El meu avi, el meu avi, el meu avi...
Ja saps que aquí és la sintonia que ens porta el meu avi.
Mira quina tos ja.
Avi, bona tarda.
Bona tarda.
A veure què sembla avui.
Hola, avi!
Bona tarda!
Que anem a marcar!
Bona tarda!
Això ho vols tu, no?
Un quilet.
Li poso un quilet, avi.
Ja no està.
És que sense voler m'ha sortit una veu així molt rara.
Avi, recordem que ahir vam estar parlant de la televisió,
a coses que ens agraden, a coses que no ens agraden.
Vam fer així un puntet d'aquí, un puntet d'allà.
Però ens va explicar una batalleta que jo m'agradaria saber com va ser, com va arribar.
Va anar a TV3 al programa de la Maripau Huguet, no?
Va explicar com va anar.
No ho repetirem una vegada, jo vaig explicar una vegada...
Vam fer una pregunta primer.
Com va ser que va arribar fins allà?
Va ser una cosa dels veïns que algú va trucar?
Va ser una invitació que vam tindre,
vam anar amb un grup,
allò que van grups, que inviten, i vaig anar.
Bé, jo vaig assentar els gent tots per allà, assentats i d'això.
Jo vaig assentar allà amb un costat, pensant-me que estava més tranquils.
No, i es veu que era un lloc on els protagonistes també es passaven.
Bé, comença, ens sentem allà.
Primer vam entrar,
ens vam convidar amb un cafè o no sé què,
després vam fer passar allà dintre,
i bueno, que estàvem assentats.
Es passava nerviós, avi?
Surt el protagonista...
No, ja saps que no...
No, per allò del formiguer, d'anar per primera vegada a la televisió...
Jo tinc la sort que quan me trobo,
estic nerviós, el que sigui,
quan me trobo d'an en un escenari,
en un puesto, com aquí, el que sigui,
quan tinc l'auricular op d'allòs,
ja m'ha passat el...
Com a casa, jo més tranquil.
Bueno, i resulta que aquest que feia la presentació aquesta
era un personatge de la televisió,
que no me'n recordo el nom ara,
que surt en programes, bo, saps?
Diu, ara, quan jo avisi, tots drets.
Quan surti allòs, aplaudir.
Bueno, surt el pauguer, se sent allí...
I aquest diu, avui farem un programa de perfums.
Ah, no?
Bueno, també, vaig pensar jo, bueno, escoltem.
Diu, mireu, quan jo ensenyi aquest perfum,
les dones no feu cas.
Ah, què diu? Ah, sí?
Diu, ara, quan jo posi aquest perfum,
totes les dones, si pot ser, totes damunt meu.
Ah, d'acord.
Dic, anava a dir, totes xiblant i aplaudint.
Dic, va bé, això, dic, va, bueno,
veurem que ens sortirà tot això,
perquè les dones són capaços de tot.
Jo vaig pensar potser ja està preparat,
perquè no me'n recordem,
però, bé, això surt, es posa el perfum aquest,
i les dones, ooooh, damunt seu.
I llavors, m'alzen i vaig posar a riure, jo.
I em ve i em diu,
diu, què? Li fas riure, això?
Dic, sí.
Home, clar.
Dic, sí.
És diferent.
Diu, però això en directe, saps?
Ah, en directe?
En directe.
Jo vaig pensar potser sí,
que sembla que sigui en directe,
però vaig pensar això,
com que som fora del programa,
sí, sí, sí.
canes d'això.
Dic, sí, home, dic això,
dic tot això que has dit,
dic això és un cuento.
Oh, li va dir això?
Rient, rient, rient.
Això és un cuento.
Diu, expliques, expliques.
Dic, sí.
Perquè la televisió fa molta propaganda de moltes coses.
I un dia vaig caure la tentació
de comprar amb aquest perfum
que deien que era molt bo,
que les dones de tapets seguien,
com m'has fet a tu,
que han vingut tot amb un teu,
i vaig posar.
I vaig anar amb una festa.
Ah!
Amb una festa,
pensant-me,
dic, quant avui jo amb aquesta colònia.
Oh, avui triomfarà, triomfarà.
Bueno, i entro a la festa,
en aquella colònia,
i sí, sí,
a cap de moment,
un de dones damunt meu.
Ah!
Bueno, damunt, doncs,
amb el bon sentit, no?
Al voltant, sí, sí, sí, al voltant seu.
