El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del català.
I ja tenim aquí amb nosaltres l'avi Ramon.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Avi, que va estar dient que només no és d'un costat?
Sí.
Que em va estar quedant mig sort, ara ja?
No, no, saps què passa?
Com que les tècniques d'avui en dia, a dalt en tant, ara no, ara ja funciona l'aparato.
T'ho dic perquè és curiós, això, i sempre dic el mateix.
Puig a l'ascensor, però no puig a escales i no cansats.
Bom, s'acaba la llum, t'ha quedat d'hi tancat, des de què et treuen.
Vas a la caixa, escolta, m'ho sentim molt, però ara s'ha d'esperar perquè l'aparato no funciona pel que sigui.
Abans ho feia en la mà.
Vas agafar un bitllet al tren, abans deies, a Barcelona, tingui, el bitllet hi pagaves.
Ara, a Barcelona, espere un moment, crec, crec, crec, crec, crec, crec, crec.
Sí, que m'ho explica.
Si falla l'allòs, ja hi som.
I ara es veu que aquest aparato fallava a un costat.
No, no, jo l'accento perfectament, jo crec que són els altres aparatos que té.
Sí, sí, no, ara ja està bé, ara ja sento allòs.
Es veu que ja s'ha connectat una mà.
Dius, a veure, a veure, provant-ho, provant-ho.
Avi, vostè se'n recorda quan va començar aquesta dependència que tenim pels aparells?
Ja sé que havíem de continuar parlant del Regmajor i de tota aquella zona,
però vostè se'n recorda quan va canviar?
Quan va començar que tothom estava pendent de que feia la llum?
Mira, escolta, ara que heu estat pendent, te diré una cosa.
Jo tenia un tio que no tenia fills, la mà de la meva mare,
i quan que nosaltres teníem dos germans, ell guanyava més
i llavors vivíem junts perquè era la manera de pagar un pis gran en aquell temps.
i així tenien el terrat, criaven quatre gallinetes, quatre d'aixòs,
inclús coloms se criava, doncs, la gent, fins i tot com canvia la cosa.
O sigui, encara tot és els coloms i en canvi la gent tothom tenia el terrat,
un petit colomar, que encara sempre hi havia que tenia un colom d'aquells
que rastrejava amb els altres, anava un galliner i arrossegava algun colom
al galliner d'aquella gent.
Sí, perquè ara teòricament els tenim com si fossin rates del cel.
Ah, escolta'm, sí, sí, sí.
I a veure, fan la seva nosa, no diguem que no, però clar.
I tenia una explicació.
Quan llavors una partera criava, no era com ara, criaven, parien a casa,
i els colomí, com ho diguéssim, el colom, era una carn,
durava un caldo tan fort que les parteres,
doncs, una cosa que les recomanaven era caldo de colom, de colomí.
Ara eren coloms criats a casa, no com el carrer que estan criats
de qualsevol manera, menjat, tancat amb una gàbia.
Vull dir que hi ha coses que les veus, jo penso, és el que dic sempre,
vols dir que ho he pensat, això?
Que ho ha viscut, avi.
Ho he viscut amb un galliner, recordo, quan viva allà al carrer Sant Miquel,
per exemple, un terrat molt gran.
Saps, després vam viure també al carrer Real, amb un pis tan gran,
per això que et dic, que amb el tio d'això, no?
I hi havia un petit, d'això, petit puesto, pels coloms,
i sortien, a vegades tornaven, sempre al redor del...
Llavors, com si diguéssim, ja s'acostumaven al puesto on vivien.
Clar, perquè sabien que hi havia niña mia...
El perill que hi havia era aquest, que et digui jo,
que hi havia aquests que, com si hi haguéssim, no sé com dir-t'ho,
que rastrejaven, i engrascaven un colom,
i el feien seguir i anava a parar amb un altre colom.
Amb un altre propietari, diguem-ho així, no?
Doncs sí.
Doncs bé, doncs, vivíem bé.
I ell, com que podia, en aquell temps que va sortir la ràdio,
doncs va comprar una ràdio.
I devia ser furor, no?, en aquell moment.
I me'n recordo jo, quan si ho fos ara,
que la primera cosa que vam sentir
va ser una retransmissió d'un partit d'Espanya contra Itàlia.
Ah!
Jo, a l'amora, de porter, tot el que sí.
Però, escolta'm, en sec, ara...
Perquè ara, el delantero...
No s'entraven, no se sentia res bé.
Vull dir que encara, al començament,
doncs no era com ara.
I, escolta, i sempre s'expandint.
Ai, ai, ai, a veure...
Vull dir que veies...
Ai, escolta'm...
