Música
Ho he intentat fer-ho com ella i no m'ha surt aquest riure així tan fantasmagòric i tan de por.
Bones tardes, però no ho facis això, perquè ella va quedar fotica per sempre més.
Jo sí, jo.
Jo començo a estar refredada, ja t'anuncio que no te m'apropis molt, perquè mira com vaig.
Sí, sí, ja farem el petonet un altre dia.
Cuidado amb els nens, no li facis petonet, que això ja en pipa que estiguis a encostir pinells.
A més a més tot això s'assuma.
Jo m'ho notava una mica ahir, però avui ja ha sigut l'hecatom.
Avui ja tots els microbis van que valen per aquí.
Andrés, avui no tenim pel·lícula.
No, no, avui no hi ha pel·lícula, no.
M'explico, no tenim pel·lícula al Centre Cultural, per allà.
Exacte, però aquí estrenem pel·lícula.
Avui l'estrenem?
Sí.
Oi, jo sé que la setmana passada me vas anunciar el títol.
Jo no sé si algun oient se'n recorda del que ens vas dir.
Doncs sí, mira, vam anunciar El Cazador.
Exacte.
Una pel·lícula de l'any 1978 i que va fer Robert De Niro.
Això és el que tenim.
Jo explicaré una miqueta l'argument perquè ens situem.
i comença la pel·lícula que es veu a la ciutat industrial de Pensilvània.
Tot, molta indústria.
Hi ha molta boira matinal en la ciutat de Clairton, que és on comença la pel·lícula.
Però, bueno, a part de la boira és més també pel fum de les grans someneies, de les grans fàbriques.
Allà hi ha moltes fàbriques.
Bé, llavors, La Sirena anuncia el fi de la jornada pels obrers de l'equip que han treballat de nit.
i coneixem a cinc d'ells, Mitchell, Nick, Esteven, Stanley i Axel.
I els trobem que estan en un bar amb el seu amic John.
Tots ells formen part de la comunitat lituana establerta en aquesta ciutat de Clairton.
Es disposen a celebrar el casament d'Esteven amb Àngela
i la marxa de Mike, Nick i Esteven al Vietnam
per motius, lògicament, de la guerra en aquella època.
Sí, sí.
Veuen i canten, celebren el casament,
celebren, per dir-ho així, la despedida d'aquests tres nois que se'n van al Vietnam,
veuen, canten i projecten pel dia següent una jornada de casera,
d'anar a caçar por ahí, no de veure casera, anar de casa.
Molt bé que m'aclaris, eh?
Sí, sí. Mintrestant, en un altre lloc, s'estan ja acabant els últims preparatius
d'aquest casament que jo hi he anunciat.
Bé, estem ja a la festa, es barreja el whisky i el vodka,
el folklore rus, perquè ja he dit que ells són de Lituània,
però estan vivint allà,
i barregen el folklore rus i la música nord-americana,
mentrestant que Nick i Linda intercanvien, lògicament,
que per això és la festa, una promesa de matrimoni.
Ah, que maco.
Últim dia de casera, de caça, a les muntanyes properes,
i sense deixar passar més temps,
està Vietnam, les herbes altes,
l'amenaça de l'enemic,
després que els tres homes presoners,
en gàbies, mig enfonsades a l'aigua,
una aigua dolenta, pastilenta,
que allà només se'ls treu per obligar-los a jugar a la ruleta russa.
Sí, per a veure qui mor abans.
Saps que la ruleta russa és agafar una pistola,
que porta un tambor amb les bales dins,
posen una bala,
li donen voltes al tambor,
i has de disparar.
Si et surt una bala,
si et toca,
si et toca,
si et toques per sempre.
Sí, sí, sí.
Bé, després de passar tot això,
es aconsegueixen escapar,
es carreguen amb els guardes,
gràcies a que a mig s'havia arriesgat amb el joc,
amb tres bales,
i, aguantats per aquests,
són escapats,
aconsegueixen fugir d'allà.
Estan a Saigon,
Nick,
que està fet un desastre,
està completament traumatitzat per la seva experiència,
cau en mans d'un francès,
organitzador de la ruleta russa.
Aquest home,
com aquell que pot fer dos que es barallin,
o sigui,
mags de l'Oxéo,
fa unes sessions públiques,
amb grans quantitats de diners en joc,
perquè uns voluntaris
juguin a la ruleta russa.
Que dius!
Sí, sí.
