El meu avi, el meu avi, el meu avi...
El meu avi va anar a Cuba, a d'orzo del català,
al millor barco de guerra de la flota d'Ultramar.
I ja tenim aquí amb nosaltres l'Avi Ramon.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda, eh?
Què tal?
Bé, per mi quan vinc aquí són bones tardes.
Jo preguntava, me preguntava al principi del programa,
dic, a l'Avi Ramon continuarem avui parlant de la tele?
Però m'ha tret tota la dubte de seguida que m'ha ensenyat
això que porta a la mà, que és una invitació, avi.
Sí, sí.
Què hem de fer vostè i jo demà?
Mira, eh...
Ai, ai, ai, perquè no me l'ha acabat d'ensenyar del tot.
O sigui, m'ha dit, mira, mira, avui parlem d'això,
però no he acabat de llegir ben bé què era.
Què passa? Perquè tu dius que t'he agafat així...
A mi també m'agafen sovint d'aquesta manera.
O sigui...
T'agafen de sorpresa?
Sí.
Bé, per un costat també està bé,
perquè és de la manera que desenvolupes una miqueta
la memòria i coses aquestes.
I quan veus que venen a buscar per fer alguna cosa o altra,
doncs te donen una miqueta de, com si diguéssim,
d'estímul per anar fent coses, saps?
I l'any passat, allà a l'Ateneu,
hi ha un grup de pintors, pintors i escultores
que ja fa temps, ja fa més d'un any i dos anys i tres anys,
que vam formar un grup
i que anava pels, hem anat a puestos invitats
de pintura i escultura, saps?
Però la pintura i escultura,
doncs han anat a diferents pobles
i em cridaven, jo anava a fer-los la presentació
i l'any passat vam dir de fer-la aquí a l'Ateneu.
I clar, vam anar a l'Ateneu
i vam tenir molt d'èxit,
ja vam fer la presentació,
vam estar acompanyats, per cert, per Ballesteros,
que llavors no era ni futur alcalde.
Però, com que també és amic de l'art i el que sigui,
doncs el van convidar i va vindre.
Molt bé.
A nou alcalde, no?
Sí, sí.
Bueno, per exemple, la política a far,
no en parlem, sinó que també amic dels pintors.
Per exemple, també el Ballesteros,
quan fem una exposició al Port,
que saps que cada any, fa 20 anys que em preparo una d'això,
sempre ha vingut.
Sí, sí.
O sigui, li agrada, li agrada als pintors,
perquè ara hi ha molta cosa dels pintors contemporanis,
que tenen un nom, tenen això,
però també hi ha una sèrie de pintors a Tarragona
que no són coneguts.
I llavors és bonic, quan fas una exposició,
per exemple, al Port, com faig jo sempre,
d'una cosa parlo a l'altra,
però, bueno, és tot el mateix, saps?
Doncs, llavors aquests pintors que a vegades ja no coneixen,
doncs se'ls coneix.
Ah, doncs no sabia què et pintava.
Ah, doncs mira, o mira que ho fa bé,
mira que t'adona,
o ho faig perquè m'agrada,
o mira...
Bé, vull dir que és un elixient artístic.
No és això dels contemporanis que fan aquesta propagandada,
no, hi ha de tot, hi ha modern, extracte...
Doncs, bueno, doncs, l'any passat,
aquest grup que et dic de pintors i pintores,
doncs allà a la Tareu van deixar el local
i van fer una exposició i va tindre molt d'èxit.
Molt d'èxit, molt de ressò, sí, és veritat.
Sí, sí, sí.
Te'n recordes que vam parlar-ne?
Sí, sí, sí, ho vam comentar.
Per això que m'ha fet molta gràcia,
ara que m'ho ha pogut deixar,
que posa aquesta segona petllada d'artística
a la Tareu de Tarragona.
Sí, doncs van anar i van dir,
home, el dia primer de juny podríem fer aquesta exposició.
I tu, tornar a fer la presentació.
Ja ho sap que li toca, no?
No se'n salva, avi.
I, doncs, avui aprofito per convidar la gent,
perquè, clar, ja són artistes, per exemple,
que són, doncs...
L'Enrica, que ja la coneixeu.
L'Enrica, la jollera escultora.
Exacte.
Aquesta, la Mercè, escultora, la Mercè Alberni,
és una pintora, amica d'aquesta, l'Enrica.
Després hi ha el Soler Pedrol,
també és un pintor.
Després tenim el Maurício Montaner,
que ja és molt conegut.
Sí, sí, pintor, pintor.
El Fermí Carré, que també és de disseny
i també fa unes exposicions
i fa molts quadres, molt interessant.
