La sintonia que ens porta Andrés i Andrés ja el tenim aquí amb nosaltres.
Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
Avui, com és dijous, ens toca de nou anar al cinema.
Exacte.
Avui a la Centre Cultural del Pallol, a les cinc de la tarda.
Avui acabeu ja el cicle que s'acaba el mes.
Avui, d'acabem el cicle.
El cicle, per això t'ho deia.
Acabem el cicle, sí.
I de cara al desembre crec que ja teniu preparat potser un altre, no?
Sí, per aquest mes que ve ja tenim preparat un programa que està dedicat al Club Maginet.
Ah, molt bé.
Sí, i es diu cicle Els joves i l'aventura.
I farem.
Però fem una cosa, fem una cosa.
Primer acabem la d'avui i després recordem els altres?
O ja comences avui mateix amb aquest nou cicle del desembre?
No, avui acabem amb la pel·lícula El resplendor.
El resplendor, exacte.
La pel·lícula d'Stanley Kubrick.
Llavors, el dimarts que ve comencem amb el nou cicle.
Com?
El dimarts que ve ja direm les pel·lícules.
Bé, ara direm la primera per si algú no ens pot sentir.
Vinga.
Oliver, de Carol Reed, una pel·lícula musical fabulosa.
Vinga, jo no t'ho deia perquè primer acabem, podíem dir, aquest cicle que avui mateix a les 6 de la tarda podeu veure la pel·lícula El resplendor.
Exacte.
Que està, recordem, amb el senyor Jack Nicholson, amb aquella cara de sassí que posa.
I que posa, i que està basada en una novel·la de l'Stifan King.
Ai, mira, que l'estic presentant jo avui.
Sí, sí, sí, ben fet, així descanso una miqueta.
Has vist, no?
Sí, esclar.
Avui he agafat carrerilla, Andrés, no deixo parlar.
Ah, sí, sí, sí.
No, si està sortint una professional cinematogràfica...
Oi, és que clar, jo vaig agafant a punts.
Tu sembla que no t'escolto, però jo t'ho vaig agafant a punts.
Oh, ja, ja, ja.
Tot això, el meu cervellet, t'agafant.
Sí, sí, veig que vas aprenent.
I de cara a la setmana vinent, doncs ja parlarem, si et sembla, d'aquest nou cicle que ens ataràs amb la gent del Club Maginet.
Sí, sí.
La primera pel·lícula, el dimarts de la setmana vinent, a les 6 de la tarda, entrada gratuïta, Oliver.
Què et sembla, Andrés?
Carai, escolta.
Avui t'acordis, això.
No m'ha xiulat la sintonia d'Oliver.
Qua, sí, quasi.
I acabem, doncs, amb el cicle aquest que m'està fent durant totes aquestes setmanes del James Bond, que ara que hi ha més coses per dir.
Avui és l'últim dia, no.
Eh?
La setmana vinent tornem, no? A més de James Bond.
Bueno, doncs mira, farem ja el final.
A més, la setmana vinent tenim dos programes.
Doncs vinga, farem...
Vinga, dues cosetes més del James Bond de cada setmana vinent.
La setmana vinent parlarem del Mañana Nunca Muere i d'un resum general del James Bond.
Vinga, accepto.
Avui parlarem del gol de Ney i el ressorgiment de James Bond, amb la pantalla, perquè hi va haver un lapsus una miqueta llarg d'emotisme d'aquest personatge,
doncs era obligat a preparar una renovació d'esquemes i, al canvi, imposava unes exigències,
que en aquest cas ja l'unitat artist, en fi, va demanar, si ells tenien de financiar aquesta nova, la sèrie amb aquesta nova producció,
tenia que canviar-se tot una miqueta amb el gust d'ells també, i suposaven que de l'ambient que hi havia en el món en aquells moments.
És que t'ho deia, Andrés, perquè segurament que l'altre que parlàvem ahir no va acabar de fer el regust que potser buscava la gent, no?
Aquí passa una cosa, els amants els bons totes les troben bé, però el públic en general, mira, també...
Són més exigents, potser.
Per això ara, després d'aquest lapsus, m'han tornat l'altra vegada a vindre aquí.
