El meu avi, el meu avi, el meu avi va...
Avi Ramon, molt bona tarda.
Molt bona tarda.
Doncs és si continuem amb el tema que va ara m'obrir ahir,
que vam encetar, se'n recorda?
Que li vaig dir, a veure si parlàvem de costums,
i ens vam endinsar, costums, professions,
i ens vam endinsar en un primer moment, doncs, cap al serrallo,
que vam parlar de les xarxes, d'aquelles dones grans que causien,
que ara ho fan els propis pescadors,
i després també que de mica en mica es va perdent...
De totes formes, també vaig dir que les xarxes han canviat de material.
També ho van comentar.
I després també el meu avi van comentar, així una mica per sobre del que van fer ahir,
doncs que hi havia molta gent que deixava el que era ser pescador,
perquè era molt dur,
i que hi ha d'altres oficis que són de poder estar a casa asseguts,
de poder tornar cap a casa al cap d'equis hores de feina,
i que saps que estàs més o menys.
Tranquil, diguem-ho així, no?
Cada cosa ha tingut el seu aprenentatge, la seva època.
Això sí, és veritat.
Perquè ser aprenent d'un ofici,
també si eres un bon aprenent,
també tenies una sèrie d'obligacions,
i també passaves ratos d'aprendre, no?
Sí.
Sempre hi ha hagut aquell que, per exemple, hi havia alguns que feien l'ofici,
fent d'aprenent, pensava, bueno, passava un any o dos, ja era mig oficial,
ja comptant fer la feina,
li pagaven pel temps que portava.
Però sempre hi havia aquell,
o érem, o hi havia,
que procuraves superar-te.
Superar-te perquè llavors tenies l'avantatge
que tal com pujaves,
t'abatllaven altres patrons,
o altres empreses,
per poder-te captar,
i et donaven més,
o et donaven més facilitats,
o coses d'aquestes.
Però també l'aprenentatge era una miqueta dur.
Quan va acabar la guerra,
principalment,
el que hi havia més feina,
i llavors d'oficis,
més aviat eren ja famílies
que els pares podien aguantar,
amb el sou,
el que sigui,
la manutenció dels fills.
Però la casa,
que per exemple no podia ser així l'aprenent,
llavors s'havia de fer de manobra.
O sigui, d'aprenent de paleta...
Sí, sí, que ara, avi,
jo m'agradaria fer un curset de paleta, eh?
Però, bueno, llavors...
Per cada un i no.
Clar, entre que hi havia feina
de desenronar, d'enronar,
de casa, el que saps,
i clar, hi havia una feina pesada,
però la feina que pagaven més.
Que pagaven més.
Perquè si anaves d'aprenent...
Continua sent així, crec, eh?
Jo llavors sé que quan eres d'aprenent d'un ofici,
o no cobraves res,
o et donaven pràcticament quasi que res.
Això al començar.
Ara el que fa anà a vi,
teòricament,
a la gent que surt de universitats,
o que agafes d'instituts, d'EPP,
el que fan és fer un o dos mesos,
crec que són,
o fins i tot tres mesos de prova,
i si no...
Ara comencem pel aprenent,
que llavors havies d'acabar la feina,
el plor de plegar,
netejar la botiga,
netejar el taller,
si era serrallet a treure tot el d'allò,
si era fuster o el que sigui,
si era fuster o benista havia d'anar a la serra amb un carretó
a portar la fusta a serrar,
amb un carretó...
Ara, digui-li amb un que agafi un carretó,
no,
oh,
cuidado,
avui en dia ja la cosa ha canviat molt.
Home,
se continuen agafant perquè les coses continuen fent-se.
No.
Ara ja,
per exemple,
el material el porten al puesto,
demanes el material i te'l porten fet,
només cal muntar...
Bé,
llavors el prenen d'allò,
però a més a més llavors,
quan plegaves,
llavors,
si tenies,
ara parlem dels que tenies estímul per ser...
D'altres coses.
L'ofici,
no?
Sí.
Llavors,
l'escola del treball.
Sí.
Vos a treballar,
vas anar una mica,
una miqueta cap a l'escola del treball.
O sigui,
que tenies totes les hores...
Ocupades.
Ocupades.
I llavors,
a més a més,
a casa,
si tenies una miqueta d'afició,
fer pràctiques,
a veure,
procurar.
I a vegades,
jo m'havia trobat,
anar a ajudar amb un,
amb un,
per aprendre sense cobrar,
per exemple,
del mateix ofici,
que t'ensenyés.
O sigui,
que hi havia una lluita,
els aprenents,
els aprenents,
doncs,
havies de sacrificar-te
els que eren d'ofici.
