Fins demà!
I la de típex que l'he posat a l'ordinador, la de típex que he posat i he tret a l'ordinador.
És la professionalitat que té aquí doña Sílvia.
Sí, doña.
Doña Sílvia.
Andrés, és una de les paraules que quan...
Saps allò on m'ha posat la pell de gallina?
Te diuen doña?
Et fa impressió, et fa impressió.
Perquè clar, les doñas de tota la vida, jo almenys eren aquelles dones grans,
que anaven vestides de negre, doña Matilda, doña, que jo que tenia pes.
I clar, quan t'ho diuen doña amb 37 anys, dius no, no.
M'he passat, m'he passat.
O la de senyora, quan t'ho diuen senyora, dius sóc gran.
Si no et coneixen bé, encara et diuen senyoreta, si no saben el teu carnet d'entitat i estàs casada i tal, encara et diuen senyoreta.
Anem a lo nostre, Andrés, anem a lo nostre.
Bé, avui no sé si estàs assabentada, avui no hi ha cinema, eh?
No, no, els dimecres no acostumava.
Però mira, jo he pensat que seria interessant començar ja a promocionar el mes de gener.
Sí, perquè el mes de gener tenim preparat ja un cicle que estarà patrocinat pel Sindicat d'Iniciativa i Turisme.
Llavors, aquest sindicat fa excursions, fa programacions d'exposicions de quadros...
I aquí està, aquí està, aquí està.
Hem fet un cicle que es diu Pintors i Pintures.
Què dius?
Sí.
Tu sempre buscant-li la puntilleta, eh?
Sí, sempre buscant algú.
Llavors, amb això de Pintors i Pintures, vol dir que els Pintors seran biografies de personatges, de grans pintors.
S'han fet molt bones pel·lícules, eh?
Exacte.
I llavors també posarem algunes pel·lícules relacionades amb els quadros, però que són ficció, però que són també molt bones.
Mira, ara t'ho explicaré d'una manera rapideta.
El 8 de gener, que és quan comencem, i quan farem entrega dels obsequis del Club Maginet, del que hem demanat durant tot aquest mes de desembre,
doncs el dia 8 de gener farem la pel·lícula Dalí.
Una pel·lícula de Lorenzo Quint, serà dobles, i aquí Lorenzo Quint interpreta el paper de Dalí,
que representa que l'any 1940 Dalí i la seva senyora Gala van arribar a Nueva York i allà encara no eren coneguts,
però Dalí se les ingènia, es fa les seves martingales perquè la gent comenci a sentir parlar d'ell.
Pel·lícula...
Interessant, no, no? Molt interessant, sí, sí.
Històrica, biogràfica.
El dia 10 de gener, o sigui, el dijous, farem una altra pel·lícula que no és coneguda i l'intèrpret tampoc és Modigliani,
que es basa en que Modigliani era un pintor que tenia una rivalitat amb Picasso sobre els anys 1919.
Déu-n'hi-do.
Sí.
El dia 15 de gener farem un altre gran pintor, El Loco del Pelo Rojo, que interpreta Kirk Douglas,
i interpreta el pintor Van Gogh.
Sense orella?
Exacte.
El 17 de gener, una pel·lícula de ficció, però que és boníssima, que és El Retrato de Dorian Gray.
Aquesta és bona, aquesta és bona, aquesta és bona.
Una pel·lícula boníssima d'una obra d'Òscar Guaio.
Llavors, passem ja al dia 22 de gener...
Que ja haurà passat l'aniversari de l'Andrés.
Ah, també, mira quin control emporta, xiqueta.
Aquí no és cap a una.
El dia 22 de gener farem Rembrandt, una altra gran pel·lícula, que Rembrandt és interpretat
per Charles Laughton, i el personatge femení era la seva senyora, la senyora de Charles Laughton, Elsa Lanchester.
És curiós, però també...
No, no? És aquelles coses que porta moltes vegades al cinema?
d'aquest pintor, Rembrandt.
Pel dia 24, una altra pel·lícula de ciència-ficció...
Ai, perdó, de ciència-ficció, de ficció, de ficció...
Home, és ciència per la banda de cultura, i és ficció perquè no és realitat.
És perversitat, que és per Edgar Robinson, també, precisament, i el director Fritzland,
i és un home d'una condició simple que treballa de caixer en una empresa,
i amb els seus ratos lliures pinta quadros, coneix amb una senyora que està molt maca,
i la senyora s'encarrega de portar aquests quadros on ella creu que ho convenien,
i resulta que tenen un èxit tremendo.
