El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba, a dorsos del català.
I ja el tenim aquí amb nosaltres, Javi Ramon, bona tarda.
Bona tarda, eh?
Què tal? Jo tinc les maletes, mire, l'has vist, no?, l'has vist, les maletes,
ja les tinc preparades per començar a viatjar.
És que ahir gairebé ens va sortir sol, o li va sortir sol i va quedar tan maco que dic,
avui hem de continuar viatjant.
Com que em vas posar a la vanera, d'una manera, i em vas enganxar una mica d'així,
demà es va fer per... Mira, va sortir...
Teníem deures.
Que suposo jo, que la gent...
Ahir teníem deures, de la setmana passada.
Però, la, la, la, la, la, la... Aquelles coses, Javi, que vostè i jo fem...
Això, escolta'm, el que passa, això demostra que tu i jo parlem, doncs, improvisant la cosa,
perquè, clar, segons el moment que et trobes a la vida, o en aquest moment, o el que has parlat,
o el que has vist, no te surt una enyorança, o et surt una satisfacció, o coses que et recorden,
i és bonic. Per això nosaltres, aquest programa, la gent que ho comprenguin, que són vivències,
i són moments de la vida d'una persona, que, doncs, poden agradar o no poden agradar,
però existeixen i són. I cadascú té el seu pensament, la seva manera de pensar.
Per això, si algú pensa d'una manera o altra, també que ens ho digui.
Exacte, que ens truquin, sempre ho fem, convidem la gent,
ara mateix, perquè ens truqui el 97724 a 4667, els agafarà la Núria,
però que l'avis ni diguin, Núria, que avui hem parlat amb l'avi Ramon,
i que ens avisin i fem. Avui no entraríem en directe, però ho podem fer, no, avi?
Sí, l'avi de seguís.
Avi, estàvem parlant ahir de Bèlgica, estàvem parlant de Rússia,
vam anar d'una volta...
Quan vés a parlar, ja no sé, ja no sé el que em dius i el que dic,
perquè hi ha moments que ja hem de...
Però avui, això ho ha fet en autobús? Ho ha fet en tren? En cotxe particular?
Com es fan aquests viatges?
Mira, cada cosa vol ser, clar, si primer vas a Rússia, per exemple...
En avió també, no?
Si vas a la Índia, vas al Canadà...
Això és avió, això és avió.
Vas a Irlanda, vas a Escòcia,
molts països que és, has d'agafar el d'això,
l'avió o el barco, segons on vas, no?
Sí, sí, per això.
Ara, una de les coses que a mi m'ha agradat molt és el tren.
El tren? Per què?
El tren...
Ai, mira, li podia posar el xac-a-xà del tren, que d'Agustín va viajar.
No, perquè quan viatjava el xac-a-xà el feies tu,
amb els trens que havies hagut d'agafar...
No, diràs perquè...
Bé, perquè és de la manera que, per exemple,
en un trajecte llarg de tren, vas coneixent els...
Llavors sí, vas coneixent la gent més o menys com són.
Per exemple, si tu agafes el tren aquí a Tarragona, fins a Màlaga,
ara no, però 30 anys enrere, o 25 anys enrere, o d'això,
com que estaves un dia i mig de Tarragona a Màlaga,
el que pujava, el que baixava, el que convivies el tren.
Cada puest, tu, diferent...
Saps com vull dir?
A puestos encara trobaves que pujava aquell amb el cistell,
obria el cistell amb un tros de pa i feia...
Vull dir que era...
Agafaves per ells, anaves d'aquí a Lleida, el dia de mercat.
El tren mateix, dos tocinets, un tocinet, l'altre...
O sigui, era un d'allò, no?
Però ara, quan feies trajectes llars en un país, per exemple,
una de les vegades des del surt de Portugal fins a Lisboa,
clar, segons quin poble, ja pujava gent fent la ganxillo.
L'altre et passava amb el canti de l'aigua,
demanava la propineta, no?
No, no, és lògic.
I també hi havia molta gent que pujava als trens
i que feia la seva serenata,
home, que cantava, que portava la seva guitarra...
En aquell temps que et digui jo,
els que pujaven el tren, molta gent,
no tenien per donar les cantes de l'aigua,
i serenata no se'n feia perquè no havia gaire negoci.
Això ha sigut més cap aquí que la gent s'ha espavilat
fent coses d'aquestes, no?
Sortejos, a vegades feien sorteig, coses d'aquestes, no?
