El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'ordo del català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
El timonet i el nostre amor, i catorze menys...
I el nostre avi al cap davant, havíem de posar...
Havíem d'afegir-ho, això, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què tal, com està?
Mira, doncs, aquí fent-te companyia.
El trobo que avui no deixa en pau la taula,
que està una mica neguitós, però allò que sigui dimarts i 13.
Ah, no, no.
És una cosa que no...
No, perquè això de la superstició és una cosa que...
Tothom diu, ah, jo no, jo no, però tots tenim una cosa,
que per això jo no em faig cas, perquè tots tenim una cosa,
que no s'ho donem en compte, o sigui un tic,
o sigui una manera de sortir de casa,
o sigui la manera de remengar-se la samarreta, la camisa...
Hi ha de primer a aixecar-se al matí,
o intentar sortir primer amb la cama dreta,
perquè no tenim el dia amb la cama esquerra, aquelles coses.
Almenys anem pel carrer i hi ha una formiga
i no la xalfes perquè et sap greu,
i després trobes que hi ha un niu de formigues i el fas molt bé.
Ho dic que hi ha una sèrie de coses,
que jo no sé si són manies o superstició, no?
Però avui, això sempre ho ha tingut l'ésser humà, no?
Sí.
I si no l'has emboscat.
És allò que dius, a veure, ja en teníem prou,
amb el gat negre, amb el paraigües obert,
que ara ja s'ha ajuntat la sal,
s'ha ajuntat el color groc,
i més coses que no.
No, no, escolta, és que és curiós,
perquè si l'al·lisses bé, ningú, ningú,
però parlant, parlant,
jo és que si una vegada,
o és que resulta jo aquell número,
jo, mira, és el que diem,
hi havia un que comprava un número sempre,
aquí a Tarragona, parlo d'abans de la guerra,
sembla aquell número,
i ell, en aquella afició, aquell número, aquell número, aquell número.
De la loteria estem parlant.
De la loteria estem parlant.
Un dia escolta la ràdio,
perquè sempre escoltava la ràdio,
per la il·lusió d'haver-ho,
surt aquest número,
li va agafar un catecrà i no sé quantos,
i ell s'hi va quedar.
Dic, mira, veus?
Vull dir...
Què em diu?
Vull dir...
O sigui, tota la seva vida esperant a que li toqui aquell número,
amb tota la il·lusió del món,
i el dia que li toca...
No, no, escolta, i no és broma, eh?
No, no, li agafa una tarda cor.
Era un que treballava a la Rambla,
hi havia mobles ric humà,
i aquest un que portava al carretó els mobles i coses.
Vull dir que no és allò que m'ho he inventat.
Aquella llegenda urbana,
que moltes vegades s'explica.
Jo, per poc que pugui,
sempre explico coses que me les he explicat en sèrio,
les he viscut,
o el que sigui, no?
Ara, hi ha algunes que també m'ho han explicat,
i llavors jo ho dubto, o el que sigui,
però també, a vegades, la llegenda també va bé, no?
Sí.
Però no, no, amb això de...
amb això de...
de les supersticions,
a la nit,
que si la lluna...
Espera, abans que canviï,
que continuem parlant d'això de llegenda urbana,
vostè haurà de sentit de llegendes urbanes
en el que porta dels anys?
No.
Moltíssimes.
I d'aquí de Tarragona,
segurament que s'ha deuen inventar,
i de les que expliquen d'aquelles
que li ha passat a un amic,
i un amic, i un amic,
que ningú coneix.
Sí, però mira,
després la realitat n'és una altra.
Jo recordo ara mateix,
el que li feia el primer,
era un carrer, doncs,
que abans,
que va acabar de la guerra,
que va acabar de la guerra,
un carrer dels que, mira,
passaven els del Serrallo,
perquè a l'Hidal arribava a Ramon i Cajal,
allò ja venien,
ors, eh?
El carrer d'aquí,
el que li feia el primer,
passava al Regma i Jó,
i hi havia l'oficina de l'electricitat,
la plaça de Toros,
al davant un descampat,
al costat d'aixòs hi van posar una serra,
o el que sigui.
Bé,
després hi havia uns boters,
allà on hi havia ara la Seguretat Social,
el cap que diuen,
no el d'ara,
allà,
allà cap dintre hi havia un magasem de fusta,
i al començament hi havia un d'aixòs de boters.
Bé,
qui passava per allà?
Quasi que ningú.
