El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va...
I després de les informacions ens toca una altra informació totalment diferent,
com és saludar l'avi Ramon. Bona tarda, avi.
Bona tarda.
Les coses que passen per Tarragona, eh?
Sempre.
Hi ha coses bones, d'altres que no ens agraden tant.
L'avi, com sempre, i també és una de les notícies que normalment acostumen a dir
els nostres companys informatius,
les obres, que els veïns estan descontents, altres estan més contents,
obres que s'acaben, obres que comencen, no, avi?
És així.
Això de les obres...
És així.
És com diria el Julio Iglesias, la vida sigui igual.
Sempre hi haurà.
El que passa és que a vegades les obres es fan i hi ha retardades,
són previsibles i sempre hi ha temps per fer-ho,
o sigui que és el que estava dient ahir de l'exposició.
Avi, ho ha notat, no? Avui tenim guteres.
Bueno.
Ho ha notat aquí a la ràdio, no? No, que és broma.
Ja per continuar una mica amb l'ambient d'ahir, eh?
Que vam acabar amb guteres.
Tal com deia de les exposicions aquestes que fem a les voltes del Pallol,
amb molta animació, de gent, inclús molts turistes, no?
I s'hi feia gràcia perquè veien els quadros...
Ai, quina tos.
Perdó.
No podrà matxar de viatge, avi, amb aquest atos.
I tal com que fem exposicions que era de tema Tarragona monumental,
dintre d'aquelles voltes veies racons de Tarragona que la gent...
Oh, mira, doncs això no ho coneixia jo.
Mira, aquest racon de Tarragona no el coneixia.
Saps com que era la part monumental i turística?
Sí.
Era interessant per això, perquè molta gent veien quadres que no de racons de Tarragona
que l'artista, el pintor, buscava o li agradava i la gent, a vegades, es coneixem.
Saps?
Vist per uns altres ulls.
I clar, començar a caure aquelles goteres, començar a caure d'aixòs, allà van tindre
que tancar.
Va haver algun moment, allò que diu, s'avi, que perillava alguna pintura?
Sí.
Sí, perquè va haver un moment que va caure bastant aigua i a un metro de les pintures
va caure l'aigua.
Menos mal.
I una que vam fer de disseny, se'ls va mullar, com que era qüestió de cartró,
molta cosa, llavors van dir prou ja.
Ja van dir prou.
Llavors, què fem ara? Perquè a Tarragona, ni l'Ajuntament, ni la Diputació, ni la Generalitat,
no hi havia cap lloc, com no hi ha, no hi ha cap lloc on se pugui fer una exposició
de tanta gent. La Caixa és una cosa privada i particular, no?
Però així, oficialment, de Tarragona, res, què ho farem ara?
Perquè ja estava arrencat, ja portàvem uns quants anys fent-ho,
ja portàvem almenys 14, 13 o 14 anys fent-ho aquesta cosa,
i un dia se'n va acudir a anar al port.
Com que al port hi havia els tingladors aquells,
que llavors, fent també algunes exposicions i coses d'aquestes,
vaig entrevistar amb el president,
vaig explicar la idea, li va agradar,
diu, provem-ho, a veure com d'allò,
i vam fer l'exposició aquesta, el tingladro número 1.
Aquella sala tan gran, els quadres.
Jo crec que la primera vegada, el primer any que s'havia de fer allà,
l'exposició, potser fins i tot allò de pensar,
com ho hem d'omplir tot això, no?
Clar, i llavors ja vam participar bastants pintors, saps?
I allí vam poder portar quadres grans.
Mira, s'avui m'agafava...
No, no, agafa que res, ara.
Això és de la humitat.
Ja em perdona, ja em perdona.
Bé, doncs llavors ens vam poder portar quadres grans,
i clar, va quedar aquella sala...
Enorme.
Llavors, els va agradar.
I a partir de llavors, ja el port ens ha obert les portes.
Sempre l'atengladro número 1.
Sí.
Una vegada vam fer-ho al 4, però el 4 quedava petit.
Van haver de posar uns mòduls al mig, i el que sigui, saps?
I gràcies al port hem pogut ara cada any fer aquestes dues exposicions.
I és una cosa que hem d'agrair,
perquè el port tenen sempre ja programat,
no de Tarragona, està de fora.
Moltes puestos, ja ve de l'Estat, ve de la Generalitat, el que sigui,
i gràcies al port, per exemple, a l'Actorat Portuària,
el personal que hi ha allí, la brigada que munta,
portem uns anys que ha pogut ampliar,
augmentant cada any, el número de socis pintors.
