I què t'he dit al principi?
Que ja tenim a la mà aquí. Mar, bona tarda.
Molt bona tarda.
I? Ja és divendres.
Ja és germen.
Ja és germen.
Gràcies, gràcies.
No hi ha cullereta remena amb el dit.
No t'amoïnis, tinc un bolígraf aquí,
d'aquells que m'amenjo, normalment dels nervis,
amb el tap tip tip tip.
Perfecte, galetes, música preparada, les revistes...
Ho tenim tot.
Què? Així que comencem.
Suenen campanas de boda.
Ai, Déu meu senyor.
Sí, Maria.
Ja sé, ja sé, ja sé, que no varia el cas,
però mira, m'ha sortit de l'ànima.
Que bonic és l'amor.
Quan no hi llega primavera.
Quan ell no hi és.
Espring, espring, espring.
Ai, ai, ai.
Tinc cantar-hi l'avui, eh?
Necessites cafè, però ho tinc claríssim.
Bé, doncs sí, ja ha aconseguit el que després de trenta i tantos anys
portava buscant, o portava lluitant, o portava en els seus somnis.
Elisabet Harley ja és la senyora d'Arun Nayar.
Ja s'ha casat.
Ja està.
No me diguis, eh?
Sí, sí, sí, sí, sí, amb un castell mitjaval,
a, no diré on, al sud-est d'Anglaterra.
Amb un nom raro, estrany.
Sí que no cal més, exclusió mundial a la revista Ola,
amb 25 pàgines, a tot color, amb tots els detalls,
amb tot el putrer...
l'encotrerió.
Perdó, perdó, quasi si m'equivoca la paraula i tot, eh?
No, no, és una cosa que no volia ser mal educada.
La qüestió és que ja tenen la boda anglesa feta
i estan en compte enrere per fer la boda a la Índia,
en la qual, recordem, tots els superconvidats
hauran d'anar vestits de, com es diu, de gala,
però d'aquell país, amb els xaris, amb els turbans...
Ai, ai, ai, ai, ai.
Regionals, ara, com a lloc...
Això sembla una pel·lícula, sembla que estiguessin gravant una pel·lícula...
Memòries d'Àfrica.
Pa Bollywood, no?
Exacte, doncs a la Índia.
I tu és allà ballant, tic, tic, tic, tic, tic, tic, tic, tic, no?
Ai, i ja s'heu perdut el moviment de caderes,
rotllo...
Bollywood, Bollywood, Bollywood.
A més, a més, ells, que a darreres escenes
comencen a cantar i a ballar.
A ballar i a cantar, sí, sí.
Per això que dic, jo m'imagino ja,
tipus Bollywood, la boda allà a la Índia...
A veure, a veure, a veure, senyora Lili Carley.
Jo suposo que tornarem a veure imatges d'aquesta boda, seguríssim.
Tant d'Anglaterra, de les quals no ens havien deixat ni veure
el color del vestit de la nòvia, que ara sí que el sabem,
però en aquell moment...
Hem de dir que la Mar m'ho va comentar i el divendres,
el de la boda, perquè va ser dissabte de la setmana passada,
però van dir, no diguis res,
no diguis res perquè a veure si al final la estirarà enrere...
I no es casaran.
I serà nòvia a la fuga, i al final no es casaran,
perquè, clar, aquesta dona, el que dic, dic, Diego.
Ella tenia moltes ganes de casar-se.
Jo d'adultava d'ell.
Ja portava, ja intentava, precisament,
amb el protagonista d'aquesta pel·lícula,
que ha trobat un funeral,
el va intentar agafar diverses vegades,
però ell era una...
I és indomable, encara.
Després d'ell, el famós multimilionari
amb el qual va tenir un fill
i que, bueno, no va poder lligar.
No, se li resisteixen, eh, això de les bodes,
però finalment l'han casat.
Ho ha aconseguit, eh, i por todo lo alto, eh.
Felicitats, Liz, per fi, per fi, ja ho tens.
M'agrada, mai, és anar a bodes, eh?
Anar.
És que a l'altra banda de...
Ah, l'altre del funeral.
Sí, sí, sí.
Està bé, vull dir, perquè la gent neixi,
han d'anar deixant espai.
