.
.
.
.
.
Doncs ja tenim amb nosaltres Andrés i Andrés.
Andrés, bona tarda. Molt bona tarda.
Avui estem una mica més nerviosos.
I és que avui tenim
un personatge que podem tocar
el que és de carn i osos. Sí, sí.
Avui és un personatge, res d'aquelles coses que
faig jo sempre de ficció
però basat en una realitat ja
passada, però avui tenim un personatge
que és d'una realitat
passada, present i futur, si Déu vol.
Doncs sí, doncs sí. Digue-ho, digue-ho,
que posarem fins i tot la música. Avui
tenim directe
un cantant nostre
que, bueno, jo crec que
té molts matrimonis
fets al compàs
de la seva veu
i actualment suposo que encara n'hi haurà
d'altres que podran seguir
en aquest mateix camí. Es tracta
de Josep Guardiola,
el nostre entranyable
que el tenim aquí amb nosaltres. Josep,
molt bona tarda. Hola, bona tarda.
Bé, potser
esclar, tu saps que el programa aquest és de
cinematografia i tu pensaràs, bueno,
i què tinc a veure jo amb la cinematografia?
Home, sí, no siguis tan modest
perquè sí saps que tu has participat
en alguna pel·lícula
de més o menys èxit, deixem estar
això, però la realitat és que tu has
participat en alguna pel·lícula i això
et fa mereixedor a part de l'amistat
i del carinyo que tenim tots
com cantant nostre, no solament
nostre, sinó de tot Espanya,
el que hagis participat
en una pel·lícula. Aquesta pel·lícula
recordes el nom, no? Sí,
La balada de Fuerte perdido. Això vol dir
que no deuria ser tan dolenta quan encara vols recordar
el nom, no? Sí, no,
va ser una pel·lícula que
vaig haver d'acabar-la ràpid perquè
s'anava complicant.
En aquell temps també es feien
les pel·lícules una mica sobre la marxa, no?
Estem parlant de l'any 63-64, no?
63-63.
63, imagina't.
I, esclar, era l'estiu,
allà entre...
tocant a Aranjuez,
un poble que es deia Cessenya,
a la prop d'Aranjuez,
i, esclar,
tenia que figurar una cosa de l'oest.
I, per tant,
tenia que anar sempre brut de pols,
i amb el meu barret, i tota la cosa.
Que això a tu et desagrada bastant,
perquè a tu, jo et conec de fa molts anys,
sí que ets una persona molt pulcra, molt meta,
perquè inclús quan has fet esport,
només has acabat de fer l'esport ràpidament,
a treure la suor i la pols que puguis haver agafat.
Sí, sí.
O sigui que aquí deuria ser una miqueta de sacrifici, no?
Era una mica, sí.
No, et dic això perquè,
si vols, hi havia coses que no hi havia ni guió,
que anava fent sobre la marxa, no?
Bueno, sí.
I com es podia fer una pel·lícula així?
No, no.
D'un dia per l'altre et donaven el que havies de fer
i el que havies de dir el dia següent?
No, perquè a més era Elorrieta,
era un...
Un...
Elorrieta, l'has conegut, no?
Sí, sí, sí, sí.
Era ell, però...
Aquest home era molt improvisador en moltes coses, eh?
Però més o menys sempre tirava endavant.
Sí, tirava endavant, sí.
Per això jo vaig dir,
home, jo tinc unes gales,
i ja estàvem a sobre de les meves gales,
jo tenia que marxar,
i veia que la pel·lícula no anava endavant, no?
Que no.
I llavors va ser quan em van simular que em mataven
i vaig desaparèixer de la pel·lícula, esclar.
Però quin paper et van tocar fer?
A veure, explica'm,
dintre de la pel·lícula qui eres tu?
Jo era un...
El meu paper era un vaquero
que anava amb la caravana,
i era el que cantava amb una guitarra, no?
I anava cantant cançons.
Vaig cantar dues cançons,
la balada de Fuerte Perdido
i una altra que em feia també,
que no me'n recordo ara.
Que era la balada del vagabundo?
No, aquesta no.
No.
Aquesta era amb la nena, no?
Aquesta la vaig fer amb la meva filla.
Sí, amb la mare, sí.
Sí, amb la mare, sí.
I esclar, llavors tenies que...
La mare, sí.
Hi havia també una Índia,
que era la...
Etel Rojo,
que jo l'anava a salvar
i era quan em mataven i tot això.
Un llibre d'aquests que mira que...
Un Dramon, un Dramon.
Un Dramon d'aquests.
Clar, perquè si la persona que donava calor
i donaven música a l'assumpte,
el maten malament, eh?
