Escapa't a Andorra.
Allotja't als nostres hotels.
Hotel Roc Blanc, el clàssic innovador.
Panorama Hotel, dels esportistes.
Deixa't seduir per les nostres instal·lacions.
Situats al centre comercial i amb totes les comoditats de les seves 4 estrelles.
El teu benestar és la nostra raó de ser.
Centre Termal Roc Blanc, amb programes de salut, bellesa i relax.
Per informació i reserves, rocblanchotels.com
o trucant al telèfon 902 930 400.
Roc Blanc Hotels, benvinguts al benestar.
Doncs ja estem aquí, amb el moment bombolles, el moment especial d'aquesta tarda.
que, com sempre, quan arriba el divendres...
Ai, que aquesta frase l'ha dit la Mar.
Espera, espera, no he dit res, eh?
Mar, bona tarda, bona tarda, Mar.
Molt, bona tarda.
És que me veig una altra vegada, la semana passada, repetint-lo, diverses vegades.
És la meva frase.
I avui volia començar.
Poseu-vos còmodes perquè ja és divendres.
Puc dir jo una altra cosa?
Sí.
Relaxat.
Mar, diga'm una manera on pots relaxar-te, on pots quedar com nou,
on gairebé te netejaran la cara, l'esperit, tot.
Jo, directament a Equatònic.
A l'Hotel Termes de Montbrió.
Però sense cap mena de dubte.
El 977-24-4767 i de cara al dia 30, importantíssim, el sortet.
Aquell sortet de cap de setmana a Andorra, en aquells hotels espectaculars.
El Rock Blanc o el Panorama Hotel, un dels dos caura a les teves mans
i l'únic que has de fer és trucar-nos avui cada divendres, eh?
Exacte, cada divendres tres entrades gratis per l'Equatònic, aquí mateix,
aquí mateix, aquí al costat de la ràdio
i després, aquella...
És que jo no sé ni com fer-ho, com farem?
Rotllo un numerit i això?
Home, jo espero poder parlar amb algú dels...
Home, dels guanyadors, jo espero que també.
Però els sorteig i tal...
No, però poder parlar amb algú dels Aguatònic...
Que ens expliquin.
O també amb algú d'allà, d'Andorra...
Oh, que guai, que guai.
Que facin ells de mà innocent i a cap cap i a la fi...
Sí, perquè, clar.
Ells són els que ens ho regalen i el que ens ho regalen a nosaltres
en un primer terme, però nosaltres ho fem extensiu a la gent que ens escolta.
Ho donen no nosaltres, sinó els nostres oients.
Exacte, exacte.
Bé, els nostres oients ja deuen estar preparats.
I si no...
Jo crec que ara l'han trucat ja, eh?
Mira que no l'han trucat ja quan m'han fet la presentació,
que em dic que ja podíem trucar.
I ja estarà en marxa.
Des d'aquí és que no veiem bé a la Núria, però...
Per ser que si voleu, poden intentar-ho.
I dius, ostres, abans no us he sentit, ara us estic sentint.
Proveu.
Claro.
Proveu que encara no han completat la llista de les tres persones.
A mi ho feu vosaltres.
Exacte, a vegades la gent no truca perquè es pensa,
mira, el programa ja va a la meitat, segurament ja estaran donades,
i per això mateix no he trucat potser gaire gent.
Exacte, són tres, eh?
Pot ser que sí, pot ser que no, proveu-ho a veure què passa.
A part, és que ens encanta el soroll dels telèfons d'aquí a l'emisora.
Fa una sensació de...
He de posar-ho, he de posar-ho.
No, no, no, però el que ens agrada, ens agrada.
Bueno, doncs som-hi.
El que sí que m'has de posar ara és música d'espectacle.
Perquè ens agradi o no, hem de reconèixer que el cinema...
La ràdio està molt bé, però el cinema és l'espectacle 100%.
Eh?
Jo te poso la música.
Ui, ella.
Sí, és veritat, sí, és veritat.
Bé, doncs la revista Forbes, que és especialista en fer rànquings,
i en fer llistes, i en fer històries,
assegura que Nicole Kidman i Johnny Depp
són els actors majors de 35 anys de Hollywood millor pagats.
