El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va a Cuba.
No, jo no sé si marxarà a Cuba, que crec que no, que no ha de marxar cap a Cuba.
Que sí que sé, és que la cara de la setmana vinent no el tenim.
Avi, que ho hem de dir, que la setmana vinent ja no serà amb nosaltres, que marxa uns dies.
De pensament hi serà igual, eh?
Això sí. El que passa és que coincidirà la tornada seva amb Setmana Santa,
i clar, ja sap que tenim programació especial.
Bé, amb la qual cosa no ens podrem sentir fins dimarts després del dia de Pasqua, el dia de la Mona.
També els oients han de descansar una miqueta, també no, que potser no sabem si també...
Ja, però qui els explicarà? Qui els explicarà les coses de Setmana Santa?
Les coses que es feien a Tarragona? Qui, qui, qui, qui, qui?
Bé, jo jo saps que els que m'escolten han de comprendre que no faig llibres, ni escrits, ni coses d'aquestes d'història.
És que com ho fes, no tindria temps, no podria dormir.
No, no, no, me refereixo que són vivències viscudes.
O sigui, que tot el que parlo i tu m'apurxes, que el que passa, com aquests iaios que suauen el baró al foc,
amb els nens explicaven aventures i cuentos i coses,
doncs tu em burtes i jo et faig només vivències, eh?
O sigui, que si explico, són vivències.
I si alguna cosa es recorda amb algú, l'altre pot d'això, eh?
Com aquest senyor que va dir que li recordava coses.
No, des de Londres, que ens en diuen, sí?
M'entens?
On pot donar esperell?
És això el que jo vull, vivències, coses que han viscut la gent i que a vegades pensem i no ho diem.
Ens quedarem amb les ganes de saber què és el que passa a la Setmana Santa de l'Avi Ramon que ell recordi.
M'entens?
És que a vegades expliquem vivències que la gent les viuen i no les volen.
I llavors no se'n recorda.
I mira, tens raó que d'això m'entens?
Bueno, mira, i tal com veiem aquest dia, les vivències de la pintura, dels pintors.
Imagina't tu com ara aquest divendres, per exemple, que ja passa de 200, quasi 300 persones.
I saps què passa?
Que quan acabo, quan marxem, a vegades saps què passa?
Que ve un i et convida amb una copa.
Després també el port ens convida amb un pica-pica, el cava...
Aquí és quan hi ha molta gent, m'ha dit, no, avi?
Sí, sí, sí.
Que acostuma a venir...
Llavors, saps què passa?
Aquí ens apuntem tots.
Que jo, quan acabo de parlar amb un o amb l'altre, vaig allà i encara me guarden una copa.
I algú diu, oita, encara està bevent.
És que este avi, este avi...
No, vull dir, però no vull dir que tu passes, saps?
Vull dir, vius en un núvol.
I que bonic és, avi.
Perquè pensa tu, pensa tu, que l'exposició aquesta que porta el quadro, que porta el quadro 1, l'altre porta l'altre quadro, l'altre que sí, aquest és d'aquella manera, aquest dius això, saps que representen més de 100 caràcteres.
aquell que en sap molt, aquell que en sap i es pensa que no en sap, aquell que et pregunta una cosa que no li pots dir per què, no li pots dir el què, l'altre que...
En fi, l'altre, què li sembla? I clar, no pots dir el que et sembla perquè a vegades ofens, ofereixes, has de buscar la manera de no oferir.
Vull dir, en aquests anys, me'n recordo una vegada un cas que va ser curiós a les voltes del Pallol.
El Pallol, resulta que allí, va a un moment que van dir que penjava només un quadro per pintor.
Sí, sí, sí, sí.
I no sé, va vindre amb tres quadros.
I volia que penjessin els tres.
Jo li vaig dir, escolti'm, senyora, ho sento molt, tothom les normes.
Oh, però és que jo, que tal...
Bueno, van en busca del president del sindicat.
Van en busca, a veure qui...
Què va dir-ho?
Sí, buscant gent per què d'això.
I després, me va dir que jo era un dictador.
Menos mal que em deia Franco, perquè això fos el dictador.
Però ja, ja, menos mal que es deia Martí, que no es deia Francisco.
Que no sé quant, no sé què.
I ens undemà el diari de Tarragona va sortir.
El senyor Martí estuvo toda la tarde agobiado por una senyora que, saps, es veu que va conèixer...
I van donar-li la volta.
Es veu que hi havia un periodista, perquè, clar, en aquestes posicions...
I que estava allà pendent.
En aquestes posicions, llavors, i aquests moments de dir això,
jo et dic, no hi havia tanta cosa a Tarragona,
i s'acomplirà més en aquests llocs, perquè allò es coneixien,
sigui polítics, perquè va fer en aquestes posicions en aquell temps,
venien de tots els partits i un munt de polítics, saps?
