.
Què? T'ho he dit abans, no?, que ja tenim a la Mar per aquí.
Mar, bona tarda.
Molt bona tarda.
Què? Dilo, dilo, dilo, dilo.
Ja és divendres.
I Déu-n'hi-do quin divendres és el que avui portem,
perquè porten tota la setmana tothom
parlant d'això que parlarem nosaltres ara.
De fet, ja fa moltes hores que és divendres,
però ja és divendres de veritat.
Ja és divendres de festa.
I de cinema.
Perquè, a veure, és cert,
tothom durant tota la setmana
estarà, o haurà,
o segur que encara queda per parlar
sobre el tema dels Oscars.
Però siguem sincers.
Fins que nosaltres no fem la nostra crítica,
no es pot donar el tema per tancat.
No és el mateix.
No és el mateix.
No és el mateix.
Desenganyem-nos.
a la bar,
a la gent que té bon gust.
Sí, sí, sí.
es comprem cap a casa.
De fet, jo no sé, no sé,
com devia ser aquell Jean Paul Gaultier
que tenia...
Es va quedar amb la cremellera allà mig a posar.
Exacte.
Era un Jean Paul Gaultier?
No, no, no.
Bé, la qüestió és que...
Era un Galeano.
Ara.
Ara.
Ara s'ha sortit.
Era un Galeano.
Tanta gent, tanta gent per aquí.
M'ha tabalat, m'ha tabalat.
És que porto la llista,
però ara ni me la miro.
Bé, doncs no sabem com seria aquell Galeano
que Penélope Cruz tenia preparat
per la seva...
Entrada...
Per la seva nit.
Sí, sí.
Per la seva nit.
La primera espanyola nominada a un Òscar
que ja és prou mèrit,
ja és prou mèrit,
que se'l mereixi o no,
lògicament ja és una altra història.
Un altre trenà.
Però jo crec que aquell versatge
que va portar feia ombra
a qualsevol altre vestit
que aquelles supersòniques actrius de Hollywood
poguessin portar damunt d'aquella estora vermella.
Era preciós.
Bueno, estic mirant-ho ara...
Ella ja havia repetit color no vestit,
sí color,
i sabia que era un encert segur.
De fet,
és genial
i és tota una sort
tenir un armari d'aquell tipus
de...
Bueno, però si me falla este,
me falla l'autre.
Però per això te deia,
que déu-n'hi-do,
per tenir-lo de segona,
que a més a més,
si no recordo malament,
li han concedit el premi
a l'elegància,
la millor vestida aquella nit.
Sí, sí, sí.
I clar, dius,
si això ho tenia...
Quasi sort d'aquella cremallera,
sort que se li hagués trencat la cremallera
d'aquell vestit
perquè, no sé,
jo trobo que és superencertadíssim.
Anava guapíssima.
Més gent que sí anava molt encertada.
Nicole Kidman,
de vermell,
i hi ha gent que ha criticat
el blanc de la seva pell
amb el vermell i tal,
que està com molt pàl·lida.
És molt blanca.
Trobo que és espectacular.
El vestit, la sabata...
Tot.
Era deu.
Era per deu.
També molt guapa,
molt guapa l'aquell blanxet.
Sí.
un color així com a...
Era un joramani privé,
així com a un gris verdós.
Perl, sí.
Sí.
Molt bonic, molt bonic.
Bueno, la reina,
Helen Mirren,
Helen Mirren, perdona.
De Queen.
De Queen.
Exacte.
Molt elegant.
Molt guapa.
També colors molt clarets,
molt pastels, eh?
Però t'has fixat en una cosa?
Diguem.
Que la Helen Mirren,
ja ho vam comentar nosaltres aquí,
que segur que se'n portàveu,
era una de les nostres favorites,
que se'n portés a l'Òscar.
I la vam encertar, eh?
Sí, però no hi havia gaire cosa...
Déu-n'hi-do.
Però, clar,
és allò que dius.
A veure, la pel·lícula
ja venia dels altres premis,
que ja se l'havia...
Alguna altra premis
també ja s'havia endut.
De fet, a veure,
Potser està lleig que ho digui.
No he vist la pel·lícula.
Però, però,
trobo que només pel fet dels tràilers
jo crec que ja és una caracterització,
inclús la manera de parlar.
Trobo que, bueno,
una anglesa
que caracteritza
amb una altra anglesa.
Exacte.
Com dius tu,
que queda a casa.
Tot queda a casa.
Una altra guapíssima
que a mi m'agrada molt
i és que a mi m'atira molt
la història del...
del romànic,
del romà,
és la Jennifer López.