Anda.
Però resulta que fa veure que és ella qui els pinta.
Ah, punyetera.
Aquí està.
Ai, molt malament.
Aquí està.
Molt malament, aquestes coses.
Aquí està.
Bé, i llavors passem ja, pràcticament acabant el mes, el 29 de gener,
una altra meravella cinematogràfica,
Moulin Rouge, de José Ferrer, que interpreta el paper del pintor Toulouse-Lautrec.
Elefants d'elefants.
I per acabar el mes, casualitat, també, un altre quadre.
Bé, això és normal, no?, però casualitat.
També el director és Edgar Robinson.
I aquí fa el paper d'un professor que va al seu club per prendre unes copes,
després de sortir...
Bé, és un inspector de policia, és un chefe d'aquests,
i amb l'aparador d'un comerç veu un quadre amb la imatge d'una dona moníssima,
i quan surt del club, carai, es troba la dona aquella pel carrer,
que li demana foc, i comença a tindre una relació amb ella,
que es va cada vegada enredant més,
fins que acaba amb un raro i estranyíssim assassinat.
Oh, oh.
Doncs haurem d'esperar fins a final de mes, vinent...
Tot això és el que farem al mes de gener,
que jo crec que part de les pel·lícules biogràfiques,
aquestes de ficció, són també de gran interès.
I avui, doncs, bueno, estem ja a punt de començar la segona part
de la pel·lícula 101 d'Àlmata de Walt Disney,
i, Sílvia, endavant.
Sí, que ahir hem de dir que acabàvem,
que cantàvem a la Cruella de Vil,
i més o menys anava per aquí.
Si luces, càmera, acció.
Som-hi.
Però al llegar tendrás que admitir
que en gran error estás,
pues ya de cerca ves
que Cruel es mucho peor que Satanás.
Humana no és, no sé què serà,
i cuà feroz bestia se debe enjaular
el mundo fuera mucho más feliz
sin esa Cruella de Vil.
Roger, pobre Cruella.
Perdi.
Esa mala mujer quiere llevarse a nuestros perritos,
eso es todo lo que quiere.
No te preocupes, no se los darán.
Nada les pasará a nuestros hijos.
Pero, ¿qué es lo que quiere hacer con ellos?
A esa mujer no le gustan los perros.
Ay, Pongo, tan feliz que me sentía,
pero ahora pienso que mejor sería que no.
los cachorrillos nacieron en la fecha prevista
que resultó ser una tormentosa noche de octubre.
Nani agitada entró en la habitación
en donde esperaban Roger y Pongo.
¡Ya nacieron!
¡Ya llegaron los perritos!
¿Cuántos?
¡Ocho!
¡Ocho!
¿Ocho?
¡Bravo, Pongo, bravo!
¡Te felicito por tus ocho hijos!
¡Diez!
¡Once!
¡Once!
¡Once!
¡Once perritos!
¡Pero qué fantástico, Pongo!
¡Esperen, esperen, esperen!
¡13!
¡No, no, no, no, no, no!
¡14!
¡Oh!
¡15!
¡15!
Y la salud de la madre y los hijos
es excelente, encanto.
¡Ay, qué padre tan afortunado!
¡Quince cachorritos!
¡Ay, Pongo!
¡Qué maravilla!
¡Esto es fabuloso!
¡Eres un picarón, ¿sabes?
En aquel momento apareció la malvada cruela.
¡Quince!
¡Quince perritos!
¡Qué maravilla!
¡Qué maravilla!
¡Qué preciosa!
¡Tah!
¡Al diablo con ellos!
¡Son perros corrientes!
¡Sin manchas!
¡Sin manchas negras!
¡Parecen ratos blancos!
¡Son dálmatas puros!
¡Al crecer la piel se les mancha!
¡Ya lo verá usted!
¿Tiene razón, Annie?
¿Se les mancha la piel después de algunos días?
¡Vaya!
En tal caso los compro todos los 15.
¿Cuánto quieres por ellos, querida?
No los vamos a poder vender.
Pobre Pérdice moriría de tristeza.
¡Anita, no seas ridícula!
¿Cómo piensas mantener tanto animal
si a duras penas se mantienen ustedes?
Ya encontraremos la forma.
¡Ya sé!
¡Ya lo sé, Roger!
¡Ja, ja, ja, ja!
¡Roger y sus canciones!
¡Ja, ja, ja, ja!
Ya déjate de tonterías.
Voy a darte el doble de su precio.