Però,
resulta que allà es va crear un fantasma,
que diu que del plaç de dalt passaves per allà,
i caien rijoles,
caien coses,
ningú veia,
que si un fantasma o si un fantasma.
I a última hora,
el fantasma va ser,
que ho van descobrir,
que eren uns que anaven a robar el ferro,
com que estava veig abandonada la plaça de Toros,
m'entens?
Doncs,
anaven a robar el ferro,
i perquè la gent no els vegeixin,
i no estiguessin al tant o el que sigui,
i els fantasmes,
compte que els fantasmes eren la força que tenien
per fotre el ferro,
el que podien,
no m'entens?
Vull dir que sempre s'ha creat,
també una vegada allà a prop del Serrallo,
que hi havia un camí que anava des del Serrallo,
bueno,
des de la via fins al carrer,
aconseguir el carrer real,
allà al final,
també hi havia un camí,
que allí hi havia un d'aixòs d'arbres,
un criadero d'arbres de l'Ajuntament,
el que sigui,
un camí mig abandonat,
també allí,
ui,
fantasmes,
fantasmes,
i el fantasma va ser que eren una parella
que es trobava a dir que la gent no els destorbeixin.
I a més no havia fet sorolls,
ja.
Per què?
Perquè eren una parella que ja no era una parella,
ja eren gent que no els interessava,
vull dir...
Que es molestessin.
O sigui que això del fantasma sempre,
a casa Castellarnau...
A més,
mira,
que ens veia una mica perquè a principis d'aquest mes
hi ha molta gent que d'alguna manera està agafant
el que seria la història de Halloween,
que ara s'agafa en aquesta tradició com a seva
i un dels motius és això de parlar de fantasmes...
Doncs bé,
doncs també una vegada jo a casa Castellarnau,
que llavors s'entrava,
no com ara,
pel principal,
pel costat que ara està tancat en vidre,
s'entrava per allà,
hi havia una tauleta allà,
hi havia els conserges,
s'apujava pel costat,
allà hi havia la cuina,
i la limpesa pujava,
em baixava,
i un dia que estava allò casualment,
jo sempre m'ha agradat parlar amb la gent,
el que sigui,
vaig a una limpesa i diien,
ai,
he anat a l'altre i he trobat la llum encesa
d'aquell quartet que no sé quantos,
jo em vaig posar a riure,
però ho diu espantada,
jo em vaig acudir,
dius,
això no em feu cas,
en aquest cas hi ha un fantasma d'aquesta gent,
en aquestes cases,
sempre hi ha un fantasma i d'això,
ai,
llavors l'altre diu,
ve-te aquí que l'altre dia,
en aquell sofà que hi ha en aquell altre lloc,
allà hi havia com si algú s'hi hagués...
si s'hi hagués assentat,
si s'hi hagués assentat,
clar,
llavors dir que és que si,
com que tu era un puesto,
que les càmeres no ho enfoquen,
perquè ara és tu aquests puestos,
des de baix hi ha la càmera que enfoca a totes les habitacions,
però és una càmera fixa que no enfoca a tota la càmera.
Aquesta era una càmera que no enfocava,
i jo estic segur que alguna o algú se sentava allí
quan no es veia ningú a dormir o a descansar.
Bueno,
el cas és que,
ai,
vol dir,
doncs al cap de quatre dies,
o vuit dies o d'allòs,
ja va haver un fantasma allí.
Ja teníem.
Hi ha unes que teníem por,
si no anaven acompanyades,
quan arribaven allí d'anar primer...
Però, avi,
això t'ho expliquen,
a la casa Castellarrau.
Ara tothom t'ho explica,
però si tens una mica de confiança...
El que em passa,
saps què passa?
Que abans aquestes cases,
les coneixia,
jo les coneixia perquè jo havia conegut l'Enriqueta,
la que va ser la mestressa,
podria explicar una història sobre ells,
no?
Però no,
però em refereixo que ara,
com que amb això del turisme,
aquesta cosa s'arregla i es fa,
ara hi ha una visita allí,
hi ha el fantasma que acompanya,
es veu que ara potser aquest fantasma
l'han creat ja amb més...
Més real.
Amb més real,
amb més que la gent,
però vull dir que a l'inici
va ser aquesta cosa,
en broma,
de veure...
Perquè vagi,
perquè vagi.