Dic, pot ser aquest,
quin desengany.
Tot eren gent de la tercera edat.
Això que dieu de la joventut,
jo em pensava,
dic, ai,
que ets a la colònia,
que crida la joventut,
almenys tindré allòs de tindre...
Alguna de 20 anys?
Alguna de jove,
però, això,
dic, i tot gent d'aquesta.
Així és que,
així és que,
aquest no,
això,
i es van fotre,
es van fotre a riure,
inclús, doncs,
vam donar la mà,
llavors, inclús,
en Marí Peu Oguet me va cridar,
vam fer un petó,
vam d'allò,
perquè va ser una cosa...
Que tan esgotant i tan mena.
Que la gent se pensaven,
que era programat i fet diat.
Què diu?
Que vostè també era un altre dels actors
que sortia?
Es pensaven,
després van dir això.
Oh, que bo!
Bueno,
però el bo d'això és,
que ens un demà
jo anava pel carrer Cavallers
i em passa una senyora
que coneixia jo de vista,
que també l'havia d'això,
diu,
diu,
avi,
que sabia que era avi d'aquí,
un dels que el coneixen,
diu,
avi,
diu,
aquesta olor que fas de colònia avui
no és la mateixa d'ahir.
Vull dir que,
a vegades,
les circumstàncies
t'emporten,
dius,
oh,
saps això?
Avi,
expliques això?
Bueno,
jo explico vivències,
vivències passades,
o sigui,
que aquest fet
és per veure
que la televisió,
per això quan ara surt un programa
d'aquests que surten ara
i que en sec
veus que s'aixeca un,
aplaudeix,
llavors tot un bunt de gent
aplaudeixen.
Quan d'allò es penso,
perquè ara,
aquest no diré,
però el parlar d'aquesta,
o parlar d'allò,
trauma aplaudir.
I si no,
de cop i volta
aquells riures enllaunats,
que depèn del que estàs dient,
si ho pensa bé,
la persona que ho acaba de dir,
dius,
mare meva,
què està dient?
I per què la gent riu?
Per això diu,
que hi ha coses
que són incomprensibles.
Per això a vegades,
per l'amor de Déu,
què està fent?
Per això a vegades,
a mi quan veig segons el què,
o sento segons què,
me fa riure.
Sí, sí.
I a vegades me fa pena.
Va tenir,
abans de canviar,
va tenir les imatges
d'això que va fer
a TV3?
No, no, no.
Va sortir.
Va dir que potser
que no ho tindria a casa
o que a mi va gravar.
Va haver-hi gent
que em van pel carrer
i vaig dir,
hòstia,
o Ramon,
o Martí,
depèn,
els que em coneixien
d'aquí de la ràdio,
doncs l'avi.
i pensant-se,
pensant-se que
com vinc aquí a la ràdio
i fem aquests programes
d'en sèrio,
no en sèrio,
i amb això,
es van pensar que també
allò era un número
preparat ja
per fer això.
Com a actor,
vostè no té preu,
eh?
No, no, no.
Em refereixo
que a vegades
jo faig coses improvisades.
Sí.
Però és que són improvisades
perquè has viscut moltes coses,
no?
I són molts anys
i vaig viure
de juvenil de la guerra,
que t'ho hagi treballat millor,
després de polítics,
després d'això.
Per això,
quan veig
aquests senyors,
o sigui que
hi ha tres coses
molt importants
que jo he anat coneixent.
He conegut
l'aristocràcia de Tarragona,
he conegut
els nous rics,
he conegut
els polítics,
abans de polítics,
polítics,
he conegut,
però he conegut
per circumstàncies
doncs particulars
o per circumstàncies
doncs que
t'ha portat la vida,
no?
Sí.
I per això a vegades
improvises
per què?
Perquè
com que ho tens gravat
dintre del cervell
recordes alguna cosa
i sempre sense molestar
amb ningú.
Com sempre,
com sempre.
Precuro no ofendre,
però explico fets,
no dic el nom,
però em fa gràcia
una cosa.
Jo ho faig,
ja veus tu,
quan parlem amb tu,
liem,
no liem,
però també he trobat
alguna vegada pel carrer,
escolta,
saps allò que vas dir?
Quanta raó tenies, eh?
escolta'm allò,
allò em va recordar,
allò m'ha fet present,
i és el que vull és això,
que la gent s'ho prenguin
doncs en plan de,
com si miren un TVO,
com si miren una revista,
com si miren,
saps com ho dic,
quan parlem naltros?