Y Cruella les ofreció un cheque
de un montón de dinero.
Roger se armó de valor
y le plantó cara a Cruella.
No te llevas ni uno.
Ni uno solo.
Y eso es todo.
Vaya con el gran insecto.
¡Idiota!
¡Tú!
Muy bien.
Crédense con sus mugrosos perros.
Hagan lo que quieran con ellos.
¿Qué me importa?
Pero te prevengo, Anita.
Óyelo bien.
Se acabó nuestra amistad
y mi venganza será terrible,
lo juro.
¡Y les va a pesar!
¡Pobres locos!
¡Parde!
¡Idiota!
¡Ay, Roger!
Estuviste magnífico, querida.
¡Oh, sí!
Se portó como un héroe.
Así fue, señora.
Un perfecto héroe.
¡Perdí!
¡Perdí, querida!
¡Perdí!
Nos dejaron a nuestros hijos.
A todos.
Los quince.
Al fin Roger le habló claro a Cruella,
la puso en su lugar
y se fue.
¡Ay, querida!
Se marchó para siempre.
¡Pongo!
La vida transcurría placenteramente
en la casita junto al parque.
Los cachorrillos iban creciendo.
Ya les habían salido manchas en la piel
tal y como había predicho Nani.
Un día en que Roger y Anita
salieron a dar su paseo de costumbre
con Perdita y Pongo,
Cruella puso en práctica su malvado plan.
Envió a dos conocidos rateros
a casa de Roger y Anita
para raptar a los cachorros.
¿Quién podrá ser a esta hora?
Ah, buenas noches, señora.
Venimos a inspeccionar
los cables de la instalación.
Somos de la compañía de gas.
Luz eléctrica, eléctrica.
Compañía de luz eléctrica.
No sé que hayamos solicitado
ninguna inspección.
Ah, sí, lo sé, señora,
pero el Congreso acaba de pasar
una nueva ley.
La Ley de la Defensa Municipal
Artículo 104, sección 29.
Es muy importante porque es la ley
y es para su propio bien, señora.
A mí no me importa
lo que diga esa ley
o lo que diga el Congreso.
Ustedes no meten un pie aquí
mientras los amos estén fuera.
¿Quién dijo que no, vieja?
No tenemos tiempo que perder.
Vamos a cumplir con un deber.
¡Dispense!
La pobre nanny no pudo detenerlos.
¡Oh!
¡Los perritos!
¡Se los llevaron!
¡Los perritos!
¡Patch!
¡Rocky!
¡Rolly!
¡Se han llevado a los perritos!
¡Ay, qué voy a hacer ahora!
¡Esos salvados ladrones
se han llevado a los perritos!
¡Socorro!
¡Policía!
¡Auxilio!
¡Pronto por favor!
¡Esos salvados!
Menudo disgusto
se llevaron Anita y Roger
cuando regresaron.
Y qué decir de Pongo y Perdita.
Estaban desolados.
¿Cómo podía alguien ser capaz
de algo semejante?
Cruella era la sospechosa número uno.
La policía incluso la había estado vigilando,
pero no encontró ninguna prueba.
Los cachorros no aparecían
y ya se habían agotado
todos los recursos.
Había llegado la hora
de recurrir
al aullido nocturno.
Perdi, nosotros tendremos que hacer algo.
¡Ay, Pongo!
¿Que no hay ninguna esperanza?
Pues sí.
Nos valdremos del aullido nocturno.
El ladrido nocturno.
Pero, querido,
si eso no es más que chismorreo en cadena.
¿Pero es el medio más rápido
de mandar noticias?
¿Y si nuestros hijos
están aún en la ciudad,
los perros de Londres
lo averiguará?
Esta noche,
cuando Roger y Anita
nos saquen de paseo,
difundiremos la noticia.
y la noticia fue extendiéndose
por toda Inglaterra.
Doncs haurem d'esperar demà mateix
per saber el desenllaç
d'aquesta preciosa pel·lícula
en la qual hi ha molta pell,
molts gossets
i una cruela dolentíssima,
dolentíssima, Andrés.
De les dolentes de debò, eh?
Però de les dolentes
que han fet època, eh?
No només pels seus cabells
de duocolor, eh?
Per ser presidenta
de la Societat Protectora d'Animals.
Sí, sí, sí.
En la segona pel·lícula
ho va fer.
Ho va fer, ho va fer.
Andrés,
ho deixem per demà?
Deixem-ho per demà.
Gràcies.
Adéu.
Bona tarda.
Adéu.