I el que tenia una ràdio era...
I, clar, hi ha moltes, inclús, anaven als bars,
que tenia algun ràdio.
Com que sí, això va ser com el començament de la televisió.
Exacte, que també Déu-n'hi-do.
El bar que posa a tenir una televisió,
doncs ja mira, ja tenia una tracció.
Mira, no sé si aquest any, televisió espanyola,
si com nosaltres estem de 20è aniversari,
ells celebren 50, no sé si porten 50 o més anys.
Crec que 50, no?
No estic massa segura,
però crec que porten uns quants anys, també.
Érem blanc i negre.
Exacte.
I segons com es veia...
També.
Les ratlles.
Segons com les ratlles.
Vull dir que ara no ho recordem, això.
I que, a més, tenir una televisió era tot un luxe.
O sigui que, si alguna persona tenia a casa seva una televisió,
devia ser persona de calés,
la gran majoria d'elles,
sobretot a les primeres,
que eren enormes.
Però llavors passava una cosa,
que la persona que tenia un televisor,
podia presumir,
però d'altres que els veïns,
com que els convidava i s'ho convidaven,
llavors resultava que,
que a vegades s'havia quedat ella a fora de la porta
perquè els veïns, o coneguts, o parents,
estiguin per veure la televisió.
Jo me'n recordo, avi,
tornant una altra vegada a la ràdio,
aquella senyora que donava els seus consells,
la gent les escrivia cartes...
Dona no sé quantos, sí.
Ara no me'n recordo ben bé.
Sí, molt popular.
Bé, ho diem, l'Helena Francis,
que sí que se'n recordaven però no acabam de dir-ho.
Doncs això, l'Helena Francis era una persona
a la qual s'estimava gairebé tota Espanya.
Sí, sí, sí.
Tothom li escrivia cartes
i tothom, clar, sentia amb aquella veu tan femenina,
tan maca,
i després resulta que sí,
que aquella noia era la locutora,
però qui de veritat donava els consells era un noi.
Però vam fer córrer després era un noi.
Sí, sí, que era un home.
Vull dir, ja passa això.
Qui donava els consells,
a qui escrivia els consells que després la lectora,
que era la locutora en aquell moment,
era el que deia.
S'han donat molts casos de pensar que és un home i és una dona,
o com que no ho veus,
ara sí que amb la televisió això no pot ser.
No, però jo crec que la persona que parlava
és una dona,
però devia ser el guionista,
que era la persona que donava els missatges
o que responia directament a aquelles cartes,
que devia tenir una bona sensibilitat
perquè va enganxar tothom.
Llavors jo et dic,
un petit ràdio,
el començament de la televisió,
i en canvi ara hi ha televisors
que s'homenen un cine.
No, no, són enormes, són enormes.
Llavors s'han de posar allun,
al damunt no hi caben.
I després, avi, no tinguis dues televisions,
que si no pot haver un terrabastell a casa,
enorme,
perquè un vol veure una cosa,
l'altre vol veure l'altra.
Però ara això ho he solucionat,
perquè encara resulta que qui em posa la llei
és això del corazón.
Sí.
I a les dones que els agrada normalment,
hi ha homes que també, no?
Vinga, el corazón al corazón,
i clar, a mi no fan un partit de futbol,
o fan una obra,
o una pel·lícula que t'agrada,
ja hi ha el problema a casa.
I ara per això ha sigut
que en bona venència
doncs se compren dos televisors,
un de petit per l'habitació,
perquè segons un doncs se'n va a l'habitació,
i l'altre a veure l'altre.
Tot depèn de...
Ja està bé, ja està bé.
Fins i tot hi ha gent...
I quan a la cuina n'hi ha que el tenen.
És el que li anava a dir.
Però és un perill a la cuina.
Sí, perquè al millor té la paella al foc,
té la paella al foc,
i surt aquell moment d'emoció de la televisió
i pendent d'allò quan s'adonen amb compte
la paella que es crema.
A mi, jo sempre ho dic,
a veure, m'agrada molt la ràdio
perquè et deixa fer coses.
Sí, jo ho vaig dir.
Perquè la ràdio estàs escoltant,
a veure, li pots prestar més o menys atenció
al que diuen en aquell moment
o en aquest moment, si ens esteu sentint.
Però a la televisió,
els cinc sentits els deixes posats
al quadret aquell de llums que dic...
A veure, que a mi m'agrada molt la televisió,
soc dona de televisió,
però, clar, és allò,
te n'adones compte,
ja ha passat una hora,
corre, que són les dotze,
o corre, que són les onze,
o corre, corre, i et comences a córrer.
