Fins demà!
El 96.7 Tarragona Ràdio, la ràdio de la ciutat i també a través d'internet, www.tarragonaradio.cat
Andrés i Andrés, bona tarda.
Bona tarda.
Has arribat a avançar la gent que ens pot arribar a sentir a qualsevol punt del món a través d'internet.
Això és al·lucinant, eh?
Sí, sí, sí.
O sigui, dius, ostres, riu, si un retornaré.
Al millor algú que ens estigui sentint des dels Estats Units mateix o des de qualsevol punt,
que clar, jo dic que Estats Units, però pot ser qualsevol punt d'Àsia, de l'Índia, del Japó...
Antipodes, Austràlia, allà on sigui.
Exacte, i algun tarragoní que estigui sentint la ràdio i digui, ostres, mira que m'agradaria a mi estar a l'antiga audiència,
que clar, per allà a millor continuarà sent l'antiga audiència, al Centre Cultural del Pallol...
Aclarim-ho, eh? És que ho és.
El que passa que estan intentant canviar el nom.
No, com que hi ha diverses coses allà dintre, perquè allà hi ha classes, hi ha la gent gran de la Universitat Rurí Virgili,
però és clar, llavors ja sabem que això és un apartat que hi ha dintre l'antiga audiència.
Molt bé, molt bé.
Que és clar, de fet sí, de fet és el Centre Cultural del Pallol, però allà dalt, si tu t'hi fixes, allà posa antiga audiència.
I que segurament deu estar pensant, mira, ara jo entraria per a l'arc del Camp de Mart, a l'arc del Roser, i aniríem cap allà,
i potser deixaria el cotxe, tranquils que no hi ha aparcament, tens el pàrquing, que jo segurament que sí,
i si no venen, venen en autobús.
No, però a l'allà de les potes aparcar sense pagar, eh?
Sí, no, però també pots venir en autobús.
Hombre, i tant, i et deixen allà a costat.
El servei públic per això està, no?
No, claro.
I estaríem contentíssims, la gent de l'AMT, de portar-te a qualsevol lloc, agafant la línia que correspongui.
Això és el que dona internet, i el que donem a casa tarda és una pel·lícula allà al Centre Cultural del Pallol.
A les 6 de la tarda?
Exacte, i com ho saps, això, a les 6 de la tarda?
Però, entrada gratuïta.
Ah, no, ho has vist a internet, és clar.
Continuo, continuo informant, continuo.
Unes butaques guies còmodes, bones.
Sí que ho són, sí. Hi ha algú que pega cada siesta.
Sí o no?
Cops de cap?
Sí, sí, sí, sí.
Què em dius?
I després la pantalla és gran i està molt bé.
És maca.
No es veu aquelles pantalletes petitetes i sobretot no hi ha anuncis.
Importantíssim, importantíssim.
Bé, doncs mira, avui per la tarda, seguint amb el cicle que estem fent de l'Oeste,
fem una pel·lícula amb una temàtica completament diferent del que hem fet fins ara,
que és el títol Rio sin retorno, i que el director va ser Otto Preminger.
Ja és una garantia, com sempre dic jo, un bon director, una garantia de bona pel·lícula.
Els actors, Robert Mitchum, Marilyn Monroe, Rory Calgum i Tommy Recting.
Robert Mitchum, Marilyn Monroe, imagina quins actors.
Bé, això és el que tenim aquesta tarda a les 6.
I ara, en aquests moments, tenim James Bond contra Goldfinger.
Uu, aquest dia són paraules majors.
Amb el seu Goldfinger, no?, que feien Goldfinger, que va fer una mica de broma amb la història del Carrascal, te recordes?
Sí, sí, sí, en centrem, en centrem.
Bé, s'ha de dir que mentre la pel·lícula Des de Rússia con amor, allà a Inglaterra, es va convertir en un gran èxit de taquilla,
i va inclús ocupar el primer lloc de l'any.
Llavors la unitat d'artistes dubtava de com llançar la sèrie als Estats Units, perquè és clar, els interessava lògicament.
Els productors van començar la tasca de rodar una tercera aventura de la sèrie amb un presapost d'un quart de milió de lliures.
Que es diu molt aviat, eh?
Exacte.
La pel·lícula tenia com lloc principal, amb l'acció, allà al Fort Knox, saps què són el dipòsit principal de la moneda?
Sí, sí, sí.
Més conogut per les seves activitats militars, que alberga en Kentucky les reserves federals d'or dels Estats Units.
