El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar...
Comencem la setmana almenys per nosaltres.
Sabeu que el programa comença els dimarts
i després dels serveis informatius de Tarragona Ràdio.
Donem pas a l'Avi Ramon.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Què tal, com es troba avui?
Mira, ja ho veus.
Aquesta setmana curteta, eh?
Sí?
Sí, només tenim dos dies per davant, ja ho sap.
Així cobrirem menys.
Sí, sí, ja comencem malament al mes, eh?
Ja comencem malament.
Que se'ns retalla el pressupost, se'ns retalla el pressupost.
Avi, que tenim deures de la setmana passada,
que ens vam quedar al carrer Stanislau Figueres,
si no recordo malament.
També em deia que hi havia alguna sorpresa d'alguna història.
No, llavors vam dir...
Comencem pel parc de baix, perquè sempre parlem d'aquí dalt,
doncs parlem d'un cas aïllat.
Van parlar de les 100 escales, van parlar de...
Bé, doncs ara parlarem d'un cas.
Ara s'anirem, doncs, al 1880 i pico, eh?
També hem de recordar coses, perquè jo...
És important.
Jo molta cosa, doncs, la sé, no que he viscut,
però me l'ha explicat, gent que d'allò...
Resulta que allà al 1880, 81,
aquí a Tarragona hi havia un senyor comerciant,
molt conegut, molt tarragoní,
i aquest senyor se li va posar al cap
de fer uns tramvies a Tarragona,
perquè si altres ciutats, altres capitals,
tenen tramvies, perquè a Tarragona no pot tindre un tramvia.
Clar, llogis.
Però, clar, llavors el tramvia que devia ser tirat per cavalls.
Sí, perquè estava més complicat per posar...
Llavors n'hi havia l'electre, n'hi havia tot això.
I aquest senyor ho va demanar a l'Ajuntament,
l'Ajuntament, doncs, li va concedir el permís,
va formar una societat que deia tramvies a Tarragona,
va fer unes accions,
i, clar, la gent es van engrescar.
Com que era l'època que a Tarragona
doncs tenia quartets,
eren poca gent,
era una època que a Tarragona hauria tindre uns 20.000 habitants,
més o menys,
però eren tarragonins
i hi havia industrials molt forts,
perquè el que va ser llavors del vi, de la filoxera,
i la part baixa,
tot el que era el carrer Real, el carrer Podà,
que, doncs, allà hi havia grans cases,
grans magatzems,
gent que la bitllaven,
que deia que la bitllaven.
i ell va dir això,
i va dir,
un permís que anés des d'allà baix del port
fins a la Rambla
o fins a l'Ajuntament i tal,
i llavors ho va demanar a l'Ajuntament
i li van concedir,
i llavors ell va comprar un terreno
allà al Carrejau I,
que llavors allò era a les afores,
o sigui,
on hi havia,
on hi ha ara la Seguritat Social,
Carrejau I.
Sí.
Allò abans era un gran pati,
carrer oberts d'un carrer,
tot el que sigui,
que allí també hi havia el magatzem de l'Ajuntament,
els tallers, el que sigui.
Sí, a la banda d'allà baix.
Allí, en aquest lloc,
ell va comprar aquells terrenos aquells temps
i va formar una companyia de tramvies.
O sigui,
uns tramvies tirats per cavalls,
amb uns carrils per Tarragona.
Però els carrils,
ara ja han desaparegut segurament
a sota els papis carrers.
Jo encara he vist algun tros,
el carrer de Pons i Carre,
aquells carrers.
Encara es pot veure algun tros, eh?
No, no, no.
Ara ja no, no.
Perquè llavors ja t'ho explicaré,
tal com parlem,
t'ho he explicat.
Llavors va fer un tramvia
que anava al carrer Jóval I,
anava al carrer de Mar,
que llavors al carrer de Mar
encara hi havia l'estació de Reus,
que llavors era el principi
del tramví del ferrocarril,
Tarragona-Reus.
Ells diuen Reus-Tarragona,
però el primer va ser
Tarragona-Reus, no?
Com és normal, no?
Sí, sí.
si venia de Barcelona,
i si venia de Tarragona,
i després, bueno,
però bé,
els de Reus,
dicem-los perquè...
Això és una fulla a part.
És una fulla a part, no?
És un altre llibre.