I després també molt conegut, aquí, fora d'aquí,
que també és el Carles Corbella.
O sigui, que són uns quants pintors pocs,
però allò que diem, el pot petit...
Benvinguts, no?
Són pocs, però benvinguts, que és important.
I, clar, hi ha el carrer de Sant Magí, allà a l'Ateneu,
doncs el divendres, el dia primer de juny,
a les vuit de la tarda.
Jo dic, si dius demà,
potser un de...
Ah, fan demà.
I demà se'n recorda i diu,
m'han dit demà.
I aquest demà, a vegades...
Doncs el dia un de juny.
Com aquest que diu,
oi no se fia, maanyana sí.
I així continua cada dia, no?
Aquí és el primer de juny.
I, mira, m'han demanat per fer la presentació.
A les vuit de la tarda, recordem-ho,
sí, importantíssim.
Jo crec que és una ballada molt interessant.
El carrer Sant Magí, número 2.
Sí, sí.
Hi ha una copeta, hi ha una copeta.
Sí, sí, sí.
A més, hem de dir que la presentació,
el que és la invitació, d'alguna manera,
posa presentació a càrrec de Ramon Martí, eh?
O sigui, ja el tenen fitxadíssim, no fitxat?
Fitxadíssim.
Bueno, ja tinc, ja...
Saps què passa?
Que ja...
Em criden tants puestos que ja n'hi...
Però com ho fa, vostè, això?
No, no, mira.
Com ho fa?
O sigui, arriba...
Perquè jo sé que vostè tot això ho fa de cap.
Sí, sí.
Fins i tot les presentacions.
Això que comentem vostè i jo, les presentacions...
No, saps què passa?
Què?
Hi ha una cosa molt important.
Molts diuen, escolta, com és que fas presentacions?
Com és que vas a la ràdio i no portes res?
Com és que fas els puestos i parles?
És que, per exemple, a la vida
hi ha dues coses molt importants.
La vida, haver-la viscut
o l'altre, haver-la llegit.
Si llegeixes,
a vegades t'has influenciat
per diferents sistemes.
Pot ser polític, pot ser econòmic,
pot ser de geografia, pot ser això,
amic d'aquell tipus d'escritura,
amic de...
I sempre et contagies una cosa
amb el que has de parlar.
Però, quan, per exemple,
has viscut una vida...
Força intensa, com ha sigut la seva.
Intensa, eh?
De treballar, de viure,
de patir, de disfrutar.
O sigui, cada cosa al seu temps.
Perquè hi ha gent
que disfruten de grans.
I ara...
No.
Jo sempre recomano
cada cosa a la seva època.
Sí, sí, sí.
Quan ets jove,
quan ets més gran,
quan ets més petit.
I clar, jo m'he trobat
en totes les circumstàncies.
En la guerra,
treballar els 12 anys,
anar a treballar amb gent gran
que t'explicaven que veies,
veies baralles,
veies una sèrie de coses.
i això et anava quedant.
Després, que va de la guerra.
Però amb els pintors
també ha tingut molta relació.
Després, quan va acabar la guerra,
treballant amb Castellarnau,
que estava al carrer Cavallers,
amb l'edifici aquell gran,
tan gran que hi havia allà,
que encara existeix, no?
doncs, van vindre molts pintors exilats,
camistans exilats,
en camps de concentració.
I arribar aquí a Tarragona,
molts se trobaven, doncs,
sense encara puesto
per tindre el seu estudi,
tenir el sabacàs,
el que sigui,
i Castellarnau els deixava
sempre una habitació,
un quarto.
I jo, doncs, petit, petit,
amb 14 anys,
doncs ja,
potser ja veia com dibuixaven,
veia com pintaven,
m'explicaven les aventures
que havien passat,
que si a París
esperaven que un li enviessin
els quartos de casa
o vendre un quadro
per poder menjar.
O sigui,
aquesta és una mica
la vida bohèmia,
perquè són els riscos
de dedicar-te a ser artista.
O sigui, que jo, per exemple,
la vida bohèmia
l'he conegut sense viure-la.
Perquè, avi,
és molt difícil,
o què és el que ha de passar
perquè un pintor
arribi a triomfar?
A veure, m'explico.
Perquè pot haver pintors
que estiguin
durant tota la seva vida pintant,
però que no acabin
de donar aquest petit salt.
Passa com
amb el món de la música,
que pot ser que hi hagi
un músic,
que pot ser molt bo,
però que li falta
aquell petit empent,
aquella cosa que dius...
Ui, ja està, he saltat.