O pintors, que es fan socis, o socis que pinten, saps?
I d'aquells 30 o 40 o 50 que vam començar,
ja vam anar a 70, a 60, a 70, a 80.
I aquesta que ara hem fet, que vam fer el divendres,
que és la de tema lliure,
que hi ha pintures, hi ha unes escultures,
ja hem vist això, i passa del cent.
Déu-n'hi-do.
O sigui, que gràcies al port, a Tarragona,
podem presumir d'un lloc on la gent va amb molta gent.
Molta gent, perquè, compte tu, els pintors ja passen de cent.
Les famílies.
Els amics.
Després, una altra cosa,
com que molts pintors d'aquests d'aquí ja fa anys que pinten,
i són coneguts a Tarragona,
no dic noms perquè em deixaré algú,
i llavors podria ser...
Aquest com que és amic, aquest no és amic,
i ara n'hi ha molts que són noms.
Tots els pintors.
I noies, i gent que comencen, saps?
I ara, que fa un any o dos o tres que pinten, saps?
I s'estimulen, i a veure's allí penjats, augmenten.
N'hi ha algun d'ells que, clar, és com si...
Jo sempre dic que és com si fos uns exàmens.
Hi ha l'aprovat, hi ha el notable i alguns sobresalients, saps?
Veus?
Hi ha un excel·lent, que també, també, segurament hi haurà...
Però llavors hi ha gent que tenen quadres d'alguns pintors d'aquestos,
i venen allí a veure l'evolució del pintor,
a veure si augmenta, si està estacionat...
Sí, sí, sí.
O sigui, que és com una mostra, i mantenim...
És una mostra que dius,
ah, mira, no sabia que te pintava.
Ah, mira, es troba...
Ah, tu també pintes?
Vull dir, és...
És que deu ser, el dia de l'enaboració,
Tu deus, devia ser una festa...
Sí, sí, sí.
Entre cares que no es coneixen i cares que, com diu vostè ara...
Sí, sí, sí.
Tu pintes?
Sí, sí, sí.
I jo, sí, aquest quadre és meu, quina meravella, no?
Sí, i tu saps que són, que passi de cent.
I uns porten un quadret petit, perquè no estic més a més,
un porta un quadre de més de metro quadrat,
l'altre, un que són dos metres llargada per un d'amplada...
Hi ha una sèrie de quadres, no?,
que de vegades hem anat justos, justos,
de poder es penjar, saps?
Avui, ja sé que és una pregunta que sempre li faig,
però com es posen i com es posen aquests quadres?
Com es posen i com es posen?
Bueno, el que passa és que ara tinc la sort també
que en mi ve el Mauricio Montaner,
Sí, gran amic nostre, sí.
El Mauricio Montaner, que hem format un tàndem,
perquè ell és jove, jo a vegades dic que vull retirar-me
i no em deixen, home, aguanta-me.
No, no, avi, que va, eh, no marxi.
Perquè ara ens trobem l'experiència amb la joventut,
saps com vull dir?
No, per això.
I la gent, home, no ho deixis,
i trobes, vas veient gent,
i a vegades vas pel carrer i dius,
senyor Martí, o Ramon,
com és qui és?
Va, que si és aquella pintora que...
Avui, anar amb vostè des d'una festa, eh?
Sí.
Perquè deus que no pot caminar tres passes
sense que conèixi amb algú.
Un dia amb el net dius,
avi, escolta, qui és que no et coneix a tu?
Sí, és que deu ser.
Avi, arribarà't ara a qualsevol lloc?
Ha de sortir com a tres hores abans?
No, però com que m'ho prenc d'aquesta manera,
sempre prenc rient i d'això.
L'altre dia mateix em va preguntar,
avi, quin horari fa el d'allò?
Escolti, qui és aquesta?
Diu, sí, no és l'avi, no és l'avi Ramon.
Dic, sí.
Bueno, vull dir que em trobo així amb d'això.
No es pot ser famós.
Però això és el que t'aguanta i et dóna una miqueta de vida, saps?
I aquest divendres ja et dic, va ser, doncs...
Maquíssim, no?
Ma, ma, corant.
Recordem que va ser el Tinclau número 1,
la inauguració d'aquesta exposició
de la qual estem parlant de pintors.
I està fins al dia 25, eh?
I està el dia 25 d'aquest mes.