És a dir, ja diguéssim que la Kidman ha derrotat a la nòvia d'Amèrica,
però de calle.
Els seus ingressos, perdona, des de juny del 2006...
Què en dius?
Fins a juliol del 2007, és a dir, en un any...
Sorprèn-me, sorprèn-me que...
Han sigut, per la Kidman, 28 milions de dòlars...
Oi, si això ho tinc jo al banc.
Està mateix.
I el senyor Johnny Depp, des que fa de pirata,
les coses li van molt més bé,
s'endeix en 92 milions de dòlars.
Això ho deus tenir tu al banc, oi?
En un any.
En un any, 92 milions de dòlars,
per fer una pel·lícula en la qual s'ho va passar de conya.
Sí, sí que s'ho va passar bé, sí.
Ah, exacte.
I que li dona un aire, a més a més,
i molta més feina,
li està donant aquell aire de gamberro que porta sempre...
No es podien contractar tu i a mi, Mar.
Home, jo no sé si ho faríem bé, de pirates, eh?
Home, alguna cosa ho faríem.
A mi no m'agrada anar amb l'ull tapat, eh?
Ah, no.
Ja porto ulleres.
Com fes cima de les noies aquelles que van així amb el pitram.
Encursetada.
Amb el pitram.
Amb el pitram.
Que ens posin el pitram, a naltos.
Abans del vestit, que ens posin el pitram.
No, que ens ho posin.
Estarien contents, eh?
Sí, sí.
És veritat, és veritat.
És veritat.
I tu i jo ja, som mos piratas, venga, veníros.
Ah, i deus cap.
I llavors venir al janí, a venir a aquesta gent.
Bueno, penso, m'agradaria saber què pensen aquesta gent
si haguessin de passar amb la meva nòmina
durant aquest any.
Una persona que està acostumada a cobrar en un any 92 milions de dòlars.
Primer, a veure si acabaria en el mes.
A veure què farien, com viurien, com es mantendrien
amb un sou de miliourista.
De l'aire, Mar?
Com fas tu?
De l'aire del vent que bufa.
Però bé, però bé.
Així funciona el país.
Bueno, espavilança perquè hem d'agafar l'avió.
i anem tard.
Ai, ai, ai, ai.
Atenció.
Detrás de una tormenta siempre llega la calma.
Después de que nos amamos, fumamos un pito a pachas.
Sí, sí.
Sí, sí.
Pito.
Sí, sí, Melendi.
Ai, ai, ai, Melendi, Melendi, Melendi.
Doncs aquest senyor, que presumptament té una falera impressionant
i una por als avions, va fer la pua, i m'he més ben dit,
a tota la gent que anava en aquell avió en el qual va decidir pujar
per anar fins a Mèxic, si no m'equivoco.
Sí, sí, sí, Melendi, Mèxic.
Bé, ell va pujar a l'avió en un estat etílic una mica...
Content, jo.
...degradat ja, en un estat una mica fet pols,
i a dues o tres hores de començar el vol,
ja que estaven en ple vol,
va arribar en un punt en què el comandant de l'avió va dir
mira, girem, deixem-lo a Madrid,
perquè aquell paio jo aquí no l'aguanto en aquest estat
totes les hores que durarà aquest viatge.
Que li faltaven set hores encara, set o vuit hores per arribar.
Però mai hi ha de fer escala a Nassau i no hi va a Mèxic.
Imagina l'estat en què anava aquest noi,
si tres hores després de pujar a l'avió encara anava en aumento.
Jo creia abans el de la moto.
Ah, exacte.
Mira, ell anava com una moto.
Portava una Harley Davidson d'aquelles grosses, grosses.
Ell s'ha defensat amb el tema que té molta por als avions
i que l'única manera d'encoratjar-se a pujar a l'avió
era pujar en aquest estat.
Bé, mira, jo et recordaré, per si no ho ha fet ningú,
que existeixen unes pastilles o alguns xiclets,
o alguna cosa que són...
Si són palmarets.
Palmarets.
O sigui, com per la por...
Mira la meva barracos,
que dormen cada vegada que hi ha de pujar a l'avió de l'equipo A.
