L'avi Ramon
que sou molt previsors.
A més, arribeu amb temps.
No sé què dius. Comencem
a quarts de cinc. No seran els anys, això.
Doncs comencem a les quatre. No, no. A dos quarts
de quatre o abans ja estan per aquí, eh?
L'experiència dels anys. Deus i això. No, no, m'agrada molt.
Mira. Esclar, perquè així no pateixes.
També és veritat.
Ja ens veus aquí, saps que ja estem aquí.
I amb la tranquil·litat de dir
Ei, Andrés,
que no venen, que no arriben,
que no estaran a temps al programa.
Això m'ha passat molt abans, Andrés.
No amb vosaltres, perquè he tingut la sort
que sou molt puntuals, però amb alguna
entrevista de música. A més, aquelles
entrevistes que havies anunciat a Bombo i Plateret
i que esperaves que tindrem aquesta gent
i veniu a la ràdio si voleu.
I clar, la gent aquí espera.
No, i venen, però venen
una hora o hora i mitja més tard.
En la qual cosa, clar, si el programa
t'adura dues hores i mitja,
a mi no pots fer algun invent. No pots fer algun invent
per fer quart d'hora o deu minuts
d'entrevista, perquè si no s'ha tombat
tot a l'aire.
Anem a la nostra vida.
Anem a la nostra vida.
Avui estem a dia 29
i avui reanudem,
reintegrem
el cinema
de la plaça Pallol.
Ah, aleluia, aleluia.
Ja estàs contenta.
Això que no ho pots vindre, però estàs contenta
de ser aquí al cine.
Perquè hi ha molta gent que ho espera en cantaletes, Andrés.
Sí, sí, sí.
Al centre cultural del Pallol
tornem una altra vegada a fer cinema
i durant aquests dos dies que ens queden
i després, al mes de juny vinent,
ja acabarem fins al mes d'octubre,
si Déu vol.
Bé, per avui.
Vinga.
Dins el cicle de cinema
que estàvem fent,
que vam titular
El gran cinema,
per fer-ho tot variat,
tenim la pel·lícula
Luces de Candilejas,
una pel·lícula en colors,
musical,
amb Ethel Merman,
Merlin Monroe,
Dan Daly,
Lee Patrick
i director Walter Lang,
el gran director Walter Lang.
De què va la pel·lícula?
Un matrimoni
que viu amb els seus números musicals
en l'escenari,
té uns fills
i aquests fills
van creixent
formant part artística
dels seus pares
fins que,
al ser grans,
lògicament,
cadascú vol anar
pel seu camí.
Per la seva banda, clar.
Això és la part principal
d'argumentació
d'aquesta pel·lícula.
Molt distreta,
molts números musicals
i molt divertida.
a mi el que més m'agrada
és que feu
que l'entrada
és simbòlica.
Sí,
o sigui,
l'entrada
és només
la voluntat.
ni simbòlica.
Allà ningú posa
la mà a la butxaca
per dir
quant s'ha d'apagar,
ni això.
No, no,
és la voluntat,
és el simbolisme
que li poseu,
les ganes
de venir a veure cinema.
ni la voluntat
de venir a veure cinema i prou.
Ja està, ja està.
Bé,
doncs i avui,
mira,
per fer una miqueta
de cinema i música,
jo he triat aquí
el jazz
dins del cinema
i hi ha
una pel·lícula
que no és
de les més antigues
que he anat presentant
que és de l'any 1986
i es diu
Alrededor de la Medianoche
i el títol és
Rowan Magnai
i és de
Telonius Monk
i va passar una cosa
que en gran sorpresa
per part,
sobretot del públic
i del resta
dels compositors
candidats,
Rowan Magnai
va aconseguir
l'Òscar
a la millor banda sonora
de l'any 1986.
Jo crec que
l'admirable pel·lícula
de Bertrand Travernier
exposa la història
d'una fascinació
i una fascinació
concretada
amb l'admiració
del fan
cap al seu ídol.
I això
fa que, en fi,
provoqui una amistat
que després
es convertiria
en una ajuda
fins a acabar
amb la dependència
i l'estricta necessitat
d'un i de l'altre.
El músic de jazz,
objecte d'aquesta veneració,
era Dexter Gordon
i el responsable general
de la banda sonora
Herbie Hancock,
l'autor de la música
de Blau Hope
de l'any 1967.
I la seva tasca
es va
només limitar
a qui
ha arreglat
temes
d'altres compositors
i tocar al piano
algunes peces
i escriure
algunes composicions
originals
per a aquesta pel·lícula.
Fragments
de música
diegètica
que,
escoltats a les
boats
i sales de jazz
on actuava
el mestre.
L'únic fragment
autèntic
de la banda sonora,
és a dir,
de música de fons
que acompanyi l'acció,
és l'escena
de la pesadilla
de Beranger
quan el jazzman
va passejant
pel carrer
borratxo
i el seu amic
el busca desesperat
fins a trobar-lo
arrepenjat
en un cotxe.
Aquest fragment
va ser
en sentit estricte
el que va aconseguir
a l'Òscar
a la millor
banda sonora.
Escoltem
aquest tema
que jo crec
que agradarà
que és
Herbie Hancock
al piano,
Ron Carter
al baix,
Tony Williams
bateria
i Bobby McFerrin
al vocal
i és
de la banda
sonora
original.
...
en el
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!


Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!