A mi, almenys,
el vestit que portava...
Hi ha gent que s'ha queixat.
Jo, la primera.
T'has queixat?
A mi m'encanta.
El vestit és...
És tipus romà.
És un vintage.
És un vintage.
Així que jo,
el pentinat...
No.
Era un dior.
Però, pel meu gust,
pel meu gust,
no era un vestit
per aquest tipus de gala.
Ai, a mi m'agrada.
Em sembla...
Bueno, ja està bé,
sobre gustos...
Trobo massa carregat de pedra,
però que l'estil així,
amb aquest escot...
És que la pedra és la gràcia,
perquè la roba és preciosa,
però la pedra...
Jo trobo que és massa...
Carregat.
Una mica carregat.
Una mica més senzill.
O és massa romàntic
per la gala que és.
També, també.
Igual que la Anne Hathaway,
que portava un vestit blanc,
que hagués sigut genial
si Valentino no li hagués posat
aquells dos llaços,
un endavant i un al darrere,
que no.
No, no, no.
El vestit sense llaços,
perfecte.
Amb els llaços, fatal.
Per molt.
Fatal, fatal.
Bueno, Maribel Verdú...
Hi ha gent que li agrada
i altres que no.
Jo diria que, bueno,
per donar-li la menjar part.
I després,
em va fer molta ràbia,
una actriu nominada a l'Òscar
per millor actriu de repart,
o actriu secundària,
com es deia abans.
Una noia,
que era la primera pel·lícula
que feia,
portava un vestit d'Òscar de la renta
preciós.
És una noia que segurament té
un detall 44, segurament.
Li van donar l'Òscar al final, eh?
Vale.
Doncs trobo que aquell vestit
era perfecte
si ella no l'hagués espatllat
amb aquella caçaca rotllo...
Sí, Guerra de les Galàxies.
Guerra de les Galàxies.
Però curt.
No, no,
aquell vestit
li quedava perfecte,
la feia super, super guapíssima,
el color de pell,
amb aquell vestit xocolata ideal,
però aquella torera platejada
va ser que no xata.
Sí, sí, sí.
Mira,
després es veu unes fotos ja
quan...
Es veu que després
es va canviar el vestit
i es veuen
unes altres fotografies
amb tots
amb el seu Òscar a la mà
i treu un vestit
que mira,
ara te l'ensenyo
i a veure què et sembla.
Mira aquest d'aquí d'aquí dalt.
Què, el vestit aquest?
Molt més guapo.
Sí.
A més,
ho porta així com uns colors
platejats,
marrons platejats
i és un vestit
que ensenya,
també,
l'epidrama.
Però que,
Déu-n'hi-do, eh?
Comparat amb l'altre.
malament,
també malament,
Meryl Streep.
Sí, sí.
Anem amb un conjunt de Valenciaga
i trobo que no.
Ai, ai, ai.
Que no, que no és allò de vestida
por tu peor enemigo.
El diablo vista de Prada
i ella por su peor enemigo.
Pues de Prada.
que no,
inclús hi ha revistes que,
una d'aquelles més corrosives,
que és la revista Quore,
que se n'en fot de la...
De la forma.
Del penjot que porta.
Del penjot que porta,
perquè posa Medallon Rociero XXL.
Què dius?
I tenen raó.
Mira,
jo en Rociero XXL,
què m'estàs dient?
Sí, sí.
No sabien si criticar
o donar-li vindur-los
perquè...
De menjar part.
Això no...
No anem bé, no anem bé.
Ah, una altra que sí que m'ha agradat a mi
és de Camerón Dia.
Camerón Dia, sí?
Sí, m'ha agradat.
Has trobat bona?
Aquella de morena,
no m'acaba de resultar...
Jo crec que és més exuberant
ni més xocant de rosa,
com ja estic acostumat.
Sí.
Però clar,
aquest vestit,
mira,
era una gala una mica pomposa
i el vestit també ho era.
No sé.
Ah, però t'ha semblat bé o no?
Sí, bé, bé, bé, elegant.
Mira,
a més anava a vestir de blanc.
Bonica.
Te l'ensenyo, veus?
A veure...
Era singular, si més no,
perquè era així amb...
Ah, sí, però inclús l'han criticat,
rotllo,
no vien a l'altar i aquestes coses.
Per anar a blanc.
Ara si fem un petit apartat especial
per les nenes.
Ai...
Les nenes de Hollywood.
Ai...
A veure...
Ni una ni l'altra.
Ni l'altra.
És a dir,
cap d'elles arriba el suficient.
Les ha suspès?
Les ha suspès a les dues.
Pelada, però un suficient pelat pelat.