També és veritat.
Mirem-s'ho d'aquesta manera.
I no parlarem d'espai.
D'espai, no.
Parlarem...
Com ho diries, com ho diries?
A veure, pensa-t'ho bé, perquè la paraula se la busca, eh?
No, simplement és rehabilitació.
No, però ja està, no?
I ja està rehabilitat.
Teòricament ja forma part, de nou, d'aquesta societat nostra, no?
Bé, de fet, ja abandonar la clínica,
amb la qual va estar Arizona,
que va estar tres setmanes allí
per intentar sortir de la seva addicció als medicaments
i s'ha traslladat a Los Angeles.
Però no patiu que la cosa no s'acaba aquí.
Jo crec que en tres setmanes
algú no treu una addicció del demunt.
És que és molt ràpid, crec, jo.
És que algú no pren, ha deixat de menjar-se les ungles en tres setmanes.
És igual com, per exemple, la senyora, ja saps de qui parlo,
aquella de Caprapat.
Sí, exacte, exacte.
Que també va entrar en una clínica de certificació
que va sortir al segon.
També en parlarem,
perquè és que les males llengües diuen
que aquesta noia del Caprapat ha intentat suïcidar-se.
Però això ho direm més endavant.
D'acord.
Després d'això, el Robin Williams, com t'anava dient,
és a Los Angeles
i està, en teoria, desintoxicat,
però el seu representant ens ha explicat
que l'artista estarà, a més,
sota la supervisió d'un conseller
que estarà en tot moment
controlant que ell no caigui a les seves adicions
i de la seva mare,
perquè madre no hi ha més que una
i aquella dona ha vingut als Estats Units
per dir-li, mira, jo he d'estar aquí amb mon fill
i cada vegada que tinguin ganes de fotre's una pastilla,
jo, una madalena a la boca.
Exacte, perquè li tanqui, d'alguna manera, no?
Exacte, i ocupa't la boca amb una altra cosa.
I nosaltres li dediquem aquesta frase
que esperem que se la faci seva.
Exacte.
Aquest monòleg o aquestes frases...
Un consell, un consell.
Escoltem-ho, eh?
Tendré una segunda oportunidad
y resurgiré de mis cenizas como el ave fénix
y todos olvidarán lo ocurrido.
Doncs sí, Robbie Williams.
Es veu que passi això.
Oblidar, oblidar, no s'oblida.
No s'oblida.
Oye, ella sempre fent la puntilleta.
Exacte, perquè per això
estan els mitjans de comunicació,
per esventilar qualsevol desgràcia que tu tinguis.
I per recordar-li per si de casa oblida, no?
Contínuament.
I és per això que possiblement
s'estarà astriant els pèls que ja no té
la senyora Virginia Spears.
Després d'afartar-se el cap
i de fer totes aquestes bogeries,
diuen, i torno a repetir les males llengües,
que s'ha tatuat el clatell
al número del maligne, el 666.
I que, a més a més,
ha intentat suïcidar-se penjant-se,
o sigui, penjant-se amb els llençols
de la clínica de la qual estava ingressada.
Però bé, això podria ser
un bolo com una catedral,
perquè recordeu que també
havíem dit que hi havia sortit d'aquella clínica.
Home, jo crec que té força coses
per fer com és ocupar-se
de dues criatures que té.
Per exemple, eh?
Per exemple, per exemple.
Són idees, són idees.
També hem pogut llegir
que mentrestant el seu ex-marit
està a Las Vegas amb els seus dos fills.
Mmm...
La separació, vols dir, tot això?
A veure, no vol dir que això sigui
cert, sinó que no sé qui va més despistat,
si les males llengües o ella mateixa.
Jo crec que tot és un cúmul, eh?
Tot s'hauríem d'ajuntar.
S'hauríem d'ajuntar i parlem-ho, parlem-ho.
Parlem de coses agradables
que sempre ens agrada
i parlem de criatures que neixen.
Va, treu-lo.
És que, sentiu, sentiu, sentiu la veueta.
Deu tenir dies, deu tenir dies, eh?
No re, doncs no re.
Quant té, quant té?
Doncs quatre dies.
Pots mirar.
