I després d'una mica d'arriba l'Andrés d'Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Bona tarda, Sílvia.
Com estàs?
Muy bien, ¿y usted?
Perfectament.
Me alegra mucho saberlo.
Me alegro molt.
Escolta, si podíem estar tota la hora.
Imagina't, imagina't.
I més, el que ens donessin.
El que ens donessin, Andrés.
Amb la inventiva que tenim.
Ui, si no es poden deixar sols.
No es poden deixar sols.
I si començo jo a explicar, perquè no és que...
No, no, no, no.
No entrem en detalls, Andrés.
Això entra a forma part ja de la intimitat de cadascú.
M'entens, no m'explico, oi?
Això és intimitat.
Això no m'ho pots explicar per la ràdio.
La gent, què dirà?
Ens trucaran i d'un escàndol públic.
Sortirem per tots els mitjans.
Ens trucaran del tomate.
Anem per feina, que ens canviaran de diàl.
Encara sí.
Per feina, que ens canviaran de diàl.
No, mira, d'aquesta gent, què els hi ha passat avui?
Que han menjat?
Que estan en aquesta energia?
Ai, si ho sapiguessin.
Ai, si ho sapiguessin.
Oh, una miqueta de carn avui a la brasa.
Ai, si ho sapiguessin.
I unes patatonetes al forn.
Ai, si ho sapiguessin.
Jo li vaig explicant.
Andrés, avui tenim molta xitxa, perquè hem de comentar moltes coses.
Sí.
Perquè d'alguna manera canviem de mes, clar.
Hem deixat dia de banda en gener i estem al febrer.
Sí.
Bé, aquest mes faig dos cicles.
Els dijous en faig un que es diu L'amor i la música.
Ah, que bonic.
Clar, aquest mes està a Sant Valentí.
I a l'altre cicle, faig un que ja fa temps que es va fer,
la gent li va agradar molt i m'ho demanen,
i l'he titulat, com l'altra vegada,
De l'escenari a la pantalla.
O sigui, coses que es fan en un escenari,
però que s'han passat a la pantalla.
D'acord, algun musical, de Broadway, per exemple.
Balet, Cersuela, òpera, el que sigui.
Bé, parlant ja en per parts.
Mira, avui, dia 1 de febrer,
dins el cicle L'amor i la música, que fem els dijous,
passarem a una pel·lícula que es diu Eddie Dutgin.
Una magnífica pel·lícula en colors de l'any 1956
que van interpretar Tyron Power, Kim Novak,
Victoria Shaw, James Whitmore,
i va ser dirigida per George Sidney,
que això és una garantia d'un gran director.
De què tracta la pel·lícula? Molt fàcil.
És la biografia...
De què tracta la pel·lícula, Andrés?
Doncs mira, és la biografia del malograt pianista Eddie Dutgin,
plantejat amb un registre sentimental,
que és, lògicament, la vida que va ser d'aquest gran pianista,
que no va donar més de si perquè, en plena joventut, va morir.
Veus.
Bé, aquesta és la pel·lícula que tenim per avui.
Pel proper dia 8, seguim amb els dijous, eh?
Passem un clàssic del cinema de l'any 1936 que es diu San Francisco,
una pel·lícula musical amb Gargable, Spencer Tracy,
Janet McDonnell, Jack Hall,
i va ser dirigida per Van Dijk.
És una pel·lícula, un propietari d'una important sala de festes de San Francisco.
Aquest home concateix amb quasi totes les curistes i artistes dels seus espectacles,
i quan contracta amb una jove amb una veu meravellosa,
aquí es complicarà la cosa perquè un altre competidor
li vol contractar amb aquesta veu que és fabulosa,
però ell la vol de cara a l'òpera, de cara al teatre,
que és el que en vella realment desitja.
Llavors, en fi, en fa servir una miqueta de males arts
per aconseguir el que ell vol.
Però també el principal de la pel·lícula és que,
com que és en el San Francisco,
aquí es fa uns efectes meravellosos, especials, del terratrèmol.
Que va ser real, però aquí no, aquí està feta amb això.
Però s'ha de pensar que en 1936 la gent que vingui a veure aquesta pel·lícula
quedaran esglaiats de veure el terratrèmol
que es representa amb aquesta pel·lícula,
que és una cosa fora de sèrie de la manera que està feta
i tenint en compte aquells anys.
Bé, passam al dia 15.
Vinga.
Amb dijous també, com és lògic.
Dos passions i un amor.
No me sona aquesta pel·lícula d'any.
El dia després de Sant Valentín.
Una pel·lícula americana.
I surt Mario Lanza.
Sí.
John Fontaine.
Déu-n'hi-do també.
Vincent Price, que va fer moltes pel·lícules de por.
I Sara Montil.
La nostra.
La seritíssima.
La seritíssima.
La desfumant d'espero, el hombre que más quiero.
Exacte.
Dirigida a la pel·lícula per Anthony Mann.
