I a la Sintonia de Tarragona Ràdio tenim aquí amb nosaltres l'Andrés i Andrés, que saludem.
Andrés i Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Què tal? Avui no tenim cinema, podem dir, per anar-hi físicament, per caminar i arribar i seure a les butaques,
però sí el tenim, com sempre, a través de Tarragona Ràdio perquè continuem amb aquest nostre cicle dedicat al 007, a James Bond.
Ahir havíem introduït, si no recordo malament, el senyor Pierce Brosnan, que ja més o menys ja se li veia, se li apuntava com un altre del James Bond.
I avui amb qui estarem? A veure.
Bé, avui tornem a tindre el James Bond amb el personatge de Timothy Dalton, la pel·lícula 007, Licència per a Matar.
Aquesta jo crec que va portar potser més cua que les altres.
Bueno, cada un...
Però dic el Timothy Dalton, perquè clar, el pobre home va intentar fer de les seves, però no es va acabar de quallar com a James Bond.
Aquí va passar una cosa que, per primera vegada, amb la història de la sèrie, es restringia l'exhibició d'una pel·lícula James Bond allà als Estats Units,
al considerar-se que hi posaven escenes gratuïtament violentes, amb aquesta pel·lícula.
Ui, això ho tenen molt primirats, la gent dels Estats Units...
Ui, ja que hi ha tanta democràcia, no?
Sí, sí.
El del sexe, no.
No, no, no.
Però el de la qüestió de violència, depèn de quines escenes, no acaba d'agradar.
Després, una altra cosa curiosa també, que aquesta pel·lícula va ser la primera que ni es basava en una història original d'Ian Flaming,
que és el que va treure el personatge, ni se servia d'un títol seu.
O sigui, que ni es feien servir...
I que va ser lliure aquest.
Perquè a vegades es feien servir un títol d'ell i variaven completament tota la història,
inclús, en fi, no se semblava ni siquiera la novel·la que podria ser.
O sigui, hi havia un guió original, però d'allà se passaven moltes coses.
Llavors, aquí, la casa, la productora, la productora E.ON, per encàrrec d'ells,
l'habitual col·laborador de bròcoli, el veterano Richard Maibéu,
tenia d'encarregar-se del primer guió escrit expressament per Timothy Dalton,
però resulta que la llarga i penosa vaga de l'associació d'escriptors cinematogràfics,
que inclús va portar...
I ara són els guionistes.
Va portar, sí.
Allà voren se'ls...
Però ja quasi el col·lapse, la producció de cine i televisió.
Va ser propíci perquè els productors confiessin aquest text a Mitchell G. Wilson,
que era un altre escritor que, en fi, també desitjava introduir-se,
a més tenia una certa manada.
Volia obrir-se algunes portetes, sí.
Exacte.
Llavors, aquí, van posar menys humor i van posar més violència.
Més acció.
Que això va portar les conseqüències, sí.
Llavors es van trobar amb unes línies generals redactades per Maibéu,
que el seu nom es va mantindre amb els títols de crèdit.
Van servir de base a Wilson perquè preparés el més,
es pot dir, potser el més dèbil guió de la sèrie,
origen de la pel·lícula Bon i amb més contingut de violència gratuïta.
O sigui que, a més a més, l'argument tampoc va ser molt esmerat.
És una miqueta més fluixet.
Però bueno, hi va haver molta gent que li va agradar la violència
i mira, i s'ho van passar bé.
Bueno, ja per tots els gustos.
Exacte.
Llavors, amb l'intent de donar-li més realisme i actualitat documental
en aquesta història,
van fer que Wilson eliminés les clàssiques dosis d'humor i ironia,
aquelles espècies d'esquetxos, que dic jo.
El que feien una miqueta, podíem dir, més humà.
Sí, i a més a més també t'agrada somriure de quan en quan.
Amb la pel·lícula també t'agrada somriure.
Sí, sí, sí.
I van reduir, a més, el cosmopolitisme,
o sigui, el que siguessin dins de grans ciutats i coses d'aquestes,
i sobretot la bellesa que oferien les exòtiques localitzacions anteriors.
Sí, on rodaven, que feien les imatges.
Feies una visita turística, on els anys van feien una visita turística.
Sí, la pel·lícula que van comentar ahir, per exemple,
estava rodada a Marroc.
Sí, sí, ho repen de llocs i veus la pel·lícula
i te n'enteres de llocs fantàstics,
que normalment de turisme no les volies.
I això està molt bé.
Llavors, el retorn de James Bond al Key West,
de la seva primera aventura cinematogràfica,
i la poc interessant Itzmo City,
una ciutat, Itzmo City,
una ciutat que ens dirà estat,
no podia, com diria jo,
comparar-se amb els paratges i ciutats
que les pel·lícules anteriors,
aquests de James Bond,
doncs visitaven i recorrien per allà.
Jo crec que aquesta va ser com un impàs, no?
Sí, això van fer, van voler canviar-ho tot,
aviam com anava.
Després, algunes de les seqüències que es van afegir al guió
estaven inclús inspirats en llibres d'Ian Fleming,
tants com
Vive i Deja Morir,
o Vive i Deja Vivir,
i algun altre més.
