.
Doncs ja tenim amb nosaltres l'Andrés i l'Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Bona tarda.
Que no sé què ha passat amb el Jesús, que no ha vingut encara.
No ha vingut.
Deu estar a punt de... Mira, a la porta.
Hola, estic aquí.
Jesús, bona tarda.
Bona tarda.
Avui justet, justet.
Veus, ahir no et van lligar la cadira,
i avui ja gairebé no m'arribes.
És l'aparcament, l'aparcament, escolta.
Està complicadíssima, és veritat, eh?
I ara que ens volen treure algun trosset més d'aparcament,
no sé què farem, Andrés.
Però hem de guardar la butxaca al cotxe.
Pujar el cotxe aquí dalt.
Tu ja sabés que els Estats Units ja han fet un edifici...
Sí, l'hi he vist.
Han fet un edifici que, a més a més, a dalt del pis,
tens l'aparcament.
Però té la de Calaram...
No has vist això?
No he vist, no he vist.
Entres un ascensor,
un ascensor que puja el cotxe directament al pis,
dintre, i tu ja baixes el teu pis.
Està bé.
I té allà el seu lloc per deixar el cotxe.
Ara, pots comptar el que va, saps?
Bueno, un Calaram...
Pots comptar el que té calés,
doncs mira,
perquè es troben que no hi ha ni lloc amb els pàrquings.
I si no se'n recorda malament,
al mig de Manhattan l'estan construït,
en un lloc de dins cèntrics, cèntrics,
que és impossible trobar aparcament.
Que fantàstic.
Això és fabulós.
Home, si tens diners, Andrés, tot se pot pagar.
Abans hi havia...
Aquí hi haurà un problema,
perquè les senyores fins ara tenien el d'allò de dir,
sí, és que ha vingut el botanero...
Sí, m'ha deixat la boca.
Ara no, ara ha vingut el mecànic
a arreglar-me el cotxe.
O a arreglar l'ascensor, que no funciona.
El mecànic, no?
Està buscant la clau inglesa.
Sí, sí, sí, aquelles coses que passen.
Anem per el que ens interessa,
que és donar a conèixer amb aquesta magnífica veu
que és de Jesús Marín,
un cantant que ens ha estat oferint durant aquests dies,
junt amb la seva filla, amb l'Ester,
que també canta,
una sèrie d'interpretacions,
quasi totes de temes de pel·lícula,
que ell ho ignorava.
Però per això els porto jo aquí
perquè ells coneguin alguna cosa del meu ambient,
que és el cinematogràfic,
i després els tornem a conèixer amb ells.
Perquè ens interessa molt,
perquè val la pena,
són joies de la nostra cançó d'aquí,
de la nostra terra.
Hem de recordar una miqueta així per sobre
que el Jesús ja,
el Jesús a més o menys els 13 anys
i amb la complicitat de son germà a la guitarra,
ja va començar els seus pinets
dintre del món de la música.
Sí, sí, sí.
A partir d'aquí ja es va ficar dintre d'un grup
que es deia Astèrix.
Astèrix, sí.
Que vam estar concursant a Ràdio Tarragona
quan estava al carrer Unió.
I què tal?
Explica'm, explica'm això.
Això és molt interessant.
Era un concurs
i llavors hi havia un grup
que es deia Los Yedras
i l'altre era Toni Group.
Llavors,
mediant el diari,
que llavors era el diari de Tarragona,
hi havia uns cupons
i la gent tenia que reomplir.
El diari espanyol.
Perdó, sí, el diari espanyol.
El diari espanyol.
I llavors,
llavors,
els cupons els enviaven
i votaven pel grup de Tarragona
que li agradava més.
i llavors, esclar,
érem tres
els que concursàvem
vam quedar finalistes, no?
Sí.
Però nosaltres vam quedar el tercer.
Bueno, però estàvem.
No vau comprar prou diaris.
No, però la veritat és que
després d'un munt de grups
i això que es van presentar
vam quedar tercers
i això és l'important, no?
I participar.
Exacte, l'important és que et tens...
I ara poder comptar, no?
Sí, explicar-ho.
Exacte, exacte.
Perquè veus, si no haguéssiu anat
no es podia explicar res.
I com va començar?
per anar...
Perquè clar, tu després d'aquí
no sé si el grup es va dissoldre,
vas continuar tu
la teva carrera en solitari...
Sí, llavors anàvem canviant
d'un grup a l'altre,
conjunts.
Conjunts musicals.
Llavors eren conjunts, no?
Conjunts, hi havia l'orquestra,
que era l'orquestra de meravelles
i així,
però sempre era conjunts.
Llavors, doncs,
bueno,
vam muntar un conjunt
que es deia Renacer
i va ser una bonica etapa
al qual el bateria
és el meu amic Pablo,
que és el soci meu
del negoci,
que fa molts anys que es coneixem
i tenim una gran amistia.
M'has donat peu Jesús a dir
que el Jesús no es dedica
professionalment al món de la música,
que li agrada,
que també és un professional de la música,
però que té la seva feina
de la qual es pot menjar cada mes, no?
Soc menjar, soc menjar.
El teu soci també,
canta o no?
No, ell toca la bateria,
és molt en bateria.
O sigui que tot queda a casa,
o sigui que de cop i vols
ell comença a...
El problema és que teniu massa feina
i no ho podeu entretindre
amb el martell.
Amb el martell,
ho fem amb el martell.
Que bo.
Clar, però és allò que queda a casa,
que ell també entén les teves...
I amb els grups,
anàvem per tot arreu,
anàvem a Sòria,
por vosaltres,
Teruel,
el Canyís,
vull dir...
Quin és allò que és llunyà,
allò que dius,
com és possible que estem tocant aquí
i no m'ho arribo ni a creure?
