El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a bordo del català.
Noi ja tenim aquí el nostre avi, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda, no a bordo del català, ara a bordo de Tarragona Ràdio.
A bordo de l'empresa municipal de transports, perquè normalment acostuma a venir a autobús.
Sí, sí, però a vegades l'autobús també és curiós, perquè l'autobús a vegades se trobes amb gent també, com l'altre dia.
L'altre dia anava la dona a l'autobús i li diu, escolta, Clavi Ramon, no és el seu home?
Diu, sí, per què?
O, diu, perquè pugem junts, moltes vegades pugem junts, i jo aquella veu, sentia la ràdio i aquesta veu, me'n recorda algú, algú, i ara, clar, ara ja sé qui és.
Vull dir que em fa gràcia, em fa gràcia, doncs, que vol dir que si de deu persones n'hi ha cinc que s'escolten...
Fantàstic, nosaltres més que contents.
No, no és perquè d'això, vull dir que no és perquè s'escoltin perquè fem un programa, no.
M'agrada que s'escoltin perquè són vivències.
Sí, perquè comparteixen alguna de les coses que potser diem des d'aquí, des de la ràdio.
I són vivències, com que és una cosa que no està estudiada, perquè, clar, ara mateix, la Sílvia...
Avui, de què parlem avui? De què vols que parlem? Jo que sé.
I surt la conversa d'aquesta manera i s'anem enrotllant.
Per què? Perquè, com que són vivències, se destapa un casset aquí al cervell i vas recordant coses i vas recordant.
Per això, m'agradaria també, i a la Sílvia acudentíssima, que algú digués, parlem d'això.
O vingués un dia aquí amb nosaltres i digués, parlem.
Avi, vostè se'n recorda d'això?
D'aquella botiga que hi havia a Tarragona, que es deia tal?
O aquell carrer?
I allò, i quan va passar allò? I el port? Què passava al port?
Què passava quan van fer la pedrera?
Que els presos, sí, i els presos resultava, com que hi havia presos allà, a la presó, d'allà on hi ha l'amfiteatre,
hi havia la presó, doncs clar, aquí van dir que portar presos per fer el moll de cartagena i de maó.
Anna, això no ho sabia.
Sí, dels penals d'allà.
I què passava? Aquella gent, doncs, cobraven una cosa, el menjar o el que sigui.
Però, llavors, si un es destacava, es portava, o el que sigui, que ell tenia compensació de vi, li donava vi amb el menjar.
Vull dir, que d'això...
Però hi havia una cosa, no era una mica perillós, portar presos d'altres ciutats, d'altres llocs per poder treballar?
No, perquè no és com ara que s'escapen, no és com ara que entren per una porta de la comissaria i surten per l'altra,
llavors estaven, i a més a més, molts d'aquests encara portaven grillets als peus,
o sigui que havien d'arrossegar aquella cosa, hasta que va vindre l'Smit al port,
i llavors va suprimir els grillets dels presos que portaven les vagonetes per rucs.
No, i devia ser també, segurament, que molt vigilat.
Sí.
No? I segurament que policia armada al voltant, no?
No, no, i el que passava, com que érem tancats, perquè llavors no és com ara que regi, que regi, no,
llavors que hi havia la pedrera, hi havia el deixer aquest, el port no podien marxar,
d'aquell entorn no podien marxar, a més a més, és a dir, que anaven amb grillets aquelles boles,
hasta que va vindre aquest i va suprimir per les vagonetes, per anar al moll, les portaven.
I llavors, la pedrera, per exemple, on hi ha el deixos del Palau de Congressos,
aquella paret d'allí, doncs clar, havien d'anar penjats, havien d'anar penjats per posar els petardos,
i clar, a vegades...
La dinamita, seria?
La dinamita, i clar, i més d'un, clar, va fallar pel temps que no va poder marxar o el que sigui,
i també va petar amb algú, entens?
I també allí al carrer on hi ha el Tiberi, aquell lloc hi havia un col·legi, també hi ha hagut un col·legi,
i una vegada també una pedra d'aquelles va caure allà i no sé si va fer-hi amb un nen o va passar alguna cosa,
però també de... vull dir, que Tarragona era tancada d'una forma, de moltes coses,
que ara tot és diferent, tot és gran, carrers per aquí, carrers per allà,
però llavors, m'entens, inclús guàrdies per aquí...
Però hi havia avi pel que m'està dient, clar, i nosaltres recordem el que hem viscut ara per ara
i el que veiem de Tarragona.
Per res, estem parlant d'allò de moments en el qual la meitat dels edificis,
però gairebé tres quarts de la meitat que hi ha abans, no existien.
Això recordo a vegades, que no sé si ho he explicat, a l'estació hi havia un com un cistell,
venien cacauets, tremussos, tot a fora, sinó com ara tot hi ha batates de taló que de vulguis,
venien això.
