El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Àngels, a menjar, bona tarda.
Què tal?
Mira, continuem.
Però avui vaig més d'això, més emocionat que ahir.
Per què, Avi?
Perquè ahir, al arribar a casa, vaig agafar el llibre aquest que han publicat ells, de les coves,
i després que havíem parlat, vaig començar a mirar, mirar, mirar, i la xiceta em va agafar...
I l'Àngel, que també és home de paraula, ens ha portat les fotos, que les hem pogut comentar aquí fora, que són meravelloses.
I mirant el llibre, emocionat, no t'emociones, perquè a la vida ja has vist moltes coses, no?
Perquè has vist coves, per exemple, me'n recordo, amb una barca, amb música, tot el que sigui.
Però, Avi, això no està a Tarragona.
No, permet, deixa'm, deixa'm acabar.
I és difícil.
Deixa'm acabar.
Allò és una cosa turística.
És una atracció turística d'un país.
Però el mal és que nosaltres a Tarragona tenim coses, que només úniques, pràcticament,
que no estan explotades ni reconegudes pel motiu que sigui.
La sort que tenim amb elements, com ara l'Àngel i companyia,
que ens expliquen aquestes coses que nosaltres no podem veure,
per circumstàncies, per el que sigui,
però el veure l'emoció i que després, a més a més, ell representi a Tarragona,
a puestos d'Espanya i fora d'Espanya,
que això és el que voldria que expliqués ara una miqueta ell,
que sé que ha guanyat medalles, que per això va de costat, les medalles que té,
que ens expliqui on t'ha guanyat, com i de quina manera es guanyen aquestes medalles.
Sí, perquè aquest any 2007, Àngel, jo crec que serà un any d'aquests per no oblidar,
per lo fructífer i perquè t'has mogut, eh?
Home, de moment ja tinc 15 medalles.
15?
I un trofets i un rècord d'Espanya.
A veure, anem per pams.
Quan va començar tot això?
Vaig començar al juny.
I quasi cada mes hem tingut un campionat.
I un dels campionats vaig fer el rècord d'Espanya amb 60 metres de corda.
Això on va ser?
Això a Granollers.
A Granollers, molt bé.
Un campionat de Catalunya, però vaig fer el rècord d'Espanya.
A veure, explica per a la gent que n'estic sentint que és això de 60 metres.
Sí, en vez de ser amb un pou o amb una cova, es fa amb un circuit.
Un circuit o amb un rècordrum.
i és una corda que li diuen sense fi.
Hi ha una pulitxa en un sostre i un company té una punta que l'estira.
Jo el quedo al mig de la corda, sense tocar el sostre, i l'altre va donant corda.
I quan m'adonen el cronòmetre, m'hi diuen ja, llavors jo he de fer de pujar com si fos una cova.
I com està marcada, allò ens ha de fer els 60 metres.
Déu-n'hi-do.
Sense tocar ni el terra ni el sostre.
I és anar enrotllant d'alguna manera.
Per això, pujant a pols amb uns aparells que tenim, fins dalt.
Per això jo he preguntat, el dubte meu era això de la corda que dius tu,
perquè anava a dir, coi, als poestos que aneu, no hi ha cova per fer aquestes proves.
Ha de ser una cosa així, perquè així entenguem que hi ha unes proves artificials,
però com a sensació que són les coves que feu.
Perquè, clar, a Granollers, un altre poest, una cova com a la Tarragona, no hi és.
I hi ha hagut d'altres poestos que...
Per això et dic que d'explicar això ha sigut de satisfacció per veure, doncs,
que el dir de la corda, clar, la corda, la corda, clar...
Hi ha vida aquí a poquet marxa cap a Portugal.
Sí.
I també ens estava explicant fora d'antena, doncs, que serà una mica més complicat.
Diguem que el doble de complicat, potser, enllà.
Sí, una miqueta, perquè això de fer 30 metres i 60, ens han dit que no, que són 120 metres directes.
120 metres directes.
Sí, i si tenia el rècord en 60, doncs, bueno, tindré que ficar patinets.
No, però com t'ho has plantejat, perquè, clar, el doble de 120...
No, començaré, doncs, com tothom, xinotxano, sense esforçar, i quan faltin els últims metres, doncs, si tinc força...
I també es farà com una espècie de rocòdrom?
Sí, sí, sí.
No, perquè un llac artificial, o un pou de 120 metres ara mateix...
Sí, és que no sé el lloc, vaig com a la selecció catalana, que també estic a la selecció catalana, no?
Llavors, quan vegi allí in situ, doncs, sabré el que he de fer, perquè de moment no sé si és un rècordrom o és a dintre d'un pavelló o en un circuit.
Però, escolta, M'Àngel, has d'anar animat perquè pensa una cosa, dir-se internacional serà de molts puestos,
i molts no tenen l'experiència que tens tu d'haver-ho passat per l'aigua i tot.