Però que dolent aquests,
que són nenes.
No arriben ni els cinc.
És igual que siguin nenes,
són estrelles.
Ja, ja, ja.
Petites, però estrelles.
Vinga.
Ivana Vaquero,
un vestit molt mono,
que...
allò que ni noi adolescent,
ni nena infantil,
però amb botins, no.
Ah.
No.
Sempre, sempre,
hem de trobar el què.
Ah, exacte.
Sempre hem de trobar el què.
Clar, no?
Per això estem aquí.
Per culturitzar la gent.
A Miguel Breslin,
i Pequena Mi Sanchen.
A mi m'agrada.
A mi m'agrada.
Que va molt de nena a nena.
El vestit perfecte.
El floripóndio que portava aquí al davant,
no.
Un rollo cortina de la iaia.
Sí, però forma part del vestit.
És el tot.
Home, clar.
Justament, forma part del vestit,
però hi sobra.
És com l'equitzequitze
que portava la Meryl Streep.
És l'autre floripóndio.
És justament el que no necessitava el vestit.
Les floripòndies.
Bé, els nois...
Què?
Bé, de negre i de negre.
I trist.
Uns amb corbata,
els altres amb pajarita.
Amb pajarita?
Amb pajarita.
Deixa'm-ho dir, deixa'm-ho dir, pajarita.
Jo és que els homes amb pajarita no m'agraden gens.
No.
No m'agraden gens.
A mi també m'agraden més amb corbata.
Ho sento.
Però bueno.
I el jazz cloni, què?
També amb pajarita.
El jazz cloni és que és guapo, guapo i guapo.
Com sigui, no?
Amb pajarita o amb corbata.
Es posi el que es posi.
Hi ha unes fotografies, ho he vist a diverses revistes, hi ha unes fotografies fetes amb
molta mala idea.
Què dius?
Bé, lògicament, l'estrella mediàtrica espanyola, aquesta setmana, Pere López Cruz.
Sí.
La seva germana, per cert, molt poc encertat aquell vestit blau.
El color espectacular, l'escot no era per ella, crec jo.
Pere López Cruz ens han fet ensenyar fotos des que li van sortir les primeres dents,
últimament.
Però, en les últimes fotografies, al costat de diferents actors, comentava aquesta tarda
en una...
Bueno, aquest migdia, abans de venir aquí.
Perquè ja fa...
Sembla que...
Sí, sí, portes aquí.
És que gairebé.
Doncs, a principi de tarda comentava amb una amiga que ell havia fet una entrevista
que quan van fer la gala dels nominats, aquell sopar que fan, aquell dinar, perdona,
en el qual tots els nominats van i celebren que poden tenir un Òscar, ella, a la foto de família,
la van sentar amb el George Clooney, a un costat, i a l'Eleanor de DiCaprio, a l'altre costat.
Ah, sí, que no es veuen per aquí, que deu anar amb un vestit vermell?
Exacte.
Ah, i aquí la cosa.
Bé, ella va comentar, molt divertida, l'entrevista, que no s'ho podia creure.
És a dir, ella tenia un mareig impressionant.
Ok, i jo?
És una mareadíssima, perquè mirava a la derecha i veia el George Clooney i pensava,
no pot ser, no me lo puedo creer, estoy sentada a l'altre de George Clooney,
i girava la cara perquè no me viera, la cara d'horror, i deia,
oi, Leonardo DiCaprio, no me lo puedo creer.
És que ella va dir, uf, esto no me está pasando, esto no me está pasando.
En aquest moment, ella deia, mmm, tot això que m'està passant, i feien fotos, vale?
Doncs en aquelles fotos, i en d'altres li han tret, sempre la picardia del senyor Leonardo DiCaprio,
parlava amb ella però li mirava l'escot.
Qui dius? Exacte.
Li feia el seguiment dels ulls.
Exacte, i n'hi he vist diverses fotografies en les quals ella porta uns escots generosos,
i els actors, sempre homes.
Amb els que està parlant, no li miren a la cara.
Li miren a l'escot? Li miren a l'escot.
Però hi ha alguns que estan molt buscats, eh?
Són fotos fetes amb malícia.
És el que t'anava a dir, alguna fotografia que fins i tot l'home l'està mirant a la cara,
però clar, recordem que Leonardo DiCaprio no té un metre a vuitanta-cinq.
Ah, exacte.
I que hi hagi que mirin cap avall a l'hora de saludar-la i a l'hora de parlar amb ella.
Sí, però si t'has sentat...
Però no necessàriament.
Però no, no, que sí que n'hi ha algunes que dius,
bueno, doncs, encara que sigui que la recordin pel seu somriure i pel seu escot, que també està bé.