Però era curiós per això perquè veies que cada província
o cada poble, segons allòs,
pujava un tipus de gent, vestits d'una manera.
Per car, no, ara més més, però en aquell temps
encara la gent anava, vestien,
no aquí, dic aquí ara et parlo de Portugal, no?
Sí, sí, sí.
Que encara me'n recordo que vam arribar,
diuen, arribem a Lisboa,
i veig que la gent van començar a córrer
per sortir del tren.
Dic, coi, jo sí que és raro, això.
Llavors, baixem.
I llavors resulta que encara no havia fet el pont.
Llavors anaves d'una part del riu,
a Lisboa, amb un barquet.
Què diu?
I havies de baixar del tren,
pujant al barquet,
i després tornades a un altre tren.
I llavors arribaves a un altre tren.
Però era bonic perquè estaves almenys,
cal dir que estaves tres quarts d'hora
o així dalt del barquet,
i anaves veient,
a la tardor,
com s'anaven apagant les llums.
Com això passa,
una vegada me'n recordo,
des de la Torre Eiffel,
també vaig agafar el canvi del dia a la nit.
Que bonic, quan s'encenen els llums.
Vull dir que hi ha coses que són tonteries.
I a vostè li va agradar, especialment París,
ara que parlem de la Torre Eiffel?
Sí, em va agradar quan hi vaig anar.
Perquè a París vaig anar-hi,
potser fa, no diré, 40 anys,
però 35 anys,
la primera vegada potser 40 anys.
Perquè hi ha una paràbica,
és la part dels pintors.
Bueno, allò amb un mar.
Melancòlica i tal.
Llavors, hi ha tota la plaça de Tartré,
hi havia els pintors,
tota classe de pintors,
pintant,
al carrer aquell altre al costat hi havia un carrer
on hi havia les dones molt simpàtiques.
Des que parlen de tu.
Després tenies el Molin Ruix,
tenies el Folis Berger,
o sigui,
després el Serrat Cort,
vull dir,
era un entorn
que era el que era.
Sí, sí.
Els carrers típics.
Nomàntics.
Després ja,
l'altra vegada,
ja es va canviant,
hi ha qüestió de guitarres
i conjunts,
i a base de menjadors.
Les bohemi.
Llavors,
a base de menjars
de turc,
taponers.
Sí, sí,
internacional.
O sigui,
que ha anat canviant.
El París aquell,
aquella vinguda plena de flors,
que venien flors.
Però encara hi ha,
avi.
Jo crec que encara hi ha.
Però falta aquell romanticisme
d'aquell París,
de la llum.
Sí, sí.
París...
I és ciutat de l'amor
per excel·lència, no?
Ja en deia
la capital de la llum.
Sí.
El cosat del riu
veies aquells bohemis
pintant també.
O sigui,
les coses
tenien la seva essència,
no ho entens?
Anaves a un puesto
i veies allò, no?
A mi,
vos diria que és agradat
haver nascut
precisament allà,
a París,
en aquesta època
que comentava.
Mira,
jo et diré una cosa.
L'època dels bohemis.
Una cosa
com és Barcelona.
Barcelona,
en algun temps
era buic Canari,
quan veies el barri xino,
on tenia els barcos,
aquells bars,
aquells carrers,
amb tot allò,
l'autèntic barri xino.
Sí, sí, sí.
Tenia una solera
dintre
el que és
el barri xino.
Clar.
M'entens?
I anari.
Jo vaig fer la mili
precisament
i com que anava de militar,
tenia entrada d'alt arreu
i ningú deia res.
Igual entraves
a una casa d'è,
com anaves a un bar dè,
o,
me'n refereixo,
que coneixies
tot allò,
aquell barri xino
que arreu feitant,
aquell que empaitava
anant per un gabinet
i havies d'apartar
per aquest toque feies.
Vull dir,
era una...
I després,
gent que,
en fi,
era...
I tothom,
els que eren ja veterans,
ja coneixien,
ja no et molestaven
i al contrari.
Vull dir,
que després t'ho ha tingut
lo seu.
conviure sempre,
viure sempre
aquest d'allò.
París,
doncs clar,
París,
quan hi vius,
depèn de la vida que tens
i les circumstàncies
i la posició social
que tinguis,
perquè també,
clar,
una cosa és anar a treballar
i no conèixer,
altra cosa és anar
en pla de turista,
m'entens?
Anar a la vacances
que estàs a lleus quants dies
i tornes una altra vegada
cap a casa.
Vas a l'Òpera,
vas aquí,
vas allà,
però cada dia no pots fer-ho,
entens?
I Espanya,
com passa a Madrid,
passa a Bilbao,
que clar,
quan veus això.
Ara,
per sempre,
no ho sé,
no ho sé.
Doncs jo dic el tren.
Després,
per exemple,
també agafar des de Portbou
fins a Frankfurt
el tren
que passaves,
travessaves...
Que llarg,
que llarg,
aquest viatge.
Agafaves el dematí,
acabaves el dematí,
bueno,
al migdia
ja marxaves d'aquí a Tarragona.
Fes el canvi allà,
a Portbou,
això.
Llavors,
passaves tot França,
passaves Suïssa,
el Lehmann,
agafaves la Selva Negra,
quan entraves a Alemanya
i hasta un demà
no arribaves
a Frankfurt,
per exemple.
Però tu saps l'únic...
Quin cansament,
avi.
No,
no,
perquè et distreies.
I a la nit,
potser feies una bacanya,
a la nit,
quan hi ha fos,
però vull dir,
veure passar aquests països,
no?
També,
amb tren,
des de Frankfurt,
des d'aquí,
fins a Viena,
per exemple,
passant tots aquells pobles
diferents.
Després,
a Praga,
que agafaves encara
la zona de l'est,
que encara
començava a ser
d'Europa
i la gent encara
estaven acostumades
una miqueta
i anaven bastant...
En fi,
és...
És fantàstic.
És fantàstic.
És això el viatjar.
No és agafar un autocar
que et porten a un puesto
i et porten a una tenda
i agafes uns carrers...
No,
és viure aquesta cosa.
Per això...
Per això...
Que no queda més temps.
Per això et dic,
el viatjar és això.
I recomanable 100%,
no?
A tota la gent que n'escolta.
No,
jo recomano això.
A més,
arriba ara un pont,
així una mica especial,
allò parlant de ponts
que comentàvem.
Sí, sí, sí.
Mira,
sempre ho poden agafar,
no?
Que facin un viatger...
No,
tenen molt avantatge
que agafen el cotxe
i anar a on volen.
No, no,
i també que agafin el tren.
Entenc.
Ara ja que comença
a arreglar-se tot això.
Però els trens d'ara
ja no són...
Deixi, deixi.
Ja no són...
No en parlem,
no en parlem.
Ja no són el que eren abans.
S'entén?
Amb convivència i gent, eh?
Jo si pogués
marxaria cap a París, eh?
També.
Sí, sí,
he tornat,
i m'agradar,
t'adaptes.
Estem parlant
de les diferències.
Sí, sí, sí,
obvi, obvi.
Jo dic que no m'agradi
cada cosa.
M'agrada igual,
però hi ha unes diferències.
Vagis al país
que vagis,
aquests capitals,
principalmente els capitals,
han anat canviant totes.
Avi, gràcies.
Molt bé.
Ven,
acércate.
Ven,
i abraza'm.
Vuelve a sonreir,
a recordar París,
a ser mi angustia.
Déjame pasar,
déjame pasar,
una tarde más.
Dime dónde has ido,
dónde esperas,
en silencio amigo,
quiero estar contigo,
regalarte mi cariño,
darte un beso,
ver tus ojos,
disfrutando con los míos,
hasta siempre,
adiós mi corazón.
Adiós mi corazón.
Vuelve a sonreir,
ven,
te quiero hablar,
vuelve a caminar,
vamos a jugar,
vamos a jugar,
el juego en el que yo era tu princesa.
ven,
ven,
ven,
hazlo por mí,
ven,
hazlo por mí,
vuelve,
siempre a mí.
Dime dónde has ido,
dime dónde has ido,
dónde esperas,
en silencio amigo,
quiero estar contigo,
regalarte mi cariño,
darte un beso,
ver tus ojos,
disfrutando con los míos,
hasta siempre,
adiós mi corazón.
No hay lugar,
que me hagan mirar,
el tiempo que pasé,
andando por tus calles,
junto a ti.
Ven,
quiero saber,
por qué te fuiste sin mí,
siempre tuve algo que contarte.
Dime dónde has ido,
dónde esperas,
en silencio amigo,
quiero estar contigo,
regalarte mi cariño,
darte un beso,
ver tus ojos,
disfrutando con los míos,
hasta siempre,
adiós mi corazón.
No hay nada que,
me haga olvidar,
el tiempo que ha pasado ya,
no volverá,
no hay nada más,
adiós mi corazón.
Subtitulado