Oh, meu avi, oh, meu avi, oh, meu avi, oh, meu avi, oh, meu avi, oh, meu avi...
I ja el tenim aquí amb nosaltres, l'avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda, eh?
Jo em pensava que es quedaria allà a Terres Llunyanes,
no, no, ha estat trecats aquests dies de vacances, però no, he tingut una...
Escolta, et verteixo, et verteixo, diga, digues.
He de dir-li que ha tingut una alegria, quan l'he vist entrar per la porta,
jo dic, mira l'avi Ramon, quina petxoca que em fa en aquest 2007,
que bé li senta, veus?
Sí, diries no ve de Cuba, però vaja, ve, ve.
Ve una mica moreno, però crec que aquest moreno avi que té aquí al costat de l'ull,
al costat del nas, aquest moreno crec que no ha sigut d'anar a Cuba, no?
Això va ser just abans de marxar, coses que diem, no?
A vegades diem, diem, i ara he passat per sang pròpia
el que molta gent se queixen de Tarragona, o sigui...
Com aquell que diu, abans de pujar a l'autobús o al tren,
no, abans, no, abans, va ser un dia abans, abans del dió,
que vaig caure, això que a la plaça dels carros,
que aquell munt de rajoletes que alguna falta un tros i l'altre li sobra l'altre,
la vaja s'apagar, i xiqueta, no sé, més mal que les ulles van saltar,
vaig fumar un cata groc a terra, amb els ginolls, amb el front,
Déu-n'hi-do.
Que vaig aconseguir el que el nas no aconsegueix,
5 punts.
5 punts.
5 punts aquí el nas.
Encara li queda, encara li queda.
Unes pedres aquí dintre de la ferida,
l'ull que em va quedar, em va quedar amb tèrbol, tèrbol, tèrbol,
i ara sembla ja que hàgim fet uns ecografies,
el que sigui d'això, o sigui,
que de vegades diem,
ah, mira, els gens se queixen.
Jo, xiqueta, no sé, no sé.
Amb experiència i amb raó.
Jo, amb sang pròpia, ho he passat, saps?
Encara, encara me'n sento, no?
I el que sigui.
Ara, que hi ha coses, per exemple,
que tenen un altre sentit,
perquè mai havia anat tan juntet amb la dona,
que fos del bracet, com si fos una parelleta,
perquè, clar, com que jo vaig insegur,
anat insegur,
per els ginocs i la cama i una cosa i l'altra,
i allò que no hi veia prou clar,
doncs mira,
mira la dona com si fóssim una parelleta.
Som els nòvios, som els nòvios, molt bé.
O sigui, que a vegades la vida no saps...
No hi ha malament...
Com era, no hi ha mal que per mi et no venga, no?
Sí, sí, no, a vegades la vida la penses i dius,
bueno, i llavors vius,
i per què,
per què vivint aquesta vida que vivim,
que anem per aquí, anem per allà,
ara hi queda en aquella, jo he de fer això,
ara em criden aquí, amb ella he d'anar a fer allò altre,
ara té la seva...
i aquests moments de, com si diguéssim, d'harmonia,
bueno, harmonia la tens sempre,
perquè encara que cridis,
no, sempre és uns crits d'harmonia, no?
Però vull dir, que vas pel carrer i dius,
i guaita, guaita,
i hem anat aquí, hem anat allà,
hores junts, anem caminant,
com si fos una coseta...
O sigui, que aquestes vacances,
vostè i la seva dona, juntets, juntets, eh?
Sí, sí, vull dir, home...
201, no?
No, no, però no ho dic per les vacances,
ho dic des que vaig caure, no?
En general, no?
Llavors em dones compte,
de moltes coses que et perds a la vida.
Sí, sí.
El compromís, aquella manera,
allò que has de fer,
allò que et criden,
que has d'anar aquí, has d'anar allà,
ara que...
No, no, i després vas veient
que la vida segueix igual,
sense tanta cosa.
Perdem,
perdem hores i hores i hores i moments de la vida
sense anar-se'n compte
que ho estem perdent.
No ho disfrutem, no.
I a vegades donen la consciència a això,
que una circumstància com aquesta,
uns punts, uns punts,
un ull maldallós,
uns blaus per aquí,
un cop per allà,
unes costelles que no pots deixar...
Tot un bal...
Estàs baldat, baldat,
però dintre d'aquest baldament del cos
hi ha aquella coseta
que quan vas juntet d'aquell moment
no te'n recordes,
vas fer tant tu...
No, no, caure...
Mira,
mira aquest aparador...
Ja vigiles una mica més.
Mira aquest aparador,
no m'he fixat,
mira això.
Vull dir,
vius una altra vida
que és el que dic jo,
que recomano...
