El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'Ordo del català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonell, el nostre amor i catorze mariners
eren nascuts a Calella, eren nascuts a Palafrugell
quan el català...
La sincronia que ens porta a saludar l'Avi Ramon Navi, bona tarda.
Bona tarda.
Ens vam quedar ahir i continuem parlant dels Premis de la Comunicació
que es van entregar aquest divendres passat.
I sí, em dirà, home, ja gairebé fa una setmana,
però és que ens agrada recordar-ho, no, avi?
Bé, bé, sí.
Perquè va ser un dia especial, memorable...
Són d'aquelles coses que no saps quan tornen a passar.
És especial perquè és el que et deia,
que retrobes gent que coneixies i gent que et volen conèixer.
I va dir la satisfacció que quasi tot el rato,
des que vam trobar l'Ajuntament,
vaig estar sempre amb el Lluís Figuerole,
aquest xicot de valls, de la ràdio...
Un gran locutor.
Sí, que vam coincidir a la Ràdio Nacional,
que ell feia els programes dels castells.
Sí.
Molta gràcia, quan hi va als castells, quan varien,
se ponava al balcó de l'Ajuntament,
des d'allí ja el transmetia...
D'allà el vaig conèixer, avi.
I llavors, ell des d'allí havia de vigilar
quan baixaven del carrer Major
i allà li feien senyals si arribaven, si no arribaven.
O sigui, vam coincidir, vam estar...
I després a la taula també vam coincidir
amb la família d'ell, la meva família, i ell.
vam estar... I clar, això ens va recordar
doncs unes èpoques...
Sí que s'ho va passar pipa, recordant, avi,
fent memòria.
Sí, perquè és una època que va ser,
com te diré jo, com ara,
que a partir de llavors ja vaig entrar amb vosaltres,
allà que va ser allà en aquell racó d'allà dalt,
la plaça del fòrum,
després hi vam anar al carrer La Nau,
la Rambla, la Rambla, i ara aquí.
O sigui, veus-ho repetint,
però vull dir que són records.
Sí, sí, avi, però són 18 anys ja
que està amb nosaltres, eh?
18 anys.
Que va començar així de casualitat un dia amb el Francesc.
Sí, perquè anava allà i vam...
No sé com va ser que em vau convidar allà, ensenyar...
Sí, perquè va fer...
No sé si va ser per allò de Monumental i Turística,
per parlar amb una entrevista d'això.
Sí, no sé com va ser.
I mira, i em vaig caure en gràcia.
Estaves tu, estava el Joan Andreu,
estava...
Joana Maria.
Joana Maria.
I, clar, va fer una miqueta d'entrevista
allà fora, assentats en una cadira.
Em va fer gràcia, allò, saps?
I clar, venia de Ràdio Nacional.
Vostè, ja sap que anàvem amb una esperdenya i una sabata.
Però, escoltem, em va fer gràcia
perquè venia de Ràdio Nacional
amb tot el seu temor.
Professionalitat.
Jo feia entrevistes, gent i tota la cosa d'allò.
I allà em vaig trobar, no ho sé,
em vaig trobar amb un caliu.
Família.
Ah, doncs mira, pot venir-hi.
I vaig anar venint allí
i així em vaig quedar.
Sí, sí.
Llavors, Ràdio Nacional
li va quedar, va canviar el que sigui,
però jo vaig deixar allò
i vaig quedar amb vosaltres.
I mira, avi, avi, avi.
I mira, i aquí va néixer l'avi Ramon.
M'entén?
I tot això...
Que són èpoques.
Ho vam poder recordar una miqueta, segur.
Sí, sí.
I llavors, clar,
i llavors allà,
amb el d'això, amb el Figuerole,
vam recordar, doncs,
aquella època de Ràdio Nacional
com era,
perquè llavors també fèiem tertúlies
a l'Arimany.
Fèiem una tertúlia
cada dia a les 4 de la tarda.