Bé, llavors els productors van rebre una inusual ajut de l'exèrcit nord-americà,
que els va permetre rodar amb els exteriors del fort i amb la col·laboració del coronel retirat Charlie Rousson.
Això és una cosa molt extraordinària, eh?
Això és veritat.
Perquè normalment posa moltes traves.
I espera't, que a més a més van poder fer servir els soldats com extres.
O sigui, ja els tenien allà. I vestits i tot. O sigui que no tenien que afegir-ne res.
Exacte. Llavors el guió, lògicament, m'estic referint al guió adaptat per la pel·lícula,
el va escriure, com ja començava a ser ja normal, Richard Maibau.
I aquesta vegada va demanar la col·laboració de Paul Dinn.
I entre els dos van acentuar més el sentit irònic i mordàs del protagonista.
Serà que no ho era, saps?
Sí, sí, sí.
Que llavors aniria canviant de la seva, en fi, una miqueta serietat inicial,
amb una humana, com et diria jo, més alegre, més alegre.
I a partir d'aquí, en pel·lícules següents, van començar a fer-ho una miqueta més així.
Perquè es van donar compte que potser el que et deia abans també,
que el Roger Moore encara va acabar d'arreglar-ho millor,
era massa fred, massa...
El van posar una mica més metrosexual, seria, no?
D'augmentat.
Sensible i no t'endú.
Bé, llavors, es diu que poc abans de començar el rodatge,
i com que Terence Young, aquest era el músic,
havia demanat un percentatge als beneficis,
els productors Salzman i Bròccoli
van decidir substituir-lo a última hora
per a l'especialista en cine d'acció, Guy Hamilton.
Quan es podien arriscar que caies...
Per demanar massa.
No, per demanar massa, eh?
Doncs, molt bé, la pròxima no hi ets, fora.
Les coses són així.
Clar, i els productors són els productors,
igual que el director humana quan se fa la pel·lícula,
però els productors són els que posen els calés.
És que, esclar, Terence Young ja tenia moltes pel·lícules
als seus ombros,
i, esclar, si això donava èxit,
doncs, esclar, lògicament ell demanava,
però, mira, es va quedar sense.
Tant Richard Maibun com Paul Dent
van seguir sempre les indicacions dels seus productors
i van potenciar el guió amb aportacions
que, precisament, no estaven en la novel·la en original,
això no crec que sigui cap novetat,
perquè això ha passat en moltíssimes pel·lícules.
Sí.
I aquí van fer servir el descobriment del cadàver
de Gil Materson,
no sé si te'n recordes,
aquella noia que està banyada a mort
per ordre de Goldfinger.
Tu saps que si amb una persona
la pinten tota ella,
la maten per asfície?
Per què?
Ah, clar, per les capes, clar, de la pell.
Perquè la pell no pot, això.
Només que et deixin,
només que et deixin un cercle,
només que et deixin un cercle sense pintar a l'esquena,
ja no et mores.
Però és fort, no?
Però, clar, està pensant...
Això és científic, eh?
Això és veritat.
No està pensant que dius,
però tinc la boca, tinc el nas,
però és la pell,
la pell s'esfixia.
La pell fa que et mati.
Però ja et dic,
si deixen només un cercle,
que diria jo,
com un got,
com la boca d'un got,
a l'esquena,
sense pintar la pell natural,
ja no hi ha perill de que et moris.
Déu-n'hi-do.
És que, com sempre diem,
el cos és savi.
Exacte.
I clar, això no és natural que et pintin d'or.
Després,
amb aquest canvi que van fer,
que és una de les seqüències més sensuals
d'una pel·lícula,
doncs va posar l'erotisme
i el machisme del seu protagonista,
que això, és clar,
ja era una constant.
Sí, a més a més,
també era una mica del machisme
que hi havia llavors.
Exacte.
Andrés,
que es podia veure també al carrer.
Doncs nosaltres gairebé
que hem d'anar acabant.
Bueno,
et diré el que farem aquesta tarda
perquè els ho diré,
si volen vindre i aprofitar
aquesta pel·lícula fantàstica
d'aquesta tarda,
dins el cicle de l'oest
que fem allà al Centre Cultural,
al Passa Pallol,
fem la pel·lícula
Río sin Retorno
amb Robert Mitchum
i la Meli Monroe.
A les 6 de la tarda
hem d'entrada
totalment gratuïta.
Andrés,
boníssim i llarg cap de setmana
i ens trobem dimarts.
Sí, Déu vol.
A la mateixa hora, eh?
Sí, Déu vol.
Gràcies.
Adéu.
Adéu.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!