Que vixin les seves il·lusions.
Bé, llavors,
agafava el carrer Real,
ah, i el carrer de Mar,
agafava la plaça dels carros,
agafava el carrer allò del protectorat,
agafava el carrer Barcelona,
llavors al carrer Podaca,
com que ja venia la pujada,
i allà tenia unes mules de reforç
per, segons el tramvia,
com anava d'això...
El carregat de gent...
Posava les mules.
Llavors pujava el carrer Apodaca,
carrer Unió,
cap a Pons i Cart,
agafava Mendès Núñez,
cap a la Rambla.
Llavors la gent anava a la Rambla
i els que volien continuar,
llavors agafaven el hospital
i s'anaven ja fins la Rambla Vella
i l'Ajuntament.
O sigui, que fer un trajecte...
Que hem recorregut, no?
Que maco,
perquè gairebé és tota Tarragona.
Sí, sí.
Si sembla la rua...
Qualsevol de les ruïts de Tarragona...
Això, doncs, va fer un...
Al fer aquests tramvies,
la gent, clar, una novetat,
com i què,
i els primers dies,
doncs, pujaven la gent gratis
per provar-ho,
aquelles coses.
Després diu que ja va fer pagar
quatre quartos.
Quatre quartos,
tu ja sé,
algú aquell temps,
però ja em diràs tu el que ha de ser.
Alguna cosa, si...
M'entens?
I clar, i aquest senyor,
doncs, això va agafar molt d'èxit
en aquell temps,
va fer unes accions,
van fer accions,
accionistes,
uns pagaven una cosa,
pagaven l'altra,
però, clar,
llavors,
el que va passar,
i el curiós és,
que ara entre mitjans
hem de fer una miqueta de broma,
el curiós és
que molta gent,
homes,
estaven a les parades
dels autobusos
fent el distret,
perquè aquell temps
com que les dones
anaven vestides fins a terra,
clar, per pujar allà i ve
d'aixecar-te una miqueta
la faldilla,
i poguessis-hi veure...
Què em diu?
Escolta,
i poguessis veure els turmells,
imagina-ho...
Quin escàndol!
Aquelles botines
que portaven fins al d'allò,
i una miqueta entre la botina
i la mitja,
o el que sigui,
imagina't tu,
allò...
No, no, no,
imagina't, no?
Poder veure allò,
fantàstic!
M'entens?
I vull dir
que va tindre molt d'èxit
aquesta, això.
El que passa,
que després,
ja et dic tot...
I llavors ja,
això ja va vindre
la decadència,
perquè llavors va ser
quan van fer la Rambla,
a Tarragona,
érem 20.000 habitants,
però, escolta'm,
va ser quan hi hagi pretensions
que van fer la Rambla,
aquestes coses,
i quan el tramvia,
érem d'allò, no?
La Rambla va als seus plataners,
perquè crec que de sempre
que se recorda
la Rambla antiga...
Llavors agafava,
i llavors ja va vindre
la decadència,
el baixar,
el vi,
el baixar,
la filoxera,
les coses,
les altres,
això va anar decaient,
perquè clar,
la gent ja no tenien
tant d'allò
d'agafar el tramvia...
Ja podien anar caminant,
però clar,
ja anaven la gent,
ja estuvia una miqueta més,
i llavors això va decaient,
i llavors vas veure,
doncs,
obligat a fer una subhasta,
perquè llavors es veu
que allò,
l'Ajuntament li va concedir
a canvi que al cap d'uns anys,
no sé si 50 o 40 o 30 anys,
això passava,
com fa moltes vegades,
a l'Ajuntament.
A l'Ajuntament,
a ser propietari.
Llavors ell ja es va trobar-se ja
que els negocis que tenia
van començar a fracassar-li,
a baixar,
ja va començar allò,
i al cap d'un...
Aquest senyor també,
a part d'això,
és que va posar
aquelles cadires de ferro
que hi havia a la Rambla.
Ah!
Sí, que també.
El 1900,
hi havia aquelles cadires de ferro,
que la gent,
quan jo recordo,
la gent no pagaven gaire
perquè com que venia el cobrador,
quan venia el cobrador
passaven al darrere del cobrador
i així estuviant el pagar.
O sigui que sempre,
sempre hi ha hagut la picaresca.
Sempre, sempre.
