El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a d'orzo del català.
Ai, ai, ai, ai, avi, avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda.
Ai, ai, que se m'està caient el mes, eh? Se m'està caient el mes, que intento agafar el 29 i el 30, com poc, que el 30 el tinc aquí agafat i a la mà.
Saps què?
Són com dues criatures, del 29 i el 30 se m'abelluguen.
Si veus que cauen, els aguantes fort i no passa res.
Però és que, avi, cada vegada que penso com passa el temps, i que moltes vegades vostè m'ho comenta, és que no passa, bola, té tota la raó del món.
No, el temps no passa.
El que passa és que nosaltres fem coses, no parem de fer coses, i al fer coses ens passa, dir, ai, hem fet això, hem fet allò, i llavors recordes que ha passat un temps, però el temps sempre és el mateix.
Sí, sí, i la setmana vinent, que tenim, bueno, el pont, perquè només hi ha un dia, perquè el sis coincideix que és dijous, el set divendres, el vuit del dia...
Ja ho parlem de la setmana vinent.
Ara estàvem, ahir estàvem millor dit, no, ara, ahir estàvem ahir, amb el dancing.
Havíem pujat les cenas cales, recordem-ho, havíem trobat una vaqueria, hola, què tal, amics de la vaqueria, que no és la del carrer Rebolledo.
No, no.
No, és una altra vaqueria diferent, i aquella vaqueria es porta el dancing.
O sigui, pujant...
Ja t'ho he dit, pujant les cenas cales, el que és el carrer Sevilla, allò més bé era també bastant sol, perquè llavors, quan arribaves dalt, hi havia una baixada, una baixada, només passava el regma i jo per allà, no hi havia cap habitat, allà més terreno, de quan encara abans feien excavacions i coses, aquella part d'allà encara hi havia molta cosa d'excavació.
Clar, pujant a mà dreta, que dius tu, hi havia una vaqueria, on la gent, amb aquestes letxeres de quart de litro, mig litro, litro d'alumini, anaven, ja, anaven a munyir les vaques, portaven i mesuraven.
Allò, allò, allò, sí que era llet, eh?
O sigui, aquell llet no calia fer propaganda, si porta càlcio, si porta no sé què...
No, no, ell ho portava tot.
Bueno, doncs bueno, però al davant, al davant donava el costat, perquè a la plaça Ponent, allí hi havia, no sé com dir-ho, llavors, d'Ànging, cabaret, o sigui, a un lloc, espectacle, on les dones les robes i sobrava.
O sigui, devien tenir calor, home, devien tenir calor.
Així com ara, per exemple, a la televisió hi ha veus, ja no, ja és normal, no? Molta cosa no.
Però en aquell temps, en aquell temps, allò era un espectacle, ja per segons qui, el que sí.
Però llavors, passava que la part del que era Sevilla donaven les finestres, ho dic per la ironia de les coses, donaven les finestres on s'abastien, o es desabastien, les vadells.
Una cua allà de gent.
Però llavors, clar, durant el dia, res, però quan se feia més tard, com que tenia llum encès a dintre, i el finestró no veies-ho de fora, doncs veia sempre gent, alguns, una pedra allà per poder arribar a la finestra.
Trengant cap per allà.
Cosa que ara, avui en dia, no cal, perquè pel carrer no cal agafar pedres per veure moltes coses d'aquesta, no?
Sí, sí, sí.
Doncs allà, llavors, fent aquest espectacle, no?, tipus cabaret, tipus d'això, i, clar, què passava?
En aquell temps, l'escena a escales també era l'atracció, perquè quan en algun barco arribava al port, els marinos, no anaven a passar per allà l'escala real i els carros.
Com que podien passar pel dret, i entraven.
No, podien anar a baixar, clar, a la saponeta i cap amunt.
I llavors, clar, al final, el set de les escales, doncs també era un punt.
O sigui, com ara, després, l'atracció de molts marinos era anar cap a part a l'altre, en busca d'aquestes cases on hi havia també el que hi havia,
doncs allà era una atracció, però, amb bé. Una atracció més veat fina, no?
També s'ha apropet, avui, no sé, perdoneu, eh, que faig un incis d'aquí ara, és que se m'acaba d'occurre,
també s'ha apropet la plaça dels infants per allà, no?
Sí.