Quatre dies té.
Es diu Jesús, es diu Jesús.
Podem parlar de dos de naixement?
Sí, sí.
Una nena i un nen.
Un es diu Jesús, l'altre es diu Eugenia.
Veus, que bonic.
Jesús Janeiro Campanario.
Ai, que ja tenim altre Jesús per aquí.
Exacte, un Jesús que s'assembla molt
a son pare, diuen, físicament.
Les primeres visites van ser, lògicament,
els pares, els avis, els tiets,
tota aquella jornació de familiars
que, lògicament, com tots els nens del món,
reben allò quan acaben de néixer.
Visites que, bueno, que ja està bé.
Una altra nena que ha nascut aquesta setmana
també es diu Eugenia
i de cognom és de Borbón.
Ha nascut a l'altre costat de l'Atlàntic.
Del Toi.
I no sabem, no sabem quan coneixerà la seva àvia paterna
perquè, com que aquella senyora,
quan agafa un avió,
sempre porta de motxilla un munt de periodistes,
segurament son fill, que és el pare de la criatura,
no voldrà que l'exclusiva
o la cara de la seva filla
aparegui en totes les revistes del món.
De fet, jo conto els dies que falten
per veure una exclusiva de Carme Martínez Bordiu
amb la seva neta en braços.
No, jo crec que no trigarem gaire, eh?
A veure, si ho fa, seria un disgust per son fill.
Doncs seguríssim.
Seria una altra història
per continuar separat com ho estan.
Per això espero que quan ella vagi a conèixer la seva neta
vagi sola, o amb el seu marit.
A veure què és el que passa.
Estarem pendents, no?
A veure què diuen les revistes del cor.
Els mals rotllos.
Estarem pendents, no?
Estarem pendents, no?
Estarem pendents, no?
You're giving me ecstasy
You're my fantasy
I'm your baby tonight
És genial, eh?
Ja sabem, eh?
Ja sabem.
Us heu perdut.
Jo sempre dic que llàstima d'un we camp
perquè la gent que...
No, no, no.
No, dona, no.
Jo pagaria.
No ho faríem, però no ho faríem.
Sí, tant.
Perdona, vergonya, què?
Què?
Home, físicament no veuríem a la gent, també és veritat.
Jo tinc clar que aquí en pic tanquem la porta aquesta
que ens deixa com a fora del món.
Perdem la vergonya, perdem la noció del temps,
i això mai més ben dit,
perquè cada setmana m'has de fer fora.
I la gent s'està perdent l'espectacle que muntem aquí,
perquè ara ja no em pujo damunt de les taules a banyar.
No, ara ja no.
Però sí damunt de les cadires.
Sí, que era una cosa, però sí l'altra.
I a més, una altra també que belluguem.
Home, agafes el micròfon i Whitney Houston al costat nostre.
l'hi fem, ombra, ombra l'hi fem.
Però tenim bones noves de la Whitney, sí.
Tenim bones noves, però una cosa,
jo vaig a fer un altre cafè,
quan poses publi, home, aprofitem.
Però diguem la notícia de la Whitney o l'hi diem després?
Quan tornem del cafè...
I posem una altra amçadilla.
Ai, de la publi, vull dir.
S'ha notat?
Molt bona, eh? Molt bona aquesta.
Doncs ja posem i després continuem posant.
Fem publi cafè i després tornem.
Som-hi. Vinga, ara tornem, eh? No marxeu.
A primera hora de la tarda.
Lo he comprado por sus cinco estrellas, Euroncap.
Lo he comprado por su cambio automático, Cutronic.
Lo he comprado por su suspensión posterior, Multilink.
Descubre el Alfa 159,
ahora desde 24.240 euros
e infórmate del nuevo sistema fórmula de financiación.
El corazón siempre tiene razón.
Al Trubarasa Motor 23, Autovía Reus Tarragona,
Urbanització La Albada, Carré Carabia, Déu.
¡Revolución es la revolución!
Llega la revolución de precios a Don Tresillo Las Gavarras,
la tienda más grande de Cataluña.
Tresillo Clásico, 499 euros.
Sillón, piel, flor, relax, 399.
Sofà dos plazas, telas a elegir, 99 euros.
