Agua, me engorda el agua.
Agua, me engorda el agua.
Ey, doctorcito, mi doctorcito.
Agua, me engorda el agua.
A mí me engorda el agua, yo no como nada.
Agua, me engorda el agua.
Yo no le miento, doctor, me engorda el agua.
Que comer como poco y no por vicio.
Si siete días tiene, una semana.
Cada día me harto y me harto y me harto de sacrificios.
Y los lunes solo le pongo sacarina.
Allá la leche que me tomo con los bollos.
Y los martes picoteo entre comida como picoteo.
Por tener menos hambre cuando como hay los miércoles me niego a tomar churros.
Y el pobre pero rico chocolate a la enviuda.
Los jueves me cocino pie de cerdo, pero mira.
I tal com t'havíem anunciat a la presentació, tenim via telefònica al Peret a qual saludem.
Peret, bona tarda.
Bona tarda.
O doctor Peret.
Com li dic?
Bueno, jo aquí a Espanya diria Peret.
Peret.
No, dir doctor.
Amèrica, Amèrica, Sudamèrica.
Ah, sí?
Tots són doctors.
Tots són doctors.
No, jo li dic perquè he estat veient el vídeo d'aquesta cançó que està sonant.
Sí.
I clar, l'hi veig molt posat, eh?
Molt entès en la matèria, eh?
Sí, sí, exacte, exacte.
Dic que el Peret, el vídeo del Jalamandrú, en un principi fa de doctor, després fa com de mac.
Sí.
Intentant fer desaparèixer coses, sobretot de menjar, i m'ha fet molta gràcia veure'l.
De veritat, són aquells vídeos que et disfrutes, gaudeixes, veient-lo, eh?
Molt bé, molt bé.
A més a més, aquelles dues noies, ah, guau, m'engorda l'aigua.
Dius, no, tu creus ni tu, eh?
Això que t'engreixa l'aigua.
No, no, no.
Però això els grisacien.
O sigui, jo aquí no he inventat res, eh?
Vull dir.
No, no, que sí, que sí.
I he afegit coses, no?
Jo tinc un amic.
Sí.
El vaig portar al metge.
Sí.
Fa anys, fa anys, ara, això, eh?
A la clínica Solerroig de Barcelona.
Mhm.
Perquè s'engreixava molt i jo estava alarmat, no?
S'ha amoïnat, almenys, per la salut.
Em sabia greu, per salut, clar, no?
Per la més.
Clar, clar.
Perquè la cançó ja diu, cada dia tinc grans, eh?
Sí.
I que sí.
I no valen más un gorda que un flaco.
Oh, depèn de com.
Però...
Llavors, ell va ser el que va dir això.
El metge se va mirar, diu, escolti, doctor,
dius, si no menjo pastàssims de gros, jo.
No menjo pastàssims de gros, jo.
El que passa és que m'ho ve, com que m'engreixia.
Clar.
I clar, d'aquí he vingut de vaga, no?
Va ser boníssima, aquesta cançó, eh?
De veritat que et felicito.
Segurament que per les altres també,
però encara no he pogut sentir-se'n ser l'àlbum,
perquè ara per ara ens ha arribat el senzill,
és el que estem explotant,
perquè tothom ja comença a ballar de cara a demà mateix,
que et tenim aquí a Tarragona,
i que feia molt de temps que no venies a visitar-nos, eh?
Sí.
O que no et convidàvem, que era una altra cosa diferent.
Sí, sí, sí.
Què ha passat?
Bueno, jo, perquè tenia uns descansos llargs, també, de passo,
o sigui, després ha canviat molt el món de la música,
ha canviat moltíssim.
Home, però la rumba sempre ha estat present.
D'una manera o d'una altra,
sempre hem tingut aquest aire que sempre ens ha agradat,
que és una cosa,
jo crec que és una cosa de sang, més que d'arrels, eh?
Bé, és nostre, la rumba és nostra.
Sí, sí, sí.
És la nostra música, la que tenim aquí,
que, per dir-ho d'alguna forma,
doncs que és la que més s'accent a Espanya i fora d'Espanya, no?
