El meu avi, el meu avi, el meu avi, el meu avi va anar a Cuba.
Avi Ramon, bona tarda.
Bona tarda, eh?
Ja tenim amb nosaltres l'Avi Ramon un dia més.
Avi.
Digues, digues.
Avui, jo, com la setmana passada vam parlar del canvi climàtic i tota aquella història,
jo no sé si aquesta setmana continua...
No, no, canviem de tema, no?
Anem a altres canvis climàtics, però aquests són de televisió.
Què li sembla?
Mira, m'ha fet riure, m'ha fet riure perquè a vegades abans m'agradava posar a la televisió
quan traia un rato, i fer alguna pel·lícula d'aquelles de l'oeste,
alguna d'aquelles de policies...
Ara tornen a fer-les, eh?
O aquelles de jutjat, però les fan amb unes hores que ja no pots veure-les,
les tantes de la nit o allò que sigui.
I va ser curiós perquè vaig posar la tele i amb això,
has de dir el nom i tot, amb això del cor de la ciutat,
aquests lliures que porten, que busquen,
fins i tot quina coincidència.
Què?
Resulta que una vegada que surt a Tarragona,
surt que uns xiquets, que aquest home, l'avuelo aquest,
ve a Tarragona en busca del cotxe de son fill,
no sé quin lliure, bueno, d'això,
i veus que passa pel carrer Prat de la Riba,
caminat a veure si troba el cotxe al d'allò,
tres xavals d'aquí li fumen espènt i li roben la cartera.
És que no se pot estar tranquil a Tarragona.
Mira tu, si fan coses i coses,
doncs un dia que surt a Tarragona,
un dia que surt a Tarragona, boom,
ha de sortir una cosa d'aquesta.
Quina fama ens estan portant.
Potser va bé, perquè així potser
s'ha donat vergonya a alguns
i posar més seguretat.
Ja, ja, però és el que vostè diu.
A veure, una vegada que surt a TV3
i que surt al cor de la ciutat,
a l'àmbit de Prat de la Riba,
a veure que a tothom no li passa això, eh?
Després menys mal, menys mal,
que al cap d'això es torna a sortir Tarragona.
Bé, Tarragona no.
Entón s'ha dit Barcelona,
que els hi havien portat de Tarragona
que havien trobat la cartera dintre d'una paperera.
Ah, sí.
Però bé, però em fa gràcia,
em fa gràcia perquè a la tele dius,
Barcelona, fan qualque cosa,
a Tarragona més surten per coses,
menys mal encara que fan aquesta de la via Augusta,
que encara surt a Tarragona.
Però és Tarragona de Tàrraco,
que és davant dels romans,
o sigui que tampoc és molt actual.
Però també a la seva manera, saps?
Clar.
Però a mi em fa gràcia perquè,
ja et dic abans,
posaves la tele i dius,
ara, jo no sé si és que hi ha un conveni
i se passa un a l'altre,
que si no sé quantos de Marbella,
que no sé quantos de no sé què.
Tu diràs,
doncs s'ha al que ho veus quan s'ha dit això.
No, és que poso i dic,
bueno, canvio, canvies...
No, no, és que hi ha totes les cadenes.
I trobes que sí, que és el corazón.
Ara hi havia aquest que feia aquests viatges,
que torna a fer-ho,
que és bonic perquè va pel món...
El Miqui.
Miquiqueta, com s'ha dit?
El Miqui Moto era.
Ara resulta que poso allòs
i el Sardà també feia aquest programa.
Dic, bueno, així, en què quedem?
Tothom ha viatjat, avi.
En què quedem?
I per la feix, per la cara.
I després, escolta't,
quin programa poses?
Perquè sempre una cosa o l'altra,
allò, un documental,
una cosa, doncs, que dius...
Això farà a les tardes, avi.
El Canal 33, li recomano?
No, això és...
A veure a les quatre...
No, no, jo no és...
Jo està prèiem en una hora per veure...