Però no, ni el col ni drogues, eh?
No, però aquesta droga és de recepta mèdica.
Doncs unes...
Exacte, que et relaxa.
És pànic el que li tenen, eh?
La típica pastilleta sota la llengua, que et relaxa.
El melic, fent triangle, jo ho vaig portar, eh?
El què?
Una aspirina infantil, infantil, el melic,
i després l'esperadrap fent una creu,
i, eh, el vol Madrid-Barcelona no em vaig enterar.
Fins que va baixar, llavors ja me vaig enterar de tot.
Però mentrestant, eh, que no me podia treure l'esperadrap
del que m'apretava el panxa, eh?
No ho havia sentit mai.
Mare de bé.
Sí, sí, clar.
No, doncs, Melendi, ja ho saps, aspirin el melic,
és el que millor va per les pors i pels relaxaments
i per aquestes coses.
Però el que no cal tampoc és pujar en aquest estat.
I donar la nota d'aquesta manera.
I tu imagines d'aquella gent amb les ganes
que tindria d'arribar al seu lloc de vacances
o al seu país a destí, si és que eren d'allà i tornaven,
trobar-te que per culpa d'aquest malandando,
perquè és un malandando...
Avui has de tornar una altra vegada cap a Madrid.
Tornar-hi tres hores damunt, tres hores cap avall,
i després torna a sortir.
Clar, tota aquella gent la van haver de,
no en el mateix avió, sinó recol·locar en diferents avions
o en un avión que sorti més tard,
clar, no, lògicament.
Que en dius.
No és allò com un autobús.
Melendi, te veo haciendo...
te veo haciendo concierto gratuito
durant d'una quanta meseta.
A tota aquella gent que anava en aquell avió.
Exacte, exacte.
No t'estranyes.
Jo l'hi veig, eh, jo l'hi veig.
No t'estranyes.
D'una manera que passes quemar...
Jo no sé si aquella gent tindran ganes
de tornar-li a veure, encara que sigui sincer.
A la cara, i comprar un disc.
Però no tot són notícies dolentes.
Tenim una notícia bona.
Perquè encara i així, la gent segueix perint.
Clar, ens ha agradat portar criatures, dona.
Tu saps com bé que va.
T'ha dit què dius?
Clar.
Per què?
Per l'estrès?
No, per tot.
No, per tot.
A més, és el carinyo.
El carinyo...
Jo no discuteixo que la Talia...
Bueno, per sempre, fins que tingui uns 8 o 9 anys
ja voldria anar sola al col·le.
A partir dels 8 anys ja no voldrà saber res dels pares.
Ja.
I, espera, bueno, i si vols puc continuar.
Però saps que no te'l trobaràs de casa fins als trenta i tantos.
Sí, trenta i tres.
Més o menys trenta i tres.
Trenta i tres, no?
Això diuen els de les hipoteques.
Bé, doncs la cantante Talia ens presenta la seva filla Sabrina.
I ara ve la cosa en exclusiva, en exclusiva,
que no em sortia la paraula, a la revista Hola.
Què tal?
Aquí, jo l'he vist.
Com estàs?
No, a la Hola del seu país.
I que tu dius, bueno, escolta, milers de dones apareixen cada dia
i no surten a cap revista.
Però no és la Talia.
I la Talia qui és avui ja?
Home, la Talia està casada amb el Motola.
Quin Motola?
Home, el president de la...
Però si ja no treu ni discurs aquesta xica, home...
Algo fa, algo fa, algo fa.
Home, no és el mateix.
Que tens part de beneficiar amb els seus discurs?
No, però jo sí m'he sent, com això arriba arreu del món.
Sí, per internet.
Doncs jo li dic Talia.
Talia, xiqueta, que tampoc no valia la pena
fer aquesta història de la revista Hola.
A mi em fa ràbia, nena.
Oi, per què?
Perquè ja et dic, moltes dones que apareixen cada dia
i no surten a l'aula, com si fos un mèrit, una cosa impressionant.
La Talia ha tenint un hijo Hola.
Però tia, saps, i espera-te, que encara té més impressionant
aquells que...