No, saps què passa?
Encara em falten, per exemple,
un quart d'hora per anar a agafar l'autobús,
o ara em falta encara mitja hora...
Va, a veure, a veure què fan...
Oh, oh, oh, oh...
I ara, això, la Pantoja,
o el futbol,
o un futbolista que li agrada d'allò,
o el que sigui, no?
Ai, a veure, ah, oh, oh, oh...
Oh, ja s'ha arribat tant.
Ja ha passat el temps,
ja hi ha el problema aquell...
És veritat.
I l'altre, escolta'm,
que no estàs llesta encara...
Sí, ara, un moment, un moment...
Escolta, començo a obrir la porta, eh?
Abre, abre, sí.
Escolta, eh?
Escolta'm,
però tot distreu.
És que, a mi,
hi ha uns follons...
Un dia vaig dir-ho.
Una cosa, avi, perdoni,
entre vostè i jo,
hi ha uns follons, ara,
amb la història de Marbella,
i amb això,
i a veure qui ha agafat més
que l'Ajuntament de Marbella...
de Marbella i tot això.
Ara hi ha un problema.
Quin problema?
Abans només hi havia una televisió
o un programa
que parlava d'aquestes coses.
Sí, sí.
Però ara resulta,
ara resulta que es veu
que hi ha tanta gent
que volen cobrar
per sortir,
i els interessa que surtin
perquè hi hagi follon,
ara resulta que hi ha un munt de cadenes
i un munt d'hores.
Sí, sí, ara,
quantes n'hi ha, ara?
El migdia, la tarda, la nit,
això,
jo ho dic ara pel que sento, no?
Sí, sí, sí.
Perquè a mi vas a l'autobús
i sents,
ai, saps aquella que d'això és d'això?
Val.
Mira, escolta'm,
que els fotin la presó,
que aquí allà.
Ai, ves, pobre,
tot just que...
I veus que en unes converses,
normalment,
en unes conversacions,
abans senties discutir de futbol
o parlaven del mercat
o parlaven d'altres coses,
d'una sarsuela,
parlaven de coses de la gent,
coses d'això.
Ara no.
Ara, normalment,
el tant per cent,
tant per cent s'entén, no?
Sí, sí, clar, no, tothom.
És això.
Ai, escolta'm,
saps què he anat ara?
No, ara resulta que...
Que saps aquella que era,
que deien que no era
i deix de ser i és?
Ara resulta que és.
I dius, bueno,
i tu que escolta això,
i qui deu ser aquest personatge?
Sí, sí, que no acaben d'explicar.
És allò de, per favor, senyora,
m'ha vol explicat
de què tracta això?
No, perquè llavors, escolta'm,
llavors diran,
i ara sí que s'ignorà amb vostè.
No, informi, informi.
No, diria, escolta'm,
que sí que s'ignorà amb vostè.
No està al corrent
del que passa a Espanya?
Però ja ho deien, no?
Ja deien que és bueno
a ensenyar a qui no ho sabe, no?
Sí, sí, però que ensenyin, que ensenyin.
Que ensenyin, que ensenyin.
Sí que s'ignorà,
vostè no coneix aquesta persona?
Vostè no coneix la Pantoja?
Vostè no coneix aquesta altra?
Amb la Pantoja, sí.
Bueno, però me'n referenç
tant d'altres.
Sí, sí, sí.
A mi, que qui és aquest personatge?
Jo penso que és una cantant,
em penso que és una llota,
que és una d'aquesta de mervella.
Vale, a callar.
Avi, doncs haurem de callar,
si li sembla,
fins al dimarts vinent.
Vale.
Que ja no ens queda massa temps.
Sí, sí, sí.
I la setmana vinent
continuarem parlant.
Jo m'agradaria si ens en recordem,
perquè ja saps que començem
parlant d'una cosa
i acabem parlant d'una altra.
I això que tenim divertit de la ràdio.
Jo crec, escolta'm,
jo crec que ens hem de perdonar
i crec que és la manera
més de distreta.
Doncs sí, doncs sí.
Perquè si aquí venim
amb un paper estudiat
i parlem de coses
que ja s'han escrit
i coses que ja s'han dit...
Amb alguna vegada ho he fet.
Sí, també.
Però vull dir,
aquesta cosa,
perquè quantes vegades
estàs parlant d'una persona
i bom, te surto un altre.
Doncs és així,
passar el rato i...
El dia a dia, no?
Avi, doncs fins la setmana vinent
que tornarem.
Bé, bé.
Avi, gràcies.
Molt bé.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Bé, gràcies.
Bé, gràcies.
Bé, gràcies.
Bé, gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!