I depèn de quines coses
sàpigues que tractem,
doncs són coses sèries,
i que moltes vegades
ens agrada fer una mica de humor,
però és que passa una cosa.
Però també fem una miqueta
allò de la fàbula,
no de deixar alguna cosa
allò de fons.
Però passa una cosa,
que hi ha coses sèries,
que les hem de dir
doncs mitja mironia,
exacte,
mitja rient,
perquè alguns no s'ofenguin,
perquè alguns doncs vegin
que és la vida,
és això,
el que dia vaig trobar
una senyora a l'autobús,
tot disgustada,
perquè ara resulta
que fa 40 anys,
no sé quants anys que paga,
el seguro,
per això de morts,
i ara li augmentaven,
i li han dit
que si no paga d'això.
I a més a més
perds gairebé tot.
Dic, doncs,
vostè pot fer la punyeta,
aquesta gent no es mori.
Clar.
Dic,
vostè no se muera,
i li ha de la punyeta
d'això.
I es va mirar,
i es va mirar si ho en dic.
I llavors,
diu,
com ho dice?
Dic,
si dona,
la manera de fer-les la punyeta
d'aquesta gent
és,
vostè no se muera.
I duri molts anys.
Vem començar a parlar
de morts i no morts,
el que sigui.
Se va fotre un fart de riure
que ella dona,
i com ella diu,
hòstia,
diu,
senyor,
vostè m'ha aliviat molt,
eh,
perquè hacía temps
que no reïa,
eh.
Doncs això,
la vida és això.
Sí, sí,
ens ho hem de prendre
amb molt d'humor,
avi,
molt d'humor,
molt d'humor.
Avi,
que no ens queda massa temps,
no sé si hi ha alguna
intrusió més
de l'avi Ramon
a la televisió.
Ha sortit alguna vegada més?
No ens ho expliqui avui,
ens ho explicarà demà.
Val.
Sí,
bueno.
Alguna coseta més
que hi hagi fet?
Vagis recordant,
eh,
demà posi el xip?
Sí, sí.
A veure si,
alguna entrevista,
alguna cosa?
No.
No?
No,
no.
Doncs no sabeu,
amics de televisió,
el que us perdeu, eh?
Aquí a Tarragona,
doncs,
va ser,
doncs,
una nit,
que allà quan estava
al carrer Major,
la televisió,
doncs,
vaig fer un programa,
vaig fer una xerrada,
una cosa d'aquesta,
i clar,
llavors,
allà també tenia l'acostum,
que llavors,
no sé si encara ho fan,
de maquillar-te,
pel color,
ben maquillat,
coloret,
de cara a la càmera,
que surti bé guapo.
I bueno,
i van fer-se a quarts de dotze de la nit,
o el que sigui.
Quarts de dotze de la nit?
Sí,
era un programa a la nit.
Fins molt tard, no?
Era la nit, sí,
era un programa a la nit,
oi?
Molt de nit,
oi?
Tard,
bueno,
sé que era tard,
jo amb tota la d'això,
sense d'això,
com que era tard i era de nit,
vaig,
va,
no em vaig limpiar ni res a la cara,
i quan surti al carrer,
compte,
aquelles hores,
pel barri,
doncs,
què?
M'he mirat,
m'he dit,
què li passa?
Què li passa a la pillari?
Que has canviat,
que d'això?
I dic,
me cago de la mare amb un mocador,
vaig haver de que xugar de pressa,
perquè si ara,
aquest carrer d'aquí dalt,
m'aturen d'aquesta manera,
ara quan arribaré allà baix
a la plaça dels carros,
ja,
què?
Ja m'emportaran en un armari,
perquè escolta,
vull dir que hi ha coses
que fan riure,
i quan les has passat,
te donen peu a gastar broma
avui t'ho rendemà, no?
Va bé.
Gràcies.
Llavors, mentre puguem arribar,
i més s'aguanti, s'aguantin.
Fins demà.
Val.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
.
Fins demà.
.
.
.
Fins demà.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Hiding in a hiding place where no one ever goes.
Oh my God bless you.
Oh my God bless you.
Oh my God bless you, please.
Mrs. Robinson.
Heaven holds a place where no one ever goes.
Oh my God bless you please.
Oh my God bless you please.
Mrs. Robinson.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!