Bueno, jo tinc entès que hi va haver problemes
el dia que es va estrenar la pel·lícula, no?
Allà al cinema, no?
Perquè la gent...
Tu eres la figura realment,
encara que sense ser protagonista,
tu eres la figura,
perquè en aquells moments estaves...
Començaves a tirar amunt fort
amb el teu aspecte comercial cantant.
El més àlgic meu.
Sí, sí.
I jo hi havia bons actors.
Sí, perquè els hi havien de bons.
Sí.
Però llavors el que passa,
degut al meu èxit que jo tenia com a cantant,
doncs van explotar...
La pel·lícula la van estrenar al Capitol,
allà a la Rambla.
Sí, sí, sí.
I llavors van aprofitar el meu tirón
per posar-me un nom ben gros i ben gran,
amb la col·laboració en especial allò que es posava
de José Guardiola.
I clar, la gent va anar al cine pensant
que anava fent una pel·lícula jo,
i clar, quan vam veure que vaig cantar una cançó
i que en seguida em mataven i desapareixia,
doncs clar, van començar a batejar la pel·lícula
i la feina va ser per...
Al cap d'uns de dos dies ja la traien del cartell.
Déu-n'hi-do.
Sí, va ser la decepció per...
O sigui, poc a poc a favor de vam fer, també.
Eh?
No, amb ell no.
No ho dic directe o indirectament sí,
perquè és allò que dius, mira,
podria haver aguantat algunes vegades.
No, al contrari.
Jo crec que per això va ser un estímul per ell,
perquè si la gent no accepta una pel·lícula
que ell només canta un parell de cançons i desapareix,
això demostra que és una decepció per la gent.
Ah, i això va animar també per fer una altra pel·lícula o no?
Això aquí perjudicava-se amb la Olorrieta i amb els altres actors.
Sí, també tota la gent.
No, però a mi...
No, no, allò ja...
Vaig a veure que el món del cine no era una cosa que a mi m'agradés.
Tenia que ser dirigida d'una altra manera, no?
Sí.
Però Andrés, planta de galant tenia, eh?
Eh?
Que tenia i té, planta de galant.
Sí, home, això sí.
Sí, sí, sí.
Però si m'arribes a veure vestit de bequer,
amb els pantalons, el correatge, la pistola i això...
Oh, escolta, depèn, eh?
Em vas enamorar també, eh?
I el sombrero, i el sombrero aquell.
Aquell posat de mig costat, d'aquella manera, aquella pose...
No et dispares cap vegada o sí?
Eh?
Vas disparar alguna vegada?
Allà no, no.
No, no, vas disparar.
Era simulat.
No, no, però vull dir, allò, disparar simuladament,
vas disparar?
No, no.
Alguna cosa, res?
Ja et dic, jo era el Pacífic, el que anava amb la guitarra a la caravana, no?
Sí, sí, sí.
Era una caravana que cruzava el desert i això.
Sí.
I jo anava cantant en aquest tros, doncs cantava,
i en un moment d'aquests, quan em van voler liquidar,
és perquè la Etel Rojo era una Índia i l'estaven perseguint,
i jo per salvar-la surto a buscar-la i la maten, no?
Llavors...
Què et sembla si fem un...
Agam un braço i la porto a la caravana.
Fem un petit incís, i perquè com que estem parlant d'una cosa
que és ja històrica, i la gent, a més a més,
coneix moltes de les teves cançons,
i aquesta és precisament una de les cançons
que no és pràcticament coneguda,
que et sembla si postem, per tots els oïdors,
Balada del Fuerte Perdido,
amb la veu precisament de l'incomparable Josep Guardiola.
Doncs anem a escoltar el tema aquest.
Ja, ja.
Quedat ser una estranya aparició,
las ruinas se altan del jordín.
En un paisaje de desolación,
igual que una oración sin fin.
No hay árboles que miren, no hay pájaros que canten, tan solo el viento alegre preguntó.
Ay, ay, ay, ¿a dónde? Ay, ay, ay, ¿se fue mi amor?
No se oye ya la risa de mujer, que antaño fue feliz canción.
Sus muros son historias del ayer, quemados bajo el duro sol.
La muerte entre las ruinas, haciendo centinela, mirando al infinito preguntó.
Ay, ay, ay, ¿a dónde? Ay, ay, ay, ¿se fue mi amor?
El fuerte es una vieja tradición, inmóvil bajo el cielo azul.
Balada que con sangre se escribió, y cruza desde el norte al sur.
Si algún viajero mira, sus muros destruidos, lejano escucha el héroe de una voz.
Ay, ay, ay, ¿a dónde? Ay, ay, ay, ¿se fue mi amor?