Ah, veus? Jo estava pensant, hi ha plaça, ponem els infants...
Sí, agafaves el que era castanyos, agafaves els castanyos, el que era el vapor, que hi havia una fàbrica de licor,
i llavors, la plaça dels infants, hi havia l'exertrés, hi havia una fàbrica, hi havia un que ens diguem de ferro,
d'un tal bonet, que un dia en parlarem, que també van fer molta cosa a Tarragona,
però que els assuntos polítics el van tindre que eliminar, però bé, això és a part.
Doncs, clar, la plaça dels infants pujar a tot allò, era un centre de la part baixa
per posar contacte amb el centre d'allò.
I, clar, allà era la plaça Ponent i havia això.
Allà, doncs, clar, es feien grans festes, es feia, doncs, una atracció...
Ja estima, no, que aquestes coses s'hagin hagut de perdre.
Era el nostre molino particular, d'alguna manera, no?
Sí, sí, sí.
Era com el molino de Barcelona, per entendre'ns, però potser a petita escala i a Tarragona.
I curiós va ser perquè també hi anava una noia de la part baixa, d'unes famílies també,
que d'això noia, que estava molt ben feta, el que sigui, i allò.
I, clar, la gent... Però quan se m'han enterat, ui, allò...
Li va donar més fama, uns en contra, d'altres a favor, encara li van donar més fama
i va ser de les millors que tenia llavors allà, perquè, clar,
fins i tot per veure amb ella molta gent anava...
O sigui que a vegades hi ha coses que la cosa, la hipocresia, la cosa aquesta,
dona sensació, encara uns per veure, l'altre per criticar, altres...
O sigui, que aquella noia encara va ser l'atracció...
Va ser l'estrella, eh?
L'estrella d'allí per uns, a veure si és veritat.
No, home, que no pot ser.
Vols dir?
Aquesta?
No, home, no, que és tan bon.
No, si és... No dic el nom...
No, no, no, no.
Però vull dir... Esper, no?
Ja et dic, vaig dir un dia que noms no en diria de coses de Tarragona.
No, home, que potser ja...
No, no, no, i és perquè a vegades hi ha coses que les famílies...
A vegades uns em dolent, altres em ve...
Llavors ve l'assumpte de les famílies que no tenen res a veure
amb el que està passant amb això.
Però es va dir que jo sempre... Ara, si algú diu...
Escolta'm, això, qui és d'allò...
Llavors, particularment, li diré el nom per què dic aquesta gent, no?
Doncs, clar, aquesta noia va ser l'atracció en aquell temps, descompte això.
Bé, llavors allò, ja, després de la guerra, va continuar siguent,
però ja no era, clar, en l'època franquista,
ja no podia ser aquella llibertat en aquell temps.
Així com ara també, per fer el que vulguis,
en aquell temps això ja va quedar més.
I llavors ja era més aviat una sala de festes.
Però, avi, es veu que ha hagut com a onades, no?
En qüestió de llibertats, em refereixo.
Perquè abans del franquisme havia un cert, entre cometes, llibertat,
de segons quines coses, i després es va...
Per això et vaig, per això et vaig.
Digui, digui.
Però resulta que en aquell temps també, segons qui era,
on perteneixia, o qui era, també tenien llibertats.
I després, em refereixo, que aquest llibertat que també és segons què ens vam fer,
també hi havia un senyor de Reus, un gran propietari, no dic nom,
que també agafaven, tancaven les portes, i a dintre feien la gran festa.
Els romans deien bacanals.
Ara se'n diuen festes.
Home, i depèn de com orgies.
Orgies, no?
Però bé, com que era la porta tancada, i en aquell temps qui era podia fer-ho,
doncs també d'allòs.
Llavors ja no, llavors ja va ser, més aviat, sala de festes.
Llavors ja va canviar.
I a més, era sala de ball.
Ja, com que era baixant la categoria.
La gent ja no era, no era tanta atracció,
perquè ja podies anar a molts puestos,
ja havia més cos d'aquesta, més categoria, o més senyoriu.
Llavors ja va ser sala de ball.
Però llavors fent el ball els dijous,
els dijous, perquè llavors el ball tot té les seves coses.
Sí, sí, sí.
Llavors el serrallo, tenien la puda,
on fent el ball, el serrallo.
La cooperativa, els de la cooperativa, ja era un ball més familiar.
