I si estàvem amb el dubte de saber quina és la banda sonora de la pel·lícula que avui, a partir d'avui, començarem a sentir.
No marxeu, perquè ja tenim l'Andrés. Bona tarda, Andrés.
Molt bona tarda.
Ara ja m'ho pots desvallar, no?
O hem d'esperar que em diguis la pel·lícula que aquesta tarda a les 6 de la tarda, entrada gratuïta,
podem veure al Centre Cultural Pallol.
Què decideixes?
Doncs mira, t'explicaré. Aquesta tarda, a les 6, amb entrada gratuïta, al Centre Cultural Pallol,
passarà amb la pel·lícula Sabrina.
Ah!
Sabrina.
Oh, si la de Fanny era bonica, aquesta ja s'emporta la palma.
Un privoguer, Audrey Hepburn, William Holden i dirigida per Willy Wilder, que això ja és el màxim, ja és l'ossum.
Quina tripleta.
Aquesta tarda, recordin, recordin, aquesta tarda a les 6, entrada gratuïta,
vingui una miqueta abans, que hi ha 204 butaques i normalment s'omplen quasi totes.
Per no dir totes, i el que es queda dret no pot quedar-se a marxar, són les normes del sindicat.
O sigui, la persona que arribi ara i jo que dius, no, no, que m'hi poso aquí dret en un raconet, no pot ser.
Dic les normes dels sindicats, són les normes de l'estat.
De la sala, no?, i també de la sala.
O sigui, ja de tots els espectacles, que un cop coberta les places que hi ha, no pot haver ni una persona més dreta si quina.
És que pot passar qualsevol cosa, pot haver qualsevol història, que mai ha passat, però bé.
Sí, sí, però res, ni una persona pot ser. És com l'autobús, quan arrenca ja no pot tornar a obrir les portes fins que no arriba l'altra parada.
Aquí quan s'omplen l'última butaca no pot entrar ningú fins que no hi hagi algú que es mori i el tregui ni pugui entrar ell per aquella persona.
Bueno, ho he fet massa gros, oi? Ho he fet massa gros, oi?
Bueno, algú que tingui pressa, que se'm recordi que té algun recado i se'n va i deixa una plaça lliure.
Ara ens hem passat amb l'autobús tres pobles, eh? No sé on hem anat a parar, eh?
Bueno, aquesta tarda, Sabrina. I ara comencem un nou cicle radiofònic i anirem parlant d'una pel·lícula que va ser un impacte tremenda en el món cinematogràfic
i és La volta al mundo en 80 días.
Oh, que maca.
Aquesta pel·lícula, com ho diria jo, intentar reconstruir la història de com es va fer La volta al món en 80 dies,
jo diria que és quasi tan fabulós com el coratge que va induir amb el seu realitzador a tirar endavant aquesta idea.
Aquesta pel·lícula va acumular uns rècords que podria omplir, jo crec que diversos capítols, en una edició del llibre Guinness.
I les dotzenes de professionals que van intervindre amb la seva realització tenen darrere la història suficient
com per fer un llibre d'emocionants, relats i verídics temes que els va arribar a passar.
De les aventures que poden arribar a passar.
Exacte, no, i que van passar, i que van passar.
En realitat és un problema diferenciar el que va ser real de lo fals, el que va ser llegenda de lo real.
Jo crec que despullar el film del seu fantàstic anecdotari seria despullar aquesta superproducció
del seu principal característica que va ser aquesta, un somni fet realitat.
Havia d'intentar-ho, però a vegades la ficció no deixa de ser una manera poètica d'explicar a algú
que mai va acceptar la paraula impossible.
Això és el que va passar amb aquesta pel·lícula.
Semblava que havia de fer-se servir la paraula impossible i no va ser així.
No, perquè s'havia de rodar en diferents llocs, almenys per donar pas a l'opera, no?
Els tècnics opinen que La Volta al Munt d'un 80 dies va ser més que una pel·lícula.
Alguns ni siquiera la consideren una bona pel·lícula, sinó que la consideren com un gran pastís
perfectament decorat.
Això va ser una empresa titànica que es va aguantar de res, de res, i de res va anar sortint
la força de voluntat d'un personatge que va ser com un cicló que ho va arressar tot.
I aquest cicló, aquest personatge va ser Michael Todd, que no va viure precisament per poder-ho explicar.
Aquest home, sí, aquest home que s'havia casat amb l'Elisabeth Tyler, doncs va morir d'un accident d'aviació
i no va ni arribar a veure la pel·lícula acabada.
Com el gran personatge de Vito Segnils, amb la pel·lícula que va, en fi, pagar tots els diners
i va preparar la pel·lícula que el Vito se llevó, o parlant també del George Lucas amb Star Wars,
amb la Guerra de les Galàxies, i després la saga que li ha anat seguint,
cadascú va posar el millor de si mateix, lògicament, amb una aposta única.
O sigui, que aquests personatges s'ho van jugar al tot i per tot amb això,
el seu futur s'ho van jugar tot d'una manera...
Va ser molt arriscat, Andrés, però clar, podia haver sortit malament,
però la pel·lícula, gràcies a Déu, va funcionar i d'alguna manera els va tornar amb greixos,
amb els greixos, tot el que van apostar.