Compre ahora y pague en 2007.
Don Tresillo Las Gavarras, abierto al mediodía,
porque somos fabricantes.
¡Es la revolución!
Xana, t'obrarà les portes a un món màgic i misteriós.
Un món en contacte amb la feminitat,
on les dones trobaran el seu espai de llibertat
per envoltar-se d'objectes que reafirmaran la seva condició
i les faran sentir mimades.
Una finestra oberta al futur,
on tot els dijous indira.
Tota una referència de l'esoterisme al nostre país
porta a terme sessions de lectura de cartes i mans.
La feminitat i les prediccions ja tenen un lloc a Tarragona.
Xana, ens trobaràs al número 1 del carrer Higiene Anglès
i al telèfon 977-2409-01.
Necessites decorar casa teva?
Vine a la Fira del Moble i Decoració Movidec
al Palau Firal i de Congressos de Tarragona.
Trobaràs tots els sectors en un sol lloc.
Mobiliari, descans, oficina, cuina, bany, terràcia, il·luminació i complements.
Obert d'11 a 21 hores, dels 16 al 19 de març.
Per més informació, mobidec.info
Et sona?
La nit de Sant Joan.
Una calçotada.
La sardana.
Doncs encara hi ha més.
Després de la nostra, arriba la nova telepizza de l'àvia.
Amb ingratients de la cuina catalana.
Tasta la de l'àvia amb espinacs, formatge de cabra,
all, pinyons, panses i salsa carbonara.
La telepizza 100% nostra.
Tens gana?
Truca a Telepizza.
977-22-1919.
A primera hora de la tarda.
No, una altra vegada no, Mar.
No pugis a la cadira, que te veig, oi?
No, ja està fet, ja no és el moment.
Avui, t'has fixat que ja ser el segon cafè?
A la tonteria, tonteria.
No t'adones que vaig superaspitosa?
És veritat.
Què, què, què, què?
Què, què, què, què?
Què, què, què, què, què?
Bueno, vinga, que se m'acaba el temps.
Vinga, som a mi.
Ella.
Avui anem molt bé de temps, eh?
Ja m'ho diràs d'aquí 3 minuts, com me diguis espanyol.
No, no, no, que va acabar.
Perfecte.
D'explaia, d'explaia.
M'explaio.
Whitney Houston fa quasi 5 mesos que va fer una demanda de divorci pel seu marit, Bobby Brown.
Recordem que van passar molt malament perquè ella estava molt feta pols.
Pensàvem que era el millor que li podia passar.
Bé, doncs la parella ha sortit a sopar en un restaurant a Beverly Hills amb els seus fills.
Rotllo sopar familiar.
Tot i que al febrer l'artista va sol·licitar que acceleressin els tràmits del divorci.
bé, inclús demana la custòdia de la nena per part seva, no?
Per quedar-se-la ella.
De fet, ens sembla, des d'aquí ens sembla que les coses a vegades no tenen arreglo,
però que es portin d'una manera educada també està bé.
És a dir, que ells s'estiguin separant, si és que realment s'acaben separant al final,
no vol dir que de cara a la seva filla puguin portar-lo de la manera més educada possible, no?
Que passa que m'estranya perquè fa una setmana, sí, la setmana passada,
vaig poder veure el diari de Tarragona, que era, t'ho dic perquè vaig llegir allà,
que estava, Bobby Brown estava a punt d'entrar a presó
perquè teòricament no li passava la pensió alimentícia dels fills.
A la Whitney.
I a més a més, la fotografia que teòricament sortia,
es veia un Bobby Brown cap avall, mans enrere,
si ja t'hi pots imaginar que és el que devia portar,
i agafat per dos policies.
Doncs mira.
En qual cosa deien que estava pendent que podia entrar a la presó
a causa, precisament, d'això, de no pagar la manutenció.
Doncs aquesta setmana podem llegir aquesta notícia.
Home, ens agrada, ens agrada,
que si ha pagat la manutenció i poden ser com una família,
almenys en certs moments, us anirà.
També podria ser que, ja et dic,
aquest tipus de notícies desagradables arriben filtrades
i a vegades arriben traspapelades.