Clar que sí.
I tant, i tant.
Però això el té, xiqueta.
Hi ha algun d'aquests vestits Mission Impossible?
Allò en plan que aquest no l'haguessis portat mai, mai, mai, encara que ja hem parlat d'ell o no?
Sí.
Jo, uns quants, eh?
Socorro, socorro.
Hi ha gent que està comparant els vestits que durant aquests últims anys ha portat la mateixa actriu i n'hi ha algunes que tenen com una mania per repetir la forma.
canvien la textura de les robes, canvien l'estampat o canvien el color, però sempre amb el mateix patró.
I dius, no sé, no?
I canviem, canviem, clar.
Si és la comunió de ton cosí o la boda d'un tiet segon, que ningú anirà allí a fer fotos, però això, que saps que et compararan i...
I t'estaran donant voltes i voltes i voltes durant setmanes.
Però, bueno, el que sí que podem agrair és que cap d'elles portava la mitja estripada, cap d'elles portava el taló de la sabata tort, cap d'elles portava l'escot fora de puesto...
Això també és d'agrair, escolta, elegància molta, molta i molta.
Doncs fem una cosa, Maria, que hem parlat dels seus cars i hem deixat ja de dir tot,
passem per la publicitat i després reprem el que seria la segona part, com si fos una segona part d'aquestes revistes, no?
De cinema, exacte.
Sí? Doncs vinga, tornem després a la publicitat.
Ei, ovelles! Estrella d'Am està fent en bé del Nàstic la bufanda de futbol més gran del món.
Ja gairebé s'han polir la llana i per això busquen ovelles amb llana ben abundant.
Ei, i paguen bé!
La bufanda ben acabada s'exhibirà a l'11 de març a la Rambla Nova,
per bé que després estallaran 40.000 bufandes individuals que es podran aconseguir per 20 etiquetes d'Estrella d'Am.
Si us ve bé, presenteu-vos el nou estadi i demaneu pels d'Estrella,
que són els que patrocinan el Nàstic de Tarragona.
Mira tu cadà!
La revolució és la revolució!
Llega la revolució de precios a Don Tresillo Las Gavarras, la tienda més grande de Catalunya.
Tresillo Clásico 499 euros.
Sillón Piel Flor Relax 399.
Sofà dos plazas, telas a elegir, 99 euros.
Compre ahora y pague en 2007.
Don Tresillo Las Gavarras, abierto al mediodía, porque somos fabricantes.
¡Sé la revolución!
Xana t'obrarà les portes a un món màgic i misteriós.
Un món en contacte amb la feminitat, on les dones trobaran el seu espai de llibertat
per envoltar-se d'objectes que reafirmaran la seva condició i les faran sentir mimades.
Una finestra oberta al futur on tots els dijous indirà.
Tota una referència de l'esoterisme al nostre país porta a terme a sessions de lectura de cartes i mans.
La feminitat i les prediccions ja tenen un lloc a Tarragona.
Xana, ens trobaràs al número 1 del carrer Higiene Anglès i al telèfon 977-2409-01.
Els éssers vius neixen, viuen i desapareixen.
Els microorganismes ho fan en minuts, els mamífers en anys, els arbres en mil·lenis.
Vine a la Fundació La Caixa i viatge 4.000 milions d'anys enrere amb l'exposició Restes i rastres.
Un seguit de fòssils per conèixer els misteris de la història de l'evolució.
Apunta't-hi gratuïtament amb tota la família.
Obre social La Caixa, l'ànima de La Caixa.
Quan sortim amb La Família, ens agrada anar a restaurants d'aquells on te t'hi pas bé i a bon preu.
Per això mateix anem cada setmana a Maricel, el nou bufet lliure de les Gavarres.
Ho tenen tot en marisc, fred i calent.
I si vols, et serveixen a la taula tota mena de carns a la brasa.
I si encara et quedes amb gana, pots repetir-hi tot.
No sé tu, però jo hi penso tornar.
Apunta't-ho bé.
Mar i cel, el nou bufet lliure de les Gavarres.
Escolta, el meu cotxe és increïble.
O sigui, té 570 cavalls, doble turbo i es posa escena en 0,2.
Puc arribar a Monte Carlo en una hora i quart, saps?
I fixa't si n'és de segur que no té 5 estrelles d'Eurocap en T7.
Vols un cotxe de debò? Desperta't!
Nou Fiat Grande Punto fins a 130 cavalls de potència i 5 estrelles d'Eurocap.
Ara, amb 2.000 euros de descompte i un finançament que et farà obrir els ulls.