Bueno,
el més lluny
que he anat jo
ha sigut a Logroño.
A Logroño?
Hornos del Montcalvillo.
Què em dius?
Me va quedar gravat...
On està això?
Al costat de Logroño.
Per allà?
Sí, sí.
No, vosaltres agafeu carretera
i arribareu, no?
M'han preguntat.
I va ser un poble,
dic,
on està aquest poble?
Hornos del Montcalvillo.
Allà a Logroño.
Però poble petitet d'aquells
de cases rústiques...
Bueno, només te diré
que llavors
els musis
se repartien
cadascú,
se repartien
a anar a menjar
o a sopar
a casa
dels de la comitida
o dels habitants.
Sí, perquè no hi havia l'hostal,
no millor,
o l'hotel...
No, no,
llavors no hi havia.
Imagina't.
I el cantant,
no sé per què,
però sempre anava a casa de l'alcalde.
I el cantant,
digue-li, digue-li, eh?
Jo anava a casa de l'alcalde.
Digue-li, digue-li, eh?
Com és això que caies?
Tenia alguna filla?
Sí, tenia.
Ah, influència, influència.
Com ho hem cooptat, eh?
Oh, és que el cantant
és el cantant,
és el que té més carisma.
Jo em porto la veu cantant.
Però fixa't en una cosa, Andrés.
Al millor,
les lletres,
la música,
la pot fer el bateria,
l'orga,
la pot fer el trompetista,
fins i tot,
o qualsevol del grup.
Però, clar,
el cantant,
com és el que retrasmet,
el que fa,
el que dona la cara
i el que,
si surt bé,
va per ell
i si surt malament,
també va per ell,
és potser el que porta
la cara i la creu
del grup en si, no?
Sí, sí, sí.
És un esforç de tots, no?
Perquè tu, sobre l'escenari,
ets una mica showman o no?
A veure, explica'm, explica'm.
No ho sé,
és que tinc molt de catarro, ara.
Sí, veig un constipat,
els aires s'ha condicionat.
Bueno, no,
ja dic amb les festes
així particulars.
I, bueno,
sap portar-se bé,
sap animar l'assumptu,
sap parlar amb el públic,
el públic inclús se li apropa,
ell les convida,
se li apropen allà també
per fer de show,
o amb ell,
sap portar-ho bé.
Té experiència.
Té experiència.
Que te transformes
quan puges a l'escenari, vamos.
Sí.
A veure,
el bonic de la música
és que quan puges a l'escenari
te n'oblides de tot.
Inclús,
t'haia de dir,
de problemes que tinguis grossos,
eh,
doncs...
Se t'esborren.
Se t'esborren.
En aquell moment.
Quan acabes,
llavors te tornen una altra vegada
tot,
tot el...
qualsevol problema que tinguis, no?
Però quan estàs damunt
te n'oblides.
I això és el bonic
que té la música, no?
I t'haia de dir
que jo quan estic actuant
si veig que la gent,
el públic,
s'ho passa bé,
jo m'ho passo més bé.
Vull dir,
i si hi hagi de...
És l'energia, no?
Si hi hagi de votar,
voto.
Vull dir,
faig el que sigui.
Fa mal els peus.
Em doni igual.
És igual.
Aquí salta,
s'oblida de tot, no?
Que fantàstic és això
de l'escenari, eh?
Andrés.
És molt relaxant
o molt...
o molt agobiant.
No, no, és que t'ho dóna...
No, però que t'ho dóna molta energia.
Jo no sé com ho feu,
perquè a sobre de l'escenari
he estat poquetes vegades,
però entre els focus,
que et venen els ulls,
que sembla que vagin directament els ulls
perquè no puguis veure res,
no veure res.
I entre aquell moment que tens de...
Hola.
Sí.
Que t'assens,
que ets tu.
És una cosa d'angoixant.
Quan se passa més malament
i tu segurament
que has tingut més d'una experiència
és quan se posem fònics
per un constipat,
és quan ho passem més malament.
Però a tracte d'això
tot és bonic.
Però la gent,
quan tens un refredat
o ha passat alguna cosa,
som molt més complacents, no?
Sí, sí, sí.
Som més, mira, pobre.
Mira, que tens de refredat.
També són persones, no?
És el que diuen, no?
Sí.
Sí, la veritat.
Andrés, que no ens queda més temps.
Bé.
Anem a posar la musiqueta.
Que ho vull sentir una altra vegada.
Hem sentit aquí en prosa,
però l'hem de sentir també en música.
En verso.
Clar que sí.
Doncs anem a escoltar un tema
que vam parlar dies enrere
que ja és de, en fi,
de records familiars,
que és Cavallo Viejo,
que vas dir que la senties
per la teva mare, crec, no?
Que la cantais.
Sí, sí, sí.
Sí, sí, sí.
Que una bona memòria, Andrés.
La meva mare l'anava cantant
per allò per la cuina i això
i dic, mira,
quina marxa té la mare.
Sí, sí, sí.
Doncs, bueno,
posem Cavallo Viejo
amb la veu de Jesús Marín.
I fins demà, tots dos.
Sí, llum.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà.
Fins demà!
Caballo de la sabana, porque está viejo y cansado, pero no se da ni cuenta, un doradón amarrado, cuando él le suelta la rienda, es caballo desbocado.
Y si una potra lazana, caballo viejo se encuentra, el pecho se le desgrana y no te cansa falseta, y no lo ve desde un freno, ni lo para falsa rienda.
Caballo de la sabana, caballo de la sabana, caballo de la sabana, caballo de la sabana, caballo de la sabana,
y no te da ni cuenta, un doradón amarrado, cuando él le suelta la rienda, es caballo de la sabana,
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!

Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!