Bé, un cantant que es veu, en fi,
molt, molt apretat i manipulat pel seu empresari
per la seva protectora i, en canvi,
doncs està sent adorat per una altra noia també.
Bé, i ja per acabar amb els dijous de l'amor i la música,
acabem amb un musical que és El rei i jo,
de l'any 1956.
És molt bonica.
És molt maca.
Jules Briner, Deborah Kerr, Rita Moreno, Martin Benson i dirigida per Walter Lang.
El rei de Siam, la Tailàndia d'avui dia, té un grapat de fills i contracta un institut triu inglesa
per educar amb tota aquesta caterva de fills.
Sí, sí, sí.
Quan aquesta institut triu, que és la Deborah Kerr,
arriba a aquest lloc,
observa les antiquades costums del monarca
i això provoca una sèrie de topetades entre els dos
a base de bé pel canvi de caràcters.
El que passa és que entre ells hi ha una cosa que no s'esperen,
que Copíduo faci de la seva.
Sí, però no acaba de fer-ho.
Però sobretot amb ella jo crec que sí.
No acaba de fer-ho.
Més que potser amb ell.
No acaba de fer-ho, no.
Llavors no és com la pel·lícula del Jodie Foster, per entendre'n.
És que es va fer a posteriori, també el rei i jo.
Sí, però és un altre tipus.
Però aquí es va mostrar una mica més.
La passió, podríem dir, o l'amor que podia haver nascut entre ells.
Però hi ha amors que són callats.
Sí.
I passem al cicle dels dimarts, que és de l'escenari a la pantalla.
El dia 6, dimarts, farem una obra russa de l'any 1993
i és íntegra al ballet Copélia.
Una meravella, una cosa fantàstica.
Imagina't quins bailarins.
Irina Xapxits,
Mikhail Zavialov,
Bert Roussanov i Elvira Tarasowa.
I el director de tot aquest tinglado artístic,
Colin Nears.
És, segons l'obra, de Leo Delibes
i representa un fabricant de nines de tamany natural.
Cuidado, no penseu en les aires actuals, eh?
Escolteu.
Sí, sí, sí.
I aquestes nines tenen un mecanisme
que les fa autònomes amb el moviment.
No, que hi hagi capsa de música?
No, no, però són de tamany real.
Sí, sí, sí, però tot això adaptat a la música de ballet
és una cosa meravellosa.
Són tan reals que un noi del poblet
s'enamora d'una de les nines
i això fa que s'aparti de la seva nòvia de carn i osso.
Llavors, la seva nòvia es espal·lera.
Bé, aquesta és la primera.
La segona, que serà el 13 de febrer,
dia abans de Sant Valentín,
farem una obra que aquí està passada al cine.
no és ben bé l'obra teatral, però sí està passada al cine.
I el títol és Les Leandres.
Hem de dir, Andrés, que en aquella setmana en qüestió,
la setmana de Sant Valentín, tindràs molta competència.
Ja.
Perquè serà també la setmana del Carnaval,
que comença el dia 10 i acaba el dia 20.
Bé, tots poden viure.
I tant.
Bé, Les Leandres està interpretada per Rocío Durcal,
Jeremy Bloch, Isabel Gacés,
Alfredo Landa, Antonio Garissa,
José Saza Tornil
i la participació de la creadora,
Célia Gámez.
Molt bé.
Però aquí tenim dos personatges que són entranyables,
la Célia Gámez i la Rocío Durcal.
Com a homenatge, petit homenatge,
doncs mira, una manera també de recordar-les.
Aquí està.
I pel dia 20, pel dia 20, tenim una joia.
Una joia.
Quina, quina?
Una de l'any 1949.
La revoltosa, amb blanc i negre.
Saps qui és la planxadora Mari Pepa?
No.
I l'abanista Felipe?
Menys.
Doncs mira, Mari Pepa és Carmen Sevilla
i Felipe Toni Leblanc.
Ah, què dius!
Aquests dos...
Quina parella, quina parella!
I després, a part de Carmen Sevilla,
Toni Leblanc, surt Tomàs Blanco,
Antonio Riquelmer,
quins artistes d'aquelles èpoques.
dirigida per José Díaz Morales.
I per acabar, el dia 27 de febrer,
fem entre tres.
Què és entre tres?
Doncs mira, Joan Gràcia, Carles Sanz i Paco Mir.
Saps qui són?
El Tricicla.
El Tricicla.
Aquí està.
Entre tres.
Exacte.
És un desfile de sketch, de xistes,
per riure sense parar.
Molt bé, molt bé.
Això és el que tenim i que anirem...
M'ha agradat, eh?
Perquè tens sarsuela, tens ballet, tens humor...
Procuro que sí, sí.
L'únic que...
Molt maco, molt maco.
Aquí no he posat òpera,
que l'altra vegada em vaig posar,
però bueno, el pròxim programa...
S'ha reservat per la propera.
Que torna a fer això, posarem òpera.
Que sempre que poso òpera i coses d'aquesta,
procuro fer-ho amb subtítols en castellà
perquè se sàpiga què és el diàleg que tenen allà.