El trobaràs a Motor 23, Autovia Reus Tarragona, Urbanització a l'Albada, Carrer Caràbia, Déu.
A primera hora de la tarda.
Aquesta m'agrada a mi, eh? Estàs adorat, no?
Encara que estem aquí les dues, aquí, ballugant-nos d'un costat a l'altre, seguint el ritme.
Semblant sapietes i pupets.
Estimant tots els tentacles.
És que és il·notitzadora, aquesta cançó. No t'adones si s'ha de mal culet.
És així com de Jamaica, no? Relaxant.
Fa estiu, no?
Et dóna bon rotllo, et dóna bon rotllo.
Exacte.
El que passa és que el que hem de parlar de...
No, a veure.
A veure, a veure, a veure.
A mi no me'n dóna de bon rotllo.
Hi ha algú que pensarà que estic equivocada.
Bé, jo entenc que tothom tenim, o hauríem de tenir, vides privades.
i que tu, quan no estàs treballant, no hauries de donar cap imatge comercial de cap tipus.
De res.
Només com la persona que ets.
Ets tu i punto.
Exacte.
Però també entenc que ell, el Pacino, viu entre cometes de la seva imatge.
perquè viu de ser un dels millors actors del món, això està clar.
Però es deu també a la seva imatge.
I els seus 66 anys.
Aquesta setmana hem pogut veure unes fotografies passejant amb la seva filla,
la filla de 6 anys, que, clar, aquella diferència de 60 anys entre ells dos
es nota molt i molt.
Molt deixat.
Sí.
Molt gran.
Molt envellit.
Sembla que passegi la seva neta, no la seva filla.
Clar.
Jo no sé, a veure...
Això costuma passar quan ets gran i la filla és petiteta.
Que tothom tenim dret a envellir el nostre gust, no?
I està clar, no?
I que potser és d'aplaudir que en un món, en el seu món,
en el que el bisturí és el millor amic de qualsevol actor a partir d'X anys,
que ell hagi decidit que això no li interessa, també és aplaudible.
Sí, sí, sí.
Escolta'm, el Pacino, perfecte.
No, perquè seria molt més fàcil passar pel, com dius tu, pel bisturí...
I quedar 30 anys més jove.
Exacte, netejar, netejar.
Però no, ja et dic, no té per què donar una imatge 24 hores al dia tot l'any.
Perquè ens ha decepcionat una miqueta.
Però m'ha decepcionat molt, molt, molt, perquè no m'esperava veure'l tan envellit.
Esperàvem veure l'Al Pacino que sempre veiem amb aquella carona.
Jo sempre me'n recordo de la pel·lícula que va fer amb el Ken O'Ribs,
amb aquell que fia del diable.
Ai, és una de les millors pel·lícules que ha fet.
Què t'he dit això?
Sí, sí, sí.
I clar, ja tens aquell record d'aquella Pacino i ja també Granet,
però que està molt atractiu.
És molt apetecible.
Exacte, exacte.
I mira que també fa de dolent.
Però són els seus papers.
Són els seus papers.
Hi ha moments de la pel·lícula que dius, marxa, eh?
A veure si et moria.
A veure si et moria.
De dolent, o què és?
I clar, tens el Ken O'Ribs fent-li competència,
que déu-n'hi-do, tots dos, eh?
La mateixa.
Però no es fan obrar l'una a l'altra.
No, no, que va, que va tot al contrari.
Tots dos ocupen el seu lloc.
Exacte, exacte.
Però bé, continuem parlant de guapos?
Continuem parlant de molt guapos.
Ai, ella, ai, ella que s'anima!
És que abans he vist el George Clooney,
i ara me dius un altre guapo i ja estem.
Sí, aquest és el meu guapo.
Es diu Bardem.
Javier Bardem.
Què ha fet un altre, aquest dona?
Doncs no ha fet.
La setmana passada a l'aeroport.
Aquesta setmana, què?
No, no, no.
No ha fet, però farà.
Tu recordes una de les primeríssimes pel·lícules que va fer?
Es deia Jamón, Jamón.
I actuava amb una joveníssima Penélope Cruz.
Sí, la vam fer l'altre dia a la tele.
Exacte.
Doncs m'ha vingut el dedillo, això, no?
Perquè resulta que recordem Woody Allen, Barcelona,
aquest estiu, pel·lícula...
Actors?
Sí.
Penélope Cruz, Javier Bardem.
Què dius, una altra banda del tàndem?
Trobo que promet moltíssim.
Moltíssim.
Moltíssim.
Una d'aquelles coses que dèiem,
si roda Espanya, algun actor espanyol hi ha de posar.