Però, avi,
una cosa,
ara ho estem venint en broma,
però aquí a Tarragona
hi ha hagut fets,
d'aquells que es diuen extraordinaris,
i que fins i tot,
si no recordo malament,
va sortir al diari,
en primera plana,
perquè va venir gent
de molta reu del món,
que van intentar exhortir
a una de les cases que hi havia.
no sé si recordo malament,
una va ser a la plaça dels carros,
i també va haver una altra
a l'alçada del carrer Sant Francesc,
o per allà al voltant,
però que eren fets
que sí que estaven passant,
que s'obriera i tancaven les finestres...
Bueno, això passa,
que es parla d'èpoques d'això.
Ara jo,
ara parlant-hi en sèrio,
t'explicaré una història real.
Una història real.
Quan jo tenia la botigueta
allà al plaça del Pallol,
quan va entrar al ronyó,
fa 40 i pico d'anys,
la monja sorrossalia,
quan va anar al quiròfano,
em va donar una medalleta,
me la va posar aquí a la munyaca lligada,
quan vaig anar al quiròfano.
Sí, sí.
Jo vaig dormir, no dormir,
al sortir,
quan vaig despertar,
vaig veure aquell medallet,
però em va fer gràcia.
Ah, no, era especial.
Era la milagrosa,
i va sortir de tot bé,
dic, mira, saps què?
Ja la portaré sempre,
i la portava a la butxaca.
El cas d'escondia,
la perdo.
Ah.
La vaig perdre,
i un dia,
al cap d'uns dies,
a dir,
el brancal de la botiga,
no per dintre mon ronyó,
a dir, el brancal,
on puig la gent,
o sigui,
com si l'haguessis deixat especialment per vostè.
A dir, hi havia la medalleta.
Si era la mateixa,
no ho diré mai, eh?
Però, vull dir,
la milagrosa d'alumini,
petiteta com era.
Ostres,
mar de content.
Clar,
i va fer il·lusió, fins i tot.
L'agafo,
la porto,
bueno,
s'anem,
vam fer un viatge,
vam anar a Rússia,
i quan vinc de Rússia,
la medalleta ja no la portava.
Ja l'havia perdut.
Ja l'havia perdut.
Oi,
em cal un disgust.
Bueno,
el disgust,
dic, mira,
potser he fet un favor amb algú d'allà.
Ha tornat cap a un altre costat,
sí.
Bueno,
el cas és que,
al cap d'uns dies,
ve una excursió de Saragossa,
d'Aragonesos,
ve allà,
jo tenc allà noia,
la guia,
la Marta Veda,
això,
després sí,
voy a dar-li una medallita
perquè tenga un recuerdo nuestro.
I em va donar la medalleta milagrosa,
igual,
d'alumini,
el que sigui.
Havia de tornar cap a casa.
Vale.
Bueno,
passa això,
torna a passar amb allòs,
me la quedava,
un dia,
jo l'havia tratat de perdre.
Torna a perdre,
era una mica viatgera,
eh?
Dic,
sembla que tingui ganes de jugar.
Sí, sí,
a la viatgera.
Vaig un dia a casa de Castellarnau,
aquella gent que hi havia arribat als conserges,
dic,
saps què m'ha passat?
I vaig explicar això.
I una es posa a riure.
Dic,
clar,
te n'enrius perquè sembla que sigui.
Diu,
no, no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
no,
tingué la malleta aquesta,
la milagrosa aquesta.
O sigui que,
la mateixa no ho sé,
el misteri on està no ho sé.
Ara,
això depèn de cada un,
perquè si jo,
per exemple,
puc dir que és un miracle,
pot ser com un miracle
que no m'ha abandonat
i sempre vull tindre-la.
Sí, sí.
Un supersticiós dirà,
no m'abandona,
o l'altre dirà,
mira,
casualitats,
o sigui que cada cosa
és de la manera que la vols mirar.
o sigui cosa,
a casa,
ma,
si jo tenia això aquí
i no ho he trobat,
si no ho trobo,
mira,
mira on t'ho he anat a trobar,
qui ho ha posat aquí?
Sí, sí.
I almenys tu mateix,
que si no ho tens en compte,
però inconsciament
que no t'has enrecordat.
O un que,
vull dir,
tot depèn de tu
com t'aprens
l'aquella cosa.
Ai,
avui el dia que fa,
malament,
avui,
avui aquest dia malament
i aquell dia
tot te surt malament,
tot surt com un altre dia.
Sí,
el que passa,
clar,
tu no enfoques d'aquesta manera.
14.
Però avui no,
que demà serà 14
i demà continuarem parlant
de coses d'aquestes,
que són molt interessants.
Bueno,
deixem el 13.
Vinga,
deixem el 13 que marxi.
Gràcies, avui.
Fins demà.
Adéu-siau.