
Claudio Vila,
en fi, gent...
Sí, d'aquells d'agafat, no?
Sí, sí, sí.
Que també cantaven, deixat-se estar.
La Mina, o sigui, hi havia gent també molt bona.
Bueno, sempre hi ha hagut gent bona,
però aquella època va ser molt, molt romàntica
i cançons molt maques i que deien molt.
I als anys 70 i 80, te recordes que era el boom
quan arribaven les italians italians a Espanya?
Sí, sí, sí.
Que és un idó en el que formaven cada vegada que venien, eh?
Abans ja havia començat, eh?
Perquè jo vaig començar a Barcelona el programa el gener de l'any 60
i llavors començava amb el festival de Sant Remo sortir uns èxits tremendos
i allò era importantíssim que van sortir èxits, però impressionants.
Però anem a lo nostre?
Anem, anem a lo nostre, anem.
Vinga.
Bé, mira, avui tenim a l'antiga audiència una pel·lícula d'aquelles que dèiem,
també, a més a més, italiana.
Sí.
Ai, perdó.
Ai, ai, ai, ai, ai.
Ai, com...
L'han constipat, sí.
Sí.
No, no és que...
No, no, no són noves.
No siguin motiu de la pel·lícula, no, això és cosa natural del temps, sí.
De car, de car.
Va haver una pel·lícula italiana de la 1951
que, bueno, jo no he portat la música aquí ni hem pensat,
perquè estem fent la volta del món d'un 80 dies,
però que deia allò, ja vine el negro zumbón,
Bailando Alegre el Ballón.
Que bonica.
De la pel·lícula Anna, que interpretava Silvana Mangano,
donat compte, Raph Ballone i Victoria Gassman,
amb Gaby Morlai,
i dirigit pel director Alberto Latuada.
Una pel·lícula que va tindre un èxit tremendo,
junt després amb Arroz Amargo.
També van ser unes pel·lícules tremendes.
Bé, doncs aquesta tarda, a les 6,
amb entrada totalment gratuïta,
al Centre Cultural Pallol de la plaça Pallol.
Bones butaques, bona imatge, bona companyia,
i entrada gratuïta, sobretot, remarquem-ho.
Exacte, la pel·lícula Anna, de la Silvana Mangano,
no cal dir res més,
perquè amb això la gent que ens ve cap allà n'hi ha prou.
I aquella gent més jove que vulgui rememorar
el que nosaltres ja coneixem,
ja dic nosaltres,
i siguin a mans del cinema,
poden vindre a veure una d'aquelles pel·lícules
que han creat història a dins de l'ambient cinematogràfic.
Un dia, Andrés, quan acabem de parlar d'aquest cicle en concret,
m'has de dir quina és la pel·lícula que més ha agradat?
O almenys la que més ha fet plorar?
Bé, ara la que més ha fet plorar de moment va ser Ama Rosa.
Ama Rosa, fins i tot els homes ploraven allà, eh?
Què dius?
O sigui, la que es porta ara per a la golejada,
en aquesta qüestió, és Ama Rosa.
Jo ja inclús ja els dies previs que anava avisant,
bueno, vaig avisant sempre la programació que farem,
el que hi ha i tal,
jo els hi deia, porteu mocadors,
no us quedeu curts de mocadors,
porteu mocadors...
Perquè tens el teclínex...
No, no és que de més ho sé,
perquè a Ama Rosa ja l'he fet alguna altra vegada.
Ja passa.
Mira que jo l'hi he vist de vegades,
i a mi, lògicament, els llagris em surten als ulls.
I això que ja sé de què va i tot...
Ja, ja, però ets persona.
I arriba un moment que et fiques tant a la pel·lícula
que encara que l'hagis vist 30 vegades,
dius sempre en el mateix lloc...
Està molt ben interpretada per l'Imperi Argentina,
i els personatges també ho van fer bé.
I una cosa curiosa,
això és d'una obra, d'un serial radiofoni,
que va fer Guillermo Saúl-Tier Casaseca,
i una altra sèrie que es deia
El que nunca muere,
i va ser un èxit impressionant radiofoni.
Sí, és veritat.
Bueno, doncs quan van fer la pel·lícula,
que l'Imperi Argentina ja s'havia retirat del cinema,
li van oferir, esclar, amb bons diners també,
lògicament,
i ella va fer la pel·lícula.
I la pel·lícula està molt bé,
i va tindre èxit,
però no va tindre l'èxit que s'esperaven.
O sigui que li va venir el més èxit,
diguem que de cara més endavant.