Possiblement aquest sopà va ser abans d'aquestes imatges que tu has vist.
No ho sé, vaja, no t'ho puc assegurar.
Estarem mirant, mirarem.
Jo he vist la fotografia i tots tres surten a la fotografia molt somrients
i dius, bueno, doncs, possiblement les coses es porten com a gent adulta.
Home, ho són.
A vegades no ho semblen.
Parlem de gent que...
Digue-me-lo.
Que no sembla adulta.
He de posar allò, no?
Mira, jo t'hi diria una cosa.
Només cal que posis cinc segons.
Sí?
I la gent ja sabrà d'aquestes parlem.
No, posem-lo.
Bueno, patim-ho, no posem-lo.
Pega, patim-ho, patim-ho.
Així que sona bé i tot.
Sí?
Sí, no?
Ara així.
Amb els anys.
Clar.
És com el bon vi.
No, no, no.
Jo em sembla que no, eh?
No, no, no.
Són quasi deu anys, eh, d'això.
que estem sentint ara.
Què dius?
Deu anys.
Encara no us feu la idea, no?
No, no.
Em sembla que no us ho deuen ni creure, encara.
Ara ja que comencen a agafar el sainete, es diu.
Que va la cosa, no?
El color, el color, el color.
Parlem-ne abans que comencin les veus a sonar.
Vinga, doncs elles es deien...
Arriba tard.
Espais girls.
Són elles, eh?
No posis aquesta caroneta.
Era aquesta la cançó que jo t'havia demanat?
Aquí va posar I wanna be,
però és a...
I do my fun so...
És una altra.
Ah, vale.
Jo esperava que comencessin elles, totes elles,
a cridar de manera aberrante.
Uau.
Ah, bueno, bueno, no passarà, t'ho perdono.
D'acord.
Inclús, mira, m'has fet un favor.
Bé, doncs ara ja fa quasi 10 anys
que vam començar a taladrar-nos les orelles
amb la seva, entre cometes, música.
I durant els anys, després d'allò,
elles han continuat amb les seves carreres,
algunes, com a cantants, com a...
Com a el vi, com a compositores.
Parlem el sí.
Quasi totes elles amb les seves carreres de mamà.
També.
Bé, doncs ara surten a la llum
unes declaracions del seu ex-manager
que diu el senyor Simon Fuller.
I us deixo córrer.
Fuller, no?
Bueno, no sé.
Dona molt.
El senyor Simon.
Simon.
Simon dice que segurament és molt probable
que les noies picants, els espais girls,
tornin a reunir-se.
I jo pregunto, a fer el cafè o a reunir-se per cantar?
No, no, no.
Que volen fer un altre disc, Marc.
Diu que tornen a reunir-se.
Sí, sí, però que volen, que volen.
Un dinar familiar amb els fills.
I que ja estan reunides.
I que a més a més volen fer concerts i tot.
Què estàs dient, Silvia?
Que sí, Marc, que sí, que és una de les notícies
que ja estava apamada.
Però què hem fet naltos per mereixer això?
Doncs no, no, no, què hem fet naltos no.
Perquè nosaltres, mira, amb no posar-les rai, eh?
La pobra altra gent.
I com ha dit de sentir-les?
Encara no posar-les, mira.
Ara ja, ara ja.
Mira, encara no hem sentit la cançó de la Paris Hilton.
I també la té.
Tens no.
Veus?
Veus?
És qüestió d'ignorar.
Encara hi ha una llum d'esperança.
És qüestió d'ignorar.
Marc, quan arribi el moment, ho ignores.
T'ha posat el teu món,
els mundos de llupi,
i t'ha posat la teva cançó mental.
I això no m'afectarà.
I això ho faig jo, també, eh?
De tant en tant, quan hi ha alguna cançó que no m'agrada,
m'acanto la meva, la que m'agrada a mi,
i ja està, i no ho sento.
I tot l'ho de més,
relliscades, relliscades, eh?
Una esquena, una esquena, per carregar.
Per carregar sacs al moll.
No ho saps.
Bé, doncs, jo quasi que ho deixaré a córrer, això.
No cal quidar-me el temps.
Quan arribi ja ho torejarem, com sigui.
Ja ho farem, el que faci falta.