Llavors hi havia algun gitano, dic amb tot el respecte, o algú,
que se'n cuidava d'escanar les maletes, portar la maleta,
hi havia un cotxe, bueno, hi havia un carro tirat per un cavall
que pujava a partir de la zig-zag, que no recordo aquest moment com li deien,
que tinc la punta a la llengua, i és històric, eh?
Aquest, el tanyol, el làtigo que portava, la punta,
els hi posava unes safranòries i quan pujava, aquella pujava tan forta,
els hi posava al davant.
La passenaga al davant perquè pugués...
Sí, sí, sí, això és veritat, hi ha fotografies.
Corre-la-la-sa una mica més.
Que no, hi ha fotografies d'aquest carro, el que sí.
Bueno, dic això perquè una vegada a l'estació va pujar un senyor
i un gitano d'aquell va fer les maletes i va acompanyar fins aquí a la Rambla,
fins al carrer August, que llavors hi havia el d'això de jutjat
i això estava al carrer August.
I l'altre d'aquí a Tarragona va ser quan va fer la peda de mort,
que era Garrot Vil, amb un gitano, que va ser el que van fer aquí
perquè allà va ser apilats, estaven apilats els presos, no?
I quan feien Garrot Vil, el que sigui, llavors també hi havia el cas
que hi havia d'haver un representant de la sang.
Però, avi, el Garrot Vil, si no recordo malament,
era aquell que et posaven i apretaven, apretaven, apretaven,
fins que acabava morint.
El que li tocava de la sang, que havia d'estar present amb aquella cosa,
imagina tu quin mal rata havia de passar.
Però resulta que aquest gitano, veure aquell senyor més content
quan va arribar aquí al carrer August,
allà a l'audiència, on havia s'aposentat aquell senyor,
diu, escolta, escolta, diu el consell per demanar més propines,
diu, qui és aquest senyor, qui és aquest senyor?
Vull dir, a veure, aquest li afrogaré, que li afrogaré.
A veure, si aquest tot troba mosca.
Diu, aquest, diu, és el verdugo del moc.
Arrenca, corre, arrenca, corre, nip, maletes, va deixar en banda i cal córrer.
Vull dir, que hi ha anècdotes i coses que dius...
Jo me recordo d'una pel·lícula, avi, que me va traumatitzar,
ara que diu això del verdugo, que es deia precisament això, el verdugo.
Una pel·lícula a la qual, doncs, teòricament,
la persona que feia el Garrotevil en aquell moment
passava de pares a fills.
I com el pare, podríem dir, havia estat el verdugo,
teòricament havia de ser també el fill,
perquè el pare estava a punt de jubilar-se.
I que el fill no volia ni a morir de fer una execució ni tampoc volia fer-ho.
I al final, si no recorda vostè bé la pel·lícula,
el verdugo, que teòricament havia d'anar recte, posat,
amb un semblant molt seriós,
anava gairebé desmaiat pels passadissos,
perquè no s'aguantava dret.
Devia ser fortíssim veure una cosa així.
Doncs això no és pel·lícula, sinó que és veritat, saps?
Imagina't tu quan aquell gitano d'aquí de Tarragona
s'apigués, amb un altre que havia estat aquí d'això,
el cas còmic, que no és còmic, és semicòmic, no?
L'arrencada que va fer sense pensar ni el que havia de cobrar,
deixant en banda les maletes que ho va sentir,
perquè, clar, tan supersticiosos que són.
O coms d'aquestes, imagina't tu la il·lusió que li feia ell
de preguntar qui era aquell senyor per agriar-li més mosca.
dius, si on és quin sigui aquest, ja riaré més mosca.
Corre, corre, corre.
Vull dir, que a Tarragona hi ha hagut moltes anècdotes d'aquestes,
coses viscudes, m'entens?, de presos,
de gent que no ha sigut presos
i han fet coses que no havien de fer,
coses que a vegades no s'ho han trobat,
altres anècdotes de coses que a la vida no te'ls esperes.
Hi havia una pregunta, i tanquem i matem mai m'he dit aquest tema.
Es van haver moltes execucions aquí a Tarragona,
que vostè sàpigui?
Almenys aquesta m'ha comentat.
Oficialment, d'aquesta manera,
aquesta.
Aquesta només.
Després hi ha l'altra part dramàtica i sangrenta de la guerra,
que això deixem-ho córrer perquè van haver coses
que, inclús jo, he viscut.
He viscut davant meu veure matar un capellà.
He vist...
O sigui, que jo no sé què em passa,
que a vegades diu, o expliques moltes d'això,
o sembla que...
I és que no sé per quines circumstàncies,
m'he trobat a molts llestos,
i a moltes circumstàncies de coses que podria explicar,
que a vegades diu, o es poden explicar.
Sí, a vegades sí que es poden explicar,
però a vegades no m'agrada explicar-ho
perquè allò lligui amb altres fets
que compromets altres persones.
I moltes vegades, sense voler, pots dir noms i cognoms
i encara poden fer-hi...
Perquè jo, clar, com que he sigut d'aquesta manera actiu de sempre,
pensa que els 12 anys ja vaig treballar amb la guerra
a la col·lectivitat d'avenistes.
