La Cinturia del 96.7
De l'Inframont.
Ah, també.
O de l'extremont.
Ah, que t'ho ha dit?
Què t'ho ha dit?
L'Àlex Garcia?
L'Àlex.
T'ho escoltes molt l'Àlex, també.
I el faig, algunes vegades, controlment parlant, hem de dir.
Interessant, interessant.
Algú dia parlarem també de coses de misteri,
per fer-hi la competència amb l'Àlex en Boira,
perquè és una cosa meravellosa.
Però el podríem portar?
També, també.
Perquè ens expliqui algunes expectatives,
algunes coses que ha pogut passar al programa.
I farem inclús un cicle que hi participi,
un cicle cinematogràfic que hi participi.
Molt bé.
Segurament, si no hi ha cap problema,
potser pels febrers.
A veure si el podem conquistar d'alguna manera.
Jo crec que sí.
Perquè es pugui...
És que no para aquest xicotet.
És que és això, que té molta feina entre una cosa i l'altra.
Intentarem enredar-lo.
Però avui, avui és dimarts,
i ja sabeu que a les 6 de la tarda us convidem al cinema.
Continuem amb aquestes botes que,
si algunes morien amb les botes puestes,
nosaltres ens les posem especialment per anar a veure
alguna d'aquestes pel·lícules del cicle de l'oest americà.
Sí, perquè fixa-t'ho.
A Fort Apache,
hi havia el blanc amb l'amarill i el negre
i morieron con les botes puestes en un río sin retorno.
M'has dit totes les pel·lícules.
He de dir que avui l'Andrés està una mica punyetero, eh?
Ja m'ha fet una abans, doncs clar, que no us explicaré.
Avui fem una pel·lícula,
sempre busquem que els temes siguin el més diferent possible,
fem una pel·lícula que es diu
Los Implacables,
dirigida per un magnífic director,
Roll Watts,
i està feta per Gargaybol,
Jane Russell, Robert Ryan i Cameron Mitchell.
Una pel·lícula de 1955 en colors,
i jo crec que és molt interessant veure-la,
perquè veurem amb un Gargaybol,
i amb una Jane Russell,
fantàstic, igual que els altres actors,
i ja dic, el tema és completament diferent dels altres.
no és qüestió de bons i dolents,
i coses aquestes amb indis que ataquen i així.
És també d'acció, com és lògic,
però és un tema diferent,
i jo crec que la gent li agradarà com estan agradant les de més.
Aquesta tarda, a les 6,
amb entrada totalment gratuïta.
I ara arriba el moment de parlar de Bond,
James Bond.
Quina és la pel·lícula que toca avui, Andrés?
Perquè estem repassant una mica la seva filmografia.
Exacte.
Mira, avui parlaria jo,
007,
El Servicio Secreto de Su Majestat.
L'altre ja vam començar a parlar una miqueta,
i vam estar dient que Sam Connery
ja feia temps que estava anunciant
que volia deixar d'interpretar el personatge de James Bond.
i va arribar el moment
que va fer que els seus productors al final resignessin
a no tindre la seva presència amb això.
I va vindre una altra nova pel·lícula que teníem preparada,
que és aquesta,
007, El Servicio Secreto de Su Majestat,
i Connery, que desitjava ja canviar la seva carrera
treballant en papers més escaients,
amb la seva edat real
i amb les seves exigències interpretatives,
i a més a més,
que pogués lluir sense prejuïcis
la seva calva,
sempre portar el bisonyi aquest que duia,
i degut precisament al que vam dir l'altre dia,
a l'opècia que patia,
però això ja li venia des de la seva joventut,
o sigui que no és que fos ara el senyor.
Ja de jove ja tenia...
Exacte.
Unes bones entrades.
Doncs això a ell li pipava molt,
no l'alopècia, no,
sinó portar-t'ho pes i bisonyi així.
A ell li agradava?
No li agradava.
A ell ja estava, ja s'havia situat.
I li fa ràbia tindre calva, eh?
Moscodromo, com diuen alguns.
Però mira, a ell li patejava
tenir que posar-se una cosa a sobre.
Llavors la productora de les pel·lícules Bonn,
que era l'empresa la E.ON,
E.O.N.,
confiava en que la popularitat
de les seves pel·lícules
no es veiés afectada
al faltar el protagonista principal,
cuidado, amb el personatge artístic de James Bond.
Sempre que, esclar,
poguessin seguir,
posar el llistó de la seva qualitat
ben alt i augmentar, si podien,
la dosis d'humor i, a més a més, d'acció.
Volien mirar de millorar amb el que fes.
Això vol dir que no se les tenien totes
amb el nou personatge,
amb el nou actor que tingués d'interpretar això.
Bé, llavors havia arribat el moment
de fer una pel·lícula que se'n fotessin,
per dir-ho clarament,
del seu propi heroi.
Demostrar al seu despatx,
als quartels secrets,
on allà aquest home,
aquesta gent guarda el gabinet de Honey,
el rellotge que té un mortífer cordó
amb el que intenta estrangular