Els pares, els fills, l'amic, la nòvia, això.
Després vam fer aquí, a la sala de ports,
pagant les dones, que pagàvem els homes.
A la mateixa butxaca, no?
Llavors hi havia d'haver un ball que fos més, més xabacà.
O almenys que crides atenció.
I llavors vam fer-ho aquí.
Aquí ballava, i aquí anava aquell soldat,
aquella noia que tal li feia,
aquella que estava de fora i estava aquí a la grava per conèixer un noi.
O sigui, ja els dijous va començar a fer ball d'aquesta manera.
Llavors això ja va anar perdent, perdent.
Llavors ja vam, llavors ja hi vam posar,
vam vendre un tros d'això i vam posar una fàbrica d'elejia.
De elejia?
Sí, la meitat.
Però sempre quedava aquella miqueta de bar taurino.
I ara resulta que el passar per dir,
davant, després de tota història que t'he explicat i que t'has viscut,
ara pas per dir i veus que només hi ha un solar.
I que tot això ha desaparegut.
O sigui, d'aquella plaça que en un context hi havia un quiosco,
al d'altra plaça hi havia una espècie de messona,
on posaven els carros, posaven els cavalls,
que els carros, quan venien dels pobles,
l'havien posat-ho pels cavalls, una quadra,
a la bequeria, tot el que sigui.
Ara, quan pars per dir, només falta que això,
aquella miqueta de cosa d'aquell bar taurino que quedava,
ja és un solar.
O sigui que a Tarragona van desapareixent coses
que els que van venint o d'aixòs va perdent
i a Tarragona la vas veient diferent.
Ara ja no es queda temps, però un altre dia hem de parlar
del carrer Stanislau Figueres, que també s'ha modificat
i després també hi havia una sabateria que ja tenia un munt d'anys
i que també ara mateix és un solar.
És un solar que també tenia els hereders,
que també hi ha història,
estan mateix al carrer Stanislau Figueres
tocant dalt el tombant quasi de la Guàrdia Civil.
Exacte, gairebé, sí, sí, sí.
A mi que tornem la setmana vinent...
I una altra també parlem d'una altra història
que comença per allà baix.
Vinga, doncs ho farem de cara a la propera setmana,
si ens dona temps, perquè la setmana vinent tenim dos dies només,
perquè arriba el pont i aquests coses que us comentava.
Aquests dos dies parlarem...
Parlarem... Ho diem o no?
No, encara és la setmana vinent.
També una cosa d'una història, d'una història també de Tarragona,
que té la seva història.
Molt bé.
Que comença, que comença...
Avi, que no ens queda més temps.
Que comença, el creixem el primer...
Sí.
I acaba la plaça La Font.
Vinga, bona nit.
Fins el mes vinent.
Molt bé.
Gràcies.
Molt bé.
Adéu.
Mira quin ridícul, ara que pensava, que jo era el centre del món.
Del balcó de casa, saludar les iaies, sortim per televisió.
I ara no em preocupa, fins i tot m'agrada, si diuen que no sóc bo.
I és que quan et parlo, segur que l'acabo, he perdut la inspiració.
M'enjunzaré, si no somrius, amb les parides que dius.
És aquesta prova així, qui m'havia de dir.
Sóc ridícul, quan et tinc al davant.
Sóc ridícul, quan em deixo portar.
Sóc ridícul, quan em miro al mirall i no hi veig, oh te sóc.
Sóc ridícul, quan et tinc al davant.
Sóc ridícul, quan em deixo portar.
Sóc ridícul, quan et miro al mirall i no hi veig, oh te sóc.
Em rento la cara, porto una ressaca, què comprar per oblidar?
Tots són males cares, quan arribo a casa i em llevo tard per dinar.
Tots són males cares, quan arriben a casa i no hi veig, oh te sóc ridícul, oh te sóc ridícul, oh te sóc ridícul.
Cada cop que veig entrar, me'n posaré, si no somrius, amb les parides que dius.
Tots són males cares, quan arriben a casa i no hi veig, oh te sóc ridícul, oh te sóc ridícul.
Tots són males cares, peuïs grading, oh te sóc ridícul, oh te sóc ridícul.
Tots són males cares, quan arriben a casa i no hi veig, oh te sóc ridícul.
Sous-titrage Société Radio-Canada
...
...