Si no es maten,
van guanyant unes quantitats de diners tremendes.
És de sort.
És igual que el boxe.
Sí, sí, sí.
Si un d'aquells boxes,
un boxe de dos no es mata,
et tira al terra i ja estàs.
Exacte, ja estàs.
Però aquí encara és més perillós.
Clar, no, no.
Però, esclar, guanyes molts diners.
Si no tens la desgràcia
que una bala s'acabi amb la teva vida.
Bé,
llavors,
Nick desapareix
en què
arriba Mike
que l'anava a rebre
perquè el descobreix
on està.
I sap que està fet una piltrafa
i que es dedica
a aquesta classe d'esport.
De jocs tan...
Sí, sí, de jocs tan...
D'esport, demà dir-li.
Tan perillosos.
Bé,
de tornada,
Mike es torna a integrar
amb dificultat
amb la vida de Clayton,
allà on hi ha tant de fum,
tanta indústria,
i comença
amb Linda,
una noia d'allà,
una relació impregnada
de tristor
i nostàlgia,
però ell
no para
amb la búsqueda
dels seus amics.
No sap
què se n'ha sigut d'ells.
Porta
a prop
d'Àngela
a Steven,
el que li han sigut
arriba,
li han sigut
tallades
les dues cames
i que s'estava consumint
en un hospital.
Home, no m'estranya.
Dramàtica, a més,
no pogué.
Posat sobre la pista
de Nick,
desembarca a Saigón,
torna a anar cap allà,
i enmig
de la debacle
que hi ha,
el troba
completament drogat.
Ja és un drogadicte
tremendo.
Intenta
tornar-lo a memòria,
jugant una vegada
més amb ell,
però
l'atzar
o la voluntat,
el joc resulta fatal
per Nick,
en el moment
en què es reconeix
amb el seu camarada.
Què dius?
Es dispara
i mor.
I clar,
mor.
Sí.
Tots els amics
es troben
al voltant
de la caixa
de Nick,
on descansa
ja en pau.
Després,
amb el bar de John,
sobreposant-se
amb el seu dolor,
torna a
reemprendre
els costums
diàries
i entonen
l'himne
Good Bless
América.
Això és,
d'una manera
molt,
molt,
molt resumida,
aquesta magnífica
pel·lícula.
I ara,
si em permets,
posarem
el tema principal,
com comença
la pel·lícula,
que va fer
molt popular
aquest tema
i és molt
suau,
molt
melancòlic,
lògic
per la pel·lícula.
Sí.
I amb un tema
d'Stanley Mayers
escoltarem
Cabatina
amb un solo
de guitarra
de John Williams.
És
de la banda sonora
original
de la pel·lícula.
Escoltem
Cabatina.
Cabatina.
Cabatina.
Cabatina.
Cabatina.
Cabatina.
Cabatina.
Cabatina.
Cabatina.
Cabatina.
Cabatina.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
grid
incapable
d'acord,
no.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
molt difícils d'entendre, però que pertanyen
a la banda sonora, i com és lògic,
són fidels, i si una no ens agrada,
doncs mira, ho entrem, però escoltem-ho
amb curiositat. Ara escoltem un tema
relativament curtet, que es diu
Prais tenem on té l'hort.
Prais tenem on té l'hort.
Prais tenem on té l'hort.
Prais tenem on té l'hort.
Andrés, anem tancant la paradeta
almenys per avui, tornem demà
però, Andrés, aquest
cazador-cazado continuarem sentint-lo, no?
Sí, sí, sí. A més, una pel·lícula
com dèiem, no sé si històrica en si.
No, no és històrica però és una pel·lícula
preciosa, és dramàtica,
és bèl·lica, és una pel·lícula
molt dura però és una cosa
fantàstica el que hem fet a castar.
És que, Andrés, tot el que va passar al Vietnam
precisament va ser molt dur.
Sí, sí, va ser dur. I a més, jo crec que
si hi ha gent que encara ara mateix
existeix i que va viure
doncs aquella època, jo crec que va
quedar marcat per tota la vida, eh?
I a més a més van perdre la guerra. Correcte.
Que també va ser tan molt dur per als americans.
A més a més els americans van perdre la guerra. Sí, sí, sí.
Andrés, que demà més.
Mira, bé, fet un rodelí. Sí, sí, sí,
jo veig ja, carai, com vas prosperant.
Gràcies. Hasta mañana.
Hasta mañana, si te os quiere.