Jo crec que, esclar,
com que llavors la televisió no dominava,
la televisió no dominava com és lògic,
doncs esclar, l'èxit que va tindre radiofònicament,
potser s'esperaven que allà anirien a veure,
fins i tot els gats anirien a veure la pel·lícula.
Sí, sí.
Però, esclar, són dos mons molt diferents.
El radiofònic arriba a tot arreu,
i el cine, i no es poden queixar
perquè va fer unes recaudacions magnífiques.
Però jo no sé,
sempre he sentit els crítics que diuen el mateix,
no he vist mai el per què
que es queixaven que no havien fet.
Van recuperar de sobres el pressupost que havien invertit,
o sigui, tot el que es havia invertit.
Jo no sé si es pensaven,
potser que els hi haurien també hasta 10 Òscars,
jo no ho sé.
Potser es van començar a inflar amb l'èxit radiofònic.
És el que t'anava a dir,
que com tens unes expectatives potser massa altes,
quan veus que la caiguda és,
millor encara que sigui minsa,
però ja hem tingut caiguda.
Això és com aquella mare que està del seu fill fins a dalt de tot,
o aquella altra mare que veu el seu fill
amb un desfil militar que porta el pas al revés,
i diu, mira, tots els altres,
el meu fill va bé, els altres porten el pas al revés.
Diguem-ho que va per aquí.
Jo crec que deuria ser alguna cosa així,
i es deurien pensar que havia sigut un èxit tan gran,
i és que va ser un gran èxit per tot Espanya.
Però encara s'imaginaven més.
Però encara volien més.
Perquè vegis, eh?
És allò que dèiem de veure l'ampolla mig buida,
la mig plena,
i ells te veien sempre a mig buida.
Exacte.
Això és el pessimisme o l'optimisme?
Sí, sí.
Bé, doncs seguim explicant una miqueta més
d'això de La volta al món de l'80 dies,
i allà ens vam quedar pendents a explicar una anècdota
que el Miquel Todd va començar ja a reclutar personatges importants
dins el cinema per la seva pel·lícula.
Llavors, Ronald Coleman,
que ja s'havia retirat del cinema,
o l'havien retirat,
no es pot dir exactament,
però era una figura encara molt reconeguda,
li va oferir actuar.
Llavors va passar una cosa.
Li va fer una doble elecció.
O un xec en blanc,
o un xec en blanc,
a cobrar quan s'acabés els beneficis de la pel·lícula,
o bé un cadillac,
un cotxe cadillac,
perquè el Miquel Todd ja sabia
les intencions del Ronald Coleman.
Sabia que aquest home anava boig
darrere d'un cadillac,
que eren uns cotxes dels caríssims,
uns cotxes de luxe.
Va dir el cadillac, segur.
Sí, llavors està.
Ho sabia.
Tot com que ja sabia les debilitats del veterà actor,
llavors Colme va preferir el cadillac,
però sense rechistar ni una miqueta.
Ja no vau dubtar.
Deixem el xec,
t'igual ja m'ho donaràs.
I va tindre l'humorada
de dir que ell,
Colme va dir,
amb tants anys de carrera,
ho he aconseguit tot,
inclús l'Òscar,
però mai havia tingut encara un cadillac.
O sigui que ja me l'estàs donant,
ja me l'estàs donant.
Exacte.
És que això li va encantar.
Andrés, això és veritat,
aquestes coses que tenen les estrelles,
diguem-ho així,
del firmament cinematogràfic,
que moltes vegades pensem
que ens hi farà il·lusió un regal molt gran
i potser li portes una cistella
prena de fruites
que allò al seu país no en tenen
i amb allò ja li has pagat a mort.
Sí, sí, sí.
I per tu és una cosa senzilla.
El Ronald Coleman tampoc sabia
si realment arribaria a cobrar el que és.
Ah, aixec en blanc.
Bé, llavors va anar a buscar més personatges
i volia saber qui podria ser
el protagonista d'aquesta pel·lícula.
Ah, no l'havia triat encara?
Encara no l'havia triat.
Ell anava parlant amb tothom,
dient el que volia fer,
si voldrien col·laborar,
però és que saps,
eren papers relativament curts.
I llavors,
bueno, Ronald Coleman,
saps per què també volia estar
amb aquesta pel·lícula?
Per què?
Perquè sabia que el Michael Todd
anava darrere del David Niven
perquè entrés en la pel·lícula.
Ah, i era una miqueta segell d'exiliant.