Però, en fi, van mirar de dissimular-lo,
però els entesos van notar que hi havia alguna remembrança d'aquells tipus.
A més, Andrés, ja amb aquesta ja portàvem una sèrie de pel·lícules llargues
i extensa col·lecció de pel·lícules del cine de James Bond
amb diferents protagonistes.
Jo crec, no ho sé, però crec que en troben alguna més.
John Gatner, que va ser l'autor de set novel·les de James Bond,
perquè ja sabem que l'autor, quan es va morir,
llavors van buscar alguns escritors que seguissin amb la ratxa del James Bond
i escrivint guions, perquè era una mina i es tenia d'anar explotant.
Llavors, aquest home, el John Gatner,
es va encarregar de novel·lar el text d'un altre escritor,
de Michel Gawilson,
per la seva venda ja amb llibreries.
O sigui, fan un guió pel cine i un altre pel llibreries.
I a vegades al revés.
d'un llibre de llibreries passa a un guió de cinema.
Però moltes pel·lícules, Andrés, que han tingut força èxit,
després de la pel·lícula han tret el guionatge d'aquesta pel·lícula
perquè la gent se'l pugui portar cap a casa.
Sí, però...
És molt interessant, depèn de com.
Si t'ha agradat molt la pel·lícula,
és millor d'emportar-te aquell trosset de pel·lícula...
Per això, llavors ho han d'adaptar,
doncs esclar, el guionatge cinematogràfic
és molt diferent d'un guionatge literari.
Llavors, amb un guionatge literari
has de donar amb explicacions, amb literatura,
les seqüències aquelles que no pots veure,
que te l'has d'imaginar i inventar amb la teva ment.
L'haver-se acabat la col·laboració, llavors,
que durant tants anys s'havia mantingut
amb els estudis britànics de Pinewood,
l'E.ON va decidir utilitzar-los
només com a fase de poc producció
i se'n va emportar als seus quartels generals,
direm-ho així,
amb els grandíssims estudis mexicans de Churubusco,
perquè aquí a Mèxic tenen allà els estudis Churubusco,
tenen uns estudis que són immenss.
El que passa és que ningú li dóna tanta importància
com el Cinecità o el Hollywood o coses d'aquests,
però tenen uns estudis també fabulosos.
Allà abans, allà va tindre la participació de tècnics
i també d'artistes com Pedro Armendariz Jr.
i del magnífic Claudio Bruch,
que va ser fent una col·laboració molt bona.
Sí, sí, sí.
Llavors, el curiós Institut de Meditació Olipantec,
refugi del professor Joep Butcher,
on Sánchez té instal·lats,
això ja és dins de l'argumentació,
té instal·lats els seus laboratoris de cocaïna,
això va ser localitzat al poble de Toluca,
que està amb les instal·lacions
que el poble d'Otomi va construir
com un lloc de reunió.
Tot això es van aprofitant el terreny mexicà
que quedava a prop dels Estats Units
i els hi servia molt bé
perquè donaven moltes facilitats també.
Amb la muntanya de Rumorassa,
no té res a veure amb Rumorassa,
no confonguem.
No, Rumorassa, Rumorassa.
No confonguem, no confonguem.
O sigui, una muntanya que es diu Rumorassa,
que està a prop de Mexicali,
està situada a les...
està propera de la frontera amb els Estats Units.
Es van rodar les escenes més espectaculars,
com la persecució amb camió en cisterna,
que va ser, sí, espectacular dintre del que cabia,
perquè alguna cosa d'acció havien de posar-hi.
El que passa és que pel que estic sentint, Andrés...
Van voler, en fi, apretar-ho fort després, sí.
Andrés, dic que pel que estic sentint,
pressupost una miqueta baixet d'aquesta pel·lícula, no?
Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do, sí.
Bueno, se'ls va baixar el pressupost
perquè van fer-ho a prop
i no van anar tants viatges.
Per això, per això.
Van fer tants viatges.
Normalment se gastaven els quartos per sortir fora.
Sí, però també no creus que també se'ls van gastar
perquè van haver molts efectes
i llavors encara no s'havia donat prou,
no s'havia dominat prou tant els efectes
i se'ls van gastar amb, com diria jo,
amb coses reals i amb especialistes,
amb especialistes molt, molt importants.
Amb persones i actors que donessin la talla
per la pel·lícula en si, no?
Sí, sí, sí.
I llavors van agafar per fer la música
Michelle Kramin
i les cançons que obrien i tancaven la pel·lícula
van ser interpretades respectivament
per Gladys Ignite i Patti Lavel.
Mira, veus.
I aquí tenim una altra pel·lícula més del James Bond
que esperem que a qui li agrada aquest tipus de cinema
la pugui anar veient
perquè jo sé que hi ha moltíssima gent
que col·lecciona aquestes pel·lícules
i canten
i com que existeix aquesta gent
ells segueixen fent James Bond.
Ja s'aprofitin.
I ja per dir adeu fins demà
doncs lògicament què toca?
Doncs mira, 007, licència per amatar,
música directa de la banda sonora de la pel·lícula.
I fins demà si tu vols.
Gràcies Andrés.
Adéu.
Adéu-siau.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.

Gràcies.
Gràcies.