Allí vaig veure drames
i vaig veure inclús un nom empestrat
contra la paret de les bombes.
En fi, després,
em tastàvem nosaltres el xalet que estàvem cosat del nàstic,
vam tenir la sort de vindre a viure abans de la guerra allí,
va arribar un moment quan ja era gran,
jo era molt gran,
i d'això els de gent,
escolta, per les bombes si poguéssim vindre a dormir
només que fos dormir.
I de dormir, llavors, va ser un campament.
Uns dormien al poest de viure del poest de caure,
l'altre a un altre poest, l'altre a la golfe,
i allò igual érem 60, 70, 80 persones.
I allí jo, amb tanta gent,
clar, jo jovenet que m'agrada de saber les coses,
com de tu, allí vaig haver d'aprendre
perquè allí hi havia tota classe de gent.
I ja vaig haver d'aprendre això, estudiar,
aquell feia això, aquell feia això o altre.
O sigui, que he tingut la sort o desgràcia
de la vida, la vida m'ha fet d'aprendre,
que no vaig poder fer el col·legi perquè va ser la...
I després, al viatjar, m'ha acabat d'ensenyar
les diferències que hi ha.
Vull dir que per això a vegades parlem per experiència.
Exacte, de coses que ha viscut l'avi Ramon
i per això ho tenim aquí amb nosaltres.
Avi, que no ens queda més temps,
que ho haurem de deixar per demà, si li sembla,
que hem començat una miqueta tristons, eh?
Ahir vam anar amb la caiguda,
avui estem parlant de coses que han ferit d'alguna manera.
No, perquè fins i tot...
Aquesta pell nostra, aquesta regona...
Això de tristons, deu-ho pens.
Perquè pensa tu que un pallasso, plorant, ens fa riure.
Això sí.
Vull dir que la vida és com te l'aprens
i són la part que agafes.
Vull dir que hi ha una part de la vida dramàtica
que si l'analises dius...
No saps si és drama o és comèdia.
Sí, sí, sí.
Avi, fins demà.
Això espero.
Gràcies.
Us deixem amb la música de Moncho
i ell ens diu
Paraules, paraules, paraules.
Esteve, què em passa que estigui?
Admiro que és com si fos el primer cop.
No em voldria parlar.
Però què fas?
Per a mi ets la frase d'amor començada i mai acabada.
No canviaràs.
No canviaràs.
No canviaràs.
No canviaràs.
No ho faràs.
ets el primer cop.
No ho faràs.
No ho faràs.
No ho faràs.
No ho faràs.
no ho faràs.
No ho faràs.
No ho faràs.
no ho faràs.
no ho faràs.
no ho faràs.
no ho faràs.
no ho faràs.
I...
no ho faràs.
Només sóc un torment.
Veig com el vent que porta el so de les zones del mar.
Coses dolces no mentiguis més.
De vegades no t'entenc.
Del so de les zones pots parlar-ne si vols amb una altra
Les teves zones jo puc escoltar-les.
Quan és moment d'ajugar, si jo vull.
Quan jo tinc ganes, i després ja es veurà.
Una paraula més.
Paraules, paraules, paraules.
Escolta.
Paraules, paraules, paraules.
Sisplau.
Paraules, paraules, paraules.
Et juro que...
Paraules, paraules, paraules, paraules, paraules, paraules.
Només dius paraules que no en diuen res.
Ah, que sí, el meu destí.
Parlar-te, parlar-te com si fos el primer cop.
Què és el que fas?
Què és el que fas?
Què és el que fas?
No, no, no diguis res.
És la nit que parla.
Però què fas?
La nit romàntica.
No canviaràs, no canviaràs, no canviaràs.
Ets el meu somni prohibit.
No ho faràs.
És veritat?
Esperança.
Ja que ningú pot controlar-te,
diguen que jo soc top, foc, que soc passiós.
Els teus ulls s'apaga la lluna i s'enceden els gris.
Coses dolces, no me'n diguis més.
Si no existissis, t'hauríem de parlar.
Els gris i la lluna normalment em provoquen insomni.
I el que jo vull és dormir per somiar-te.
Jo vull la dona que tens dintre teu.
Els seus silencis em desperten l'amor.
paraules, paraules, paraules.
Escolta.
Paraules, paraules, paraules.
Ah, sisplau.
Paraules, paraules, paraules.
Et julgo que...
Paraules, paraules, paraules, paraules, paraules, paraules.
Només dius paraules que no en diuen res.
Paraules, paraules, paraules...
Escolta!
Paraules, paraules, paraules...
Sisplau!
Paraules, paraules, paraules...
Et juro!
Paraules, paraules, paraules...
Normés dius paraules...
Que no em diuen res.
Paraules, paraules, paraules...
Escolta!
Paraules, paraules, paraules...
Ai, sisplau!
Paraules, paraules, paraules.
Juro que...
Paraules, paraules, paraules, paraules, paraules.
Només dius paraules, que no em diuen res.
Que no em diuen res.