El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El nostre avi, el nostre avi Ramon, bona tarda avi.
Bona tarda.
Ja el tenim aquí, com heu pogut sentir, i avui és un dia més sèrio, avi.
Avui ja parlarem més sèrio.
Sí, perquè a més...
I entrem a la cuaresma, hem de fer penitència...
Però avi, entrem molt de sobte a la cuaresma.
Jo sé que es va cremar el ninot i totes aquestes coses,
però no ens podíem donar uns dies més.
No.
No de carnaval, sinó per poder acostumar-nos
que ja no es pot menjar carn i que tenim el bacallà per aquí...
Pensa tu que la vida, les transicions...
S'han de fer forts.
S'han de fer forts.
Que a vegades porten males conseqüències, ja ho sabem.
Sí, sí.
La transició d'una cosa amb l'altra, perquè s'aprofiten moltes coses.
De fet, per exemple, és el que dius tu.
Perquè pensa tu, per exemple, que quan anaves a el carnaval,
el que has divertit, anaves amb algun temps,
ara parlem d'altres èpoques també,
el cine...
Havíem de fer segons què?
Segons d'això, no d'allò...
Segons quin...
En fi, una, les dones amb unes mantellines fins a mitja cintura,
aquella sabata negra, mitja negra, tot negre,
i deies, coi, però què si sembla que sigui aquella...
O aquell tan sèrio, deies, però sembla que sigui aquell...
Deies, quin canvi.
De la vida real a la vida...
Sí, sí, sí, sí.
Perquè a vegades, a vegades a mi el que m'ha sap greu,
és que una persona, jo, sigui com sigui,
doncs m'agrada com és.
Pot ser bona, pot ser dolenta.
Ara, el que jo...
S'ha d'acceptar, d'alguna manera, sí.
S'ha d'acceptar.
Ara, el que a mi em molesta d'això és aquella persona que viu dues vides,
que té dues imatges, quan convé cap a la dreta, cap a la dreta, cap a l'esquerra,
no en plan polític, cuidado, no, no, no, no.
En plan de la vida social.
Sí, sí, que moltes vegades dius, ai, aquests dos van junts,
però si abans no es podien ni veure que es deixaven com es deixaven.
I aquella, que quan va comprar segons qui hi ha,
aquell dia fa un esforç i compra el millor que hi ha.
I quan va sola, mira a veure del rebuig que sigui més barat.
Vull dir, aquest...
Però això era molt tradicional, potser més abans que ara?
Ara potser més que abans.
Sí? No era al revés?
No, perquè abans...
Jo me'n recordo, per exemple,
que depèn de quins familiars arribaven a casa,
li donaves el millor de lo millor,
encara que després estiguessis una setmana només amb pa i oli.
Bueno, això...
Això també es feia i es va.
Això ja és educació, és...
No, no, permets.
Però una cosa és educació, una altra cosa deixa'm...
No, no, no.
Et diré per on vaig jo i aquesta cosa.
Vinga, explica'm, explica'm.
Aquesta cosa, un familiar que a vegades fas un esforç,
m'entens, fas un esforç perquè aquella persona ho disfruti.
Potser aquella persona ho prena malament, que ell ho disfruti.
A mi, abans, per exemple, la gent, normalment,
gastaven pel que tenien.
Sí.
I inclús a vegades compraven-lo just perquè la meitat de coses la devien
i esperaven quan cobraven per pagar-ho.
Però és cara...
Jo me'n recordo d'aquelles llistes que hi havia.
Que avui t'apago el tomàquet i el no sé què que vaig agafar fa dos mesos.
Llavors, quan van sortir els punts, que donaven els punts als treballadors,
doncs ho dient, mira, van vivint i dient, aquests punts els guardarem per comprar
aquestes peces de roba, o això per xiquet...
o per pegar aquelles sabates.
Molt bé.
Però és cara, és cara, i a vegades dic que si les cases fossin de vidre,
menys la seu, no?, que és el més...
Ah, no, no.
Si les cases fossin de vidre, més de quatre no farien el que fan.
No, no.
Perquè te la porten dintre, viuen d'una manera, i la porten d'aire, fan una altra.
A vegades, si aquell havia fet això, ho he de fer.
L'altre, que d'això.
O sigui, vivim amb una hipocresia.
i el mal és que a vegades, i això que donen tantes facilitats,
vinga, facilitats, i llavors rep qui rep.
Perquè, clar, si, per exemple, jo,
dic a tu dono 25 anys o 10 anys o 5 anys de facilitat,
però et carrego per aquell que no arriba a pagar-ho.
Encara d'altra manera, si tots fóssim com hem de ser,
la veritat de coses fórem més barates.
Perquè ara la gent carreguen pel que els puguin robar.
I anem pagant, i anem pagant, i anem pagant.
Carreguen pel que els puguin prendre.
Carreguen més perquè el que puguin d'allò.
Encara més, si fessin les coses com s'han de fer,
podria ser més barates.
Vinga, propaganda, vinga, papers, vinga, papers.
Doncs, clar, aquells papers valen cèntims.
Sí, sí, aquella propaganda més.