Ja, ja, de los Thyssen no parlem.
És com sabies per on anava jo.
Perfectament.
Aquesta setmana no hi ha Thyssen que valgui, com tampoc, recordes,
no parlem de les monarquies.
No, perquè estàs una miqueta calent, eh?
Ser monarca és xungo, diu.
És xungo ser de la realesa.
Però se para el que és?
No ho sé, no ho vull parlar-ne.
Però no, home, no està mai, ens estan donant un temps, eh?
A veure què passa.
Però me cojo un pisito, me la mueblo.
Voy a ver si me siguin pagando la pensión, pues yo me quedo.
Si no me la pagan ni més, pues ja, no en parlem.
No, no, no.
Veus, ara podria sortir aquella frase mítica que...
Jo vull ser rei.
No, aquesta no, aquestes són els pets.
Bueno, perdona, jo me la fai meva.
Si tots som iguals davant la llei...
Per què?
Jo no podré ser rei.
Doncs mira, no ho sé, no ho sé.
De primer, que podria ser princesa o reina.
Rei, no.
T'ho dic ara.
Jo també, jo podria ser rei.
I si a mi em donen el paper ja vull ser rei, m'és igual.
Segur?
Mira, aquí tenim a la paloma ja per aquí.
Aquesta és la del papa?
Quin papa?
La paloma Gomez Borrego?
No, home, no, no, no es diu paloma.
La protagonista de la propera notícia es diu Malena Gracia.
I clar...
Bueno, muchas gracias, muchas gracias.
Jo recordo que aquesta xica una vegada va treure un disco.
Que el tenim?
Mira, mira, mira.
Escolta, escolta.
Quin soroll, no?
Ani 2003.
Estiu 2003.
Estiu.
Per xocar-me con tus labios.
Per xocar-me con tus labios.
Hombre.
Jo crec que aquesta xica el que xoca és con totes les parets del món, a partir d'ara.
Per què?
Perquè jo recordo que aquesta xiqueta ha sigut protagonista de la portada d'interviu
amb els nous megapids que tenen 2.500 píxels, perquè és enorme.
Què dius?
No podrà fer-li ninguna foto?
Enorme.
I clar, ella diu que és la primera sorpresa en el fet que sigui portada a l'interviu.
Què dius?
Què dius?
Perquè, t'explico la història, ella no va fer les fotografies per interviu, les va fer a l'estiu per una altra revista.
I no li van acabar de pagar o què?
No van sortir, no van trobar lloc o no van trobar el moment de posar aquella exclusiva dels nous pits de la Malena Gracia.
Aleshores, no se sap com, perquè ella diu que no en té ni idea de com ha anat a parar això a l'interviu,
elles agafen i ho posen a la portada.
Això, això, sense cobrar un duro.
Exacte.
I ara venim i nosaltres ens ho creiem.
No, no, lògicament, lògicament, li hem pagat.
Tenim aquestes fotos, les vam posar, toma, pam.
30.000 euros, 300.000 euros, quan haurà caigut.
Però, clar, el fet de fer-se aquelles fotografies a l'agost
i que durant tots aquests mesos aquestes fotografies hagin estat perdutos en un calaix,
tampoc no s'ho creu ningú.
És que no m'ho crec, ja t'ho dic ara que no m'ho crec.
Bé, doncs, interviu, treu la Malena en portada
i després el Grupo Z, una altra revista,
publica el making-of de com es van fer totes les fotografies.
Què em dius?
Té en la seva posació totes les fotografies de la posada en escena del making-of,
de quan la maquillaven, de quan se col·locava, de com se ponia...
Un posado, no? Un posado, un robado.
Què era? Un robado, un posado?
No, són fotografies fetes mentre es feien les altres fotografies
que realment van sortir a la...
Clar, jo us trobo que ara se li deu estar com atragantant, no?,
el fet de les fotografies de la...
Jo crec que no, perquè ella és molt activista.
Recordem que encara que totes diguin que no,
les portades de l'interviu estan retocades.
Oh, i tant, Photoshop.
Oh, Photoshop.
Que et facin fotos mentre t'estan fent les fotos
vol dir que el que veus allí és natural.