I hem donat una gràcies,
però no passaria com d'altres ritmes que també són nostres
i que s'estan mig perdent, no?
Sí, sí.
Gràcies a Déu que la rumba té això que és ritme,
que és salero, que és vivències,
també que moltes de les cançons que canteu
i que expliqueu coses, doncs són del dia a dia, no?
I que sentim...
Explica'm una miqueta, a veure,
perquè demà tenim aquí a Tarragona.
A partir de les 11 de la nit
sortirà el paret a l'escenari.
A partir d'aquí, què?
Quantes cançons, quanta estona ens tindràs allà vibrant i ballant?
No ho sé, això, no ho sé mai.
No ho sé mai.
Jo abans feia...
Sortia a l'escenari,
ho presentaven i feia tres cançons i m'anava.
I venia el representant i em volia matar.
Però escolti, tres cançons, ja està.
Si sóc jo el que vol, escolti,
el públic té que acabar amb ganes,
el diré jo.
El públic...
No podem fartar el públic, eh?
El públic, ara,
si vinc d'aquí tres o quatre mesos
i busquem anuncia,
tornaran al matí perquè tindran ganes, no?
I feia tres temes, eh?
I és que hi havia una guerra.
Clar.
Però, clar, és que llavors fer tres temes
d'aquella manera que es feien,
amb dos palmeros sols i una guitarreta,
doncs clar, jo crec que acabaves mort, no?
Però, bueno, hi ha hagut vegades que en el xou,
doncs no ho sé,
la millor vida durava, ja què sé, una hora.
I jo n'he durat dues, no?
Però això que van és el públic.
Això és el que t'anava a preguntar,
perquè normalment la gent es deixa emportar
i quan més calent li dona i més ganes,
també des de l'escenari com que funciona d'una altra manera el motor, no?
Sí, és que, no sé, aquesta és una feina
que jo crec, eh?,
que per almenys el meu cas és aquest, no?
Que jo treballo perquè m'agrada.
Hi ha altres feines que us he fet
i no m'agradaven.
Sí, sí.
I no m'agradaven, no?
Però sortir i saber que tens allà una colla d'amics
que t'han vingut a veure,
que han pagat o no han pagat,
però han vingut.
Perquè els amics són aquests,
els que et venen a veure, eh?
Sí, sí, sí.
Ah, no, no, no,
l'amic no és aquell que un dia et deixa 40 euros.
Això ho pot fer un d'un banc.
I no és amic teu, no?
No, i no l'hi tornis, eh?
No l'hi tornis al banc.
Ja pots córrer, eh?
L'amic és aquell que te'l proves
i he vingut a veure.
Sí, senyor, aquest és el meu amic, no?
Però jo amb aquest amic
he de tindre una atenció,
al màxim d'atenció.
I quin és?
Doncs cantar el que ell vulgui,
ballar el que ell vulgui
i ja està.
És una festa que tenim allà.
Ells ho passen bé,
però jo encara m'ho passo millor.
Arriba un moment
que et demanen alguna que una altra cançó
quan estaves allà al escenari, Ferrer.
Sí, això ho faig.
Sí.
Home, això sí.
És com un galliner.
comença una a crear un...
Això, això, l'altre.
Canta'm allò, l'altre, això, l'altre, això.
L'altre dia amb el Manolo, amb l'Escobar.
Sí.
Li van entregar un premi.
I ell no ho sabia
i jo em vaig presentar-me'n allà.
Ah!
I com el va veure,
doncs va tindre molta alegria, eh?
Això va ser la dona.
Va tindre molta alegria, eh?
I tu, home, tu, doncs ja que estàs aquí
entrega'm el premi a tu, no?
Ah!
I bé, llavors havia de dir unes paraules.
I vaig parlar en relació
amb el que estem parlant ara, no?
Sí.
Que de vegades el públic a mi cridant, cridant.
Una làgrima, l'altre.
Que ton, un ton.
L'altre, saboreando, no?
Sí.
I un fa així.
Mi carro.
I jo, mi carro.
La primera que canto és mi carro.
Que s'ha equivocat, eh?
Que s'ha equivocat.
Però és que no té res a veure.
Si que ell vol sentir mi carro...
Però ja fem.