Sí, sí, sí.
I els pares,
i els pares,
i els pares,
i els pares,
i els pares,
perquè també,
llavors,
clar,
que ell no cobrava.
I llavors,
quan ells ja,
el pares era adelantat,
ja et donaven alguna cosa...
Perquè,
l'aprenent,
de quina edat estem parlant?
Però,
ara,
14 anys.
Clar,
els altres aprenents són de 18,
i de 20,
depèn de com.
que els 14,
jo als 12,
amb la guerra,
hi vaig anar a treballar,
d'aprenent,
d'això.
Vull dir,
que era normal,
això,
era normal,
així com ara,
segons què es pot fer,
això no ho vull.
Però,
jo els agafaria,
a veure,
potser 14,
perquè és així,
però potser els 15 sí,
d'aprenent,
m'enrefereixo,
perquè hi ha molts nois,
per exemple,
que no els agrada estudiar,
que no venen,
que no...
Però no és culpa dels pares.
No,
i també una mica,
a veure,
no hi hauria ningú ara mateix,
que jo crec que com a aprenent,
agafés una persona de 15 anys,
amb un jove de 15 anys,
a més que sigués,
que sigués de la família,
diguem-ho així.
No,
potser si fos...
Per exemple,
si tens un mecànic,
i tens un fill que vol ser mecànic...
Però escolta'm,
per exemple,
un noi als 15 anys,
avui,
i que em perdonin,
eh,
perquè la joventut,
d'una altra manera,
els estímuls que hi havia llavors,
perquè llavors el mateix hi havia l'afició,
si un era aprenent de pintor,
anava,
li anava a dibuixar,
anar a dibuix,
o sigui,
que hi havia un estímul
dintre de l'ofici.
Ara,
molts oficis,
tot és mecanitzat.
Sí,
hi havia tot muntat,
informatitzat,
també.
No és qüestió de muntar,
de d'allò,
clar,
després hi ha una altra cosa,
que a vegades els pares són culpables,
de dir,
no,
has d'estudiar,
que el dia de demà estudiar,
estudiar.
Però a vegades...
Però,
això es passa per què?
Perquè sempre volem que els nostres fills
facin allò que no hem pogut fer nosaltres,
que aquesta és la gran excusa que fem.
Aquí està el mal,
però pensa que hi ha oficis que són tan interessants
i cobren i estan tan ben considerats
com una especialitat d'una altra.
Això és perquè,
a vegades,
un metge,
pobre,
i estudiar el que ha estudiat,
també va com va,
de plena,
i aquí i allà.
Sí,
perquè hi ha empreses,
avi,
que demanen titulacions
i que demanen també experiència,
però,
clar,
si estàs estudiant fins que acabes la carrera,
no pots tenir tota l'experiència que et demanen,
o sigui,
que una cosa no et compaixin a l'altra.
O sigui,
que tu ara vas,
per exemple,
al metge,
sí que et diuen tal dia i tal,
però hi ha metges suplents i això,
però,
en canvi,
hi ha oficis,
mecànic,
el que sigui,
que t'has d'esperar,
o sigui,
que estan tan considerats
i tan apreciats
com altres coses.
Sí,
el que passa,
que és el que diem jo,
jo no vaig poder ser el meu,
aquell també estudia,
el meu ha d'estudiar,
a vegades això ha sigut anys enrere,
ja,
anys enrere.
Sí,
no ve d'ara,
no és una cosa que hem descobert.
Estudien,
estudien,
estudien,
i quan acaben els estudis
han d'anar a fer de...
Del que poden,
del que poden,
de primer del que poden.
I allà on poden,
no m'entenc,
com he dit,
això,
una equivocació molt gran.
Llavors,
clar,
els aprenents tenies aquest estímul
d'anar a l'escola,
al treball,
després a dibuixar,
a presentar,
a fer pròctiques.
Una de les coses,
una de les frases
que potser més sonen
és que abans
hi havia més oportunitats
o que abans
potser hi havia més feina
i que ara
no hi ha tanta feina
perquè hi ha...
No ho sé.
L'evolució
la fem nosaltres.
O sigui,
vostè creu que també
tenim les mateixes oportunitats abans
que ara potser?
En part...
Com ho veu?
Així amb la perspectiva del temps?
Sí, sí.
En part sí,
perquè tot depèn
del que tu vulguis
i valguis.
Perquè,
que, per exemple,
si un noi
no serveix per estudiar
i l'obligues a estudiar,
li fas perdre un temps
perquè repeteix el curs.
Passa un any,
passen anys,
passa d'allò.
S'aferra a qualsevol cosa
per no fer-ho.