I va ser, aviam com ho s'havia explicat jo,
com una doble jugada o carambola
perquè el Michael Todd sabia
que el Ronald Coleman i el David Niven
eren amics.
Llavors, si el Ronald Coleman
era el primer a man entrar,
el David Niven...
Vindria darrere.
També vindria darrere, segurament.
Quina jugada més dona, eh?
I el David Niven,
en fi,
també li va interessar,
lògicament.
Es va deixar emportar.
Exacte.
Bé.
Sabia de poc era aquest home, eh?
A més a més,
s'havia amistat, saps?
I feia poquets anys
quan Britney,
la primera dona
de David Niven,
va morir tràgicament,
va caure
per les escales de la casa
i es va matar.
Déu-n'hi-do.
Saps?
Sí.
Ostres.
Bé,
és que no saps on va passar.
va passar a casa
d'un privògar
i Lauren Backel,
que ja eren matrimoni.
Sí.
Llavors,
va ser Ronald Coleman
qui va tindre
el David Niven
a casa seva
durant uns mesos
mentre el David Niven
superava la depressió.
Sí, sí, sí.
Esclar, d'aquí va vindre
aquesta gran amistat
i més en uns moments
tan dolorosos
com eren aquests.
Bé,
llavors hi va haver
un altre personatge,
Noel Cowart,
que va ser molt difícil
de convèncer,
ja que era un famós
autor de teatre
i que portava 20 anys
sense actuar
en el cinema americà,
per lo que aquest home
no tenia cap dres
de cap classe
ni especial
per actuar.
Però ja tenien
fins i tot un paper
triat per ell.
Bueno...
O sigui que dius
aquest home
ha d'estar,
ha d'estar,
ha d'estar...
Sí, exactament.
El podia buscar
perquè hi havia
paperets molt curts també,
saps,
i tots podíem fer-ho.
Llavors, esclar,
per Michael Tot
era fonamental
la prestigi
de la seva entrada
a aquest home
amb la pel·lícula
perquè amb una escena
que és el començament
de la pel·lícula
amb una agència
d'empleu,
de treball,
de buscar treball,
i a mi li interessava
perquè, esclar,
si aquest home
sabia que ja actuava
amb la pel·lícula,
era una tarda de presentació
molt bona
per a altres actors.
i, esclar,
a mi li interessava molt
que hi entrés.
Llavors el va convidar
a menjar,
li va insistir,
li va pregar,
el va inclús
quasi amenaçar,
li va prometre
l'oro i el moro,
i després es va posar
a tovet
i disciplina.
A veure, a veure.
Aquest home
sabia fer-ho tot,
saps?
Sí, és el que et deia,
que sabia...
Fora de la pantalla
era un actor tremendo,
saps?
Sabia jugar molt bé
al pòquer.
Exacte.
Primer apostava,
després deixava a veure
com l'altre actuava,
si no forçava.
I llavors,
ja per acabar,
direm que Cowart,
ja amb tota la seva
també vista,
va deixar que tot
ja es donés per vençut,
que ja,
en fi,
ja pensés
que l'altre no ho volia
i quan van arribar
als postres
li va acceptar
l'oferta
d'una manera capritxosa
i espontània,
per fumar-ho,
saps?
Qui està fent petir
tot el rato,
doncs vinga,
ara sí,
vull participar a la pel·lícula.
Anda,
perquè ho sàpigui.
Doncs aquesta és una altra
anècdota més.
Perquè continuarem,
a més anècdotes
que ara la setmana
és que ja no ens queda més temps.
Molt bé.
Però sí per recordar
quina és la pel·lícula
que podem veure avui
a les 6 de la tarda
i per ressentir
una miqueta més de música
d'aquesta banda.
Dins el cicle de Noms de Dones
que estem fent
a l'antiga audiència,
avui ens toca
Anna de la Silvana Mangano,
Rap Vallona
i Victoria Gasman.
Molt bé.
Aquesta tarda a les 6.
No us ho deixeu perdre,
que val la pena.
Una pel·lícula molt entretinguda,
un drama
que no fa plorar tant
com a Marrosa,
però que val la pena
vindre-la a veure.
D'acord.
Com anem de temps per música?
Posem-la.
Doncs vinga,
mira,
passarem a un altre tema
de la Volta al Mundo
en 80 dies,
que és
Sinfonia Celestial,
que és quan comencen ja
alçar-se amb el globo.
Andrés,
fins la setmana vinent.
Si Déu vol.
Gràcies.
Adéu.
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501



Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501
Sous-titrage ST' 501