El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El nostre avi, que ja el tenim aquí.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Que avui hem de continuar, jo crec que parlant del tema que més ens agrada,
no només a vostè, personalment, sinó a molta de la gent que ens escolta
des d'aquí, baixant per aquesta vinguda Pere Martell i cap avall, eh?
Sí.
Continuem parlant del serratllo.
Avui seria l'aniversari que vam comentar ahir.
Em comentaves ahir del riu.
Sí.
El riu Francolí ha tingut diferents fases perquè jo recordo que de les vegades
va pujar fins al pont.
Llavors hi havia dos ponts, el que anava a València,
que aquell ja va desaparèixer, i després hi havia el que anava a Reus,
bueno, la línia de Lleida, no?, com siguéssim, la línia de Reus.
I després va ser com van fer ja el nou.
Però bueno, la riuada d'aquí va arribar.
Però el riu, per exemple, al costat, quan encara no hi havia aquesta barrera,
com siguéssim, de ciment, el que sigui, doncs al costat, que hi havia molt d'espai,
hi havia hortets, horts.
Però llavors arribar al final, allà on hi ha la llotja de pescadors,
allà hi havia un d'això de calafats, hi havia un baradero, tot el que sigui.
I llavors allà hi havia, on hi ha aquests grans d'això de la farina de pell,
o que sigui, aquelles boves que hi ha, doncs allà sortia una miqueta de pedra cap dintre
amb una ferroleta, i a un costat hi havia una miqueta de platja,
que donava la part de dintre del moll, i a fora hi havia l'altra part de platja
que començava ja, la del riu, fins a la Pineda.
No, no, és que estic, perdoni, avi, però estic al·lucinant,
perquè, clar, estic intentant imaginar que sense cases,
sense totes les coses que ara mateix hi ha,
i és que no m'ho puc acabar de creure que tinguéssim aquesta platja tan propera.
El riu sortia per allà el mar, però al final,
quan no baixava massa el riu, quedava molta aigua estancada,
i allà es criaven unes herbes llargues, allò com uns canutillos d'aquells que és propi d'allò,
i allà, com que l'aigua d'allà era entresalada i dolça,
quedava estancada aquesta aigua,
hi havia molta lliça, moltes llices i anguiles,
i la gent anaven a pescar les llices,
allà s'agafaven unes llices fantàstiques,
allà perquè era com si fos això que diuen ara que es crien puestos,
que es crien vivers d'aquestes coses.
Sí, sí, en Altamar, que es fa això, normalment.
No, no, i que fan puestos amb basses i això,
doncs allà es podia ser el natural,
hi havia aquests grans llices, i després anguiles.
I les anguiles eren grosses, maques,
i jo recordo el pare a vegades hi anava,
i llavors hi havia una espècie de cuc que diu papaterres,
que és un cuc de terra,
i llavors lligaven amb un fil,
i ho posaven a la nit,
i al dematí, quan passaven per a dir a buscar-ho,
hi havia unes llices, ai, unes anguiles grandioses.
Però, clar, allí, entremig d'aquestes herbes,
el que sigui, doncs hi havia un lloc que es prestava
per banyars,
i una vegada, per cert,
que un noiet es va tirar,
i es veu que va quedar enganxat sota les herbes,
i allí s'hi va quedar i va treure-la mort.
Per això et dic, tot el que treu ja,
una miqueta d'història.
A veure, que això acostuma a passar,
i que hem pogut sentir notícies d'aquesta mena,
a molts rius, precisament per això,
perquè les algues, no?,
i també les algues,
a veure, tu pots saber nadar molt bé,
però, clar, potser t'agafen remolí,
o les algues potser...
I després, tot al voltant del riu,
ja et dic, hi havia a base d'horts, hortets,
i per cert, que una vegada va ser curiós,
perquè aquells hortets s'hi feien un pou,
un pou, sortia aigua, doncs,
no aigua salada, però aigua no bona per beure,
però per regar anava bé.
I una vegada, la camsa,
que hi havia a l'altre costat del riu,
es veu que una canonada se'ls va rebentar,
i llavors aquella aigua va anar filtrant
per damunt de l'aigua,
i aquells pous d'aquella gent
es van trobar-se en mig metro,
aproximadament, de petroli.
No van dir res,
i en aquell temps que el petroli anava com anava...
Això és el que l'he de dir, eh?
No, no, és per això l'he de dir...
I tal, no,
fins que se'n van enterar de la camsa,
que llavors...
Home, a veure, jo, van tenir a l'aixeta.
Doncs aquella gent, en aquell temps de crisi,
de petroli, el que sigui,
imagina, omplint bombones i a vendre,
i venien els pescadors...
Havien trobat, mai m'he dit, or negre.
Sí, sí, sí.
Perquè és or negre.
Llavors ja quan se'n van enterar...
I amb el preu...
Llavors ja se'n van enterar,
i llavors ja allò ho van...
Ho van arreglar aquí,
o sigui, van posar aquestes canonades pel costat
que anaven fins al moll,
que ara ja ho han anat canviant
pel d'allòs d'on descarregir els barcos,
però llavors, com que els barcos descarregaven
allà en aquella punta,
doncs hi havia unes grans canonades...
Que anaven directament cap allà.
A la casa.
I després allà també va començar
l'època d'aquests emigrants
que venien de l'usos,
ja d'això, saps?
I ell van començar a fer-se casetes.