Perquè, d'un i do, a quines horaris posis la propaganda de televisió.
Vull dir que llavors, per exemple, un establiment...
És una milionada.
La propaganda d'un establiment era posar les coses bé de preu.
A la porta, a la porta mateix.
Bé de preu, i ben presentadet, i tot.
Ara no, papers i més papers.
Ofertes i més ofertes.
I dius, bueno, això...
I llavors resulta que compres les ofertes,
i quan te'n dones compte, la veritat, s'ha fet molt bé.
Perquè, com que tot és importat i exportat, el que sigui...
No, no, i després d'haver, també, perquè compres fent un pressupost,
per dir alguna cosa, gairebé d'un mes,
i depèn de quines coses que han de fer-se abans,
les vas deixant, les vas deixant, les vas deixant,
i arriba un moment que, al cap de 15 dies, les de llençar.
Per això et dic...
Perquè no t'ha donat temps de fer-ho tot.
Per això et dic que la vida és molt diferent abans d'ara.
Abans hi havia de tot, eh? Cuidado, eh?
I ara hi ha de tot, eh?
Jo respecto...
No, però abans jo crec que també passava el mateix,
potser amb una altra diferent mida.
Però que també passava.
Hi havia molta gent que volia aparentar coses
de cara a l'altra gent que no era,
i després de cara a l'endins passaven més gana que una altra cosa.
Això és igual, per exemple, com els reis.
Els reis, els xiquets, li compraven el que els feia gràcia,
perquè, clar, una capsa de dibuix,
un d'allò de dibuix, perquè grava col·legi,
i que li agradava aquella cosa, l'altre, l'altre, i d'això.
Ara mateix és un mal de cap.
No, ara el que passa,
jo quan vaig tindre això, el nen que...
Ai, que t'agrada, nen?
Home, sí, home, sí que t'agrada, home, té.
Li compra...
I jugar amb la capsa, el nen.
I jugar amb la capsa buida, que s'ho passa a la merda.
Posa un cordill que ho fem nosaltres abans,
i disfrutaves amb un cordill amb la capsa.
Vull dir, i llavors...
I després a mi em fa una cosa...
No marxi d'això dels reis,
perquè m'agradaria, tornant al que m'ha dit,
ara mateix és un mal de cap comprar,
anar a recomanar o anar a encarregar coses pels reis,
o pel pare Noel que li comentava l'altre dia,
és un mal de cap.
Perquè ara gairebé, doncs, si no el compra el pare,
com ha dit vostè, jo que dius,
mira, jo no hi he tingut quan era petit,
o la mare també,
o la família, en general,
i clar, li has de comprar alguna cosa especial.
Sí, sí, sí.
I que dius, què li compro?
O què li agafo?
Perquè ja té gairebé de tot.
Sí, sí, sí.
I de veritat que deu ser...
I cada any és cada vegada més mal de cap.
I quan és més senzill,
jo crec que els nens ho agraeixen més.
I després ara tot coses aquestes,
que els xiquets només van jugant amb una prata.
Informàtica.
I aquests aparells.
Però fins i tot una cosa curiosa,
pel que estic dient,
i ho remarco,
i ho dic sense mà de lloc.
A cada tres dies,
quatre dies,
després de Reis,
mires els contenedors,
ple.
i veuràs que la meitat de juguets
que han portat els Reis,
eh,
estan,
ja els han avorrit.
I trencats,
molts d'ells,
perquè han arribat...
Sí, perquè a casa no hi ha puesto.
La casa és petita.
On t'ho poso?
Més no sé per què...
Bé, ja el nen ho ha disfrutat.
Ja li he fet la il·lusió.
I potser hi ha coses
que en xiquet diferent,
il·lusió,
i no l'hi han comprat,
perquè no li han preguntat...
Escolta'm,
jo vull això,
jo vull això.
Bueno,
i què et sembla això?
Per això, això...
No, jo vull allò,
jo vull allò.
Intentar convèncer-los.
Sí, sí.
Jo vull allò.
I vol aquella cosa,
i llavors resulta que allò,
un cop ho té,
perquè a vegades ho volen
perquè l'amiguet seu
en té un.
Clar, però això és el que passa sempre
amb la mainada.
I llavors, per això et dic
que la vida,
la vida no la podem canviar.
El que hem de fer
és educar,
d'alguna manera.
Sí, però...
Per-li valorar les coses
que cauen a les seves mans.
Però estem formats avui en dia
d'una forma,
perquè hem passat tantes coses,
que reaccionem per qualsevol cosa.
Però, avi,
els avis també malcrien molt, eh?
Sí.
Sí, mira,
el bici més...
Perquè moltes vegades
els pares intentem posar
per aquí,
entrem per allà,
i després l'avi o l'àvia de torn...
Escolta'm,
mira,
el bici dels avis...
Que me'ls estimo moltíssim
i que per molts anys
malcrien els avis, eh?
Saps quin és el bici dels avis?
Quins?
Els nets.
Aguantar els nets
mentre els pares van per aquí
i van per allà, eh?
