El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a d'or del català.
A veure, Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ai, que ha passat.
Com que de cop ja em vens amb aquesta autoritat de bona tarda.
Espera, espera, que li canvio. A veure, Ramon, bona tarda.
Hola, bona tarda. Mira que simpàtica.
Que bé, amb la història d'ahir encara, eh?
Té el xip posat, l'avi Ramon.
És que, faig el bona tarda perquè així tanllo la música i ja podem entrar vostè i jo.
Que sembla que hagi aquí l'impàs.
No ho dic, per una altra cosa, eh?
Nosaltres ja aquí estem.
Ja sap que vostè i jo...
Saps què passa? Que tenim un avantatge.
Què?
I és que la gent no ens veuen.
Sí.
I, per exemple, quan estem dient coses, si algú que li agrada dirà,
ah, mira que bé.
I qui no li agrada dirà, mira quines coses he de dir.
Això...
Ja està bé, ja està bé.
Però aquí, de moment,
si no ens esperen al carrer...
Espero que no.
Ui, a veure si vindran del cotxe d'ahir.
No, no.
Amb aquella mala llet.
Ai, perdó.
Per la llet.
No, no.
Encara que s'esperen aquí baix.
No, ja.
Es tira representat.
Ten en compte que Tarragona és una capital que dintre de tot,
a part que sempre ja sabem que hi ha aquella herba dolenta,
no m'entens?
Però Tarragona és una capital, doncs, que sempre ha sigut acollidora.
Sí.
Sempre ha sigut que s'ha adaptat la gent.
Ara, potser, haver-hi gent...
Clar, clar, el mal d'aquestes coses és...
Per exemple, abans, com que eres fill d'aquí,
o el fet que vivís aquí, eren menys gent.
No, i també, avi, perdoni, es coneixia tothom.
Sí.
Bé, per això et refereixo que el ser menys,
doncs, senties i estaves pendent.
Per exemple, jo recordo que quan passava aquell carro de la brossa,
que era amb el cavall,
xocava la tapa i quan passava, tocava el cantó,
trobava la trompeta.
I llavors la gent anaven a portar la bossa de la brossa,
a les escales, escolta'm d'això.
L'altre, el veí, escolta'm, massa m'ha acabat,
perquè llavors la gent no és com ara, que van al supermercat,
i carreguen un carretó i tenen...
Sí, sí, tenen la vera plena.
N'havia n'haveres d'aixòs.
N'havia n'haveres d'aixòs.
N'havia n'haveres fresqueres, la gent compraven-lo just,
primer perquè n'havia puestos, segona perquè tampoc hi havia els diners
per acumular aquestes coses.
Sí, sí, sí.
Què passava?
Escolta, d'un pis a l'altre,
escolta, no tens pas una miqueta de sal o una miqueta de sucre.
Escolta, l'oli se m'ha acabat l'oli.
Ai, bueno, en fi, hi havia una cosa.
inclús a vegades hi havia cases que un guardava la clau de l'altre pis.
Sí, sí, no, no.
I deies, escolta, vés, vés tu mateix a la cuia i agafa-ho.
Vull dir, hi havia una cosa...
Però quantes vegades, sense voler, has tancat la porta,
t'has deixat la clau dintre,
i clar, ara, per exemple, jo m'he trobat en més d'un cas,
clar, a què li demano?
Perquè jo de clau no he deixat a cap vell.
Sí, sí, sí, sí.
I et trobes, al final, que truques al marit i corre, corre, corre,
vine i obre'm la porta des de la feina.
Llavors ara diuen aquest guàrdia d'arits.
El sereno, el vigilant, el sereno era el mesiat oficial, no m'entens?
Però el vigilant era voluntari,
que per Nadal passava la targeteta...
Sí, jo recordo d'haver-la vist.
Però, a més a més, aquell portava...
Clar, no eren les claus que porten tantes.
Però llavors també no et creus que les claus no eren tan petites com ara.