Nunca que ho vingui.
Però la notícia que arriba ara també està a l'esport, no?
És desagradable.
Sí, sí, sí.
Podríem dir l'after ego, com seria?
A ella li agradaria, si hagués estat Marilyn Monroe.
Li hagués agradat, sí, Marilyn Monroe.
Ella es deia, en el Nicole Smith,
era la chica playboy de la història, bàsicament,
perquè ha sigut la que més rebombori el cridat.
I aquesta setmana, el New York Post
i el National Enquirer han tocat fons.
Per què?
A veure, a veure, a veure.
No ho pots dir això.
No m'ho fas, és que no s'ho perdeu.
Me fa pujar música.
No m'ho fas, és això.
Que és per donar una mica...
Ara, una altra vegada.
Clar, t'estàs adonant que tenim avui temps
i estàs donant una mica de misteri a la junta.
No, no.
Sincerament és que estava buscant la informació
perquè porto tantes fulles que ara no la trobava.
No, no, no.
A veure, digues la veritat que me l'estàs ensenyant.
Estaves dient-me, puja, puja, puja.
Misteri.
No, és sèrio.
Pujo a la música que no trobo el paper.
I que el mar, a veure.
No cal que ens enganyem.
Ara sí, posem-se sèries.
New York Post i National Enquirer,
i no ho diré més perquè ja m'estic fent un llús,
un ús a la llengua,
han arribat, això sí, al...
Al fang.
Al soterrani.
Al fang, sí, sí, sí.
Els dos genis del periodisme
fan una mena de...
Un escrit, o...?
De periodisme sense cor.
Ja no del cor, sinó sense cor.
A veure, explica'm, però què ha passat?
T'explico.
Han publicat a tota pàgina
unes fotos en color
del cos de la Nicole Smith
dintre de la bossa.
Què dius?
Això no es pot fer, home.
Això no es pot fer.
Clar, ràpidament va córrer el rumor
que, sobretot alimentat per les autoritats de Miami,
que això no era cert,
que a la morgue on estava aquesta bossa,
en teoria, no es podia entrar,
era un lloc infranquejable,
impossible de posar-se en contacte amb la gent,
inclús que treballa a dintre,
mentre hi ha aquest tipus de coses,
de persones, de coses no,
de persones a dintre,
i que inclús ha arribat a tal
les respostes d'aquesta premsa
i dels rumors
que es diu que possiblement
aquestes fotos les ha venut
la mare d'Anna Nicole Smith,
una senyora que recordem...
Se l'estimava moltíssim tant
que feia deu anys que no es parlava amb ella
i que està intentant lluitar amb ungles i dents
per la custòdia,
reclamar la custòdia de la filla d'Anna Nicole
i dels 80 milions de dòlars
que aquesta nena posseix.
No, a veure,
l'important d'aquí és els milions
més que la preva nena,
que la preva nena s'ho trobarà
de cop i volta un dia
a millor quan compleixi 12 o 13 o 15 o 16 anys,
dirà a veure qui...
Però aquí algú m'estima a mi de veritat?
O tothom m'ha per la pela?
Pels meus diners.
Però clar, ella serà l'hereva
de tots aquests milions.
I si a més a més,
recordem que encara està la història
dintre el jutjat...
Del pare.
Exacte.
Ja en tindrà prou.
Un pic sàpiga qui era el pare,
doncs ja està.
Però si ella continua agradant
els milions que teòricament
li pertanyien a la seva mare
pel casament,
per la boda que havia fet
i tot això,
o sigui que encara li cauen
uns quants de milions més
si el jutge va a favor d'ella,
en aquest cas.
Pots comptar, no ho sé.
La qüestió és que,
i això sí que és l'únic
que m'agrada de la notícia,
és que la pàgina
de la que jo he tret això,
d'internet,
deia que s'han negat
a publicar les fotografies
perquè preferien recordar-la viva.
Molt bé, clar que sí, clar que sí.
He's authentic one
I've been building just for him
Marc, hem d'acabar, eh?
Mira, ets que de temps,
però com sé que sempre
anem a córrer cuita
a l'hora de les cançons,
dels aniversaris,
i com sé que avui m'has dit
que no me volia felicitar ningú.