Aquí va passar una cosa, que s'havia congelat la relació de Bròcoli amb la Metro-Golvin Meyer i Unitat Artis,
degut a una demanda judicial que va posar el productor, i no va ser fins a l'any 1992,
i quan el contracte amb Timothy Dalton ja havia acabat, que llavors l'Eon va poder fer front
a la possibilitat de seguir endavant amb la sèrie que li havia donat tanta fama i tanta fortuna.
Com era inevitable, i després d'uns anys de silenci, la Unitat Artis estava disposada a financiar
la 17a pel·lícula de Bonn. 17 pel·lícules.
El que et deia l'altre dia, que clar, ja portaven...
Això només ho faria sols amb el cas que els seus guionistes i productors
miressin d'actualitzar tant la imatge, en fi, del personatge,
com les aventures de la gent que s'havia transformat en la gent més secret del món.
Llavors, esclar, teníem de buscar...
Que tothom sabia que existia, perdona.
Era molt secret.
Llavors, tenia de buscar el carisma d'aquest nou 007 i tenia que estar, en fi, d'acord amb els nous temps.
És a dir, amb la dècada del Sida, el sexe segur, de lo políticament correcte...
Sí, perquè clar, ell era un dandy, era un senyor, era un conquistador.
Del feminisme triomfant, tan allunyat de l'estereotip aquell que va fer el James Bond,
del machista dominador de la femella.
Sí, sí, sí, per això.
I esclar, s'havia de canviar tot completament.
Li havia de sortir aquella vena, podíem dir, més humana i més dona,
que també hi tenim tots dintre.
També té dret a triar i dir, escolta, tu passa per aquí, que si no, res.
Sí, sí, sí.
Total, que això reportava una renovació.
En un principi es va estudiar, es va fer un estudi de la possibilitat de seleccionar
entre els actors Liam Milsson, Ralph Freenings, Hugh Greng, i el substitut de Dalton.
Però es va resultar que Pierce Brosnay va deixar de costat la seva sèrie de televisió,
Remington Steel, i les seves poquetes aparicions en el cine, en comèdies cinematogràfiques,
que, per cert, no van ser gaire afortunades, com va ser la senyora Dufit.
Dufaier.
Dufaier, això, Dufaier, sí.
Doncs que ell és el que fa del nou enamorat de la senyora.
Sí, sí, sí.
Doncs encaixava la perfecció amb aquesta nova imatge, elegant, refinada, àgil,
però no excenta de certa gràcia, baronil, saps?
Característiques que, des del primer moment, van voler donar-li als productors.
A senyora Robin li fa passar una mala estrogança, eh?
Sí, els productors actuals, en aquell moment, van ser Bàrbara Bròcoli,
i era la filla, Miquel G. Wilson,
i ella, que seguia els passos del seu pare al front de la producció,
i ell, que tenia una gran experiència pels seus treballs amb títols anteriors,
era, a més, fillastre de Bròcoli.
Anna.
Debut al matrimoni de la seva mare, d'Anna, amb el legendari productor.
Imagina't quin...
Quin cacau, si era més interessant el que estava darrere,
crec que estava d'on de les càmeres.
Quin grup familiar, sí.
Bé, llavors aquí el que vam buscar va ser que, acabada la Guerra Freda,
i després de la caiguda del Muro de Berlín,
i a l'apropament de Rússia,
l'abans poderosa i terrible Unió Soviètica,
semblava, i això, un antiquat parlar de peligro rojo,
doncs els guionistes van optar que el seu agent favorit
s'enfrontés amb un clima organitzat de la màfia russa,
encara més perillosa i mortífera,
que la yakutza japonesa.
Que déu-n'hi-do, també, eh?
I aquí va entrar el nou guionatge d'aquesta pel·lícula.
I aquí ja tenim el Piers Brosnan,
que ja començava a treure l'orella,
podríem dir, el dimarts d'aquesta setmana,
però ja el tenim afiançat a la pel·lícula de Gosselin.
I hem d'anar acabant, Andrés,
passem a les 6 de la tarda avui, recordem la pel·lícula...
El resplendor.
Ei, interessantíssima, aquesta pel·lícula.
Llarga, llargueta.
Bueno, una miqueta llarga, però bueno, està bé.
Jo ja he avisat a la gent que, en fi,
que fa una miqueta de por.
Ja, per acabar, pues escolta,
res més que GoldenEye, la música de la pel·lícula,
i fent la setmana que ve si du gol.
Gràcies, Andrés.
Adéu.
Adéu-siau.
Déu-siau.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!