I a aquell noi
potser li agrada més
la mecànica
o li agrada més la tècnica
o la televisió
o el que sigui
i com que és allò
el seu,
doncs amb menys temps
seria un bon operari.
Ara,
allò de dir
a mi m'agrada això,
ara vull fer de fuster
perquè m'agrada
i visca d'això
o m'agrada fer de mecànic
perquè,
doncs,
així,
el cotxe
o la moto,
no,
no,
ha de ser que t'agradi l'ofici.
No és que ho trobis
perquè moltes vegades
a mi proves moltes coses
i no acaba d'agradar-te res,
no t'omple.
Per exemple,
hi ha molta gent
que li agrada,
dius,
ostres,
mira,
m'agradaria ser fuster
perquè veuen
que poden treure una cadira,
perquè treuen un bon sou,
etcètera,
etcètera,
etcètera.
I quan comences,
veus que,
clar,
això de la fusta
no acaba d'agradar-te.
Dius,
mira,
mecànic,
però jo què deia vostè,
per poder arreglar el meu cotxe
i la meva moto.
Però,
clar,
veus que t'has d'embrotar les mans,
que has de posar-te sota el cotxe
i que has de fer coses.
I fer proves.
Per exemple,
abans,
un avenista
havia de saber dibuixar
una pota d'una cadira,
contradibuixar-la,
fer aquella cosa.
Allò era art.
Clar.
Allò era art.
Ara tenim l'ordinador
que ens ho fa,
fas la pota en un inici
i després ja t'ha fa
totes les bandes.
No, no,
i després hi ha màquines
que ho porten fet.
O sigui,
que a mi és qüestió
d'un muntatge.
Clar,
fer informàtica.
entre el plàstic,
entre la silicona,
entre allò de paper cartró,
el que sigui,
tot és motllo,
i el que sigui,
no té al·licient.
Ara l'al·licient que té
és treballar força
i guanyar.
O no treballar massa
i guanyar més,
no?
Això depèn...
Ui, això dels diners...
Depèn de deixar, no?
Caballero, com era?
Aquella cançó?
Con dinero.
Aquell estímul i sacrifici
de quan ets aprenent
que als 14 anys
plegaves els 15 anys
i esperaves el dissabte
per anar ballar.
i a vegades
quan ja sabies
fer feines,
doncs la família
o un conegut...
Escolta, mira,
tinc una casa,
una cosa per arreglar
que me vols arreglar.
Sí, sí.
I arreglaves aquell moble
o pintaves aquella cosa
o fer una instal·lació,
l'aprenent a fer...
Ja l'atalentat.
I aquesta setmana
m'he guanyat.
I llavors el dissabte
i el diumenge
quan anaves
amb la noia,
les noies
que anaves a ballar,
tu ja anaves, eh?
Amb un duret
a la butxaca.
que tenia l'això d'aquest.
Ara falta aquest estímul
perquè
necessito quartos.
Clar.
Mama, papa,
aguanta,
posa, posa, posa la butxaca.
O sigui que,
de fet,
nosaltres mateixos
som culpables
de moltes coses
que passen.
Falten estímuls,
falten...
Escolta'm,
no té ganes de fer...
Avi,
jo tinc estímuls
i si...
Portem com a ell, eh?
Una altra vegada
he trobat una frase
que m'ha dit, eh?
Doncs jo sí que tinc estímuls
i ser que la culpava
de que ara mateix
s'han d'acomiadar
a l'espai.
Bueno,
això és rai.
Però tornem demà, no?
Això és rai.
Demà continuem.
Continuem demà.
Vinga,
què no es diu?
Continuar rai.
Vinga.
Gràcies, avi.
Adéu-siau.
Adéu, adéu.
Adéu-siau.
Adéu, adéu-siau.
Adéu, adéu-siau.
Adéu, adéu-siau.
Adéu, adéu-siau.
Adéu-siau a la vida continua gent.
Deixa els que vegin avui com canvia el color,
la claror del camí quan es veu l'horitzó.
Sense tu, sobte com era i seré.
Caminant sense sort, sense portes,
el meu del teu cor.
Dona, si un dia tornes, jugarem de nou
a escriure'ns a la pell el nostre nom.
Tens entre somnis i acabes,
tan sola cada, cada nit.
Oh, bé, hi ha el sol.
Deixa els que vegin avui com canvia el color,
la claror del camí quan es veu l'horitzó.
Sense tu, sobte com era i seré.
Caminant sense sort, capítat,
sense portes, unió del teu cos.
i camino sempre, i camino sempre amb tu.
I camino sempre amb tu.
Dona, t'has quedat sola,
se t'adorm el cos,
quan s'està sol.
clau.
.
.
.
.
.
.