Llavors, un dia anàvem els polítics,
l'altre dia anàvem els comerciants,
l'altre anàvem, en fi,
una miqueta els bohemis,
els pintors,
i així va ser que vam,
aquest convivió.
Després hi ha això ja,
que va ser que vam anar allà a la Índia,
a Bombay,
i llavors jo vaig començar allà amb vosaltres,
amb vosaltres, amb vosaltres,
i ja vaig anar desfent-me d'allà,
perquè llavors allò ja vam començar
a ser nacional,
ja a començar,
ja no era allò tan...
Sí, ja no feien tanta informació des d'aquí.
Ja no era tan tarragoní,
no era d'aquí Tarragona,
ja veies obligat a una ser...
I clar, jo segons les obligacions...
Es queda molt poquet i m'agradaria
que m'expliqués una cosa,
perquè va un moment, clar,
els parlaments es van fer dins de l'Ajuntament,
després va haver un acte,
podríem dir que protocolari,
dintre del que seria aquest sopar,
en què qual cosa van sortir els premiats
sobre l'escenari,
i que va haver el seu moment,
àlgid,
quan va sortir Ramon Martí,
l'avi Ramon,
que allà tots drets,
van començar a aplaudir,
avi, avi, avi, eh?
Això s'ha de dir, eh?
S'ha de dir.
Quan m'ho van cridar per la foto,
vaig cap allí,
i tot un sector,
tot un sector va començar a aplaudir.
Quin sector?
Quin sector?
Avi, avi, avi!
Jo em vaig quedar d'això,
bueno, jo em aixecar el braç.
Però resulta que llavors també l'altra part,
que no eren els meus nens,
els seus avis,
però llavors resulta que va ser avi de tothom,
perquè inclús autoritats,
gent que d'això,
tots també, buu, aplaudint,
avi, avi!
I va ser un moment, doncs, que clar,
i clar, i això té una espècie de cosa
que trobes de molta gent que et coneixen,
altres et volen conèixer,
et pregunten,
l'altre,
oh, jo recordo,
oi que vostè tenia,
sí,
jo me'n recordo,
i llavors resulta que al recordar-se algú
m'hi van recordant tota una vida,
tota una vida,
i clar,
i és bonic perquè recordar moments
que no te'ls separaves,
perquè clar,
ja fas coses i coses,
i passen,
però quan veus que,
per exemple,
algú se'n recorda d'aquella cosa,
o que et dóna satisfacció,
dius,
coi,
així doncs,
així encara,
encara he sigut,
no sé si m'han sigut feliç
amb el que he fet,
sap com vull dir?
Perquè clar,
tens molts desenganys,
a la vida tens molts desenganys,
no?
Però quan veus
aquesta compensació de gent
desinteressada,
que et pregunten...
Moltes vegades,
sàvit,
no t'ho esperes,
per depèn de quina gent,
que dius,
ai,
i aquesta persona,
com és possible
que se'n recordi de mi?
Sí, sí, sí.
I aquesta altra?
Sí.
Hi ha gent que,
a mi jo t'esperes,
que te reconeixin alguna cosa,
i els que menys t'esperen
són els que de veritat
tenen aquest puntet de carinyo.
Incluso autoritats d'altres èpoques,
que me'n recordaven
quan allà a l'Ajuntament
o els vots del Pallol
feia les exposicions,
jo encara venia quan d'això,
o sigui,
que vas veient
que ha sigut tota una època
que sempre has tingut al costat
gent
que t'han donat satisfacció
amb les coses,
interessant.
Home, avi,
vostè ja sap que el nostre carinyo el té, eh?
Sí, sí,
però tu saps
amb tants anys,
per exemple,
que trobis gent
que no t'ho esperes.
Sí, sí,
ja ho comentàvem.
Perquè, clar,
pens,
oi, aquell,
oi, aquell resulta que se'n recorda,
saps com ho dic?
I dels que venen ara,
dels nous,
també hem volgut conèixer-te.
I mira...
L'última pregunta, avi,
ja per acabar,
perquè no ens queda més temps.