Llavors, quan arribes a casa,
acabes de sopar,
te sentes una miqueta al colló,
o al migdia,
quan acabes de dinar,
doncs, mira,
dius, allò per no marxar de pressa,
te sentes un rato
i, mira, per no dormir,
te poses la tele,
om,
canvis de cadena,
tornem-hi.
Canvis de cadena,
l'altre.
Mira, llavors,
senyorita,
quatre,
no sé què,
una sèrie
d'un país...
No tenim prou programes bons aquí
que han de sortir
d'un altre país
una sèrie.
Home, és que hem de donar
l'opció a tots, avi,
tampoc se m'ha queixitant, eh?
No, no, no és queixar.
Per això,
però que aquí hi ha molta gent
de Latinoamèrica
i també els agrada veure
també el seu.
Escolta,
hi ha obres...
Faia d'abocada del diable, eh?
Hi ha...
No, escolta,
hi ha a Espanya,
hi ha obres molt bones
que es poden fer
en sèrie
d'autors
i de literaris,
de film espanyols,
que fora bonic
conèixer-os.
Després,
hi ha molta cosa
per documentals,
vull dir que
en sec,
no veus un documental,
quan tens el que t'acabaràs,
bomba ja s'ha acabat,
ja et surtaràs...
Llavors resulta que,
mira,
ara m'assentaré una miqueta
a veure
estàs deu minuts,
si els estàs,
dius,
cony,
ara propaganda,
bueno,
és igual,
mires,
mires,
mires,
quasi que t'adors,
dius,
escolta'm,
ara,
escolta'm,
encara...
És que passa
a la meva família,
ara això.
Dius,
bueno,
aprofitaré per anar
a fer una necessitat,
o aprofitaré per a veure
aigua,
o el que sigui,
i quan tornes dius,
oi...
Encara està la publicitat.
Llavors resulta que encara estan...
O sigui,
que ja no sé,
no sé quin sistema tenim.
Però, avi,
vostè segueix alguna sèrie
de la televisió
que ara mateix es fa?
Mira...
A banda del cor de la ciutat
que em comentava...
No t'enganyaré.
La sèrie que em vaig viciar
a veure
és el cor de la ciutat.
I diré-ho per què.
Perquè acabo de dinar
i per no marxar
de seguida a casa.
I per no allò,
m'assento allí
i descanso aquest rato,
a l'entrar
fa una miqueta de bacanyeta,
torno...
I llavors ja vinc.
Vinc aquí a la ràdio...
Ara per això sé que arriba
tan justet.
A un altre...
M'entens?
Com ve?
Gairebé volant?
Perquè clar,
no acaba de...
No acaba de veure
gairebé cap capítol.
No.
Perquè ara surtipitant cap aquí.
Sí, dona,
però bé,
com que ens un demà
repeteixen al principi...
Ah, d'acord, d'acord.
I així ho vas seguint
més o menys.
I el més per què
és per això.
Perquè va de dinar
no sentem una miqueta.
Aquest programa
és el que veig.
I a vegades
no sé si el veig tampoc,
perquè a vegades
quedes mig a dormir...
Saps el que fa, ja,
avi,
com a mirar un donat de temps?
Clar,
estem aquí al programa,
el que faig
és veure les repeticions,
que normalment
ens fan el dissabte a la tarda.
Sí, sí, sí.
I fan tot seguit
gairebé tots els capítols
i ho fa i per allà.
I clar,
i aquest,
el cor de la ciutat,
no he de fer propaganda,
però m'agrada
per una cosa.
Per què?
Perquè reflexa
molta realitat
del que passa.
A mi em fa la impressió,
i és el que et deia
abans dels novel·listes,
novel·listes abans
amb el tren,
amb un barc,
amb el que sigui,
aquests transports
que feien a Europa,
amb el que sigui,
i miraven la gent,
miraven el que feien,
com vivien,
i llavors feien
una novel·la.
Doncs aquest serial
reflexa molt bé
el que en realitat
està passant.
És que pensi
que els guionistes
normalment crec que
al ser un capítol diari
normalment
ho porten molt al dia,
de les coses
que passen al voltant,
de les notícies fins i tot.
Em fa la impressió
que aquests van pel carrer
i escolten
la gent que diuen
ara saps allò
que està passat?