Jo li canto mi carro.
Ara em salva els 50 anys de la rumba, eh?
Sí.
A Barcelona, ha estat això, en l'auditori.
I l'Escobar va vindre.
El vaig convidar i va vindre.
Per què?
Perquè són 50 anys d'èxit de la rumba.
I no podia ser que fallés o que faltés el Manolo Escobar.
Perquè el Por un Pumpero és un dels temes
que més s'han escoltat a Espanya i fora d'Espanya.
Sí.
Bueno, doncs, ell tenia que estar allà cantant el Por un Pumpero.
I, bueno, pues jo vaig cantar el Por un Pumpero amb ell.
Molt bé.
I la gent segurament...
Però jo també ho canto.
Si m'ho demana el públic, jo també ho canto.
No, i la gent devia quedar, doncs, m'ha perduda.
Que diria, ostres, paret.
A més, quin regal ens has fet, no?
És clar, eh?
No, perquè era un regal.
És una aquella cosa que potser mai ho tornarem a sentir, no?
Fins que no passi una altra cosa extraordinària, no?
Devia ser boníssim, devia ser boníssim.
Molt maco va estar.
Molt maco.
Per cert, que a banda segurament que et demanen totes aquestes cançons,
demà a la nit,
però alguna que una altra que levante el dedo també sonarà, no?
Farem un repasset d'aquest treball discogràfic.
Espero que sí.
Perquè hi ha cançons matícites.
Sí, té que fer, però no massa, perquè passa una cosa aquí.
Bona nit.
El públic vol sentir el que coneix.
Clar, això és veritat.
Això m'ho va ensenyar un gran mestre que es deia Artur Caps,
que va ser un dels pioners de la televisió espanyola.
I, bueno, vaig agafar aquest consell i vaig dir, és veritat, no?
Sí.
El públic ve i vol sentir el que ell coneix.
El que no coneix, això és fer promoció per la discogràfica.
També.
I per mirar de vendre algun disc més, no?
Però per deixar-se de ser tot el públic és amb el que ell coneix.
I si ho cantes una i dues vegades no diran res, eh?
No, clar que no.
Tot el contrari.
I que dius, mira, comencem amb una i acabem amb la mateixa i la gent contentíssima, eh?
A l'Argentina.
Sí?
Jo m'ho diuen allà, perquè és que un dels temes més coneguts de l'Argentina és un tema que es diu Es preferible.
És un tema que llora, no?
Sí.
I com jo vaig arribar allà, allò era un escàndol, aquest tema.
Era un escàndol.
Sí, sí, sí.
Senties els paletes que estaven treballant a l'obra, cantant a l'Es preferible,
les noies del servei de l'hotel cantant a l'Es preferible.
posaves la televisió i sortien uns cantant a l'Es preferible,
canviaves de canal i sortia un polític i deia
Tendremos que hacer lo que dice el Gitano Peret,
Es preferible reír que llorar.
Ah, escolta.
Podria ser boníssim.
Sí, sí, sí.
I al final què va passar?
Perquè clar, quan vas arribar a tu, perquè vas haver d'anar a l'Argentina, tu.
Doncs em vam fer cantar, només sortir, el segon tema,
perquè jo vaig sortir cantant una altra cançó, no?
Ah.
I al segon tema, ja vaig haver de fer l'Es preferible.
Com a clar?
Sí, quan va.
Si no, no et deixa marxar de l'Argentina.
Sí, clar.
Vaig cantar una altra cançó.
I l'altre tema ja vaig haver de fer l'Es preferible.
No et faig...
No van fer fill predirecte d'allà de l'Argentina?
No, no, no van parar, no.
Amb l'Es preferible no van parar.
Ostres.
Home, avui, si tu trobes un argentí, una noieta, o un noi, no?
Joves, i te'ls dius, escol, paret, jo fa 30 i escaig d'anys que no vaig per allà.
I et diu, no sé qui, eh?
I dius, bueno, vostè coneix una cançó que es diu...
És preferible.
No, rei, que és ara!
Ja t'ho diuen.
Aquesta, sí.
Doncs ja t'asseguro que aquesta també la coneixem
i que segurament que la làgrima que caia en l'arena i etcètera, també cauran, eh?