Bé, doncs, hi ha posat els dos...
Insignes.
No només internacionals, no?
Insignes.
Perquè tenim molts actors internacionals,
però dos guapos del moment.
Clar que sí.
A més a més, que ja trobaves tot a faltar tu, Javier Bardem, eh?
Que feia temps que no feia res, eh?
Home, no, no ha parat, eh?
Bueno, però que físicament a la pantalla no l'hem acabat de veure.
Fa menys cinema comercial.
Exacte.
Fa un altre tipus de cinema.
I a més a més, produeix i fa altres històries,
de part d'actuar.
Però bueno, no, que està molt bé.
Que jo ja tinc ganes d'anar a veure el rodatge, eh?
Et dic ara.
Ai, ella, que te veo de extra.
Si te deixestis, eh?
Doncs mira, mira, que estic mirant a veure on està el tema.
On s'agrava, no?
On s'agrava.
Hombre, internet molt bé muntanyes.
Aquest senyor ha de moure alguna muntanya més.
Ai, meu senyor.
Si és que tremolen les muntanyes quan el veuen.
Per què ens estan apagant les llums?
És que ara, no sé, ens han posat una miqueta així en plan tranquil,
ens estan tancat tot.
S'estan relaxant.
Sí, home, fa llum.
Avui tenim un dia molt maco, no?
Jo perquè estic d'esquena.
Tampoc és per apagar-nos tot.
Estic d'esquena a la redacció.
Gràcies.
Ens acaben de tornar a encendre les llums.
Vale.
Ara sí.
perquè teníem les persianetes baixades.
I entrava una mica de resolt.
Quedava molt...
Molt íntim, Sílvia, molt íntim.
Massa, massa.
Diguem-ho, perquè tu i jo s'estimem però no en aquest sentit.
Eh, Sílvia?
Però anem per tema, anem per coses.
Que se'ns acaba el temps i després me fas fora.
Som-hi, som-hi.
Qui pica a la porta?
No, no, ha sigut jo.
Ah, nena.
Quin susto.
S'apaguen els llums, piquen a la porta.
Això.
I parlant del Michael Jackson podria ser qualsevol cosa.
I aquesta nit, doira.
Ja per acabar de rebre.
Mare de Déu, senyor.
Michael Jackson podria convertir-se a l'islam,
seduït per les ensenyances del Coran
que li aporten força i pau interior.
Home, ho necessita prou, eh?
Necessita la força, necessita la pau interior,
però, però, no sé si canviar de religió
li pot solucionar la vida.
No, però ella sabe...
Sabem que parteix alguna religió, ho dic, perquè clar...
Ella havia mig tontejat amb la cienciologia,
però no havia...
Però pels seus amics, recordem.
Ah, exacte.
Pel seu entorn.
No havia mai sigut tan fidel com el Tom...
Tom Cruise.
Tom Cruise.
Que teòricament diuen que dintre del món de la cienciologia,
el Tom Cruise seria l'equivalent diguem que a Jesucrist.
Sí?
Diuen, eh?
Perquè és el que més pasta dona.
No ho sé.
No ho sé.
No ho sé, no ho sé.
És el que diuen, eh?
Això ho vam llegir l'altre dia a sortir d'una revista.
A veure, en els temps que corren,
també és una manera com una altra de fer publicitat
amb una religió que no té gaire bona publicitat.
Mm-hm.
Que també està bé.
El que passa que jo crec que se conformen els termes,
però jo crec que el que es diu el Coran,
i al igual que en moltes altres religions...
No té res a veure amb el que acumulen.
Amb el que després es veuen.
Exacte, exacte.
Jo crec que cadascú que agafa de la religió
el que li dóna la mana,
i aquí és on venen els problemes.
Sóc de les que pensa que,
igual que ens han fet llegir la Bíblia,
ens haurien de fer llegir altres llibres sagrats,
per entendre moltes coses.
Sí, sí, sí.
Per saber el que és el que passa al món.
A part, després el que l'home interpreti és una altra història.
Però bueno, de fet, a veure,
la religió que triï, no ens preocupa.
Sempre i quan això sí,
segueixi treballant i segueixi aixecant una mica el cap,
perquè semblava que començava a reviscular.
I començava a reviscular i surt la notícia
que el van veure vestit de dona sortint de no sé quin lloc.
Però bueno, la qüestió...
I torna una altra vegada.
Per passar any advertit, aquestes coses.
Sí, sí, sí.
Però mira que podia vestir de coses.
Bueno, del cito de Franel, mira.
Veus?
Bueno, tu creus que ho passaria en advertit?
O mai canjada?