amb el dolent gran,
i uns altres gadgets famosos,
gadgets, que són trucos,
ni d'aquests aixís especials.
Sí, sí, sí.
Perquè com que aquesta paraula
l'emplearem sovint,
doncs que se sàpiga que gadgets
vol dir xos.
Bé, i llavors, esclar,
tenien que donar una nova cara.
Es va escollir
a qui millor
havia donat amb les proves preliminars
i amb les proves que es va fer,
amb el càsting que es va fer,
hi va sortir un desconegut,
un home que era un model d'Austràlia,
o sigui, feia de model allà a Austràlia,
i era George Lysenby,
que només tenia,
a fi, com cosa puntual i destacada
a la seva carrera,
la imatge que li proporcionava
un anunci de xocolates en televisió.
O sigui, que no era gaire conegut,
però només va fer aquest anunci.
El seu gran èxit era
que va sortir amb un anunci de xocolates,
ja veus, per televisió.
Que aquí s'arriscava molt,
la productora,
perquè venien d'una saga
amb el senyor Schoenery,
i a partir d'aquí,
dius, cara nova.
Van pensar que, exacte,
que seria una persona,
doncs, veronil,
amb el seu estil veronil i així.
Bé, llavors, ell seria qui tindria
l'honor de conduir
per última vegada
el legendari Aston Martin
DB5,
ja pròxim
a jubilar-se.
I llavors,
això tindria que
enriure-se amb ironia
de tot un passat esplendorós.
Això era el...
Perdó,
no sé si m'ho he explicat bé al principi,
això era
també canviar el personatge
dels dolents, eh?
Llavors, per substituir
a Connery,
els productors van provar
un principi,
ara sí que entrem ja amb el Sam Connery,
potser no m'he explicat bé
la primera vegada,
i m'estava referint jo
amb el dolent, eh?
Llavors,
van triar amb el Ross
John Richardson,
que també patia...
De l'opècia?
De l'opècia, sí.
I prematura, eh?
I prematura.
I que s'havia donat a conèixer
amb una pel·lícula
amb la Raquel Welch
i la salvava,
la Raquel Welch,
dels dinosauris.
Dels dinosaures?
Sí.
Amb la pel·lícula...
Aquesta pel·lícula
tenia uns quants anys.
Sí, sí.
El títol és
Hace un milió d'anys.
Veus que t'he deia jo
que no havíem uns quants anys?
Una pel·lícula d'any 1966.
Sí.
Ara m'has agradat.
Sí.
I després amb Úrsula Andrius
del món perdut
de la pel·lícula
La diosa de fuego
de l'any 1965,
que va ser una pel·lículeta
relativament fujeta.
Entretenguda, sí.
Sí.
També van ser provats,
però sense èxit,
tres joves britànics
desconeguts,
que van ser
Anthony Rogers,
Robert Campbell
i Hans de Vries.
Llavors havien que buscar el director.
I el director
d'aquesta nova aventura fílmica
de James Bond
va ser Peter Hunt,
que havia supervisat
el muntatge
i dirigit
la segona unitat
de les cinc primeres pel·lícules
de la sèrie
produïdes per Bròcoli
i Satsman.
Com que van tindre
un èxit fantàstic,
doncs van mirar
aviam si podien seguir
amb tota aquesta gent
amb els nous èxits.
Bé,
com que havien sortit
tants imitadors,
altres pel·lícules
de tipus James Bond,
i tots ells podien ser
relativament bons
fins a cert punt,
podríem caure també
en el perill,
van dir,
un d'ells diu,
podem caure en el perill
que nosaltres,
que som els que hem creat
el gent bon,
féssim una pel·lícula
que estiguéssim imitant
amb els imitadors.
I això era un problema.
S'han de mirar tot, saps?
Això va ser un dels comentaris
que a mi em va fer gràcia
quan ho vaig llegir.
Perquè en qualsevol moment
pot venir una denúncia,
qualsevol...
No és per això,
això no hi pensen
més que res.
Però que també cau.
De cara al públic.
De cara al públic que diguin
ostres,
això ho he vist amb aquella pel·lícula,
això ho he vist amb l'altre.
Sí, sí, sí.
Han de buscar ser més originals.
Llavors,
per evitar-ho,
Hunt va procurar
donar menys importància
amb els artilugis
i a la tècnica,
va fer-ho amb benefici
de la primera
i única història d'amor
del seu protagonista,
que aquesta vegada
tenia que confiar més
en els seus propis recursos
que amb l'avançada tecnologia
del seu departament
com ja havíem vist
en altres pel·lícules.
Així que el volíem fer
més humà,
més normal,
més...
Però llavors ja no seria
gens bon.
Bueno,
però podia causar
un impacte diferent
en aquest aspecte.
Podria quedar
amb un impacte ja diferent.
Bueno,
i així és com va anar l'assumpte.
I com que veig
que el temps
ens està tirant a sobre,
doncs acabarem posant
la música,
precisament,
de la pel·lícula
que és
007,
El servicio secreto
de Su Majestat.
I fins a Masi Duval.
Gràcies, Andrés.
Adeu.
Música
Música


Música


Música

Música
Música
Música
Música
Música
Música