Veus com passarà això?
Veus com passarà allò?
I van captant
i veus
el que fa la joventut,
el que fan els jaios,
això,
la lluita,
però veus
que si t'ho mires bé
hi ha un fons.
Sí, sí, clar.
Així com hi ha altres serials
que surt el senyorito,
que amb aquell altre no sé què,
que l'altre és un serial
que...
Vull dir
que...
Però arriba un moment
que dius
a la televisió
i a la televisió
i a la televisió
no saps què mirar.
I clar,
i l'he fotut
i fotut
perquè és real,
no?
És que a la nit
et dius
calla,
ara mire
aquesta pel·lícula
mira una miqueta
a veure
i quan s'engrascar
i quan s'engrascar
i quan s'engrascar
i s'ha fet
la una,
quarts de dues
de la nit
i quan s'hi dius
oh,
m'ha parat el temps
però és quina hora és?
Quina hora és?
I ho dius
el mal aquest...
I per això
al matí
la meitat de la gent
que ha d'anar a treballar
o arriba justet
o s'acaba dormint
o pot ser alguna cosa
d'aquestes.
Que hauria de ser al revés,
no?
Però bueno,
mira,
que hauria de fer
aquesta sèrie
de noixafarderia.
Però avi,
abans,
jo me'n recordo
que les pel·lícules
començaven més d'hora,
no?
Sí.
No començaven ara
al voltant
de les nou de la nit.
Sí.
Precisament per això
perquè com eren dues hores
es calculava
que ja era de cara
a les onze,
quarts de dotze
i havien acabat
i tota la gent a dormir.
coses d'aquestes
que et quedaves
o no et quedaves.
Però programes
d'aquests del cor
sempre n'hi ha hagut.
Sí.
Perquè jo me'n recordo
que ara estan fent
un cas d'Hormigues Blanques
i fa un recopilatori
d'aquests,
de coses que passaven abans
de diferents personatges
i que es veuen imatges
antigues
i he pensat,
diguem-ho,
jo això també es feia abans.
Eren històries
que reflexaven coses.
Sí.
Però, per exemple,
com un dia em vaig quedar
que s'ajunten
catorze o quince dades
en unes cadires
que entre ells s'abarallen
per parlar de la persona
que allà hi ha al davant.
Sí.
I tots catorze o quinze
o dotze o tres o vuit
o no sé quants són,
perquè em vaig quedar allòs,
i cada moment que parla algú
es veu que hi ha algú
que s'enyalen
i diu,
ara aplaudiu
i aplaudeixen.
Clar, clar.
Ara aplaudiu
i aplaudeixen.
I si no riuen...
M'entens com ho dic?
I et porten el de llocs.
I ho dic
perquè jo m'hi he trobat
i em diuen a la televisió
en un programa de televisió
que hi havia la Paueta aquella,
de la Pau...
Ah, la Mari Pau Huguet, sí.
Estava convidat
i me'n recordo
que abans de començar
va sortir un senyor
i diu,
bueno,
quan sortim així
s'aixequeu
i tal.
Però quan surti
la Pau Huguet...
Sí?
Sí, sí, digui.
Quan surti la Pau Huguet
tots aplaudiu.
Vale.
Vull dir,
ja tot està preparat.
I veus que aquests
s'abarallen,
s'adiscuteixen
allí una mateixa...
I després
comencen a sortir coses.
Que si aquell anava amb aquell,
que si l'altre l'ha tornat pel carrer,
que si s'hauria de cuidar d'aquell...
I diu, Timotiu,
i a mi què m'importa?
Però es veu que hi ha gent que sí.
No, no, que sí ho segueixen.
Avi, fem una cosa.
Demà ens explica com va anar
aquesta història d'anar a la televisió.
Ah, sí, se me va...
Vinga, ho fem demà.
Vinga, ho fem demà,
que no ens queda més temps.
Ja ho vaig explicar una vegada,
però torno a explicar.
Vinga, torno a explicar-lo.
Avi, gràcies.
Molt bé.
Adéu-sia, bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Bona tarda.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!