És que mai passaria en advertit.
Exacte.
Mai, mai.
M'has demanat el Que tonta soy?
Sí.
Per alguna cosa determinada?
Pues sí.
Què?
Ella.
Sí?
Posem el Que tonta soy i me parles?
I tant.
Vinga, anem-hi.
T'ho explico, t'ho explico.
Que tonta soy.
és aquesta música, també?
La del Tauró.
Sí.
En plan assassí hi ha una amenaça?
En plan d'amenaça.
De la que tonta soy?
Sí.
Ui.
Tinc por.
Per què?
Tinc molta por.
Què ha passat?
Estrena imatge.
Sí.
I programa de televisió.
de la televisió.
De la televisió.
de la televisió.
I aquest programa se metrà per a Espanya?
Esperem que no.
Per avisar l'audiència, almenys?
De fet, a veure...
Tonta, tonta, tonta...
Sí, tonta, sí.
Però...
Però...
Però...
PST era també, eh?
Aquí és rara.
Aquí també n'és rara.
La cadena estadounidense, es diu així?
Sí.
NBC retransmitirà, i agafen les calces, perquè això és fort,
la mudança a Los Ángeles dels Beckham.
És a dir.
Però, a veure...
i agafen les calces, perquè això és fort,
la mudança a Los Ángeles dels Beckham.
És a dir.
Però, a veure, això és una cosa d'importància nacional
per fer-ho en directe?
Sí.
Més que el Telenotícies i que l'informe semanal
d'aquell país, si és que el tenen, que dubto molt.
Bé.
Ella, i aquí és on ve la història,
ella rebrà 15 milions d'euros
per ensenyar com posa les calces a la caixa
i aquell senyor...
I altres coses.
És una cosa...
Músculosa, que farà un càsting segur...
Farà un càsting segur per poder agafar aquelles caixes
i posar-les en un avión privat.
Ah, seguríssim, clar.
I portar...
I tot tu imagina que fos de línia de passargers...
Regular, de línia regular, com els autobusos de la Tarragona.
Clar, però tu imagina que has perdut alguna maleta.
Un vuelo barato d'aquells.
Clar, no te pots arriscar?
No, a perdre res.
Que caigui alguna agenda o alguna història d'aquestes
que t'ho has posat!
No, no, no, tens tau.
Bé, de fet, la història ja és prou patètic
que amb el que valen els minuts, i en aquest cas els segons,
a la televisió gastin tants diners en pagar...
Perquè vegin l'interès que té la família Beckham, eh?
Allà.
Sí, sí, perquè si aquí tenien perill, imagina't allà.
Han aterrat com si fossin verdaderes estrelles de Hollywood,
però una cosa estel·lar.
Ah, tu saps que el senyor David Beckham farà una pel·lícula?
Sí.
Farà d'extra, farà d'extra.
Però no sé.
En la Primera Guerra Mundial, ell estarà penjada.
Farà de soldat, farà de soldat.
Bueno, no sé, segur que maten.
Poc a poc, poc a poc.
Ja veuràs com aquest senyor el tenim...
Fent d'actor?
Sí, sí, seguríssim.
Bueno, jo crec que per fer d'actor s'ha de valer.
Primer s'ha d'estudiar i després s'ha de tenir una mica de...
Ja saps que ell és estrella mediàtica,
i com és estrella mediàtica...
Vend de lo que sea.
T'imagina que...
Ja, però no és el mateix...
No aniria a veure-la, per exemple.
Jo no.
Una adicció d'aquelles bones.
Sí, Sílvia, no és el mateix vendre cuchilles de feitar
que vendre pel·lícules.
Has de pagar una entrada per veure una pel·lícula de cine
d'un paio que no sap actuar perquè no és actor.
Da igual que esté bueno.
Tu et compres qualsevol revista,
et ve l'anunci de la cuchilla de turma
i ja tens la foto d'aquest senyor.
D'acord?
No necessites pagar, en aquest cas, 7 euros
per veure un...
La curiositat mato el gato, Mar.
Tu ja saps que aquestes coses criden molt l'atenció.
A mi jo potser la primera pel·lícula caiem
i a mi jo a la segona ja no, però...
El benefici de la dubte, eh?
Jo la deixaria aquí, eh?
Si tu dius.
No?
No.
Tu no.
Tu perquè tens la Javier Bardem, ja.
Ja, perquè el George Cruz ja fa temps que no fa res.
No, però on se posi un actor...
Perquè si no...
On se posi un actor de veritat...
Clar que sí.
Que marxin tots aquests que no saben més que jugar a futbol.
Que dolenta.
Quatre bodas i un funeral, què?