I després aquí repeteixo, repeteixo,
que encara que no ho sembli,
em degrair al Port de Tarragona,
que fa, no la nostra,
contínuament fa exposicions
que són dignes d'anar a passar-hi un rato.
Perquè el mal de cap avi seria gros,
el mal de cap seria gros
si no haguéssiu trobat el Tinclau de número 1
per poder arribar a exposar.
Pensa tu que els pintors individualment
han de buscar una cafeteria per fer exposicions.
I clar, la cafeteria tampoc pots posar
segons quins quadres, però són petits.
Hi ha l'Arimany, no, no,
vull fer propaganda, no?
Sí, sí, no, no, fàcil, fàcil.
Que aquí voldria tindre un record per ell.
Ai, és veritat, que em clareja.
Tindria un record per l'Òdena,
la viuda i el fill, no?
Que, doncs, era un mecenes,
quasi, aquí d'Aragona.
Perquè la seva galeria sempre estava oberta a tothom,
ell sempre oberta a tothom.
Sí, sí, sí.
I clar, i m'agradaria, doncs,
que tindre un record per ell.
Sí, sí, un sentit homenatge des d'aquí,
des de les zones de Tarragona Ràdio.
I em sap greu una cosa,
perquè jo i els pintors vam demanar
que li donguessin el diploma
per serveis distingits per qui havia sigut,
van dir que li concedien,
però el pobre no l'ha pogut disfrutar en vida.
Suposo que li deuran donar...
A l'abídua, clar.
A l'abídua, no?
Són aquelles parts dramàtiques
que passem de l'Ajuntament i, i, i...
I no ho dic amb cap mal d'això,
vull dir que no s'oprenguin malament,
però em surt del cor.
Però hi ha moments que la vida té aquestes coses.
Saps com vull dir?
Avi, que hem de marxar.
No m'agradaria marxar d'aquesta manera tant una estona.
perquè demà tornem una altra vegada,
continuarem parlant de pintors.
I així acabarem de...
Avui ja hem pintat les goteres,
avui ja les hem deixat mar de maques.
Espero.
Avi, per la seva banda,
l'he quedat una mica d'ombra, eh?
Jo no, jo...
Allò saps què és?
Que l'arreglar s'han deixat
com si fos una espècie de record artístic, ja.
Sí, sí, l'ha deixat la llum, no?
Sí, sí, sí.
Sí, perquè a vegades, quan un...
A vegades una gotera,
si no la treus,
quan quedes se se seca,
sembla un quadre, sembla un núvol.
Ja li ensenyaré una que tinc a casa.
que té unes ratlles, unes coses,
uns trons que li han sortit.
Si ho saps dissimular.
No, i a vegades també va bé,
perquè hi ha gent...
Els trons són els meus.
I escolta, a vegades hi ha gent
que a més de jugar amb un pintor
per jugar a una gotera,
compren un quadre i posen...
I el sostre que...
Ara ho explica fora d'antena.
Avi, que tornem demà.
Vale.
Gràcies.
Ses alutetes, com són petitetes,
cuen floretes de dins d'un jardí.
Ses alutetes, com són més grandetes,
no volen floretes si no és un pedril.
Ses alutetes, com són petitetes,
cuen floretes de dins d'un jardí.
Ses alutetes, com són més grandetes,
no volen floretes si no és un pedril.
Són rufines de finestra,
que ja n'és vespre.
Són rufines finestró,
que fa foscor.
Nena, no siguis tossuda,
que surt sa lluna.
Nena, no siguis mussol,
que surt et sol.
Jo que tot és vespre,
t'estic cantant,
els meus desitjos
i els teus encants.
Jo que tot és vespre,
t'estic cantant,
els meus desitjos
i els teus encants.
Ses alutetes, com són petitetes,
cuen floretes de dins d'un jardí.
Ses alutetes, com són més grandetes,
no volen floretes si no és un pedril.
Ses alutetes, com són petitetes,
cuen floretes de dins d'un jardí.
Ses alutetes, com són més grandetes,
no volen floretes si no és un pedril.
I una jove somiava,
de Sant Lluís,
somiava, cavallava,
senyor Murat,
era escuixi,
somiava, cavallava,
un bal saltat.
I era escuixi que li feia
niigú, niigú, niigunyac!
Ses alutetes,
com són petitetes,
cuen floretes de dins d'un jardí.
Ses alutetes,
Sous-titrage Société Radio-Canada
Sous-titrage Société Radio-Canada
...