Avi, això perquè ha sigut una caiguda,
però hi ha moltes vegades
que no ho fem d'una caiguda accidental,
sinó que senzillament el cos també ens para.
A veure, m'explico.
Hi ha moltes vegades que anem tot el dia
corrents cap un costat a l'altre,
anem estressats,
gairebé no sembla ni que respirem,
respirem perquè necessitem l'aire.
I de cop i volta un dia
et fa mal el cap,
et fa mal la cama,
has de frenar.
Tot allò s'ha de frenar.
I és perquè el propi cos
et diu,
ei, frena,
perquè això no es pot portar,
ni tu ni jo, eh?
Però després,
quan, per exemple,
el cos necessita aquest contacte,
sentit,
de la dona,
d'un familiar,
perquè no tothom està casat,
no?
Hi ha negots,
hi ha parents,
hi ha gent que potser,
doncs convius
i no convius
com volies conviure familiar,
familiarment,
no?
Sí, sí, sí.
El desespero.
Ara, quan era per Nadal,
el desespero,
no, compra jo,
comprar, comprar, comprar.
I després,
passa Nadal i dius,
mira, ha quedat tot això,
ai,
aquella il·lusió,
que no sé si és il·lusió
o és ja costum.
Jo crec que arribés a ser
gairebé un bici,
avi.
Sí, sí, sí.
Perquè sembla una competició,
a veure qui compra més.
Sí, sí, sí.
Si no se n'adona...
Jo reconec
que abans,
aquesta cosa del Nadal
i el cap d'any,
com que era una vegada
a l'any,
una vegada a l'any,
feia il·lusió esperar
aquest moment
les gambes,
els carmarlans,
que si el torró,
que si això...
Però,
per què?
Perquè no ho tenies
durant l'any.
Sí.
Però ara,
com que ho tens
durant l'any,
ja sembla que,
mira,
ara tot just...
Bueno, sí, mira,
farem això,
farem allò,
vinga,
et desespero,
la nevera plena,
això,
vinga.
i llavors,
arriba aquell dia
i potser per alguna
circumstància
encara se'n van a dinar
en un restaurant...
O acabem tots
menjant formatge.
M'entens?
Vull dir...
Ah, sí,
perquè moltes vegades
s'ha passat.
Vull dir que la vida
te'n dones compte
quan hi ha alguna cosa
que et frena.
Sí, sí, sí.
Quan alguna circumstància
de la vida
et frena
aquell desespero
que portes,
llavors dius
i per què?
Llavors te preguntes
i per què aquest desespero?
A mi,
has servit tots aquests dies
que només he estat en contacte
i després d'aquesta caiguda
fortuita
per fer una mica
de reflexió, avi.
No, però escoltem...
Ha entrat l'any 2007
amb aquesta reflexió a l'ànima.
Però tu saps
quan he entrat aquí,
per exemple,
aquí als estudis
i s'he vist amb altres,
aquell contacte
aquell contacte normal.
Sí, sí,
el dia a dia
ja tornem una altra vegada.
El dia a dia
aquella que no hi ha,
doncs,
aquella sinceritat,
aquella confiança, no?
Què ha passat?
Mira,
oi, escolta,
i això,
doncs i això,
mira,
jo vaig fer això,
vaig fer allò
i són uns moments
de la vida
que no estan escrits
però es presenten.
Sí, sí.
I a la vida
passa això.
Anem desesperats
i ens sap
que un dia
frenem per allò que sigui
i llavors ens donem compte
del que ens estem perdent.
Aquella cosa,
si aquell m'ha fet això,
que jo què li faré això
a l'altre perquè me...
Això,
ara,
ara ve aquella festa
i farem aquí,
farem allà.
I jo ho farem més,
i jo ho farem més,
que és una altra de les coses.
Aquella o aquell
s'ha comprat allò
i pensa que sabia el què.
Si avui m'ho compro igual
i en canvi no...
per què?
Sí, sí, sí.
Per què?
Hem arribat a aquest punt.
Per què?
Sí, sí.
Hem arribat a aquest punt.
I vas pujant
i llavors, boom,
et ve un freno d'aquests
i dius,
ostres,
quina manera de perdre temps.
El que m'estava perdent.
El que m'estava perdent.
Amb el que hi ha
per disfrutar-la,
saborejar-la,
vull dir,
és que a vegades hem de fer...
I que no necessitem tampoc
tantes coses.
No, no, no.
Perquè al cap i a la fi
després comprem
200.000 coses,
abans vostè ho comentava,
en qüestió de nevera.
perquè omplim la nevera
fins a dalt.
I roba.
I coses.
I regals,
que després dius,
bueno,
que ho poso això.
I coses.