De fet, jo, ara que ho veig, jo ho aplaudiria.
No ho faria mai.
Però ho aplaudiria.
Llegeixo titular.
Hugh Grant encadenada a una fan durante un estreno.
A veure, a veure, a veure, torna-ho a explicar.
Torna-ho a explicar, torna-ho a explicar.
El cap de setmana passat,
hi va haver una estrena d'una pel·lícula,
Music and Lyrics,
que protagonitza Junts amb Drew Barrymore,
i ells estaven, doncs, a la primera,
allà fent la típica passarel·la,
fent la dada de premsa, pim, pam,
i quan lògic s'apropa a les fans
per ser autògrafs, pel que convingui.
I aquella fan, enfarvorida,
se li va a córrer, agafar i a exposar-se,
crac, allà amb unes esposes, una cadena,
cric, crac, el senyor Hugh Grant.
Què hi dius?
Digue-li tonta, eh?
Ara no tinc claus i jo he d'estar encadenada a tu
fins que, en aquest cas,
els bombers vinguin i tallin la cadena
perquè tu i jo puguem ser lliures una altra vegada.
Ai, que bona idea.
Jo penso, jo no sé si ho faria mai,
però trobo que és per aplaudir, això, eh?
Sí, sí, boníssim.
Aquesta tia té un parell d'ovaris molt ben posats.
Perquè, claro...
Molt bé.
De fet, el pitjor...
A tu, imagina, tu passa el Javier Bardem,
li posa les esposes,
que li posem en castellà.
Sí.
Cling, clon, clon, clon, clon, clon.
Tots dos agafats, ja.
I ja està.
Hola, què tal?
Clar, ja teniu que parlar per nassos.
No, no.
Ja no es pot escapar.
No ho faria, jo això no ho faria.
No, ja ho sé, que tu ets molt tímida pel que vols.
Sí, sí, sí.
Pel que vols, pel que vols.
Bé, la qüestió és que
Amsterdam passarà la història com
la ciutat de les seguidores
ponlles.
Més enferbrides.
Però, bueno, trobo que per ell també hauria de ser un glamour.
Solo una fotografia en la que ell surt bastant espantat,
perquè, clar, diria pensar
aquesta tia està malalta.
De pànic, pànic.
Clar, de pànic, de dir
bueno, i ara què hago con esto, no?
Aquest home, què?
Ara, quina mena de bolsó és aquest que s'ha mancat?
I ella, i ella.
I ara aquest, què fa jo ara?
Una miqueta, sí, però deia després.
De què parles?
Visc anar a arribar als bombers?
Amb un paio que no coneixes de res.
Exacte, perquè teòricament
tot és idealitzat.
Tu penses que aquella és el de quatre bodos i un funerari
i resulta que no, que és una altra història.
Ai, Marc, que no has donat temps
ni de fer els aniversaris.
Tothom que faci anys
des de divendres passat
fins ara.
Avui.
Sí, i la setmana vinent ja reemprendrem, eh?
Sempre igual, nena.
És que són dos quarts passades, eh?
Ja parlo dos llums i tot.
No, que portem més de mitja hora aquí xerrant, ella i jo, eh?
De totes maneres, com sempre,
molt bon divendres
i molt bon cap de setmana.
Gràcies, guapa.
Gràcies a tu.
Fins la setmana vinent.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Que estas lágrimas me digan lo contrario
y los días llenos de silencios no se van.
Aunque cada tarde traes sujetas tus palabras
y este viento fuerte grita que no estás.
Gracias.
Dime tus fuerzas, dame tu ternura, déjame decirte que la vida es dura.
Quiero que tú sepas que aquí estás conmigo, aunque el cruel destino haya pagado mal.
Háblame en silencio, quítame estas dudas, acaricia mi alma,
vuélvete la luna para contemplarte y decirte te extraño,
para dedicarte todo lo que soy, porque son tus ojos con los que veo.
Y si las distancias con los sueños se hacen cortas,
por estar contigo no quisiera despertar.
Y hoy quiero decirte que olvidarte es imposible,
este amor tan grande vive aquí conmigo.
Préstame tus fuerzas, dame tu ternura, déjame decirte que la vida es dura.
Tengo la certeza de que estás conmigo y que el tiempo nunca nos va a separar.
Háblame en silencio, quítame estas dudas, déjame sentirte,
vuélvete la luna para contemplarte y decirte te extraño,
para darte el alma con esta canción, porque son tus ojos con los que veo.
Y es que son tus ojos con los que miro yo, con los que miro yo.
Y es que son tus ojos conmigo y que miro yo, con los que miro yo.