No, el que passa,
per exemple,
és que si un ho fa
perquè a casa sempre
està en bona posició,
ho fa per afició,
perquè li agrada
aquella cosa,
però el que ho porta dintre
és capaç
d'estar sense dormir
o sense menjar,
si convé,
o el que sigui,
perquè aquella cosa
el fa,
el fa,
el fa,
saps?
I llavors que allò
els hi dona
aquesta creativitat,
veus quadres,
dius,
quin pintor,
mira com pintava,
i és que han passat hores,
han sofert,
aquell quadre l'han estripat,
perquè,
en fi,
així com ara,
per exemple,
agafen una foto,
fan un quadre,
compren una tela,
pinten,
però n'hi ha alguns encara
que ho senten
i encara pateixen,
i això és,
s'ha de patir.
I és que s'estava pensant,
per exemple,
amb el senyor Van Gogh,
un d'aquests grans pintors,
ara pintors històrics,
però que durant tota la seva vida
no va vendre un quadre.
Bueno,
però és que...
Va ser com ell que diu,
morir i llavors...
Nosaltres parlem d'aquests pintors
perquè també ara molts pintors...
Ho tenim com a referència,
diguem-ho així.
Però em refereixo,
no,
que jo també tinc un altre,
un altre lema,
i és que també els marxants,
que són els que negocien
i treballen amb els quadres
i aquestes coses,
han anat buscant pintors,
han anat buscant pintors
on hi hagi alguna cosa
on poder-se agafar
per fer propaganda
i valorar un d'allòs.
Però junt amb aquests grans pintors
que en nomenen,
n'hi ha hagut molts,
molts de bons.
I a Espanya n'hi ha hagut,
i a Tarragona n'hi ha hagut,
que en petit,
que no se'ls ha reconegut,
en canvi a fora
n'estan reconeguts.
O sigui que això
depèn també
de les influències que tinguis,
de l'ambient que et moguis,
perquè hi ha molta gent
que jo he conegut pintors
i dius, ostres,
com pot ser que aquest
no se l'ha valorat?
Exacte, sí, sí.
Per això li deia.
Ara no,
perquè ara entra un que parla,
l'altre que fa aquí,
l'altre que és a la televisió,
l'altre que sí el dià,
l'altre que sí.
Ara, mira,
tothom se'n parla.
Tenen com a petites sortides,
d'alguna manera.
I això molt interessa
que faci alguna cosa.
Comencen a gastar cèntims
i pujen dalt de tot,
si convé.
M'entens?
Aquell temps, no?
Aquell temps
havia de ser descobert
d'aquella persona
i havia de ser una persona
que el descobregués
el d'allò.
Però, clar,
posar el dia
que el coneguessin
també depèn
de les circumstàncies,
no m'entens?
Perquè jo me'n recordo,
me'n recordo
que aquí a Pere Mata
hi havia un pintor,
on m'ha trobat tancat,
i me'n recordo
que el director,
no dic noms
per si ho fes,
no?
Sí, sí, sí.
Tot el que feia aquell home
ho guardava.
Ah, que curiós.
Deia,
si aquest dia aquest home
mor o passa
aquests quadros
tindran una història.
Vull dir que la pintura
té també
molta cosa aquesta.
Depèn de moltes coses.
Que hem de deixar
de pintar vostè i jo.
Bueno.
Recordem que demà mateix,
demà 1 de juny,
a les 8 de la tarda,
es farà precisament
el Taneu de Tarragona,
el carrer Samaixi número 2,
aquesta segona
petllada artística
amb l'Enrica,
amb Mercè Alberni,
Soler Pedrol,
Maurici Montaner,
Fermi Carré
i Carles Corbella,
que són els pintors
i també escultora,
en aquest cas,
i la presentació
a càrrec
del nostre avi Ramon.
Si el voleu conèixer
en persona,
demà teniu una cita,
a les 8 de la tarda
al carrer Samaixi número 2.
O sigui que jo ja
em trobo amb casos
que tu veus l'altre dia.
A la sala Tereu de Tarragona.
Ja em trobo amb casos
que la gent me coneixen
sense saber qui sóc.
Ui, ui, ui.
No, no, escolta'm,
no, són casos.
Clar, però són bons, són bons.
A ella ha de dir,
escolta'm,
tu que ets l'avi Ramon,
tants anys que ens coneixem
i, en canvi, no, vull dir que...
Ens ho explica la setmana vinent, no?
Continuem parlant?
Sí, no, no,
que no...
M'ha d'explicar
com ha anat la presentació
i tot el conjunt, eh?
Sí, sí, sí.
A vi, gràcies.
Adéu-siau i fins la setmana vinent.
Molt bé.
Sous-titrage Société Radio-Canada
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit
Bona nit