I això dona un avantatge de saber quan has d'afruixar, apretar i el que sigui, perquè, clar, si un no ha vascut les coves com has viscut tu, aquest anirà a guanyar de cop.
Però si tu ja saps el que és el sifon, la graciosa i el whisky, si vas fent-ho, ja tindrà aquesta experiència...
Doncs mira, a Sevilla, a Sevilla, el campionat últim d'Espanya, estava fent els 60 metres, i allò em va agafar com una miqueta de rampa als braços,
i vaig afruixar, i després vaig tornar a seguir.
El següent que anava darrere meu va veure el cronòmetre, i per tres segons em va prendre la medalla.
Què dius? Ah, digua, ja que en tenia...
Crec que te vas emportar la de plata o...?
Una de bronza, i ja tenia una altra de bronza, també hi ha a punt a la butxaca, al sac, però no estava lligat.
I, clar, si participes primer, la resta de gent ha d'anar en contra teva, això està clar.
I és el que passa.
Perquè, clar, tu no tries quan n'has de sortir...
No, va per sorteig, i si et toca, doncs te toca, no? I per tres segons...
Mira que a les colles castelleres els encanta obrir plaça, però aquest aspecte crec que no és una de les coses,
que més t'agradi, no?
No, no, el que...
Clar, sempre és important ser no l'últim, però un dels últims.
Perquè així tu ja estàs mentalitzat que has de fer...
Que el temps de batre, que seria l'altre.
Sí, sí.
I com es prepara per un campionat?
Ara em comentaves que, clar, tens el de Portugal, has estat el de Sevilla, jo no sé si...
He estat a Eivissa, a Granollers, a Vigo,
i, clar, a Sevilla ha sigut l'últim i ja estava una miqueta matxacat.
I dic, saps què? El gimnàs, m'he preparat una miqueta i, bueno, m'ho trobo bé.
Però també tens de portar les eines, perquè les eines les porteu vosaltres.
És personal.
I clar, la corda, tot això, el manteniment...
No, la corda són noves de trinca per estrenar, eh?
De trinca, molt bé.
Cada campionat són cordes noves.
Vull dir, ara quan se toqui que l'any que ve, pel novembre, portarem el SIET de Tarragona,
junt amb la Federació Catalana, portarem el campionat d'Espanya aquí a Tarragona.
Ah, molt bé. Fantàstic.
Jo, si poguessis, si poguessis, t'aconseguiré una cosa.
Que prengués la Sílvia, perquè per donar-te corda, ja te'n donaria de corda allà, ja.
No, no, no, em portes a l'àvia, eh?
No, no, està, em portem algú, em portes a l'àvia, eh?
No, em portes a la Sílvia, que ho has dit donar a corda, eh?
Però, bueno, mira.
Ari, avi, jo tinc família petita a casa, eh?
No puc marxar amb l'Àngela, encara que m'encantaria.
Però l'avi, la seva dona, xinutxano, xinutxano...
I arribarà.
Clar.
Bueno, ja, bromes a part...
Queden molts de mesos i arribarà.
Sí, bromes a part.
Jo crec que tu pots tenir l'experiència com tens d'aquí, de les coves,
i el que has passat, el que sigui, ara ja ho dius tu mateix.
que ja no vas amb aquell afany, sinó que vas previngut,
anar prevenent, quan, com i el què.
Que això ha de passar també quan deu entrar un a la cova,
la mateixa emoció, deu anar...
I en canvi, altres, ja aneu amb aquella tranquil·litat.
No, quan entra un a la cova de nou,
li explico jo el que és,
i no paro de parlar així,
se'ls invà la niqueta de susto.
Però veus, vas a explicar, amb tranquil·litat,
i l'altra va, i tu et passis igual els campionats.
Com que no és el primer que vas,
ja n'hi has, doncs, amb experiència...
Però jo crec que sempre els nervis se passen, no, Àngel?
Jo crec que el riu-riau de la panxa...
Bueno, però hi ha una cosa...
No, no, no, però hi ha una cosa que passa amb tot.
Sí.
Un actor ha d'actuar en una obra, quan és l'estrena,
i quan ha de sortir, abans de sortir, està nerviós,
però quan surt a l'escenari...
Ja s'oblida tot, és com cantar, no?
...allò ja li passa.
I amb ells ha de passar el mateix.
Els nervis, però al trobar-se en aquell moment,
que és quan actues,
doncs clar, això ja queda en segon terme, eh?
Sí.
Però, àvia, això ha de passar, Àngel, segurament,
perquè és una responsabilitat el que...
Sí.
Ho fas perquè t'agrada i, a més a més, ho fas perquè...
Però has de prescindir de la personalitat.
No, no, lògic.
De la responsabilitat que puguis estir.
Has de prescindir que estàs...
