.
Ens atem una setmana més amb Andrés i Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Bona tarda, però jo vull dir que aquesta tarda hi ha cine, eh?
Però espera, home, que encara no hem acabat ni de començar i ja estàs reivindicant.
No, no, però això és un cas, escolta.
Això és molt reivindicatiu avui, eh?
Jo, però això és un cas, escolta.
És que només entrar avui per la porta i m'ha dit que fem cine, eh?
Dic jo, home, ja, però espera que encara no toca.
I fem atormentada, imagina't.
Atormentada.
Sí, t'estic atormentant o no, no diràs ara sóc jo, no?
Una miqueta, una miqueta.
Espera que em pleixi el home al micro.
Si acabem de fer-ho rodó.
I és una pel·lícula d'Alfa Titchcock.
Sí, sí, la va fer l'Alfa Titchcock, la va dirigir.
No em diguis que és a l'antiga audiència o al Centre Cultural del Pallol més ben dit.
Doncs allà mateix.
Entrada gratuïta.
Sí, sí, i és a les 6.
A les 6, ja ho sabies, no?
I imagina't tu quin artista hi ha.
Ingrid Berman, que a mi m'encanta.
Ingrid Berman, mira, m'assona, però que és nova.
Sí, sí, sí.
És novella en el món del cinema, no?
Sí, la vam presentar aquí, sí.
Sí, sí, sí.
I després Josep Cotten, Michelle Wildin i Margaret Layton.
Aquesta tarda a les 6, eh?
Aquesta tarda.
Ja pot seguir, ara ja estic tranquil, ja pot seguir.
No, però si ara continuem amb tu?
No, no, que ara ja agafem carrerilla.
Ah, sí?
Avui no tenim el Gersos Marín, que l'hem tingut aquestes setmanes.
Avui reprenem de nou el nostre camí amb les bandes sonores de James Bond,
explicant curiositats, clar,
explicant les cosetes de les interioritats
de les diferents gravacions d'aquests enllarg metratges
i que... anem per feina?
Anem per feina.
Som-hi.
I quina és la pel·lícula que avui tractarem, Andrés?
Mira, avui parlarem de la pel·lícula de James Bond, Moonraker.
Moonraker.
Moonraker, sí.
Ai, no me'n son, no me'n recordo.
És que tu tantes...
Aquest ja més bon, James Bond, en aquesta ocasió,
va ser Roger Moore, que per mi és el segon bon James Bond.
Més bon, és veritat que estaves recolzant-ho.
I hi ha una curiositat que ara te la diré,
que quan van fer la pel·lícula Moonraker
i la van estrenar,
va resultar la menys aconseguida de la sèrie
i va ser un relatiu fracàs.
però espera't, que al cap d'un temps,
quan la van tornar a restrenar i es va distribuir per televisió,
va ser quan l'empresa va aconseguir uns grans ingressos tremendos
en aquesta pel·lícula.
O sigui, que de cinema, re de res,
potser abocats per la crítica,
a mi la crítica va ser molt dura...
No, no, jo potser he d'explicar-ho una miqueta el que hi haurà.
No, al començament, re,
però després quan la van tornar a restrenar,
la van tornar a fer al cap d'un temps,
la van tornar a restrenar als cines,
llavors va ser un gran èxit,
i per televisió també va ser un gran èxit
i una gran demanda per les emissores de televisió.
Ai, no m'ho explico, això.
Són fenòmenos que hi ha.
Bé, ja t'explicaré el per què.
Mira, Esteban Spielberg
i el seu amic i proper competidor George Luker,
en aquella època havien començat a fer,
bé, amb una gran alegria de tothom,
aquella sèrie de gestes especials
de les grans aventures siderals,
i lògicament James Bond va tindre que posar-se al dia.
Ah, clar.
Perquè si sortia amb aquells tiratxines i aquelles caniques,
doncs, escolta, faria el ridícul.
Llavors vam tindre que deixar
tots els trucs que teníem preparats
per les noves pel·lícules per més endavant,
per si hi havia ocasió de fer-ho.
Llavors, van començar a preparar
alguna cosa que valgués la pena.
Bé, a la casa E.ON
es van portar ja al primer disgust
perquè no sabien si el Roger Moore
realment podria entrar a fer aquesta pel·lícula.
Però van aconseguir-ho i van tirar endavant.
Llavors, amb un pressupost
de 30 milions de dòlars,
el més alt de la sèrie fins a llavors,
el productor Bròccoli
va decidir col·laborar
amb una productora francesa
per no agreujar la seva càrrega d'impostos,
perquè, esclar, allà als Estats Units o a l'Inglaterra,
a l'Inglaterra els hi casquen nevats de bé.
I va deixar que ells aixequessin els festuosos decorats,
els francesos, que els aixequessin
allà amb els estudis bitànics de Pinewood.
