.
Bé, continuem endavant el 96.7
dins d'aquest programa que es diu, recordo, una mica de...
No, no, no.
Informatius? Tampoc.
Com es diu aquest programa que fem?
Ai, a la primera hora de la tarda.
I ara et toca a Andrés, i Andrés, bona tarda, Andrés.
Bona tarda.
És que això de tornar una altra vegada a reemprendre
me fa uns lapsos mentals que no pot ser, no pot ser.
Masses feines alhora.
Clar, massa coses.
Estim acabant de fer una mica de l'informatiu.
Tot això no pot ser.
A veure si ens centrem.
Ara ja m'accentro amb tu.
Avui és dimarts, tenim cinema.
Sí?
Sí, sí, sí.
Jo deixo parlar perquè...
No, no, ara toca tu.
A més, crec que, no sé, no em notes, és una mica estranya.
Dona, doncs no ho sé, ja...
No, mira el tutu, que m'he posat avui un tutu, no me veus?
Ah, sí, carai, escoltes, veritat, t'has posat amb ambients, oi les sabatines i tot, sí, sí, sí.
Per posar-me de puntetes.
Esclar, això t'agrada perquè saps que la pel·lícula que anem a fer avui
t'ha d'anar ajustada a la teva personalitat.
Home, jo vaig per feina.
Desvetllem, desvetllem de què estem parlant.
Aquesta tarda, a l'antiga audiència, o el Centre Cultural del Pallol, comencem un cicle que es diu De l'escenari a la pantalla.
I de l'escenari portem un balet que es diu Copèlia.
Fantàstic.
Un balet de gent de Rússia, del balet de Rússia, i surten Irina Shabtshits, Mikhail Zavialov,
Pert Rusanov, Elvira Tarasova, i el director artístic és Colin Nears.
És, segons l'obra de Leo de Libes, aquesta copèlia, una versió escenogràfica meravellosa, fantàstica,
una música i un balet, i una gràcia i una simpatia, que jo crec que la gent els encantarà, que per això ho programo.
Això és el que tenim per aquesta tarda a les 6, amb entrada gratuïta, dins el cicle aquest.
Bé, he de dir que l'altre tu és broma, eh?
Exacte, de l'escenari a la pantalla.
La Sílvia no, ella no s'ho tira ballant perquè té feina aquí a la misura.
I a més, a més, que jo crec que són grans professionals els que podrem veure avui a partir de les 6 de la tarda,
i que és meravellós poder veure el que arriben a fer a sobre de l'escenari, Andrés.
I a més, és divertíssim. D'aquella manera que sembla que flotin, que volin, i que dius, quina agilitat, quina meravella.
I per això saps què són? Molts anys de bategar.
Sí, sí, perquè allà a Rússia, com ja tenen aquesta escola, ho fan des de ben petits...
Oh, és clar, és l'única manera d'arribar a ser figures així com són.
Sí, sí. A més, hi ha una competència entre ells de veure qui ho fa millor, eh?
A tot arreu, però, bueno, allà encara es guanyen més.
Sí, sí, sí.
Passem a el que estem portant durant aquests dies, que és sobre el tema de la pel·lícula El Cazador.
Per què no ens recordes una miqueta, Andrés, si et sembla, quins són els protagonistes d'aquesta pel·lícula?
Sé que ens hem centrat en els últims programes en el director,
però encara que només tinguis recordat, perquè sé que tenim un Robert De Niro per aquí...
Exacte.
I és perquè la gent també sàpiga...
Mira, tenim el Robert De Niro, tenim el John Cazale, tenim el John Savage, Christopher Walker...
Déu-n'hi-do, eh?
Exacte.
Meryl Streep...
Tela, sí, sí, per això et deia, que Déu-n'hi-do, quins actors.
George Stunza, Chuck Aspergeron, que és la que fa el paper de la mare d'Estiv,
Amy Wright, que és la dama d'honor de quan hi ha l'escena del casament,
Pierre Segui, Maddie Kaplan, i és una pel·lícula que va dirigir Michelle Chimino,
un director que va saber demostrar que en pel·lícules bèl·liques pot treure un profit
i en pel·lícules dramàtiques pot treure un partit magnífic.
Llavors la pel·lícula El Cazador va començar a col·leccionar prèmits,
més prèmits, i finalment es va enfrontar a la prova dels Òscars,
on, i no per casualitat, la seva gran competidora va ser El Regreso,
d'Al Halsby, que també coincidia amb el tema del Vietnam,
si bé des d'un angle bastant distint.
El Cazador va tindre els Òscars a la millor pel·lícula,
millor director, millor actor secundari, que va ser Christopher Welkin,
millor so i millor muntatge.
Mentrestant, amb la nit que es van entregant tots aquests prèmits,
14 manifestants eren detinguts a la porta del Centre Musical de Los Ángeles
al fer d'una manera exterioritzada, amb molt de soroll,
la seva protesta contra la pel·lícula aquesta de Ximino
pel tratament que amb aquesta pel·lícula es dona amb els guerrillers del Viet Cong.
Esclar, les ferides del conflicte vietnamita amb el front i la retaguardia
era encara bastant recient i encara no s'havien cicatritzat les ferides
que això va arribar a ocasionar.
I crec que encara ara, Andrés, i a més a més,
potser amb la guerra d'Iraq encara s'han tornat a obrir una mica més.
Aquelles no, perquè la guerra d'Iraq ha fet oblidar pràcticament allò.
Ja, però que moltes vegades s'ha buscat el paral·lelisme entre una cosa i l'altra.
Sí.
M'entens? En el sentit que als Estats Units també va anar allà,
teòricament, per posar pau, i crec que més que pau,
va acabar d'entradar tot com ha passat a Irak.
Allò va ser molt diferent.