Però també hi pot posar tot això.
Allí veiem les arrudes, veiem aquells mugurons
que un mira cap a Sòria, l'altre cap a Búrcia,
perquè t'ho dic jo que les he vist a aquelles fotos
i penso, quina pastarada s'haurà gastat
en aquests pits que són lletjos
i els té mal posats, t'ho juro.
Ara digues al metge que l'ha operat.
No hi ha per acabar d'adobar.
Que digui els diners que he llançat en aquests pits.
Mira, Malena, que ens sembla perfecte
que tu ens vulguis vendre la moto,
però que també ens sembla perfecte
que de tant en tant et prenguin el pèl.
Ja podré estar loca, ja.
Bueno, què anem a fer ara?
Que m'has demanat telèfon,
que clar, què faig?
No m'agrada gens parlar d'ella,
però és que últimament és un non-stop, això.
Què?
Britney Spears.
Que tonta sóc.
Sí, xiqueta, cada dia guanya més el premi.
Jo crec, la truquen,
jo crec que si fessin...
Qui és?
No ho sé, eh?
Ja va.
Ah, espera, espera.
Mana?
Espera, no, però no contesten, eh?
No contesten.
Doncs, clarament, tindrà problemes
si no contesta ja t'ho dic ara, eh?
Tindrà problemes,
perquè no només no es presenta
a totes les proves que el seu jutge li ordena
per fer-se aquells antidòpings,
per veure si se segueix drogant
o si ja és una mare com Déu mana.
és a dir, no només no es presenta,
sinó que a més a més aquest bon jutge
li ha dit que a partir d'ara
ha de donar un número de telèfon
que ha de portar sempre al damunt
24 hores al dia,
perquè aquest senyor,
que és jutge,
i per això mana,
li agrada dir la Britney Spears o no,
se li pot sortir dels nassos un dia
a la 5 del matí
i trucar-la per veure on està.
Si a casa seva,
amb els seus fills,
o de festa a la Paris Hilton.
Que també podria ser.
Podria ser.
Però et continuen sent amiguetes,
com fins ara?
No tant,
perquè la imatge de la Britney Spears
a la Paris Hilton,
que passa que tenim notícia,
però la passarem així com amb molt d'esquillers.
Ai, no, que tinc la música.
La Paris Hilton no cal.
No caldria, tampoc.
No, no, no, no.
Seria la primera vegada
que potser la posaríem.
No, no, sisplau.
No, vinga, vinga,
ja tenim prou amb la Britney.
Bé, no t'ho costa és aquesta.
Passem de oca-oca.
Una vegada ja sabem
que la Britney Spears
ha de portar un telèfon
al damunt 24 hores al dia
per si de cas
se li acuta el jutge
a preguntar-li
com estàs de drogada,
quines venirà
que jo te tome les analítiques,
ben xata,
ben que jo t'amido
aquestes coses,
t'amido la...
No, no, sí, sí, sí.
El nivell de...
de...
de droga.
El nivell de melendi que portes.
Que has canviat ja.
El nom dintre dels diccionaris
sortirà melendi.
Ara ja vas melendi, tio.
Ja vas melendi.
O sigui, mira,
que tenim la de Homer,
que hem canviat melendi.
Claro, claro.
Anem a perill.
Aquella gent que dius,
hosti,
pues a l'horriu dissabte
no hi va sortir
i va enganxar un melendi.
Veus?
Bé, doncs,
t'estava explicant
de la...
de la Paris Hilton
que m'ha mai d'una punta a l'altra.
Vinga.
La Paris Hilton ara,
que és molt humanitària,
recordem que
volia anar a Àfrica
ensenyar a la gent
el que pateixen aquella gent
i tal.
I van cridar.
La seva propera lluita
ha sigut
en contra
d'aquells pagesos
que tenen els elefants
a casa,
a les seves hortes
per treballar
i per aquestes coses,
que es veu que hi ha
diversos elefants
que han mort
perquè,
pobrets,
entren a les casetes
aquelles de palla
i fang
en les quals
guarden la cervesa
aquella artesanal
que fan aquests indis,
com que se la veuen tota,
de l'emborratxament
que agafen,
o sigui,
de la melendi
que agafen,
es moren.