Si no, per una banda,
per l'altra.
Alguns no,
alguns per vergonya pagaven
no sé si a deu cèntims
o un rau.
Més o menys,
que vostè se'n recordi,
quants anys va durar
el tramvi aquí a Tarragona?
Hasta l'any 80,
el 83,
per començar,
va estar tres o quatre o cinc anys,
no va durar gaire,
perquè aquest home
llavors va ser a l'època aquesta
i es va penjar.
Ostres.
Es va penjar,
es va penjar,
llavors l'Ajuntament
va fer una subhasta,
com que van liquidar,
llavors va treure,
es va quedar
el magasem aquell
que per això últimament
aquell magasem
era de l'Ajuntament.
Sí, sí, sí.
Perquè ja venia d'aquest home
que se li va quedar
perquè com dels gastos,
o el que sigui,
llavors clar,
com que els carrers,
com que els carrers,
llavors la gent anava
amb cavalls
o el que sigui
i llavors van treure
també els carrils
per no molestar
doncs els cavalls
que passaven pels carrers.
Per això ja ha arribat
una època...
Es podien fer mal.
Últimament,
abans de la guerra
encara hi havia un tros
per allà,
al costat d'allà
de Pons i Cart,
aquells carrers,
encara com que allò
també era mitja part,
allò no molestaven massa,
no?
Però va ser una època
doncs
que Tarragona
va tindre els seus temps.
I ara,
aquesta envia,
si es vol veure'l,
la maqueta,
que llavors els familiars,
no sé si va ser
l'any 59 o el que sigui,
aquesta maqueta de plata,
aquest barril,
està a casa Castellarnau.
Ah, molt bé.
És a Castellarnau,
a l'entrada a la dreta,
hi ha un racó
i hi ha aquest tramvia
amb plata
o la maqueta.
Molt bé.
Els familiars ho van donar-ho
a Tarragona.
Ah, bé,
demà tornem una altra vegada,
continuarem parlant.
Jo continuarem,
si vol,
enganxem el fil també
del carrer Estanirà Figueres,
d'aquella sabateria
que havia en aquest raconet
que ja no hi és
i d'altres botigues
que segur que,
segur no,
seguríssim,
que han aparegut
i han també desaparegut
de la ciutat.
El que passa,
aquells carrers
han canviat d'una forma
que a vegades
te'n recordes d'alguna
o altra se'n recorda més,
que això farà el bonic,
que alguna persona
t'ajudés a recordar
i llavors te vas sortint
també el que vas recordant.
Ah, bé,
fins demà.
Sé que hay pobres
con dinero,
ricos que duermen
en el suelo,
sé que hay
quien sueña
en un cajero,
Sé que quiero
sé quién soy
Sé que vendo
y sé que doy
Sé que hay
que vale lo que tiene
Hay quien tiene
lo que puede
Hay quien sueña
y busca lo que quiere
y soñaré
y soñaré
Voy a hacer
una fortuna
con lo mucho
que te quiero
Lo que más vale
del mundo
No sé
compra con dinero
Voy a hacer
una hipoteca
y a empeñar
el firmamento
Juego todo lo que tengo
en un culpón
de sentimientos
Sé
que el mundo
es un regalo
Ya sé
que estamos
invitados
a vivir
mejor
si es a tu lado
Soñaré
Soñaré
Soñaré
Soñaré
Y voy a hacer
una fortuna
con lo mucho
que te quiero
Lo que más vale
del mundo
No sé
compra con dinero
Voy a hacer
una hipoteca
y a empeñar
el firmamento
Juego todo lo que tengo
en un culpón
de sentimientos
que gané
Una vez
que tuve un sueño
Y sé que solo sé
¿Y qué voy a hacer?
Soñaré
Soñaré
Soñaré
Voy a hacer
una fortuna
con lo mucho
que te quiero
Lo que más vale
del mundo
No sé
compra con dinero
Voy a hacer
una hipoteca
y a empeñar
el firmamento
Juego todo lo que tengo
en un culpón
de sentimientos
Voy a hacer
una fortuna
con lo mucho
que te quiero
Lo que más vale
en el mundo
No sé
compra con dinero
Voy a hacer
una hipoteca
y a enseñar
el firmamento
para hacer
una fortuna
con lo mucho
que te quiero
más
Tampata
Fins demà!
Fins demà!