Bé, la pel·lícula va anar al Festival de Berlín
i allà el caçador va participar fora de concurs.
I també la seva presència va provocar la protesta molt, molt, molt enfadada
de la Unió Soviètica
i van retirar en bloc de tots els països socialistes
perquè van considerar el film com una pel·lícula racista
i ofensiu pel petit poble vietnamita que ja havia patit lo suficient
com amb aquesta pel·lícula se'l posés encara més cap per avall.
Sí, sí, sí.
Això és el que...
Clar, perquè teòricament ens mostrava el Michael Chimino,
ens mostrava la part, podíem dir, més...
Més dramàtica.
No, i més americana que potser la banda japonesa, no?,
que també va patir lo seu.
Bé, però la pel·lícula va agradar i va seguir triomfant
i guanyant diners.
Jo crec que ara aniria molt bé posar un dels temes de la pel·lícula
que es diu Stunglin Hayet
que va escriure Stanley Mills.
Escoltem aquest tema.
Bé, bé, bé, bé, bé.
Bé, bé, bé.
Bé, bé, bé, bé.
Bé, bé, bé, bé.
Bé, bé, bé, bé.
Bé, bé, bé, bé.
Una altra de les peces que trobem dins d'aquesta banda sonora,
El Cazador, que d'un i dos hi va a Xicapols, aquesta pel·lícula, no?
I tant, i tant.
el cert és que fins llavors Hollywood no havien tingut nassos de plantejar la problemàtica del Vietnam i això va quedar només relegat a documentals i pel·lículetes marginals.
Coses petites, allò que dius, millor que no es veia, millor que ho deixem córrer, no?
Exacte, que per suposo, és clar, això no podia arribar al gran públic, com podia ser el que va ser El Cazador.
De totes maneres, Ximino va assegurar, ell personalment, que amb la pel·lícula El Cazador, ell mai havia volgut fer un documental sobre la guerra al Vietnam.
Ell deia que la seva pel·lícula era una pura ficció, o sigui, que no tenia res a veure amb algun cas real, ni molt menys.
Exacte, que no era cap biografia de cap soldat que havia pogut estar allà al Vietnam.
Exacte, es limitava a explicar el destí d'un grup d'amics en l'època del conflicte.
De totes maneres, en una pel·lícula de tres hores no es disposava de temps per mostrar la vida familiar, la lluita i els patiments dels vietnamites.
Això és ben cert també.
Per això, ell diu que ho hauria necessitat, per exemple, per presentar tot això, una obra que ho hauria sigut molt més llarga.
Clar, una pel·lícula molt més llarga ja tampoc era comercial, ni oportun, ni molt menys.
A més, hi hauria hagut un moment que potser la gent fins i tot hauria caigut una mica en la desídia, no?
De dir, ostres, això és molt llarg i això ja gairebé és més avorrit que una altra cosa, no?
Exacte. Bé, llavors hi ha un altre problema, que no resultava tampoc tan fàcil entrar en un tema tan polèmic,
perquè la guerra del Vietnam ha sigut i va ser molt difícil de definir.
Quan va començar de veritat, escolta...
Sí, sí, i per què, no?
Impossible proporcionar una data exacta, perquè no se sap exactament.
Ens hem d'anar molt enrere a la guerra indoxina?
Escolta, tampoc se sap.
L'experiència del Vietnam, de totes maneres, que per nosaltres i, sobretot, principalment pels nord-americans,
va durar més de 12 anys, que ja és molt,
és impossible, lògicament, resumir-la en una sola pel·lícula.
Per això el director Al Ximino va dir que ell va fer una pel·lícula d'uns amics a dins de l'ambient del Vietnam i fora.
Llavors ens trobem que El calçador presenta només un aspecte.
El retorn presenta un altre, la pel·lícula aquesta.
Sí, la pel·lícula que s'enfrontava als Òscars en aquell moment.
I Apocalipsis 9 ensenyava un altre tercer aspecte.
Van ser tres pel·lícules que van presentar uns aspectes diferents.
Que Déu-n'hi-do, quina coincidència en el temps d'aquestes tres pel·lícules, eh?
Sí, i el Ximino deia que faria falta per almenys una dotzena de pel·lícules
per començar a tindre una visió de l'experiència,
de l'experiència nord-americana allà al Vietnam.
O sigui que la cosa és molt més complicada del que la gent es pensa.
Jo crec que amb tot això ja en tenim prou per avui, no dona temps a posar més música.
Però el que sí que podem fer és recordar la pel·lícula que avui tenim especialment dedicada al balet
a partir de les 6 de la tarda en 3.
Doncs sí, que no es perdi ningú l'obra aquesta que és Copèlia,
que és un magnífic balet de la gent de Rússia, de l'escola russa,
i la gent s'ho passarà bonicament, divertidament i d'una manera instructiva,
perquè això és art, art del bo.
Però en dediques en pel·lícula.
Sí, sí, sí.
Perquè a veure si pensaran que podem veure el balet allà sobre les...
No, però és millor potser que el natural, casi.
Home, depèn de cop, depèn de cop, perquè es fixen els detalls.
Hi ha molts detalls i moltes coses que hi podem arribar amb la càmera,
en canvi des del pati a butaques a vegades no hi podem arribar.
És una mica complicat, és veritat.
Andrés, que tornem demà.
Molt bé.
Si et sembla, continuem parlant del Cazador.
Demà no tenim pel·lícula.
No, demà no.
Però el que sí que podrem fer, si vols,
doncs mirar és comentar i seguir parlant d'aquesta pel·lícula,
que déu-n'hi-do les coses que va portar i que va arrossegar, eh?
Que encara ens queden per comentar.
Moltes.
Gràcies, Andrés.
Fins demà.
Fins demà.
Adéu-deu-deu.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà!