.
Se'ns va acabant ja la setmana amb els nostres col·laboradors habituals,
Andrés i Andrés, bona tarda.
Molt bona tarda.
I perquè ja ens trobarem tu i jo fins la setmana vinent.
Exacte.
I anem passant pim-pam-pim-pam com passen les setmanes, Andrés.
El dissabte no voldràs pas vindre al port a veure la pel·lícula.
M'agradaria, però crec que tenim una miqueta de feina, eh?
Ja, bé, doncs.
Només una miqueta.
Doncs per almenys avisarem els nostres oïdors.
Coneixes algun paleta que sigui baratet?
Digue-ho per qui ho parla d'això.
Fa falta paleta experimentar, que cobri poquet.
Això sobretot això, la segona part.
Digue-ho, digue-ho.
I algú que et tengui de guteres.
Que et truquin, dones el meu telèfon a l'emisor i que et truquin.
977-24-4767.
Que va en sèrio, eh?
Jo aprofito, eh?
Aviam, escolta.
Perquè és de la ràdio.
Perquè feia cobrar la falca publicitària.
Que molt treguin del sou, així acabarem abans.
Bé, doncs, això que parlàvem del dissabte a la tarda, a les 6, allà baix al port,
on està el museu, que està amb el tinglado que està més a prop del serrallo,
on està el pàrquing.
Fem la penúltima pel·lícula dedicada al mar,
i serà la magnífica pel·lícula de Simbate el Marino,
que va interpretar...
No, Kir Douglas, no.
Oi, que anava a dir-ho ara.
És que n'han fet tantes d'ells.
També podia haver estat, eh?
Sí, sí, sí.
Perquè Planta tenia aquest bon home, eh?
Douglas Fybans, fill i Maureen O'Hara.
Veus?
Per la propera setmana...
Ella sempre guapíssima, és que no pot ser.
Després, clar...
Per la propera setmana ja acabarem el cicle
amb una altra pel·lícula interessant, del Burlancaster,
que és el Temi Bleu Burlón,
i després començarem, això no ho sabies,
començarem un cicle de pel·lícules musicals.
Jo sé que la setmana passada vam dir
que potser continuaves,
que no et deixaven escapar la gent d'allà del port.
I llavors s'ha confirmat que sí,
que es farà un cicle de pel·lícules musicals,
Cantando bajo la lluvia, Gigi,
un americano en París, aquesta vegada no,
Si te no vies para, si te hermanos,
que te te encanta, ja ho sabia jo,
si sonrises i ràgimes...
Per Nadal cau sempre, eh?
Sonrises i ràgimes, en fi,
hi ha vuit pel·lícules més ja preparades de tema musical.
I per aquí, per l'antiga audiència,
avui tenim preparada una pel·lícula,
La Luz del Fin del Mundo,
de Kirk Douglas i Joel Briner,
una magnífica pel·lícula d'aventures,
i com totes les pel·lícules que estem fent aquest mes,
tenen relació directa o indirecta
en Cartagena o en la regió de Múrcia.
I està dedicat amb el Cercle Cultural Cartagenero de Tarragona.
Uh...
Uh...
Uh...
Uh...
Uh...
Uh...
Con la gracia de Dios, Cartagena se duerme
y dichosa se siente con sus puestas de sol.
Sus mujeres hermosas son manojo de rosas de color sin igual
y en su pecho, amor, la medalla de la Virgen de la Caridad.
Eres una flor marina, andaluza y levantina, que se abre nunca al mar.
Tienes toda la fragancia de los jardines de España, eres muñeca de sal.
La imagen de tus molidos, de tu cierre mineral,
¡Ay, Cartagena, María, eres la novia del mar!
¡Ay, Cartagena, María, eres la novia del mar!
Això no és de cap banda sonora de cap pel·lícula.
És de la banda sonora de la mateixa vida real.
És una de les músiques més característiques,
com nosaltres tenim la Santa Espina, sense ser l'himne.
Doncs aquestes són les músiques característiques, sense ser l'himne,
de la terra de Cartagena.
i si no, que li preguntin al nostre amic Juan García
aquest cartagenero que tenim aquí durant tots aquests dies
i ell ens ho dirà.
Juan, buenas tardes.
Hola, buenas tardes.
Nuevamente encantado de estar con vosotros.
Bueno, hemos escuchado una canción muy característica de Cartagena
que sin ser exactamente l'himne, es muy senyera, muy significativa.
Es la flor marina.
Es una serie de piropos a nuestra tierra,
donde se la considera, pues, morena de sol, llena de sal,
a la orilla del mar, en fin, muy bonita, ¿no?
Y de hecho habla de Cartagena, Andaluza y Levantina,
porque realmente es una zona que tiene influencia de los dos sitios.
Por una parte somos levantinos, nos acercamos a Alicante
y por otra nos acercamos a Andalucía,
pero tenemos una personalidad muy propia, ¿eh?
Muy propia.
No, pero que es preciosa aquesta peça, ¿eh?
Sí, sí.
Es en veu coral, a la cual cosa encara crida més, ¿no?
Nosotros, ya digo, habla de nuestra sierra minera,
que está al lado de nuestro sol, de nuestro sal, en fin,
lo que queremos nos echar a nuestra tierra,
igual que vosotros que hay en la vuestra.
Y, además, que en estos momentos queremos a las dos,
porque, como hemos comentado en programas anteriores,
el Círculo Cultural Cartagenero,
somos personas que llevamos aquí ya varios años,
con lo cual, con esta asociación que hemos creado
hace unos años del Círculo Cartagenero,
mantenemos la riza de nuestra tierra,
pero sin, vamos, sin olvidar esta,
compaginándolas perfectamente con la inmersión en Tarragona,
puesto que aquí tenemos hijos y nietos
y tan pronto nos dicen, hola, abuelo,
que que yo el avi, que que yo el yayo...
Exactamente lo mismo, ¿no?
O sea, que es perfectamente compatible
el sentir las dos raíces y los sitios de donde procedes
y donde vives.
¿Cuántas genias debas de entrar al Círculo?
Pues mira, el Círculo,
somos unas trescientas y pico de personas, digamos,
censadas, pero somos muchos más simpatizantes,
hay muchos más.
De hecho, es un número considerable,
los cartageneros que estamos aquí,
entre Tarragona y Reus, fundamentalmente,
estamos ya en la cifra de cerca de dos mil,
algunos ya de segunda y tercera generación.
También tenemos en poblaciones más pequeñas,
como Salou, Cambril, incluso de Barcelona.
También hay gente de Barcelona
que se han agrupado en nuestro Círculo.
Entonces, el núcleo fundamental,
como comenté en programas anteriores,
somos los que vinimos al montaje de la refinería
y vinimos, bueno, a trabajar destinados aquí
por motivos laborales
y cuando acabó, pues nos encontramos que los niños,
pues ya no...
Estaban aquí.
Aquí ya no podíais marchar.
Aquí habían hecho sus novios, sus ligues...
La su vida también.
Entonces, pues aquí estamos,
encantados de la vida de estar aquí con vosotros.
¿Y a un día determinado a Cartagena,
así como nosotros tenemos el 11 de septiembre?
¿Y a un día determinado
en el cual se hacen las festas de Cartagena?
Sí, sí, bueno, sí.
Aparte está el día de la región de Murcia,
concretamente,
Cartagena tiene dos fechas señaladas.
Digamos que nuestra fiesta fundamental,
tradicionalmente,
es la Semana Santa.
La Semana Santa, pues,
es algo que, bueno,
que lo veamos todos muy dentro, igual que aquí.
Yo aquí tengo muy buenos amigos cofrades,
también en la Semana Santa aquí de Tarragona,
y es, digamos, la Semana Grande,
y además donde nos damos cita a todos los cartageneros
que estamos fuera de Cartagena,
los cartageneros de la diáspora, digamos,
y entonces allí nos reunimos y, bueno,
compañeros y amigos de hace 20, 30 años.
Hola, ¿qué es tu vida?
Pues yo estoy aquí.
Tenemos gente de todos.
Tenemos incluso,
ahora esta última Semana Santa,
saludé a un antiguo amigo del colegio.
¿Qué tal?
Pues mira, me va muy bien en la Antártida.
Y venía del barco del Espérides,
que tiene la base en Cartagena,
los barcos estos que van,
que están en la Antártida, ¿no?
Entonces, esta, digamos, es la fiesta grande.
Y después tenemos otra en septiembre,
después del verano, cartagineses y romanos,
que esta es una fiesta a imitación.
Tiene pocos años, 10 o 12 años,
pero ha pegado muy fuerte,
incluso está reconocida también a nivel europeo
como una fiesta histórica.
Entonces, a imitación de los moros y cristianos.
Es que me ha sonado para aquí.
Sí, efectivamente.
Alcoy, toda la zona villajoyosa,
toda la parte de Alicante,
Caravaca de la Cruz en Murcia,
también en nuestra región de Murcia,
tiene los moros y cristianos.
Y entonces aquí surgió la idea
de hacer cartagineses y romanos.
Y ha pegado muy bien, la verdad.
Porque en el mismo sitio
donde ocurrieron los hechos,
pues allí se están recreando estas acciones,
y de hecho tiene mucho que ver con Tarragona,
como comentábamos en la última película que hicimos,
de que Pulio Cornelio Cipión
partió de aquí en el año 208 a.C.,
de Tarraco, de Imperial Tarraco,
y entonces pues marchó a Cartagena.
Y digo, primero venciendo y luego con venciendo,
nos incorporó al mundo romano.
Entonces ocupó la base principal púnica
de los cartagineses allí,
que se llama Cartjadas,
y entonces le dio el nombre de Cartagonova.
Y en esa Cartagonova vinieron los cartagineses
y un servidor de ustedes.
Es decir, que estamos aquí un montón de gente
que somos descendientes de aquello.
Hem de donar moltes voltes
per buscar responsables, eh?
Mira, cap enrere, eh?
Hem de donar molt cap enrere.
La seva herància.
Sí, sí, sí.
Bueno, si ara em deixeu,
parlarem una miqueta de la pel·lícula
perquè ell també ens ha d'explicar una miqueta,
sí, la Luz del fin del mundo
que farem aquesta tarda
amb Kirk Douglas i Jules Briner.
És una pel·lícula
amb coproducció d'Espanya i Suïssa,
però, bueno, ja dic,
va vindre també la Samantha Edgar
amb aquesta pel·lícula,
Jean-Claude Drude
i el director Kevin Willington.
Llavors, aquesta pel·lícula
que només es veu roca, roca i roca,
i el mar,
resulta que molta gent
quan els hem dit
que això pertany a Cartagena
ens diuen
però no pertany també a Catalunya.
Sí senyor.
Aviam quan,
si ens explico una miqueta de què va això.
Sí, el haver elegido esta pel·lícula
és una pel·lícula d'aventures
i diguem que és una pel·lícula hecha
a la medida
de los dos grandes monstruos
de Kirk Douglas i Jules Briner, no?
És una pel·lícula
que està hecha pràcticament
per a ellos,
una pel·lícula d'aventures,
de l'estil de la pel·lícula d'aventures,
amb aquestes dues persones,
ja té un sabor especial.
I per nosaltres
l'haver elegido aquí
és perquè és un orgullo,
que a nostres costes
se hagi rodat
part dels exteriors
de aquesta pel·lícula.
Tiene una part
en Cadaqués
i en el Cap de Creus,
però està tan bien hecha
la pel·lícula
que en un moment determinat
no sabes en dónde estàs.
Jules Briner, per exemple,
està hablando
i se vuelve de espalda
i està en el Cap de Creus.
Se vuelve de frente
i està en Cartagena.
I està perfectament hecha, no?
És clar,
els que som d'allà
sí que reconeixem la costa,
però la reconeixem
perquè no ens hem de fijar molt.
Perquè ja dic,
està rodada en aquests llocs,
però no deixa de ser
per nosaltres
una satisfacció
que aquests dos
dos grans mostres de la pantalla
pues hayan estado...
Que llavors, Andrés,
Joan,
debia ser un escàndol
tenir tan a prop
a Espanya
aquí els dos monses.
Estava explicant
que a Cartagena
i a Cartagena
i a Cartagena
també.
Sí, sí.
Estava viniendo
per aca
a grabar
pues que,
hablando
con un amigo
de Cartagena
en todos estos temas,
dice, hombre,
él estuvo en el rodaje
de la película,
era electricista
allí en Cartagena,
en fin,
participó
de alguna manera.
Dice,
pues,
estuvieron en un bar
y Gardugla,
simpatiquísimo,
encantadores,
o sea,
no parecían dos divos,
sino que estuvieron muy al...
Muy llanos,
muy llanos,
muy llanos,
muy llanos.
Jules Briner estuvo
haciendo unos primeros
compases de baile
como los rusos,
bailando,
aquellos de agacharse y tal,
pero al final,
por lo visto,
se tomaron unos cuantos
de vino de Jumilla
y de vino del campo
de Cartagena.
Ya sabés
cómo van a acabar la cena.
Y acabaron cantando flamenco
y bueno...
Veus,
aquí no tenim aquest document,
eh?
cambiaron el whisky
por el vino del campo de Cartagena.
Sí.
Hombre,
estaría muy bien, eh?
No, ya lo direm.
Que pasa que sería un escándol.
No, no, no, no,
no deixa ser una anécdota, eh?
No deixa ser una anécdota, eh?
No deixa ser una anécdota, eh?
Perquè, mira, el Jules Briner no hi és,
el Quir Douglas ja és ballet i així,
però no deixa de ser uns personatges,
unes anécdotes que hi ha hagut.
T'imagina que...
També s'ho passava ballant flamenco.
Ara, com si vingués un George Clooney
o un...
Qualsevol d'aquests
que vingués que va aquí
un moment.
Clar, dius, a Tarragona,
George Clooney, corre!
A ver a qui l'agafa van.
A ver a qui l'agafa van.
I perdona,
que un jovencísimo Lorenzo Quinn,
el hijo de Anthony Quinn,
también aparecía por allí
i el hombre entusiasmado
de ver a los maestros,
que también anduvo por allí
un jovencito Lorenzo Quinn,
por allí.
Andrés,
no ens queda massa temps.
Doncs...
Ja hem d'anar tancant.
Bé,
tornem a dir que el dissabte a la tarda,
a les 6.
Això, per una banda, sí.
Tenim una pel·lícula fantàstica,
Simbate el Marino,
Douglas Feibans Jr.,
Maureen O'Hara,
i aquesta tarda, sobretot,
vosaltres cuideu,
tenim Joel Briner,
Car Douglas,
amb aquesta de
El faro de l'U del Fin del Mundo,
d'una obra literària del Julio Verne,
passada a la pantalla,
que està molt bé,
molt bé,
molt bé.
Som un Fernando Rey,
també, lògicament,
està fet aquí a Espanya,
però lògicament el Fernando Rey
té que ha sortit també.
I l'entrada és gratuïta,
sobretot.
Al Centre Cultural del Paiol,
a la plaça del Paiol.
I sobretot,
abans a les 6,
que estiguin allà,
perquè així trobaran
una bona butaca,
no és que n'hi hagi de dolentes,
però sempre poden tirar.
No, no, però un bon lloc
per poder veure la pel·lícula,
que moltes vegades...
La pantalla és gran,
i com és enrere,
molt bé.
Doncs Andrés,
Juan,
Gràcies,
i fins la propera.
Bona tarda.
Igualment.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.