I bé, teníem una convivència, llavors, que no hi havia aquesta cosa de...
Saps? Perquè allà, com que era una cosa més artística,
no es parlava de política.
Sí, sí, sí.
Saps? I clar, es veu que hi havia un periodista allà
i va sentir tot allò que ens undemà.
I el periodista va agafar tot i el que la senyora creia una cosa
li va donar la volta i va veure el diari que...
I llavors aquest periodista li va servir per omplir.
O sigui, que tothom aprofita el moment.
Per això li deia, avi, que ara amb vostès és, a banda de la notícia,
el que dèiem, és com una festa.
No.
Perquè l'avi Ramon sempre té aquesta cosa, aquesta vivència, aquesta alegria.
No, i saps què passa?
Que no t'ho tindràs compte i et surt la ironia de les coses.
Com que has passat tantes coses, i has vist tantes coses,
i has escolt tantes coses, perquè a vegades...
I també hi ha hagut algú que li ha posat un quadre així,
en plan, tinc aquest quadre,
i no era el que s'havia parlat en un principi,
perquè l'altre estava en un altre lloc.
Hi ha hagut, hi ha hagut, perquè una vegada va vindre una pintora,
amb un quadre que era un desastre.
Ah!
Sí.
Era desastre en el sentit de pintura i el tema.
Era una cosa molt desastre.
I clar, amb el Maurici i jo li vam dir que no...
Que no podia ser, que clar.
Oh, diu, escolti'm, és que està copiat d'un pintor molt bo italià.
Oh, sí?
Està copiat?
Sí, està copiat d'un pintor molt bo italià.
Bueno, sí, senyora, el pintor italià era molt bo,
però vostè ha fet una còpia aquí que...
A més, li va tenir la barra...
Perdó, de dir que era una còpia.
Sí, sí, sí, per això et dic que et trobes, et trobes...
Home, però normalment, a veure, és millor que sigui invenció, no?
Normalment, normalment, molts quan comencen...
Fan còpies, però a veure...
Còpies, còpies.
I avui en dia també molts pintors pinten de fotografies.
No, però jo dic la barra a l'hora de dir-ho, no?
La tranquil·litat del món.
Clar que no digués, com porto un quadre, jo veus que és copiat.
Sí, sí, sí.
I també veus si és de fotografia.
Per què? En què es nota?
A vegades amb la perspectiva, a vegades amb els colors,
perquè segons la foto, té uns colors,
o la casa, al ser una foto ampliada de costat,
les cases no estan ben rectes.
Ah, d'acord.
Clar, depèn també de com s'aprena la foto.
Per exemple, això no ho veuen molta gent.
però el que ja tens experiència i has pintat i has fet
i has pintat el natural i tot aquestes coses.
O sigui, a vegades li falta picardia
perquè encara que s'ha de fer així
perquè avui en dia no posem un cavallet pel carrer
a pintar un quadre entre la gent que passa,
però el més a la picardia després d'anar al puesto
i veure el natural per si hi ha alguns d'això.
Vull dir, que et trobes amb...
A més, avui, també és una de les coses que ha dit vostè molt important.
Clar, una persona, i això ho saben els grans pintors,
i els pintors de casa nostra,
que van amb un cavallet a pintar una casa,
depèn de l'hora, la tonalitat serà diferent.
I fins i tot, encara que vagin sempre a la mateixa hora,
sempre hi ha petites coses que són diferents.
Perquè la llum aquell dia del sol no és el mateix,
depèn del núvol, depèn de...
Bé, llavors també et trobes amb aquest sentit d'aquesta cosa.
Jo recordo un pintor una vegada, pintor bo, eh?
Sí, sí, sí.
Bo d'aquell temps, que va anar a pintar el serrallo,
quan hi havia el veradero aquell dels barques i això,
i va pintar un dia.
I ens n'han de tornar a pintar i va haver de desfer el quadre.
Per què?
Perquè no se m'han de recordar que ho havia fet a Mollers de Sol.
Ah!
No es va treure de sol.
I és un pintor, va ser un pintor bo, eh?
Sí, sí, sí.
Però era un pintor una mica teixida, saps?
Que tenia les seves coses.
I la mateixa manera de caràcter, es veu que el va distreure,
i no veig, vull dir que, i clar, jo són tants anys ja que estàs dintre,
i he conegut pintors molt bons, pintors d'aixòs,
i he conviscut amb l'art,
perquè dels 14 o 15 anys vaig començar a treballar en un taller,
on era art, el que venien els pintors, els de fora,
que estaven axilats, els deixaven un quart,
i clar, i com que també has pintat, has fet...