No.
Jo podia felicitar-me
Aquestes setmanes
les tinc castigats,
però bueno, sí,
sí, et deixo.
Sí?
Espera, que vè a buscar
el de l'aniversari
que me fa molta il·lusió.
A veure, a veure
a què em sortiràs ara.
Tinc, trin, tiki, trin, trin, trin.
Que és el Cero, no?
No, és que aquest diumenge
és l'aniversari de l'Elder,
d'un company aquí de la ràdio.
Ui!
Que és molt baixet, molt baixet.
Esports, un noi baixet.
Baixet i moreno, moreno, moreno.
Sí.
Doncs, Hélder, que és el seu aniversari.
Que en fa taitantos.
Taitantos aquest diumenge i que volíem felicitar, no?
Molt bé, sí, sí. Moltes felicitats, Hélder.
Ja.
Bé, no ens aguanta d'oïdes,
però ens aguanta aquí quan nosaltres sortim d'aquí.
Ja, ja, ja, ja, ja, ja.
Bé, i a tota la gent que avui fa aniversari
durant tota la setmana i la setmana vinent,
si no estem, que també per molts anys, no?
Moltes felicitats, i tant.
I li podríem dedicar aquesta cançó,
que és així com a rebanticona de l'estació, no?
De la quinta estació.
De la quinta estació, jo diré de l'estació,
però agafaré l'aigua.
De la de Renfe.
Per a veure si nos vamos pa a Madrid.
Està a Renfe bé.
Uuuh, està tocada.
Està tocada, senyora de la notícia del cor.
Això em fa molta gràcia, aquest grup,
bueno, em fa molta gràcia, entre cometes,
em recorda molt el rotllo Mónica Naranjo,
un grup espanyol que se n'ha d'anar a fer les Amèdiques
per guanyar-se la vida,
i que un dia, no saps per què,
aquí explota la cosa per sort,
per ells, lògicament,
i tornen, bueno, com unes estrelles infal·libles,
com la gent lamentant-se,
un país sencer lamentant-se
de com podia ser que deixéssim escapar.
De fet, espero que la cosa no acabi
com lo de Mónica Naranjo,
que al fi i al cap ja ningú recorda
el color de cabell que porta ara mateix.
No, home, teòricament l'última vegada era moreno, no?
Quants anys fa?
Què et fue de Mónica Naranjo?
No t'ho sabria dir, eh?
No t'ho sabria dir.
Només espero això,
els desitgem moltíssima sort
i que ojalà, ojalà,
el puguem sentir...
Per molts anys, que sí.
Un segon, un tercer, un quart, un cinquè...
Una sexta estació, no és que facin falta.
Mar, que tornem la setmana vinent.
De totes maneres, molt bon divendres,
molt bon cap de setmana.
I cuida't, eh?
Sí.
Música
Pido por tus besos, por tu ingrata sonrisa,
por tus bellas caricias, eres tú mi alegría.
Pido que no me falles, que nunca te me vayas
y que nunca te olvides, que soy yo quien te ama,
que soy yo quien te espera, que soy yo quien te llora.
Que soy yo quien te anhela, los minutos y horas.
Me muero por besarte, dormirme en tu boca.
Me muero por decirte, que el mundo se equivoca.
Me muero por besarte, dormirme en tu boca.
Me muero por decirte, que el mundo se equivoca.
Que se equivoca.
Que se equivoca.
Que se equivoca.
Me muero por besarte, me muero por besarte, me muero por besarte.
Pido por tu ausencia, que me hace extrañarte, que me hace soñarte, cuando más me haces falta, pido por la mañana, que a mi lado despiertes, enredado en la cama, ay cómo me haces falta.
Que soy yo quien te espera, que soy yo quien te llora, que soy yo quien te anhela, los minutos y horas, me muero por besarte, dormirme en tu boca, me muero por decirte, que el mundo se equivoca, me muero por besarte, dormirme en tu boca,
Me muero por decirte, que el mundo se equivoca, que se equivoca, que se equivoca.
Me muero por besarte, dormirme en tu boca, me muero por decirte, que el mundo se equivoca,
y me muero por decirte, que el mundo se equivoca.