Leyenda de fantasmas y de horror, el fuerte puede recordar.
De aquellos que buscaron el amor, sin nunca más poderlo hallar.
Por eso en la balada, el fuerte es como un hombre, perdido en el silencio que gritó.
Ay, ay, ay, ¿a dónde? Ay, ay, ay, ¿se fue mi amor?
Ay, ay, ay, ¿a dónde? Ay, ay, ay.
Ah, ay, ay, ay, ay, ay, ay.
No sé què serà la balada, eh, Andrés?
Sí, no ho pogut, amb tota impacienta per voler-la sentir, perquè ja no l'havia sentit.
Mira, precisament jo aquest tros final ni me'n recordava.
Això et volia preguntar, quant temps fa que no l'havies sentit?
Mira, no l'he cantat mai més, tu.
No em diguis.
Doncs és una cançó que estava molt bé,
a més denota molt l'ambient de l'oeste.
L'autor, saps qui és?
No.
És el García Morcillo,
el que em va fer la cançó que vaig anar
a algo prodigioso de Eurovisió.
Sí, bueno, el Morcillo va tindre cançons molt bones.
Sí, Maria Dolores.
I tant, i tant, sí, sí.
La vaca lechera.
Que no fa gaire va morir, no, ara?
Sí, sí, fa poquet que va morir.
Sí, farà uns mesos, no sé si fa un any encara no,
Sí, sí, jo ho sé, perquè hi ha el Ricardo Gavi,
també un company molt apreciat per nosaltres,
i que ell la té gravada, precisament.
També la té gravada.
Sí, ell la té gravada.
I en una entrevista que li vam fer,
es va mencionar això que havia mort el compositor de la vaca lechera.
Sí.
Dic una cosa, que tu ets molt aficionat al cinema o no?
Sí, home, sempre m'ha agradat.
Sempre t'ha agradat.
Jo ho dic perquè, esclar, jo veig aquí que hi ha molts temes,
jo voldria acabar ja amb un altre tema,
perquè si no et sé greu,
demà et convidem que tornis a estar amb nosaltres.
Sí, home, molt de gust.
André, es m'ha tret de la boca, eh?
També li volia convidar,
s'ha vingut a molt poquet, això.
Sí, sí, està tot emocionada de poder saber que està parlant amb tu, saps?
A més, jo amb el senyor Josep Guardiola el vaig conèixer amb la cançó de les 16 tonelades.
Ja, ja, ja.
I aquestes baixades de veu que fa...
Sí, això que ha fet amb aquesta cançó també és molt interessant.
Allà ho feia també fantàstic.
Sí, sí, no, i aquí és fantàstic.
Aquí he fet un recital.
Jo no sé si al final, jo el convido per estar amb nosaltres tota la setmana,
que et faci alguna cosa aquí, pia telefònica, eh?
Que no se'ns escapi.
Sí.
Jo tinc aquí una altra cançó d'una pel·lícula que va ser molt important
i, per cert, no va passar gaire coneguda, això que la pel·lícula en si ja valia la pena,
que és Isadora.
Ah, sí?
Sí, la pel·lícula aquesta es basa en Isadora Duncan.
Duncan, sí.
Sí, que era una noia que, bueno, va estudiar per ballet i va començar a ballar
i llavors va començar, el seu sistema era començar a treure's roba,
cuidado, no estriptis, però sí ballar amb els braços despullats, sense sabates,
les cames també sense mitges, i això va portar en aquelles èpoques
unes controvèrsies, unes coses tremendes que inclús les dones marxaven del local
avergonyides i enfadades, a més no poder.
Però la prova està en que Isadora Duncan va començar a triomfar
i ballar davant dels reis i dels prínceps i dels governants més importants que hi havien.
I aquesta pel·lícula, que jo l'he passat precisament amb les meves sessions de cinema,
va tindre molt d'èxit.
I, desgraciadament, aquesta dona va morir d'un accident de cotxe,
se li va enganxar el txal que duia el coll amb els radis de la roda del cotxe
i la va desnocar de cop.
No es va donar compte a la cotxa renca, va donar trebada amb el txal que se li havia enganxat
als radis i la va desnocar de cop.
Què dius? Oh, que dolent.
Doncs, si et sembla, Josep, t'encomiarem fins demà i acabem amb uns fragments d'Issadora.
Vinga, fem-ho així. Fins demà, llavors.
Fins demà, si deu vol.
Fins demà.
Gràcies.
Adéu-siau.
Adéu-siau.
Fins demà, què puc fer?
Fins demà, què puc fer?
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Gràcies.
Fins demà!
Fins demà!
Fins demà!