El guió definitiu
era un guió llarg, difícil preparació,
com els que ja s'havien fet abans,
perquè, esclar, s'ho estudiaven molt,
miraven molt,
i llavors va ser firmat aquest nou guió,
en solitari,
perquè a vegades ho feia entre dos o tres,
per Christopher Wood,
i encara que ell havia treballat
moltes vegades amb Tom McKenwick,
els dos van decidir
fer pràcticament
tota una novel·la original,
com ja s'havia fet amb algunes adaptacions anteriors,
i aprofitant només
el títol de l'obra
i els noms dels personatges principals.
O sigui, que si tu llegeixes la novel·la
i veus la pel·lícula,
tu dius, aquí només s'assembla
el títol i el nom dels personatges.
El altre és anar d'anar.
Per un altre lloc,
la sèrie funcionava,
en fi, fent servir recursos elementals,
i es va decidir
recaure de nou en clichés
i llocs comuns,
intentant repetir
situacions límit
de provada eficàcia.
Allò que t'havia dit jo
que fa molts anys
havien fet aquelles sèries
que feien
diversos capítols
i sempre s'acabava
el moment més interessant
que estava a punt de morir la noia
o moria el noi.
Ells van voler fer
d'una manera moderna
alguna cosa similar
per aconseguir
cautivar amb el públic.
I tot allò de carnavals,
màquines mortíferes,
persecucions en canua
i tot això,
ho van deixar en principi.
Però no sabien
si tornar-ho a posar
o no tornar-ho a posar
perquè ho tenia tot
molt ben preparat
en aquest aspecte.
El que desgraciadament
va faltar aquí
va ser la part
d'humor
quan realment
Roger Moore
s'adaptava molt bé
a fer situacions
que fessin...
més còmiques.
Sí, que fessin, en fi,
riure amb el públic.
I això amb aquesta pel·lícula
es va, en fi,
oblidar una miqueta.
Llavors,
amb aquesta pel·lícula
hi va haver
un nou rellotge de pulsera
del James Bond
creat, com sempre,
per l'eficient imaginatiu
Q,
que té la...
o tenia la particularitat...
Amb el Jordom, no?
Sí.
Que podia llençar
uns dardos
envenenats
capaços
de travessar el metall.
Imagina't,
és d'un rellotge de pulsera.
No, ara m'he confós.
Era el doctor,
el doctor que estava
sempre en el laboratori.
Aquest era aquell
que li preparaves
al laboratori tot sí.
Sempre li feia
totes les coses.
També li va entregar
una singular pitillera
amb la que podia obrir
les més sofisticades
caixes de caudals.
Imagina't.
Una enveja
pels cacos.
Sí, sí, sí.
Després,
una petiteta
càmera fotogràfica
i una canoa
ultra ràpida
que evoluciona
sense problemes,
de cap problema,
pels rius del Brasil
i disposa, a més,
d'una a la delta
que impedeix
que la gent,
la gent 007,
s'estimbi
quan vagi pel riu
i li surti
de cop i volta
una catarata.
Què en dius?
Clar,
la canoa porta a la delta
i llavors
enràs d'anar-se'n cap avall
surt volant.
Continua volant.
Saps?
Sí, exacte.
No, no, no.
Les coses que s'inventaven
pel James Bond
eren generals, eh?
Després, en fi,
una altra cosa curiosa
és la gòndola
que el transporta
pels canals venecians
i el permet arribar
al mateix centre
de la plaça
Sant Marcos
amb una tranquil·litat
fantàstica.
Bé, això són bastantes
de les coses que hi ha.
L'alt pressupost
que era 30 vegades
més gran
que el de James Bond
contra el doctor
no,
clar, les coses van evolucionant,
va permetre, de nou,
traslladar l'equip
a diferents emplaçaments
des de Venècia
a Rio de Janeiro
per mantindre
l'adequada, en fi,
una espectacularitat
que el seu director
sempre estava buscant
i això és el que interessava.
I, com que el temps
ja s'estirà a sobre,
jo crec que seria
lògic, convenient
i agradable
posar...
Ai, això ho donaix tot, eh?
Sí, sí, sí.
Posar una de les músiques
d'aquesta pel·lícula,
precisament,
Mon Raiker
i podríem fer
amb el tema original
de la pel·lícula,
Mon Raiker.
Però abans recordem
que avui, aquesta tarda a les 6,
tenim que anar al cinema.
Sí, sí, atormentada, eh?
Atormentada, pobra dona.
Atormentada.
Una pel·lícula,
és el títol de la pel·lícula
que farem,
de l'Alfred Hitchcock
amb una Ingrid Berman
fantàstica,
que la pobra
la tormenta
en més del que es mereix,
i un Josep Coten
que treballa
també fabulosament bé.
Aquesta tarda,
a les 6,
entrada gratuïta.
Centre cultural
del Pallol.
Molt bé,
i ara James Bond
i la banda sonora
d'aquesta pel·lícula
de la qual parlàvem
en fa moment,
Mon Raiker.
Molt bé.
No?
Fins demà, Andrés.
Si Déu vol.
ında Momola
de la
Pallol.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!