A mi m'agrada molt, eh?
Sí, sí, sí.
En sèrio, jo feia els divendres,
hi havia un noi al Canal 33
que feia un especial dedicat a l'òpera
i t'explicava amb senyals
i t'explicava com anava a l'òpera,
de quina manera es distingia una cosa de l'altra
i era un afant.
Cada divendres ho feia.
Va molt bé, va molt bé per ajudar
perquè hi ha molta gent que no hi entra
perquè, bueno, els hi quedarà un número determinat
de cançó o un passatge.
Sí, o no saps ben bé el que volen dir.
Exacte.
Veus les expressions, però clar, no en tens.
Llavors, jo la primera vegada que ho vaig fer,
jo vaig anar comunicant amb els espectadors que venien,
vinguin, facin la prova,
vostès vinguin a veure l'òpera,
no s'espantin,
vostès venen, com que no han pagat res,
vostès se'n van si no els agrada,
però pensin una cosa,
que com que la passaré amb subtítols en castellà,
vostès, a més, no és problema,
perquè com que no és un diàleg molt ràpid,
que canten i això s'entretén,
dona temps a llegir tranquil·lament i a veure la imatge.
Vostès vinguin.
Si llavors se n'enteren
de què estan parlant aquella gent
i quina trama hi ha
i quin argument té l'obra,
entre la música i la comprensió,
vostès acabaran entrant en l'òpera.
I hi ha hagut gent que m'ha dit,
doncs, escolti, sap que tenia raó,
que ara he compres aquesta òpera i m'ha agradat molt,
vaig passar a l'altra viata,
vaig passar a Madame Butterfly,
clar, són bones obres que ja són per entrar-hi,
però hi ha gent que, senceres,
tampoc es pensava anar-les a veure mai.
Fragment sí, però això no.
No, no, però és molt bonic
quan saps el que diuen
i de la manera que ho estan dient,
llavors entens els sentiments
que hi ha a sobre d'aquell escenari.
Molt bé.
Vinga, doncs, mira.
Doncs demanem el nostre cazador,
que el tenim a la porta, eh?
Sí, estàvem parlant de la pel·lícula El cazador
i estàvem parlant del director,
de Miquel Ximino,
i va ser considerat com un dels cineastes
que van ser més promès a la seva generació
i a l'hereu d'un classicisme dins del cine
que ja havia començat a desaparèixer,
sobretot amb el cine americà,
que és el principal, no?
Ximino, quan li preguntaven en qui s'inspirava
per fer una pel·lícula de guerra,
com va ser aquesta del cazador,
ell deia que els seus mestres,
en fi, n'havien sigut
Roald Wask, John Ford, Howard Hubs...
Déu-n'hi-do, eh?
Exacte.
Els millors.
Autèntics desconeguts en el món del cinema.
Aquí està.
No els coneixia ningú.
Tots els cineastes,
que només pretenen reflexar la manera de viure
i de pensar d'Amèrica,
doncs estaven reflexats amb aquests directors.
Quan el cinema americà va voler fer-se europeu,
llavors és dolent.
És una cosa que és innata de cadascú.
Sí, sí, sí.
És innata de cadascú.
El contrari sempre ofereix un grau d'autenticitat.
Els directors es consideren potser com els pintors.
Tenen que reproduir a l'espai la llum
i el contexte del seu país.
I això és el que ha de fer un bon director.
Exacte.
I ho pot mirar amb uns ulls totalment diferents
que un altre director i estan gravant la mateixa cosa.
Aquí està.
Exacte.
Com anem de temps, Sílvia?
Doncs no ens queda massa, Andrés.
Què et sembla?
Deixem la música,
perquè jo sé que anaves per la música, no?
Exacte.
Jo crec que hem parlat massa, hem fet una...
És que avui hem fet un resum, resum.
Un index de tot el que farem aquest mes de febrer.
No ens ha donat temps.
Molt bé, doncs ho deixem per la pròxima.
Algués, si et sembla, recordem quina és la pel·lícula que avui tenim.
Doncs avui tenim la pel·lícula d'Eddie Dutgin a les 6 de la tarda,
entrada gratuïta al Centre Cultural del Pallol, allà a l'antiga audiència.
Ja ho saben, bona butaca, bona calefacció i bona pantalla.
Lo millor de lo millor a partir de les 6 de la tarda avui amb l'Andrés, Andrés.
Vinga.
Andrés, gràcies.
Fins la pròxima.
Fins la setmana vinent.
El dimarts espero aquí, eh?
Bueno, si tu insisteixes, vindré.
O i tant, si no t'anirem a buscar.
Bé, bé, bé.
L'enviaré a la Núria amb algun company d'aquí de l'emissora que et vagi a buscar.
Ai, quin lloc em vingreu a buscar.
Amb la unitat mòbil de Tarragona Ràdio, buscant pas carrers.
Andrés, jo és res.
Molt amables.
Gràcies, Andrés.
Adéu.
Adéu-siau.
Adéu-siau.