Segur, segur.
Seguríssim, eh?
Seguríssim.
Espero que sí, espero que sí.
Jo el que demano és que el públic es col·labori, no?
I que canti amb mi i treballi.
Perquè es tracta d'això de divertir-nos, eh?
No?
Exacte, ja va dir-te que després del xou, normalment la gent segur que t'es a propa.
Perquè un petonàs del paret o una abraçada, més d'un la vol tenir, eh?
Pues sí.
Pues sí, és veritat.
És veritat.
A més, és un record, a banda del concert...
Exacte, el concert és una cosa que te se queda al cor.
Però ja després d'allò que dius, pell, tocar pell i tenir-lo a prop, com que encara omple més, no?
Perquè sí.
I què et diuen quan acabes el concert, paret?
Què és allò que... Fins i tot allò que dius, com és possible que aquesta senyora m'hagi dit això davant del seu home?
Per l'amor de Déu.
No, jo dels senyors no m'espanto mai.
No?
Jo m'espanto dels senyors.
Per què? Què ha passat?
Digue'm.
Els senyors que ho expliquen, no?
Jo estava en un sopar amb el meu compara, amb el Joan Manuel Serrat, la seva dona, la dona del meu compara,
bueno, uns quants.
Sí.
i em penso que hi havia, que hi havia a més d'allà, un presentador de televisió, és que aquest no puc dir el nom, eh?
Ja, clar, de clar.
El presentador de televisió.
I es posen allà i diuen, la meva dona, ella quan era joveneta, el que li posava era les cames del paret com ballava.
Per això ho va dir l'home, no ho va dir ella, no?
Sí, sí.
I?
No ho veu.
Vull dir que em va fer una entrevista per televisió d'ell i em va mencionar aquesta nit.
I dic, i què vols ara que ho expliqui jo?
Dic, no ho explicaré, jo ho explico tu, si vols.
Clar, jo no em puc explicar-ho, això.
Si ell ho va explicar, ell sabrà, no?
Clar, diu, però ara acaba, acaba.
Però diuen, tu, de vegades coses més, més, més, no ho sé, més, més interessants als homes, parlant de les seves dones, que no pas les dones.
Però paret, això vol dir perquè sou encara més innocentons, potser, no?
Perquè diuen les coses així a la babelà.
No hi ha mala intenció.
Per això mateix, per això que és una cosa que es diu sense mala intenció.
És veritat que encara som més lletxos que jo.
No ho dius això, home, per l'amor de Déu.
Que és difícil, molt més lletxos que jo.
No, ho crec.
Mira si són lletxos, que jo quan els vaig veure i estan cantant, m'aixequi i els he cridat guapo, guapo.
Doncs aquests, les dones també, al fil d'un, que són guapos i que els hi agraden.
Clar, té el sexapí.
Perquè els hi agrada la seva música.
És això.
I és que moltes vegades, depèn de quina manera ho cantis la cançó, encara que sigui una cançó coneguda, depèn del sentiment que li posis, pots arribar a enamorar una persona des de sobre l'escenari, eh?
Home, sí, sí.
Perquè sembla una tonteria que dius, no, no, això és una cosa que passa a les pel·lícules.
No, no, és veritat també, ha passat.
Això és veritat.
El misteri aquest, no sabem quin és, eh? Ni sé si és massa...
Home, normal, sí, perquè normal és allò que abunda, no? Allò que passa molt, no?
Però un traig de torero, això lliga moltíssim.
També, també, també, també.
Un micròfon, també.
Un pulpit, fixa't bé.
Un pulpit és tremendo, el que lliga un pulpit.
Sí, perquè aquest ja és una mica més complicat, a l'hora de segons quines coses, no?
No ho sabria cap d'un pulpit, eh?
Escolta, jo he estat uns quants anys a veure un pulpit i...
Sí, sí, cuidado, eh?
No, no, esclar, esclar.
Jo, quan venia alguna senyora i volia, com que jo estava en una religió que ja no es confessa ningú,
el que vulgui confessar que ho feia en Déu,
doncs jo sempre deia amb tots els candidats que no em deixessin sol,
que estiguin presents sempre, que estiguin davant.