Aquest Michael Todd va construir, jo crec, un conte de fades,
i igual que els contes de fades, això té que dir el que diuen els contes de fades,
era ser una vez, i sí, sí, era ser una vez un home que li va jugar una mala passada a Orson Welles.
Un home que era tastarut, insensat, cregut, ambiciós,
d'aquí molts li van dir coses molt dures.
Tres d'aquests personatges van ser, un d'ells van ser George John Nathan,
que li va dir que era un universitari d'Oxford,
que adoptava la postura afectada d'un petant.
Després, una altra píldora d'aquestes li va dirigir Dorothy Fields,
diu, se sent més feliç, quan més dures són les circumstàncies.
Home, aquesta és bona dintre del que, però espera que cau, no?
Sí, sí, sí, sinó que li agrada fer patir amb els demés.
Anda.
I després, Abel Green li va dir que els periodistes ho van agafar així,
podria trobar-se amb una silda, amb una casa de pobres,
o bé amb el Fort Gnoc, que és el que guarden tots els diners als Estats Units,
diu que en els dos llocs ell soparia amb caviar i xampany,
no importa un pepino que hi tingui al costat.
Allà on estigui, sí, sí, sí.
Una persona insensible, amb més no poder.
Però això diuen que van ser només tres aproximacions molt parcials de Michael Todd.
No sé si sabrem l'argument que va tindre la pel·lícula aquesta.
Jo crec que sí, que quasi tothom ho sap.
Sí, a més a més és una de les novel·les, podríem dir, més famoses del Juli Berne.
Exacte.
Aquí hi ha un personatge, el Phyllis Fogg,
que és un rígid membre del Reform Club de Londres,
del temps de la reina Victòria,
que és un home maniàtic de la puntualitat,
de la temperatura de l'aigua,
aposta amb els membres del club tota la seva fortuna
a que ell pot donar la volta al món en 80 dies.
Llavors, s'acompanya d'un criat, un tontorron passepertú,
que viatja de Londres a París i a Espanya en globo
i d'allà a Marsella amb el llat d'Akmet Abdullah.
El primer personatge el va interpretar David Niven
i el segon personatge va ser una persona, un actor,
que ja penseu qui pot ser,
que al principi la gent dubtava, segons l'obra de Julio Berne,
si podria ser apropiat agafar amb aquest personatge
i va ser Cantinflas, Mario Moreno.
Però crec que la va abordar al final.
I llavors tota la gent pensava que això seria,
no sé, com un pagot,
un parche amb aquesta pel·lícula,
posar un peladito amb aquesta pel·lícula així.
El que passa és que també van agafar,
recordem que segurament van agafar a Cantinflas,
perquè en aquell moment ella estava triomfant també.
O sigui que no van agafar una persona per agafar-la,
que podien haver-ho fet.
I ho va fer fantàsticament bé.
Llavors hi ha un agent fix,
es diu fix, d'Escol Lantllar,
que sospita que el viatge de foc
sigui un engany per dissimular
el robatori que s'ha fet de 55.000 lliures
amb el banc d'Inglaterra,
del que aquest agent creu que el míster és culpable.
I l'home, no puguem-lo detindre en territori,
que no sigui de la soberania britànica,
el va seguint amb tot aquest viatge,
fent servir tota classe d'artimanyes,
de tretes, per poder-lo pescar.
El que passa és que també li posa moltes traves
i el podia haver agafat just quan arribi,
després de la volta al món,
i acabem abans.
Però és clar, si no s'havés acabat la pel·lícula.
Exacte, també és veritat.
I la novel·la.
Exacte.
Se'n van de Suez a Bombay,
viatgen amb el barco Mongòlia,
i de Bombay a Calcuta amb tren.
però la línia fèrrea
s'interrompeix a 80 quilòmetres del seu destí.
Tram, que tindran que recórrer
a dalt, a l'esquena d'un elefant.
Aprofitant l'ocasió,
per rescatar durant aquest viatge
amb una noia que es diu Aouda,
que és una vídua sotí,
que se li ha mort al marit,
i allà a l'Índia tenen la costum
que quan cremen el cadàver del difunt
han de cremar a la dona viva.
Sí, sí, sí.
Però la rescaten d'aquesta situació.
Això és a grans trets, ja, el que estic explicant.
Andrés, anem a la música?
Sí, et sembla?
Val, doncs acabem aquí,
perquè si no és molt llarguet això d'explicar,
i per fer la il·lustració musical
podríem posar la primera part,
que és quan comença la pel·lícula
de la Vuelta al Mundo en 80 dies.
I amb aquesta música
nosaltres ens hem d'acomiadar avui, Andrés.
Sí.
Però tornaràs la setmana vinent.
I dir que tenim la pel·lícula Sabrina
a les 6 de la tarda.
Exacte, entrada totalment gratuïta
al Centre Cultural del Pallol.
Exacte.
Amb la música i la primera
de les cançons, composicions musicals
d'aquesta Vuelta al Mundo en 80 dies,
amb l'Andrés i Andrés,
fins la setmana vinent.
Si Déu vol.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.
Bona nit.