I aquell home portava un munt de claus.
Perquè no eren claus mestres, jo que dius.
No, no, no.
Amb una sola clau obria totes, no.
No, doncs portava les claus i el major...
Era un ramillete que se li deia, no?
I llavors què passava?
Que, per exemple, un sortia de nit i quan s'havia fet de nit,
ja en un cantó, bam, bam, picava les mans,
i venia aquell home, ja sabia qui era, ja li obria la porta,
vull dir, tenia un control.
Avi, seria una de les feines complicades de fer ara, no?
No.
No?
No?
No perquè...
Clar, no només s'hauria d'haver un, sinó que hi havia d'haver un munt.
Tot depèn de...
Clar, també ara pensa que són un munt de barris que llavors no hi eren.
Per això, per això l'ideia.
Per exemple, el port era de la mitja lluna fins al Serrallo,
però només hi havia un bloc de cases.
El casc antic també eren...
Clar, el casc antic era més fotut,
perquè clar, com que les cases eren antigues,
les claus de ferro, que hi hagi grossotes...
I eren grosses.
I eren en un carretó.
És veritat.
Qualsevol se les posava a la butxaca.
No, però me refereixo que era d'una altra manera,
perquè clar, els senyors ja vivien els primers pisos,
així com ara es busca l'àtic i tot això.
Sí, sí.
Llavors vivien, inclús era bonic...
Que normalment era el principal, el primer pis,
i sigui molt...
No, el principal, amb uns balcons a fora,
que primer estava molt bé, perquè d'una cosa vaig a l'altra.
Quan eren les caramelles, sortien al carrer a cantar les caramelles
i anaven a aquestes cases de senyors,
i els que coneixien, no?
I llavors sortien al balcó,
i llavors amb una canya llarga i un cistellet,
posaven...
I llavors hi posaven ous, hi posaven cèntims,
i llavors, de tot el que recollien,
les caramelles feien la seva festa.
Molt bé.
I clar, el primer pis anava molt bé,
perquè amb una canya quasi que arribaven.
I arribaven, sí, sí.
Ara no.
Ara tots els primers pisos estan ben tancats amb retxes,
perquè per por que no entrin,
no a buscar amb el cistellet, no.
Sí, sí.
No, sí, amb el cistellet sí, avi,
però per emportar-se altres coses, no?
Sí, per això dic que tot va canviant,
i la gent se coneixien.
I què passava?
El coneixes, segons què, no ho feies,
perquè no diguessin...
Mira, saps com ho digui?
El fill d'aquell...
Així com ara hi ha gent que des del balcó
tiren la bossa de brossa a baix,
des del balcó, que no es veu ningú...
I avi, jo ho he vist,
i li puc assegurar d'un quart pis, eh?
Sí, sí.
I li puc assegurar també,
que era quan estàvem al carrer Granada,
se'n recorda que moltes vegades he comentat
que jo quedàvem amb ma mare
i estàvem sempre a la banda de la porta,
que ens posàvem a la porta amb d'altres veïns
a fer la xerrada nocturna, que es deia.
Sí, sí, sí.
De cop i volta estaves allà parlant
i senties com s'estavellava la bossa al terra.
I diies, però això què és?
Però clar, fins que no sabies,
i localitzaves la bossa que s'havies parramat
per tot el terra...
No, no, i llavors, per exemple,
doncs te coneixies la gent
i és el que dius tu,
se sentaven a baix en rona,
ara puges a l'ascensor i dius,
bueno, en quin pis va vostè, has de dir.
Primer bon dia, i si responen.
I a partir d'aquí...
Ara mateix és clar,
que si un gos gros sot,
que si els crios són patinets,
que si l'altre dia baixa la dona
i uns crios que van baixar,
no d'allò, se'n veiem l'atenció,
van tocar tots els botons a l'ascensor
i què passava?
Pujo la dona...
Parant d'un a un.
Vull dir, que després saps què passa?
Que dius, i ara, és poc solidari, eh?