Quanta gent va arribar
a saludar aquella nit?
No ho sé.
No ho sé,
no ho sé,
perquè, escolta'm,
només d'entre petons,
abraçades i la mà,
doncs no podia comptar-ho.
I ella va descontar-ho.
Perquè, avós,
quan acabes,
dius,
m'assembla així,
aquell,
això he vist,
aquell que em va dir,
l'altre que...
Ara trobo amb algú,
i diu,
escolta'm...
He de confessar una cosa,
va haver un moment
que l'avi Ramona
es va apropar a la nostra taula
quan acaba de fer la foto,
sí, sí, sí,
que ens vam separar, avi,
perquè va haver de passar
una taula
amb una certa cosa
de molt de graus,
de graus,
havia molts graus,
però allà al mig,
i clar,
me vaig girar,
i ja no hi era,
ja no estava l'avi Ramon,
i ja estava liat
amb una alta taula xerrant,
dic,
bueno,
ja el deixo,
ja el deixo,
és que no parava,
no parava,
feia xerrant,
feia rai,
o se'm aturava,
em preguntava,
em preguntava,
un recordava,
l'altre que li expliqués
quan va passar allò,
l'altre,
o sigui,
vaig tornar a fer una miqueta
d'història
de coses que hi ha,
mira,
tipus això d'ara,
vivències.
Avui,
tornem la setmana vinent,
aquesta vegada ja
ens centrarem
perquè la setmana vinent
arriba a tots sants,
i anirem a comprar panellets,
potser farem una miqueta
de mosquetell.
Saps què passa
amb els panellets ara?
Com que ja ha canviat tant
això dels panellets,
perquè abans els panellets
són senzillets,
però ara sembla que siguin d'òrdia,
si els compres,
són d'òrdia,
i fels,
molta gent ja no els fa,
m'entens?
Vull dir que...
És que l'hamella,
té-la com està pels aires,
eh?
Això,
uf.
Avi,
parlem la setmana vinent,
bon cap de setmana.
Molt bé.
Fins dimarts.
Molt bé.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Una finestra al mar,
una mirada,
i veure el món passar
entre les barques i tu.
Jugant l'atzarmaní,
els blaus dels blaus
amb crestes blanques,
una finestra al mar i aquella xarxa
per llançar-les als estels dels sentiments que hem perdut
i no poder serpar mai per un embruix i una aigua clara.
que deu ser de l'Antònia que això fa lo té casa,
va obrir les seves portes a cinc infants al bar,
com una antigadesa que encara creu en l'Ada.
els pescats als pescats l'estimen i li deixen les xarxes
i no poder ser de l'Ada.
i no poder ser de l'Ada.
una finestra al mar i perdre l'àncora
i el camí,
i en trocar tants farts
i a jurar els astres amb tu
per fer del nostre demà
el fruit d'un art imprevisible.
Una finestra al mar, petita i blanca,
que ens obligui a somiar
enllà dels nostres absurts.
Enllà d'aquest jo petit
que ens omple el cor, però ens buida l'ànima.
Quedeu pensant-se a mir
dalt del mineret de Tànger,
els peus damunt la misèria
i els ulls somiant Espanya.
T'espullarà el seu cos també
i en llençarà les aigües
que us facin que amb la força
d'enyors i de nostalgies
pugui ormejar una barca.
Una finestra al mar,
perquè la vidi,
els teus ulls inventant
espais i línies de llum.
Mentre un nen s'endormisca,
tot sentint com la nena
canta.
Què se n'ha fet en Nianis,
que va marxar d'Icària
per anar a la plaça a un món
i comprar una maraia.
Tant de temps,
tantes pregàries
i no ha tornat encara.
Presoner d'un cos
i un sospitat,
d'un desig que no ha esperat.
No ha esperat.
una finestra al mar,
i una mirada,
i una univera en pau.
d'un just de l'arbre.
Una finestra al mar,
petita i blanc,
que ens obli a somiar.
que ens obli a somiar.