Sí, sí, per avisar el problema.
Perquè podria ser perillós, clar, clar.
Per evitar el problema.
És que jo crec que això, una mica a l'alçada,
deu portar una llum especial,
una cosa que potser ens enlluerna,
ens enlluerna i ens deixem emportar.
Sí, perquè hi ha una tensió allà molt especial,
és com el cine, no?
Sí, sí, és cert.
És com el cine.
O sigui, jo he conegut, he conegut noies
que no han pogut casar-se.
perquè el que elles volien era el que veien al cine.
L'actor en qüestió, amb aquella veu...
Estic parlant d'aquelles pel·lícules en blanc i negre, eh?
Sí, sí, sí, sí.
Del Gargay Ball i tot allò, no?
Fantàstic.
Sí, doncs clar, bé, en aquells homes,
clar, que jo no traia mai el mocador,
per sonar-se.
No veies mai que preguntés d'on està el lavabo.
Ni despentinat.
I quan ja veia un noi que li agradava,
i aquell noi, doncs potser anava al lavabo,
i ja no li agradava aquell noi.
I ja era un ser humà, i ja era un mortal,
i ja no pot ser.
Exacte.
Ja no pot ser.
Sí, senyor, sí, senyor.
Sí, sí, sí.
Clar, ens deixàvem enlluerna
i ja ens deixàvem emportar.
Per cert, que parlant d'en Lluberna,
abans he entrat a la pàgina myspace.com
per et rumba,
i t'he vist molt moderna allà
amb les ulleres de sol,
i que tenim una pàgina d'internet
que hem de dir a la gent que entri
perquè vegi un munt de coses que tens.
Ah, sí.
Que m'ha agradat un munt.
T'ha agradat, sí.
Sí, sí.
A més a més, allò que dius,
mira, vull saber coses
d'aquest darrer treball discogràfic.
Allà tens tota la informació.
Vols saber coses de la rumba.
Allà tens tota la informació.
Ho tens tot?
Sí, i ara penso penjar allà una pàgina,
ensenyant el que és la rumba
i explicant la història de la rumba.
Molt bé.
I ensenyant als rumberos que hi ha
i tots aquells que han creat
i que han sigut els inventors,
perquè, clar, la gent no els ha vist mai.
Clar, clar, clar.
O almenys que els vegin
i a veure si són gent
que realment poden inventar o no.
I que sàpiguin, clar, el neix.
Clar, que ho vegin, que comparin i que diguin...
Doncs és veritat,
aquest senyor ha pogut inventar alguna cosa, no?
Sí, perquè tothom es pot posar una medalla,
i estar de segons quines coses.
Oh, sí, home, sí, clar, clar.
I ficar medalles als morts és molt fàcil.
Així de ficar medalles als morts,
els de Gràcia també estan ficant medalles
amb gent que ja no estan aquí.
Sí, sí.
I clar, llavors tu,
qui ets per anar allà a treure aquella medalla?
No, no, clar.
Jo si n'hi he ficat deu,
jo n'hi fico deu més de medalles.
Ara, a mi que no es posin,
que no diguin que jo fai el que han fet uns altres,
perquè no és veritat això.
Home, clar, cadascú ha de saber què ha fet.
Aquí està.
Bé, doncs tot això
tindrà que estar allà a la pagina aquesta,
i els sentiran cantar,
i els sentiran fer allò que diuen del ventilador,
a veure si és veritat què feien el ventilador.
Jo no t'he volgut preguntar del ventilador,
perquè crec que totes les entrevistes
que has fet últimament t'ho han preguntat.
Sí, però és un conte, això, el ventilador.
Sí? Per què?
Sí.
Per què?
Això, escapant d'això,
no saben fer el ventilador.
Si és un músic,
és que no en sap si diu això.
És que no en sap gens,
perquè és una tonteria,
és tocar el violí,
és a dir, un violí, sí senyor,
i el violí que toco un tango,
pot tocar amb vals.
Doncs el ventilador pot tocar el que sigui,
no fa falta que sigui rumba catalana,
i no fa falta un ventilador,
han de ser diversos ventiladors diferents,
o creir algú,
cada cosa que crea,
ha de crear un punt diferent.
