I ja comptem aquí amb nosaltres, Andrés i Andrés.
Bona tarda, Andrés.
Molt bona tarda.
Què tal, que ha anat el cap de setmana?
Molt bé.
Un dia, Andrés, ja se'ns marxa, eh?
El mes.
Sí, sí.
El teu mes.
Ai, el meu mes.
Sí, perquè el dia 20 va ser l'aniversari d'Andrés.
Ai.
O sigui, que és el teu mes, aquest, Andrés.
Com te'n recordes, eh?
Clar que sí.
Que jo era petitet i m'agafaves amb braços i em deia
Calla, nen, calla, que saltaràs pel balcó.
No ploris tant.
Això mai, això mai de la vida, no, no.
No, bueno, bueno.
Jo me'n recordo, eh, encara.
Tu te'n recordes de quan?
Sí, així que m'ho deies, eh?
Sí, sí.
Calla, perquè saltaràs pel balcó o n'encantant la nana?
No, tu saps que això no és veritat.
No enredis a la gent que s'escolta, eh?
Que no pot ser això.
Andrés, que avui tenim cinema.
Que vols vindre al cinema?
Sí.
Mira, avui...
Bé, no ho he dit, però l'Andrés ens ha portat uns bombons a la mar de bons,
el qual serveix perquè la meva línia continuï perduda una miqueta més.
No, tant, no tant.
Per això te'ls he portat petitets i baratos.
Ai, no, baratos, no, no, no, petitets, petitets, petitets.
Doncs estan boníssims per estar baratos, eh?
No, no, no.
Tant, és un treu normal que hi ha el d'això.
No, no, que estan boníssims.
No vaig a cap descompte.
Andrés, siguin car, siguin baratos, t'has sortit, t'han sortit de bons?
Carai.
Oh, com els has fet d'aquests bombons?
Imagina, si ho sapiguessis.
Garrofa, pell de no sé...
Ah, no, no, calla, calla, calla.
No diguis això, home, no diguis.
Encara, encara hi veràs tu.
Tots els convidats aquí de la ràdio que hem anat donant-s'hi...
De moment no són mort ningú, oi?
No, a veure, a veure.
No, no, no, també, també, també.
No, no, ja està, no abusarem.
Digue'm, digue'm, Andrés.
Bé, doncs avui, mira, avui tenim la pel·lícula per el cicle que estem fent del periodisme a la pantalla
i que presenta Ricard Laó, director d'aquesta emissora, Tarragona Ràdio,
dins del cicle, ja a final, esclar, dels 20 anys de Tarragona Ràdio,
que vam celebrar tot aquest any 2006, i això ja és la cloenda,
i això que dic, l'hem dedicat el cicle al periodisme a la pantalla.
I avui passem dies de ràdio, lògicament, ja us ho podeu imaginar, parla de la ràdio,
i és una pel·lícula del Woody Allen, i fa una recordança d'aquella ràdio que es feia sobre els anys 40 als Estats Units.
Oh, i a nosaltres què ens importa als Estats Units?
No, no, no, no.
Cuidado, cuidado.
No, no, que s'ha depèn de moltes coses.
Resulta que aquest home va tindre molta visió, i encara que sí, realment és l'ambient d'allà dels Estats Units,
Espanya feia uns programes molt similars amb els d'allà,
però és que passa que ha posat tota una sèrie de músiques i de temes que aquí eren superconoguts,
encara ho recordem, la gent una miqueta més gran,
o sigui que entra molt a dintre de la nostra, en fi,
memòria cultural general, diguem-ho així.
Doncs això és el que tenim per aquesta tarda, dies de ràdio del Woody Allen,
al Centre Cultural del Pallol, a les 6 de la tarda, i amb entrada completament gratuïta.
I si no recordo malament, Andrés, avui és el darrer dia,
per les músiques que tinc, que parlarem de la pel·lícula que ara mateix ens diràs.
Exacte, la pel·lícula es diu La meitat de 6 peniques,
que és la que hem estat fent durant tots aquests dies, d'una manera cronològica,
presentant facetes particulars, els personatges del director, del cantant,
i explicant una miqueta la seva vida,
i escoltant sobretot la música que es va sortir amb aquesta pel·lícula,
i que algun dia la passaré també per aquí, pel Centre Cultural del Pallol,
perquè és una pel·lícula que és molt divertida i està molt bé,
i jo la tinc afortunadament.
Llavors, podríem dir, de Tom i Estil, repetirem,
que hem anat dint-hi algunes coses,
que l'any 36 ja havia interpretat amb un èxit el paper d'Arthur Keeps,
que és el personatge de la pel·lícula,
allà a Broadway, ara m'estic referint als escenaris,
ho havia interpretat a Broadway i al West End,
pel que resultava lògica que l'escollíssim per la versió cinematogràfica.
Jo dic que resultava lògica, però és que a vegades resulta lògica algunes coses
i han canviat l'artista, no sempre ha sigut així,
un èxit allà a Broadway i a la pel·lícula ha sigut un altre personatge.
Molt bé, molt enrere ja quedava la història d'un marino,
que es deia en realitat Tommy Hicks,
que va ser descobert per un espavilat mànager
quan aquest home o aquest xicot actuava en un club de Londres
imitant Elvis Presley, per cert, d'una manera molt, molt, molt bé.
Cogney, que no amagava la seva procedència,
sinó que al revés encara la potenciava,
o sigui, això vol dir que, per exemple, aquí a Espanya,
si un és andalús i fa un paper còmic o interpreta un paper,
si és andalús encara ho remarca més.
I ell ho passava el mateix amb la seva versió inglesa.