I molts quan venien
vivien en aquelles casetes que van fer.
Però clar,
inclús hi havia algun
que tenia un piset a Tarragona,
però aprofitava aquella caseta
quan venia a Nadal,
fent la campanya de Navidad Inverno.
La què?
Fent la campanya de Navidad Inverno.
La Navidad Inverno?
Sí.
Fent una campanya?
Sí.
Hi havia la senyora d'aquí,
donia no sé quantos,
en aquella època,
la gent de l'elit,
més a més,
política...
Sí, sí,
que donava de cara als pobres
i anaven allà...
I potser els que anaven sota el riu,
allà sota el pont,
els anaven matal·lars de Llana
i molts treballadors
havien de dormir amb clín com poguessin,
però era aquella propaganda
que es feia d'allòs.
I aquesta gent anava allà en aquell temps
perquè així podien aprofitar
la d'allò.
I llavors, quan marxaven...
Això és picaresca, eh?
Sí.
No, no, no.
Per això li deia que això és picaresca,
que tenien el seu piset,
però ho guardaven aquella casa
per quan vingués aquest dia en qüestió,
no?
Sí, sí,
jo ho he viscut.
Entre altres coses.
Jo puc demostrar-ho, eh?
No, no, no, que sí,
crec que...
I llavors el que fem,
que llavors molts ja,
quan tenien un piset
perquè la família coneixia el senyor tal
i tenien un piset o el que sigui,
llavors venia un altre familiar
i rellogaven aquelles vivendetes.
Ai, és que...
I llavors va acabar
amb una riuada.
Oh.
Una riuada, doncs,
van marxar i van agafar
tota la gent d'allí
i van portar-se a la Sabinosa.
Van portar la Sabinosa,
però clar,
un acte humanitari,
però...
Però va passar una cosa.
Què?
Que portes cremades,
plom que no sé quantos,
i la Sabinosa està com està
gràcies...
En part.
Gràcies a aquesta cosa d'ajuda a l'allòs.
Entès?
I si algú li sap greu...
Perquè mira que és bàcula de la Sabinosa, eh?
I si algú li sap greu,
que m'ho digui
i li explicaré pam per pam
tot com va passar.
Perquè jo recordo
que nosaltres vivíem allà al costat,
aquestes parles eren ferroviari,
en una casilla i tal,
i venien allà a veure si volien
comprar matalars de llana
que els havien donat
a aquella gent que vivien sota el pont.
Sí, sí, sí.
Entens?
Però gent que vivien així,
d'aquesta manera, saps?
Amb una tranquil·litat.
No, no, d'aquests que passaven,
però aprofitaven sempre...
Almenys es barallaven
i es mataven allà,
bueno, el que vulguis.
Però venien aquests senyors,
petons per aquí,
senyora aquí, senyora allà,
com que sàvem fer-ho...
Home, clar, ja sabien com promoure.
Va ser una època, doncs, que...
Però també, clar, ens hem de posar...
Nosaltres ara ho mirem
des de la perspectiva
que gairebé ho tenim tot.
Em refereixo, tenim un llit on dormir,
tenim cuina per poder fer coses...
No, però, escolta'm,
aquella gent estaven protegits
perquè eren parents o enemics
de gent que manaven,
que venien,
perquè, clar, el meu primo o l'hermano
estava empleat en un puesto molt d'allòs.
I clar, venien,
i que hi havia homes i gent pobra,
de veritat pobra,
que treballaven o com podien passar-ho,
i havien d'aguantar amb el que passaven.
Vull dir, sempre hi ha hagut,
com passa ara.
Sí, sí, no ens enganyem, eh?
Entens jo?
Jo no vull dir,
mira, l'altre dia mateix,
jo pensava, i com pot ser això?
Una noia, des de la Mora,
fins aquí,
amb el micròfon aquell a l'orella,
i en què va continuar amb allò?
Allò puja pessetes.
i era una d'aquestes que demanen l'ajuda,
que són d'allò,
som de ser solidaris.
I dius, bueno,
com s'explica això?
Jo, potser, doncs,
em poso en un terreny
que no m'hi hauria de passar,
però penso que hi ha molta gent com jo
que diuen, escolta,
mi ja està bé també, no?
Sí.
M'entens?
Que hi ha molta gent que demana
i a mi jo tu li fas de bona fe
un antrepà
i ells t'hi diuen
que ho sento molt,
però que l'antrepà
tal menys tu
que jo prefereixo diners.
El rector del Serrallo
una vegada, doncs,
donava cèntims
per anar a buscar pa.
Sí.
I el bali
se m'ha posat empotrat
amb una cosa
que no vull dir que fa pudor,
empestrat a la porta de l'iglesia,
vull dir,
això t'ho quedes tu.
Sí, que el bali
jo vull diners,
però dóna'm-los.
Jo he vist
un d'això d'aquestos
que estava al carrer
i teníem un descendis
a les caixes.
Vull dir,
que és...
Sí, sí,
són coses que...
No hi ha, sí.
A més que no us queda més temps,
tornem demà, no, avi?
Vale.
Gràcies.
Res, una petita parada,
passem per la música,
després saludem a l'Andrés i Andrés
i el programa continua endavant, eh?
Fins a les 5 de la tarda,
a la primera hora de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
La tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Fins a les 5 de la tarda.
Sous-titrage ST' 501





de la tarda.
de la tarda.
de la tarda.