I ella
diu que no és bo
que els elefants
borratxos
vagin per la selva.
I ella borratxa
amb el cotxe
per la ciutat
sí que hi pot anar.
Sí,
clar.
Xata,
no anem bé.
És qüestió
de mirar-s'ho.
És qüestió de saber,
com que ella no és elefant,
ella sí que pot anar borratxa.
Bueno,
canviem,
canviem.
Canviem.
Ai,
canviem.
És que m'ha dit
que tenia notícia
d'Alejandro.
No,
no tenia,
m'ha dit de la bànica
per tenir-te contenta.
No,
no,
me l'has dit tu,
me l'has dit tu,
me l'has dit tu,
tu,
tu,
tu,
tu.
Mentida,
m'has dit que no parlem
de l'Alejandro,
se n'han dit,
va,
encara que se l'inventem,
dir-me alguna cosa.
Té res a buscar
per internet.
Però sí,
ni hi ha.
Aquest senyor
que està mig retirat
perquè ja té una edat
i té problemes respiratoris,
que de tal manera
que no pot aguantar
tot un concert
perquè és una feina
molt,
molt,
ho reconec,
jo no podria.
Pobret,
jo tampoc.
Bé,
doncs aquest senyor
guarda i dosifica
les seves
aparicions,
estel·lars
i l'última vegada
que l'hem pogut veure
damunt d'un escenari
va ser en un concert
que es deia
Voces Solitàries,
Solitàries no,
Solitàries.
Ei,
sona de revista,
d'allò del programa
de nit,
de ràdio,
Voces Solitàries.
Alejandro Sanzinos,
per què te duele
la garganta
quan cantes?
Què te pasa, Alejandro?
Díselo a la Sílvia.
Dímelo a mi.
Aquí,
Voces Solitàries.
Llama-me,
977-24-48-16
que t'he dicho
el de interior,
por si les mosques.
Perquè no surtin
antena.
Oh, clar, clar,
com ho saps.
Bé, som-hi, va,
anem a seriós.
I després t'anem al privat.
Sílvia, sí,
és clar, sílvia.
No, no,
que després me talles el rotllo
i jo la notícia
que està dient
i m'interessa,
l'estic donant per tu
i després resulta
que no me la deixes acabar
i talles les coses interessants.
977-17.
Digues, digues,
perdona, perdona.
Què,
ho vols dir de fons?
Vols que digui
47-67?
Què dius?
No sé,
m'alimento.
Però t'has deixat
el 24,
Ah, el 24,
veus?
Jo sabia que anava pel món.
Voces solidàries.
És un concert
en contra de la pobresa.
I hi havia,
no només ell,
a veure,
et pensaràs tu,
només va cantar
aquesta cançó
que sentim de fons,
que la va cantar
amb qui?
Amb Jean-Carlo.
A Jean-Carlo,
no sé què,
que no sabem qui és.
Que a casa sempre el coneixen.
Fà boníssim.
Doncs va cantar,
a més a més,
en aquest concert,
el Bisbal,
el Rafael,
los hombres G.
La oreja de Van Gogh.
La oreja de Van Gogh,
un munt de penya
que van allà
un concert,
doncs amb la recaudació
i tal,
doncs bueno,
ja està bé.
Sí, sí, va ser anima.
És a dir,
no aguanta tot un concert,
però sí,
pot cantar
amb parell de cançons
i bueno,
doncs mira,
es manté en forma.
Això vol dir que concerts privats
sí que pots fer, no?
Per què?
Perquè vinc a casa teva
aquest diumenge?
No,
aquest diumenge no,
perquè no pot venir.
Ah, s'ha ocupat.
Però,
d'una propera,
jo que,
no sé,
qualsevol cosa
que pugui caure del cel,
de cara a loteria de Nadal.
Si cau del cel a algú,
l'únic que serà
serà el càlbum de Nadal
que ja no és curt.
Pobres xiquets.
Per cert,
escolta'm.
Digue'm,
que no ens queda temps,
ja està,
ja matava la notícia.
Ja està,
ja està.
Bueno,
doncs...