Doncs clar, coneixes.
Sí, sí, sí.
I et trobes amb això, que quan ve algun que t'explica,
bueno, ara que m'expliques, i ara què t'he de dir?
I no m'entens, com ho diies...
Això no ho dic en plan de...
No, no, no, però que ha passat,
que són coses que s'han viscut, avi, que són...
Perquè hi ha pintors que són molt bons,
però obtén els seus defectes.
Clar, no, no, no, sí.
De caràcter, de manera de ser,
i hi ha pintors que són molt bons,
i ells encara busquen,
busquen que no han trobat el que volen,
i n'hi ha...
Que són inquiets.
No, després ja passa una altra cosa.
Hi ha gent que va anar pintant per passar el rato.
Sí, sí, a veure els aïls.
I quan un va pintar per passar el rato,
doncs tot el que fa,
i la família, oh, que bonic!
I llavors van...
Home, avi, hi ha gent que són petits genis, eh?
Perquè van per passar el rato,
però com s'ho passen tan bé,
quan pinten,
poden crear autèntiques obres d'art.
Jo, en valgut un temps,
perquè s'ho passen bé.
Jo va haver més d'un
que els hi va dir que es posessin
perquè no s'atrevien
i valia la pena
perquè pintaven ben d'allò.
Sí, sí, sí.
N'hi ha que pintar per passar el rato,
i clar, com que no et senten aquella cosa de la pintura,
doncs pinten, pinten,
i els hi falta la perspectiva,
els hi falta el color,
els hi falta les sombras...
Un curset.
Un curset potser ja els hi falta també.
O haver tingut contacte amb pintors
per saber l'olamental.
Saps com vull dir?
I avui en dia hi ha un avantatge
perquè així com el temps
que vaig començar jo,
els colors se'ls fèiem nosaltres mateixos,
pastant-los amb una pedra marbre,
i anava a la farmàcia
a buscar tubos de pomada per omplir-los,
ara van a la botiga i diuen
vull un blau cel,
un blau mar,
un color botano,
o sigui, que ja no es preparen els colors ells,
ja tenen els colors,
ara el que passa és de saber exposar a la tela.
Avi, que no ens queda més temps.
Jo només dic una cosa.
Ara tornarem a començar aquesta cançó,
la sentirem sencera,
perquè clar, és el principi i el final avui del programa.
Jo només dic que invito a la gent
que vagi a veure aquesta exposició
i veuran una sèrie de quadros diferents
d'un a l'altre,
d'estils,
vull dir, és una atracció.
Avi, no li puc dir fins la setmana vinent
perquè no el tindrem,
però el que sí que podem dir
que fins la tornada,
que l'esperem amb els braços oberts,
que ja sap que aquesta casa ja és seva,
no s'emporti ara els mobles,
quan surti.
No, no.
A veure, ara el seguirem, eh?
M'has faltaria això.
Ja m'has prou posat.
Ara sortirà carregat, eh?
Ja m'has prou posat amb les càmeres,
m'has faltaria encara que em carregués el golombro.
Avi, que l'esperem a la tornada, eh?
Molt bé.
Un botonàs.
Molt bon viatge.
Ja vindrem amb altres vivències
i ja veurem,
parlem d'altres coses.
Que vagi molt bé.
Vale.
Doncs us deixem amb aquest,
el meu avi,
aquesta vanera tan entranyava,
la traiem i la tornem a començar.
Per a vosaltres,
i en honor i en homenatge al nostre avi,
que ens ha de tornar a venir, eh?
Que només marxa uns dies,
aquest, el meu avi.
Avi, gràcies de nou.
Molt bé.
El meu avi,
el meu avi,
el meu avi,
el meu avi van a Cuba,
a d'or del català,
al millor barcó de guerra,
de la flota d'Ultramar.
El timonell, el nostre amo,
i catorze mariners,
eren nascuts a Calella,
eren nascuts a Palafrugell,
quan el català sortia a l'església.
Els nois de Calella feien un cremar,
mans de la guitarra solien cantar,
solien cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.
Arribaren temps de guerres,
de perfidies i traïcions,
i en el mar de les Antilles,
retronaren els canons.
Els mariners de Calella,
i el meu avi,
el mig de tots,
varen morir a coberta,
varen morir al peu del canó,
quan el català sortia a la mà,
tridava el meu avi,
apenaig que està,
apenaig que està,
però els valents de Bordo
no van tornar,
no van tornar,
tingueren la culpa,
els americans.
Quan el català sortia a la mà,
els nois de Calella feien un cremat,
mans de la guitarra solien cantar,
solien cantar.
Visca Catalunya,
visca el català.
Visca Catalunya,