És que poca paciència.
Saps com ho dic?
És que això són els anys ja que no aguanta res.
Però llavors ja et dic,
i es feien les festes de barri,
es feien les festes al carrer,
s'ajuntaven,
els crios anaves a jugar,
anaves a això.
Vull dir, hi havia un altre...
Un altre trenar.
Per què?
Perquè senties, senties on vivies
i venia, per exemple,
algú de fora traslladat
o venia per buscar feina.
S'adaptava.
S'adaptava.
I la gent ajudava també més.
Ajudava, sí, sí, sí.
Perquè jo me'n recordo d'això,
que si algú, per exemple,
no tenia res per menjar
perquè hi era una bona persona
i hi era una persona
que estava intentant
trobar una feina...
I se'ls fiaven fins al final de mes
quan cobraven.
Sí, sí, sí.
Vull dir, que hi havia una altra manera de ser.
Ara no.
Ara ja no.
S'ha perdut el més important.
Perquè jo sempre dic
que educació se'n pot tindre més...
Tot depèn de quan has criat.
Però el respecte,
s'ha de tenir sempre.
S'ha de respectar
que està inclús en una planta.
Vas per un lloc,
veus una planta,
mirar-te-la,
mira.
Sí, sí.
Però ja passa un bastó,
petada a la planta.
Vull dir, una obre.
Petada, si no, arrenca.
Una obre.
Directament.
Vinga, escolta'm, falta.
I jo crec que el més important de la vida
és el respecte.
Quan s'ha perdut el respecte,
ve això que passa.
Les violències,
tota aquesta sèrie de coses,
de callada,
tot això,
tot aquest malestar que hi ha
és la falta de respecte.
Perquè inclús
vas per un puesto.
Avui mateix,
a la prada de l'autobús,
se m'ha assentat
i al costat meu
un home ja
que no hi veu,
quasi que no hi veu,
s'ha assentat allí quiet,
el que sigui.
Arriba a l'autobús,
hi havia bastanta gent.
O sigui,
que nosaltres
s'aixecavam quasi
perquè aquelles dones
se poguessin assentar
i després,
quan arriba l'autobús,
hem sigut els últims
de pujar
perquè, escolta'm...
No, però millor, avi.
Jo també ho feia, eh?
No, però em refereixo
que llavors ja està ple.
i encara quan està ple
encara no és a dir
segui aquí.
No,
i si hi ha crios
encara passa cap al davant,
per sota les cames,
perquè fa...
Vull dir que falta,
falta aquesta cosa.
Home, però jo, avi,
encara rai millor
que estigui dels últims
perquè després
es rebrà una empenta
i encara serà pitjor.
i saps què passa?
Que llavors això
fa crear malestar
perquè llavors dius
que s'han cregut aquí.
Doncs ara el pròxim
que vingui
encara que aquí es pentes
i cop de bastó
o el que sigui jo,
a mi no em passa.
Et tiro cap allà.
I llavors ja es crea
aquesta cosa de...
Ara és tu.
Després aquests
que venen de fora,
que jo és que...
Jo és que...
Jo és que jo on estaves,
que jo en mi tierra...
I llavors saps què els passa?
Que recorden...
Aquests no els entenc, avi.
Sí, jo entenc una cosa.
A veure, expliqui-m'ho.
Jo, per exemple,
hi ha pas un nivell...
Hi ha un nivell bé, eh?
No parlo d'allò de...
No.
Persones ja...
No, persones que porten molts anys
que estan aquí treballant
i que tenen la seva família.
S'han creat una posició bé
i recorden aquesta gent
quan érem més joves
doncs el poble
s'ajuntaven amb el que ell
anaven al pobles al celler,
els altres a la taverna,
l'altre al camp,
tot aquestes coses.
Clar, i recorden aquesta cosa
i enyoren allò.
D'acord, però sense faltar...
respecte amb el terra que està ara.
No, no, no, enyoren allò
i tenen ganes.