I després,
llavors,
que fas aquest desespero
i llavors vas pel carrer
i trobes un amic
o un conegut
o un parent.
Hola, què, com estàs?
Ostres.
Mira que feia temps
que no et veia, no?
I llavors,
te'n dones compte
que estàs vivint una vida real.
Saps?
Vas disfrutant
perquè jo disfruto
quan trobo algun conegut
i a vegades no sé
si són coneguts
perquè potser em coneixen a mi
per algunes circumstàncies
i aleshores no sé qui és.
I llavors,
sí, sóc,
oh, tens raó
que vam ser aquí.
I tu és l'alegria
que em dóna a mi
aquesta convivència
amb la gent.
Un dia entro a un lloc
i estava d'això
i una senyora
que ve a l'aigua
i diu,
què és l'avi Ramon, vostè?
Dic,
i això,
diu,
és que aquest dependent
ha dit senyor Ramon
i la veu m'ha semblat
que era de l'avi Ramon.
Dic, ja està.
Tu saps aquell moment,
aquella cosa de dir,
això vol dir que algú t'escolta.
M'entén?
l'altre dia trobo,
escolta'm,
l'altre dia vaig escoltar-li
allò que m'ha dit
tenia raó, eh?
O això,
escolta'm,
avi,
va bé perquè no fa història.
Explica coses,
coses d'avi,
les nostres.
Coses d'avi,
coses informals,
oi,
i això,
et trenca de la rutina
perquè et recorda una cosa
o et fa pensar en algun altre
i és el que jo voldria
que la gent,
quan fem aquest programa,
tu i jo,
vegeixin això,
no història,
perquè la història
està escrita.
Qui l'escriu?
segons qui.
Els uns que ho mirin.
Segons qui ho vull.
En canvi,
això,
com que són coses viscudes
o que ho pensem
perquè ho han viscut,
doncs clar,
pot coincidir
amb molta gent
que diu,
ho ha viscut.
I mira,
et recorda,
ja és bonica és això,
ara és això,
anar pensant
que el temps passa
i no torna, eh?
Avi,
m'agrada molt
com hem començat
aquest any 2007
amb el programa
i sobretot
per aquestes reflexions
que m'ha fet en veu alta.
No fa falta
anar tota l'estona
amb la mà a la butxaca
ni la mà a la cartera,
sinó mirem una miqueta
el que hi ha al voltant
d'aquests cinc dits
que moltes vegades
els sentits els perdem.
Però són reflexions
no estudiades
sinó que viscudes,
que és el que ja ho veu
quan parlo
amb el cor de les mans.
Doncs avui,
demà tornem, eh?
D'acord.
Demà més ixerit,
en clara, eh?
Home,
ja,
ara ja hem entrat.
A veure si podem començar
la seva dona
i que entri cap aquí.
Crec que no, eh?
No ens farà cas, no.
No,
està de guàrdia.
Avi,
gràcies.
Molt bé.
Fins demà.
Una cançó també preciosa,
melosa,
allà on les hagi.
Un beso
i una flor.
Dejaré mi tierra por ti,
dejaré mis campos
y voy lejos de aquí.
Cruzaré llorando el jardín
y con tus recuerdos partiré
lejos de aquí.
De ti a viviré
pensando en tus sonrisas
de noche las estrellas
me acompañan.
Serás como una luz
que alumbré mi camino
me voy
pero te juro
que mañana volveré.
Al partir
un beso
y una flor
un te quiero
una caricia
y un adiós.
Es ligero equipaje
para tan largo viaje
que las penas pesan
en el corazón.
Más allá
del mar habrá un lugar
donde el sol cada mañana
brille más.
Forjarán mi destino
las piedras del camino
lo que nos has querido
siempre quedará.
Buscaré un hogar para ti
donde el cielo se une
con el mar
lejos de aquí.
Con mis manos
y con tu amor
lograré encontrar
otra ilusión
lejos de aquí.
De ti a viviré
pensando en tus sonrisas
de noche las estrellas
me acompañan.
serás como una luz
que alume mi camino
me voy
pero te juro
que mañana volveré.
Al partir
un beso
y una flor
un te quiero
una caricia
y un adiós.
es ligero
el equipaje
para tan largo viaje
las penas
pesan
en el corazón.
Más allá
del mar habrá un lugar
donde el sol
cada mañana
brille más.
Forjarán mi destino
las piedras del camino
lo que nos has querido
siempre quedará.
Al partir
un beso
y una flor
un te quiero
una caricia
y un adiós.
Es ligero
equipaje
para tan largo viaje
las penas
pesan
en el corazón.
más allá
del mar
habrá un lugar
donde el sol
cada mañana
brille más.
Forjarán
mi destino
las piedras
del camino
lo que nos has querido
siempre queda atrás.
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh
oh