No, és una cosa que has de fer natural que tu portes dintre.
Jo, quan ja estic allí a la corda i tinc ja els aparells muntats preparats,
estic un moment allò...
Sí, a més, relaxat.
No tanques els ulls, però dius...
Bueno, al toro.
Doncs clar.
I una vegada que ja estic dalt, a mig d'alçada,
allòs me relaxo una miqueta, perquè t'ho diuen també els àrbits,
relàjate, vale?
M'ha relaxat, m'avellugo els dits, les mans,
els peus els faig anar una miqueta així,
i llavors l'arriba quan diu a la de tres ja,
dic vale, d'acordó,
i llavors ja me'l preparo,
i quan ja diuen un, dos, tres,
bum, ja començo a arrencar.
Doncs arrenco suau, suau, suau,
i quan vaig per la meitat,
llavors és quan ja començo a pretar.
I cada vegada més fins al final.
O sigui que tens un punt clau, més o menys,
que tu ja decideixes,
ara anem a tope perquè és quan s'ha de fer ràpid, no?
Sí, i als 30 metres ja no cal pensar,
jo ja vaig avarinada, bum.
Si faig bé, bé, i si no,
doncs total són...
No, perquè jo crec que, depèn de com,
clar, tens un, no sé,
un càrregament físic molt fort.
Sí, perquè és continu, eh?
Quan tu fas...
Primer són els 30 metres,
amb veteranos, eh?
Sí.
Llavors, clar, som...
Érem set, set veteranos.
Vull dir, set se les vam disputar tots.
Això està clar.
I llavors, doncs, quan me va tocar a mi,
vam, 30 metres,
pum, pum, pum, pum, pum,
fora.
Bueno, vaig guanyar, d'acord?
Vaig quedar en tercer lloc.
Sí.
Bueno, els 60 metres,
pam, pam, pam, pam,
i me vaig entretindre.
Bueno, bueno, 3 segons,
doncs, bueno, són 3 segons que em vaig entretindre.
Home, però 3 segons que, bueno...
Me va ser pire greu.
Tu necessitaves canviar la fi, no?
El cos d'aquest és un segon,
un segon més.
Un segon, ja ho veus per les carreres,
com veus per la tele,
i si han arribat junts,
junts, però una part de segon...
Unes dècimes estan llestes.
Ara, no vaig tampoc a matar,
perquè vaig a divertir-me
i a veure què és un campionat,
perquè cada campionat que he fet
ha sigut molt diferent un a l'altre.
En quin sentit?
Amb la gent que te trobes,
els organitzadors...
Sí, no, a veure,
la gent,
tot el que és espiòleg,
som una gran família.
Sí, gairebé us coneixeu tots,
perquè us heu anat trobant.
Per això, ens trobem quasi tots els mateixos
i quan ens veuen ja ens diuen
a mi, els catalanes,
a veure, quantes metes els vaig a llevar?
Això anava a dir jo, d'Espanya...
I els hi diem, doncs, totes.
D'Espanya,
qui té més participació en aquestes coses?
Perquè hi ha deu pestos que...
Doncs, de moment,
la selecció catalana
és la que ha tingut més èxit
de totes les seleccions.
Per això et dic...
Vull dir que quasi tots,
som 17, me sembla,
entre petits a grans,
tots hem pres entre dos i tres medalles,
cadascú.
I quasi totes d'or.
Vull dir, hem sigut una potència
i som, som.
Per això a Portugal
els han invitat a la selecció catalana.
Molt bé.
Ara, a veure el paper que farem,
no ho sé.
Oh, fantàstic.
Pensa que els altres
deuen pensar igual que a més altres.
Sí.
Perquè els altres poden dir,
bueno, a veure qui ens trobarem allí.
A veure què farem, eh?
A veure què farem.
El Superman de Tarragona.
Clar.
Ai, ai, ai, ai,
que se'ns ha menjat el temps.
Bueno.
Deixem-ho per demà.
Deixem-ho, sí.
Perquè m'agradaria entrar
en una de les parts
que ha comentat l'Àngel així per sobre.
Jo crec que ara,
ja hem parlat
tota aquesta sèrie de coses,
ara, demà,
que ens expliqui
la gent que entra a la cova,
com s'accionen
i torneu a entrar a la cova
una altra vegada.
Jo vull parlar una miqueta
de la por,
de la sensació
que deu tenir la gent
en un principi
quan entra
i a més...
Això dir que demà
ens expliqui
quines sensacions
té la gent
i que han de fer
i que han de fer
i on s'han de dirigir
per si volen anar-hi.
Perquè estem parlant, parlant
i volen dir
i per anar-hi.
Que ens expliqui
el que s'ha de fer.
Àngel,
te'l segrecem un dia més,
amb el teu permís.
D'acord.
Fins demà.
Gràcies.
Fins demà.