Acaba,
acaba,
acaba.
No,
anava a dir que en guany
ja no ens interessa
qui fa l'anunci del Freixenet
perquè nosaltres ja tenim
bombolles nostres.
És veritat.
No ens interessa.
Ens és igual Freixenet.
Hola.
No ens interessa.
Que és cutre,
cada setmana,
cada setmana
rebusca la cançó
amb un escutre del món.
Aquest és el de tota la vida
quan érem infant.
I ufans.
Com estan ustedes?
Jo no he sigut mai infant.
I ufantes
o los monárquicos,
nosaltres érem nens i nenes.
Bueno,
vinga,
va,
som-hi.
Belén Esteban.
Sílvia,
que després me talles.
Vinga,
digues,
digues.
Belén Esteban,
34.
Se'n treu però molt.
O està molt arrugada.
Està molt arrugada.
Està molt treballada.
Bueno,
treballada no sé,
el que estàs molt castigada
per la vida.
David Mur,
45.
Veus?
Molt bé.
Molt ben portat.
Estirada per aquí,
estirada per allà.
Bueno,
cal és el que té,
la bona cirurgia,
no com la melena.
Pepe Sancho,
63.
Bé,
bé.
Qui teniu?
Està bé,
està bé.
Leonardo DiCaprio,
33.
Jo l'hi posava més.
Perquè fa molts anys
que va fer el món, eh?
Clar,
no sé per això,
que era molt jovenet
quan va començar...
Gupi Goldberg.
Sí.
Més o menys,
així es diu.
La Gupi 58.
Sí,
sí que té,
té uns quants, eh?
Sí?
I encara està amb el Ted Danson?
Jo què sé.
Truquem-lo i li preguntem.
Vale.
Matías Prats,
57.
El pare?
No.
No.
No.
No.
Mare de Déu, senyor.
Pepe Navarro,
56.
No pot ser.
Té 150,
per almenys,
el Pepe Navarro.
Mira,
què fa,
ens pega pel món.
Què fa que toma?
N'idea.
Pena,
fa pena.
Segur.
I el més important,
això sí,
Mortadello i Filemon,
50.
Molt bé,
el senyor Ibáñez.
Molt bé.
El senyor Ibáñez,
no,
Mortadello i Filemon,
el senyor Ibáñez,
el que va crear.
El que va crear.
Sí, senyor.
Un dia a la seva caseta
va veure una mortadella,
diu Mortadello.
Ara vaig crear aquí un tema.
I el Filemon,
com era?
Vaig sentir-ho com ho va fer.
Els noms surten d'una altra cosa
que ell tenia per casa.
No te'ls a veure.
Exacte,
que ell va tenir per casa
i que era boníssim.
50 anys a Mortadello i Filemon,
tio.
Molt bé, molt bé.
Som grans ja, també.
D'aquí a res s'obtiran els 50 anys
del Zipi Zape,
de la Trece Rue del Percebe.
M'encanta aquesta cançó.
Bueno, que marxem, no?
No, marxem no,
és que em fas fora.
Cada setmana igual.
Marxem, Mar.
Bueno.
Mira, mira, mira,
que t'estic empenyant.
No, no, no.
Mira la cadira,
mira la cadira com es veu.
Mira la cadira com es veu.
Mira la cadira com es veu.
Mira la cadira com es veu.
Mira la cadira com es veu.
Mira la cadira com es veu.
Mira la cadira com es veu.
Adéu, adéu.
Adéu.
Adéu.
Quina no estar contigo.
Sabes quise dar-te
siempre un poco más
de lo que te pido.
Sabes que quiero más.
No sé vivir solo con cinco sentidos.
Este mar cada vez guarda más barcos hundidos.
Tú eres aire, yo, papel.
Donde vayas, yo, me iré.
Si me quedo a oscuras luz de la locura,
ven, alúmbrame.
Alguien dijo alguna vez,
por la boca vive el peor.
Y yo lo estoy diciéndote,
lo estoy diciendo otra vez.
Dime por qué preguntas
cuánto te he echado de menos
si en cada canción que escribo corazón
eres tú el acento.
No quiero estrella arranque,
no quiero ver la aurora.