Bé, llavors, Tommy Steele va encarnar al Gran...
allà a Gran Bretanya, allà a Anglaterra,
el rocker pu, completament pur, el que era el rocker,
importador de la imatge nord-americana,
incloses construcions eròtiques, com feia Elvis Presley,
cabell tot així esbojarrat,
i temes de Presley, Little Richard i Woody Holly.
inclús les noies angleses portaven l'uniforme que ja era típic dels rockers.
Amb el tupé, o no?
No, era un uniforme.
No, no, però també portaven el tupé, o no?
Sí, però era l'uniforme més que res,
cada una anava pentinada al que estava de moda, però en femení.
Llavors, es va popularitzar per estil,
doncs, Tommy Steele,
un jersei adornat amb notes musicals
i sabates, que això ho vaig explicar també...
Ja s'enreda, si és veritat.
Sí, amb unes guitarretes a miniatura, les sabates.
Llavors, esclar, quan ell actuava en directe,
proporcionava allà uns espectacles
que després ja han anat trobant completament normal.
Però ell va ser un dels pioners que ja les feia així de grosses,
les reunions musicals.
Bé, l'any 1957 va arribar a filmar-se la seva pròpia biografia,
té Tommy Steele Story,
però el furor del rock acabaria per esfumar-se
i Tommy Steele va sàpiguer reciclar convenientment
la seva imatge, allò de renovar-se o morir.
I ell va dir, carai, això s'està acabant,
vull assessorar per persones que a vegades tenen,
ho ajudaria a descobrir.
I llavors, en aquest sentit, va fer la meitat de 6 peniques
que resultaria un títol molt important,
tant en el teatre, primerament, com en el cinema.
Aquell any, estem parlant de l'any 1967,
aquell mateix any, la meitat de 6 peniques,
Tommy Steele va ser contractat per Walt Disney
per interpretar un tema,
El más feliz millonario, de Norma Tucker.
Aquesta pel·lícula junta a Fred McMurray, Geraldine Peix,
Greer Garson, o sigui, aquella que va fer la senyora Minivert,
i Gladys Cooper va fer un musical que no va tindre gran importància,
tant artística com comercial,
encara que l'any següent, 1968,
Tommy Steele acabaria la seva aventura norteamericana
amb alguna cosa més de sort.
A l'acompanyar a Fred Astaire
i la seva compatriota, també inglesa com ell,
Pètola Clark, dos altres grans personatges,
amb una pel·lícula, una curiosa comèdia musical,
dirigida per Francis Coppola,
que es deia El Valle de l'Arcoiris.
Que bonic, no?
Una pel·lícula que està bé,
no és d'allò que hagi quedat allò de dir,
això, però és molt dolça, és molt...
Sí, sí, són pel·lícules de mires que t'arriben, no?
Sí, no és a què dius,
però t'agrada veure-la.
Sí, sí, sí.
A part, Julia Foster,
intèrpret del personatge d'Anne,
que és el que està amb la pel·lícula d'aquí a la meitat de Seix Peniques,
va tindre una altra important interpretació
amb el que representava també l'inglès Phil Richard
com a intèrpret del xaladet Chisterlou de la pel·lícula.
Guanyador del Premi Tony,
el millor actor secundari de l'obra musical,
en 1955,
per aquesta obra musical que dic jo que era Peter Pan,
que s'havia portat també al teatre en pla musical.
Sí, sí, sí.
Phil Richard havia treballat a les ordres d'Alfred Hitchcock
i també havia fet la pel·lícula La mutxatxa de Londres
l'any 1929.
Déu-n'hi-do que pregut, eh?
O sigui que era un home que ja tenia experiència.
I considerat com el primer film parlat del cine britànic,
aquest de La mutxatxa de Londres,
que jo la tinc aquesta pel·lícula també.
I ja, doncs jo crec que per acabar,
podríem posar també al final d'aquesta banda sonora
de la pel·lícula La meitat de Seix Peniques,
precisament amb el tema principal de la pel·lícula.
Bé, primerament hi ha un títol que no és gaire llarg,
bé, els dos no són gaire llars,
que és Quips cantant Este es mi mundo.
Doncs podem sentir aquesta primera i després l'altra.
I després en un ser i l'altra, sí.
Doncs vinga.
Doncs anem a aquesta, Este es mi mundo.
A world of splendor, swanky and rich and fine.
This is a world I won't surrender
Now that I've made it mine
A world that is full of wonderful things
Dukes and their duchesses, nobles and kings
I'll be king for more than a day
Whatever they say, I'll keep it that way
For this is the world that I was meant for
This is the world for me
I wouldn't give a bluffing scent for life as it used to be
For now that I'm tasting the pages of life
Even a fool can see that this is my world
A world of splendor, swanky and rich and fine
This is a world I won't surrender
Now that I've made it mine
For this is the world that I was meant for
This is the world for me
I wouldn't give a bluffing scent for life as it used to be
For now that I'm tasting the pages of life
Even a fool can see that this is my world
This is my world
This is my world
And this is the world for me
Doncs aquí té el seu món
I Andrés, què no ens queda més temps si hem de posar l'altre?
Mira, abans de posar l'altra música
Direm que aquesta tarda al Centre Cultural del Pallol
Sí
Posem a les 6 de la tarda dies de ràdio de Woody Allen
I ara anem per l'última música i definitiva de la pel·lícula
La meitat de 6 peniques
Amb la banda sonora original
Però cantada per Quips
Per la seva nòvia Anne
I pels coros
I a continuació que va tot seguit
Hi ha el final apoteòsic que és
Flash Bang Ballop
Fins demà, Andrés
Si de vols
Adiós dia
Música
Remember that our fairness
Is better than none
But when I'm with you
One and one make two
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!