I l'avi a vegades
no pot anar d'excursió
perquè ha d'aguantar la nena
que la mama està aquí.
No pot anar a tal lloc
perquè el de lloc...
També, també és veritat.
O sigui,
que els avis avui en dia...
Se mereixen un monument
enmig de la rama, l'avi.
No, no.
Sí, sí, no, en sèrio.
És una cosa
que parlem i parlem,
però la realitat
no la pots dir, eh?
O sigui,
que llavors...
I si un dia dius,
no,
perquè tal fet
ja no ens podem quedar
perquè hem d'anar...
Ves,
un dia que li demanes una cosa
et diuen...
Vull dir...
Som així d'aguites, el fill.
És real.
És real, eh?
Vull dir...
I això forma un món
que llavors crea
entre avis, mares, pares...
Obligacions que no són obligacions.
Després una altra cosa.
Després un matrimoni
se separa.
Llavors,
perquè el nen estimi
més l'un que l'altre
hi ha regalos.
Aquest lligat puja...
Molt malament.
Molt malament, això.
Aquest lligat puja d'una manera...
Molt malament.
Me refereixo...
Sí, sí, sí.
Me refereixo que ara parlo
amb aquest to...
Però sense...
que això és el pitjor
que li poden fer al fill.
Que no ho veuen els pares.
Però jo crec que...
Això de comprar
perquè t'estimi més a tu
malament...
Que de quan en compte
també m'agrada...
No m'agrada parlar d'això.
Però surt la conversa
d'aquesta cosa.
Que s'hi doem compte.
Que siguem reals
del que fem,
del que som
i del que critiquem.
Entens?
Sí, sí, sí.
Perquè a vegades veus també...
Jo recordo fets
d'una noia
perquè embrutava el lloc.
Ara vagi,
que haig de deixar...
Aquell pobre home
es veu sentats aquí a la Rambla
amb un banc.
no cobra interessos.
Menys mal.
Menys mal.
Home, els que estan al mig.
Els que estan a les voreres, sí.
Aquells ja no.
Aquells ja passen allà.
Aquells ja són els altres bancs.
Però vull dir
que els veus
amunt i avall,
tots dos per dir,
veus que d'això no...
I penses...
Bueno, aquest home...
Vull dir
que hem de reconèixer
que som humans.
I tant.
I molts reaccionem
segons ens convé.
No volem veure
la realitat de les coses.
Avi, ho sento molt,
però la meva reacció
ara mateix
perquè ens convé
per horari
és que hem de marxar.
M'ho ha deixat molt bé.
La frase me l'ha deixat feta, eh?
No, no, no.
Tornem demà.
Jo que no us molesti ningú,
però...
Mai.
Parlem per lo que...
Jo crec que més d'un avi
ens haurà dit
ai, quina raó que teniu, eh?
Que passa que hi ha
moltes obligacions obligades
que després ja són funcions
que s'han fet per nasos.
Ara, que diré una cosa,
també hi ha avis
també que s'han viciat
potser d'allòs
i també reconec
que també no s'adapten.
És a cima, eh?
No s'adapten
i també és un problema
pels joves, eh?
Vull dir que jo he de dir
les coses unes i les altres, eh?
Avi, com deia...
Hi ha de tot a la vinya del senyor
i gràcies a Déu
perquè si no seríem
tots massa iguals.
Avi, fins a va.
Molt bé, molt bé.
Us deixem amb la música
de l'Oreja de Mangoc
i un dels regals
que potser pot caure
a les mans d'una nena
doncs és una nina de drap.
Coma esos cuadros
que aún están por colgar
Como el mantel
de la cena de ayer
siempre esperando que te diga algo más
y mis sentidas palabras
no quieren volar.
Lo que ha dicho se disuelve en té
con el infiel
dice nunca lo haré
Siento que estoy en una cárcel de amor
Me olvidarás si no firmo
mi declaración de amor
Me abrazaría al diablo
sin duda
por ver tu cara
por ver tu cara
al escucharme hablar
Eres todo lo que más quiero
pero te pierdo en mis silencios
mis ojos
mis ojos son los cruces negros
que no han hablado
nunca claro
mi corazón
mi corazón llenó
mi corazón lleno de pena
mi corazón lleno de pena
y yo nunca
y yo nunca lo traté
y yo nunca lo traté
Cada silencio es una nube que va
detrás de mí
sin parar de llorar
Quiero contarte lo que siento por ti
Quiero contarte lo que siento por ti
que me escuche hablar
la luna de miedo
mirándote a ti
Me abrazaría al diablo
sin duda
por ver tu cara
al escucharme hablar
Eres todo lo que más quiero
pero te pierdo en mis silencios
mis ojos son los cruces negros
que no han hablado nunca claro
mi corazón lleno de pena
y yo nunca lo traté
No tengo miedo al fuego eterno
No tengo miedo al fuego eterno
Tampoco a sus cuentos amargos
Pero siento un salgo frío
En mis inviernos son milagos
Y a tu regreso estaré lejos
Entre los versos de algún tango
Entre los versos de algún tango
Porque este corazón muy sincero
Moro si me quiere
Me trapo
Sí.