Sí, sí, sí.
De vegades hi ha rumbes catalanes
que no tenen ventilador,
o que no tenen les palmes.
L'important, jo crec,
que sempre de la rumba catalana,
a banda de sentir-la,
també és la guitarra, no?,
i també qui ho composa,
i moltes coses al voltant.
Sí, si es comença,
va dir, a veure,
què coneixem?
Què coneixem?
Jo, en aquesta pàgina que dius tu,
allà es veuen dos presentadors,
amb la tele de televisió espanyola,
en blanc i negre,
la Laura Valenzuela,
i Joaquim Prat,
creador d'un nou ritmo,
d'una nova música moderna,
eh?
Sí, sí, sí.
Vale.
Això no m'ho invento jo,
això està allà.
Ah, ah, ah.
No ho diu el meu fill, això.
Eh?
Que també ho pot dir,
i amb tota la saviesa del món,
perquè seria veritat.
el meu fill no ho ha dit mai, això.
I ho ha dit,
ha estat el públic.
Sí, sí, sí.
Eh?
Clar.
No, no, no, que sí, que sí.
Jo, com parlo del meu pare,
parlo d'aquell era el mig amic.
No dic que n'hi ha hagut uns altres
després que han sigut els mig amics.
No, ell era el mig amic.
I si això és veritat, és veritat.
Sí, sí, sí.
I jo, per demostrar-ho,
només tenim que anar a bit
i parlar del mig amic
i la gent explicarà qui era el mig amic.
Però posar aquí inventors,
que ningú els coneix,
ni ningú sap el que han fet.
Ni mai se'ls hi han dit que fossin inventors.
És normalment d'hi seran.
Doncs, paret, estarem pendents
d'aquesta pàgina d'internet.
Sí, sí, sí.
Anirà seguint.
Sí, sí, sí, riurem-ho.
Ja ho veu.
Fem una cosa ja per tancar,
perquè no ens queda més temps.
M'agradaria que m'acompidessis
a tota la gent que s'està sentint,
que no es quedi anar al sofà fent panxing
i que es moguin,
que si no els hi passarà el mateix
que a aquesta gent,
que a aquest bon senyor,
que li engreixa l'aigua, eh?
Ah, sí.
I que vinguin a remoure
i a moure tota la carn,
que és bona, eh?
Això, els que puguin, els que puguin,
els que puguin vindre d'aquest dia
o els que tinguin ganes de vindre,
doncs que sàpiguen
que d'allà farem una miqueta d'exercici.
D'acord.
Jo sempre que surto ara ja,
clar, amb 72 anys,
doncs ja m'explicaràs, eh?
I tants viatges amunt i avall.
Les guerres que hauràs batallat ja, eh?
No estic encara per fer guerres,
però no m'en dono compte
i home, algú mou,
el culet ho mou una miqueta.
Home, home.
I m'agradarà que els altres...
Jo sí que em treu una cançó
que diu Mene el Pandelo.
Doncs aquesta també l'hem de ballar, eh?
Aquesta també l'hem de ballar.
Peret, que ha estat un plaer,
moltíssimes gràcies per atendre'ns
i que ens veiem...
Si veus alguna carramena també per allà,
ja farem així,
ei, que som nosaltres a la ràdio.
Jo ja els convidaré, val?
D'acord.
Moltes gràcies.
Moltes gràcies.
Adéu-sia, bona tarda.
Adéu-sia.
Adéu-sia.
Una lágrima cayó en la arena
En la arena cayó tu lágrima
Una lágrima cayó en la arena
La que quisiera, quisiera encontrar
Una lágrima cayó en la arena
En la arena cayó tu lágrima
Una lágrima cayó en la arena, la que quisiera, quisiera encontrar.
Me pediste un beso, tú me pediste un beso, en la orilla del mar.
Cómo no te lo daba, cómo no te lo daba, te pusiste a llorar.
Y hay una lágrima tuya, hay una lágrimita tuya.
En la arena cayó, hay una ola atrevida, mira una ola atrevida.
Hacia el mar la llevo, y una lágrima cayó en la arena.