Llavors, saps què passa?
Que diu, oi, oi, i van allà
i llavors resulta
que aquells ja no hi són,
l'altre ha marxat,
allò del pergut...
Tot ha canviat.
Aquella terra ja s'ha fet malbé,
el poble...
I llavors se torna a trobar,
saps?
Un altre...
Un desengany.
Sí.
I llavors molts es queden allí
com allò que deia
dels sentats a la Rambla,
o tornen a vindre cap aquí
a buscar aquelles amistats
que tenien aquí,
que a vegades no hi troben
la importància que tenia,
i llavors reconeixen
que hi ha amistats
i amistats.
I amistats, clar.
I tant, com ho dic,
el mal és aquest,
és que no...
A vegades tenim una prepotència,
a vegades volem ser
el que no som,
a vegades volem demostrar
alguna cosa
que no és demostratiu.
Però que encara és pitjor,
perquè és llançar-nos pedres
sobre la nostra propi sostre.
Però és el que et deia,
és a vegades és ignorància.
Però és per orgull també, avi,
una mica d'orgull.
He de dir,
sóc més que i ho he de demostrar.
Però llavors,
quan ve la realitat,
veus que...
El cop de pedra és enorme.
Sí.
I veus que...
Ai, vol d'això.
Llavors, el dia que entrem
a una societat,
no em refereixo a una societat.
A la societat,
en el sentit d'uns llocs
que poden ser exposicions,
poden ser festes,
poden ser una manifestació.
Però el que sigui,
llavors,
se troben desplaçats.
Home, clar, lògic.
Llavors,
se troben,
sí,
molt mudat,
molt de corbata,
el que sigui,
però ja fa no ser.
Però no és el seu lloc.
Ja fa no ser.
Ja fa no ser.
Vull dir,
m'entens com vull dir,
en canvi,
si un s'adapta,
doncs vas als llocs
i, bueno,
vas com vas.
A veure,
al principi,
potser pot estar una mica així
amb la incertesa
d'a veure què és el que passa,
però després som-hi.
Però la gent t'atracten
i tractes amb aquella gent
o tracten a tu com d'allòs.
Això passa moltes vegades,
a mi m'he trobat jo moltes vegades,
per exemple,
anem a un llocs
i jo, doncs,
vaig com d'allò
i passar algun d'aquestos
que volen ser
o volen fer
o el que sigui
i passa pel costat
i en aquell moment
no et dius res.
Passa, no?
I aleshores ve una persona
amb una certa categoria,
política, social
o intel·lectual,
el que sigui,
i s'atura a parlar amb tu.
Llavors resulta
que aquella persona
que ha passat,
llavors passa dos o tres vegades
pel costat saludant-te.
Hola!
Quan tens sense veure's?
Hola!
Ara ets important.
Ara em veus.
Ara em veus, no?
Ara no sé si és que llavors
perquè rebot meu
entrar en conversació
amb aquella persona
que et parlava.
Avi, que no és que de més temps...
No és perquè no li vulguis saludar, eh?
No, ja.
Però és que ja no és que de més temps
m'han de deixar córrer.
Sí, dic que...
Almenys per avui, eh?
Sí, dic que...
Perquè, escolta,
portem uns dies...
Que deu-n'hi-do, eh?
Que deu-n'hi-do, eh?
Però avui...
Ja sabé, ja sabé, m'agrada.
No, no, però prefereixo
que els que s'escolten
que pensin
que dintre de cadascú
hi ha una miqueta de cosa.
Hi ha una miqueta de cosa
que a vegades no la volem veure,
però tenim també...
Qui és?
Jo mateix, eh?
Jo també hi ha moments
que em reacciono
i després penso,
per què?
Per què?
Si la vida segueix?
Doncs mira, deixa'm així.
Avi, fins demà mateix.
Molt bé.
Gràcies.
Adéu, adéu.
A primera hora de la tarda.
A primera hora de la tarda.